EL MEU FILL MARC I LA SÍNDROME DEL CROMOSOMA X-FRÀGIL – Capítol 2 de 8

23 Març, 2011

5. Preescolar i Primària a l‘Escola Pública Joan Miró, de Barcelona (setembre 1992-juny 2000)

He de començar fent una confessió. Pensar que el Marc podia quedar-se sense poder entrar a l’Escola Pública Joan Miró (EPJM) ens neguitejava molt i no vam explicar que estava afectat per la SCXF. Actualment l’ingrés a l’escola pública d’un infant amb discapacitat no és cap problema, just el contrari, és una garantia. Però l’any 92 era, oficialment, una incògnita, perquè hi havia un buit legal, i depenia de moltes variables una mica incontrolables. Reconec –i ja fa molt de temps que ho reconec- que va ser una immensa falta de consideració cap als meus companys de feina: jo mateix sóc mestre de l’EPJM. Des d’aquí, demano mil disculpes. Sobretot perquè els anys que el Marc va passar a l’escola van ser uns anys d’atenció personalitzada constant, uns anys d’una cura exquisida, d’una feina superba. De ben segur que tot el que l’escola i els diferents mestres, EAP inclòs, van fer ha estat determinant perquè el Marc desenvolupés les seves capacitats de manera inqüestionable. Gràcies, amics i companys per tot el que vau fer per a ell i per a nosaltres (i demano disculpes per no citar-vos perquè en vau ser molts i faria una sopa de lletres indigerible).

Els designis del Marc, però, són tan inescrutables… Així, i per desig explícit seu en una de les lectures que hem fet, ha dit que cal posar els noms de totes les mestres i els mestres. És la seva aportació a aquest article. Disculpeu si n’oblidem algun o cometem algun error. Fa tants anys! Preescolar: Vicenta B., Antònia T., Sagrario M., Elionor G., Mariona P. Cicle Inicial: M. Josep S., Marta E., M. Antònia M.. Especialistes Preescolar i CI: Montserrat R., Fina M-, Alícia F.. Cicle Mitjà: Teresa N., Montserrat T., Imma S., Sumpsi T. Cicle Superior: Montserrat P., Xavier R., Montserrat F., Encina C. Especialistes CM i CS: M. José B., Jaume B., Rosa C.,  Anna V., Feli G., Àngels B., Susanna U. i Isabel O.

Un cop dins i havent començat el curs a P4 (aleshores encara no ni havia P3), ens ho vam fer venir bé per explicar-ho. La comprensió i l’acollida, amb un suport de reeducació permanent, no podien haver estat més bones –motiu que fa que no em tregui de damunt els remordiments- i a partir d’aquell moment tothom va estar per la feina. Simultàniament, va seguir amb l’estimulació primerenca a ASPANIAS.

Arribats a aquest punt és moralment necessari parlar dels pares i mares dels companys del Marc. Vam pensar que era convenient explicar la realitat del nostre fill. Quina podia ser, però, la millor manera de fer-ho, també ens preocupava. No volíem que la nostra presència condicionés la reacció dels altres pares. Volíem saber amb certesa quin terreny trepitjàvem. Sortosament, teníem –i tenim- una gran amistat amb els pares d’un bon amic del Marc, el Pau, l’Antoni Padullés i  la Isabel Castelló. Els ho vam explicar i no va ser necessari arribar fins al final de l’argumentació. Ho van entendre molt bé i es van oferir per fer-ho a la propera i immediata reunió de pares. Posats d’acord amb la mestra, tot va ser molt senzill. I la reacció de la resta de pares i mares no va poder ser millor. A partir d’aquell moment el Marc seria acollit en tota la seva realitat sense incògnites amagades, perquè els pares i mares van entendre moltes coses del comportament més que neguitós del Marc en segons quines circumstàncies, i van veure molt clar com ho havien d’explicar als seus fills. De nou, gràcies a tots.

Fins a 2n de Primària les coses van anar més o menys bé. Se li adaptaven les feines i amb unes quantes coses podia seguir, justet, el nivell dels companys. A 2n, però, van començar les distàncies. Els companys avançaven a un ritme, el normal, i el Marc no podia seguir-lo, i cada vegada la distància es feia més gran.

Amb la millor de les intencions se’ns va proposar la repetició de nivell. Un any més a 2n li podia anar bé i a nosaltres ens va semblar una proposta encertada. Amb el pas del temps i amb una visió globalitzada de tot el que va ser la Primària a l’escola ordinària, se’ns plantegen dubtes sobre la bondat de la proposta. La repetició no va significar un canvi qualitatiu important. Les dificultats del Marc seguien essent les mateixes, el progrés era mínim malgrat els esforços de les mestres i va ser necessari començar un nou procés de treball amb els nous companys i les respectives famílies perquè acceptessin com era el Marc. Tot i que la reacció dels companys i la dels pares i mares va ser quasi tan bona com l’anterior, no hi havia el pòsit històric de coneixement mutu de l’antic grup. I el que ens sembla que va ser més preocupant és que a poc a poc el Marc va deixar d’esforçar-se, cosa que havia fet intensament fins aquell moment malgrat les dificultats que cada vegada es manifestaven amb més força.

Quan els alumnes passen de 2n a 3r hi ha la tradició, a l’EPJM, de canviar el nom del grup classe. Doncs bé, en finalitzar la segona vegada de 2n la mestra del Marc em va venir a buscar per dir-me que jugant al pati s’havia fet mal a la cama, que no la podia estirar i es queixava molt. El vaig portat a corre-cuita a la clínica de la mútua i allà li van fer un munt de proves i unes quantes radiografies. No li van trobar res de res. Li van embenar la cama per precaució i cap a l’escola de nou. Dins del taxi em va deixar que si em punxen no em treuen sang quan de cop i volta va dir: “Després del pati triaran el nom nou de la classe i jo tornaré a repetir 2n. No volia ser a classe a l’hora de triar.” Més clar, l’aigua.

6. La lectura, la grafia, l’escriptura i el càlcul

A partir de 3r van començar a complicar-se les coses. La majoria de companys ja llegien força bé, escrivien petits textos amb argument, sumaven, restaven i començaven a entrar en la multiplicació. El Marc llegia paraules a poc a poc, la grafia era molt irregular i inestable, no podia escriure més enllà d’un senzill sintagma (determinant+nom+adjectiu) i ja era molt, i encara tenia moltes dificultats a relacionar nombre i quantitat, per la qual cosa si no operava amb material no podia resoldre ni la suma més senzilla.

El principal problema, però, és que cada dia era més conscient de la seva diferència i que aquest consciència l’angoixava també cada dia més. A 3r, a 4t i a 5è van ser moltes les nits que abans d’anar a dormir volia llegir un conte. La mare o jo l’ajudàvem tant com podíem, però no podíem passar més enllà de cinc línies, a tot estirar, i sovint arrancava a plorar dient que era “tonto” i que mai no sabria ni llegir ni escriure com els altres. Els qui sou pares entendreu perfectament com ens sentíem. Sobretot perquè semblava que no hi havia consol possible. I si li dèiem que no calia llegir, que “aquesta nit, no cal, ja llegirem demà, fem una altra cosa”, arrancava a plorar igualment perquè, deia, “així no podré llegir mai!”. Tot un turment.

A 5è ens va donar la sensació que tirava la tovallola definitivament. L’esforç quasi va desaparèixer i semblava que es tirava les coses a l’esquena. Vaig voler fer de mestre i vaig cometre un greu error. Li deia que a mi no em prendria el pèl com feia amb els mestres a l’escola i jo mateix em vaig tancar portes de comunicació molt importants amb el meu fill. Ara ja té 22 anys i no totes s’han obert de nou. Obrir una porta tancada costa molt i és llarg en el temps.

7. Les “Activitats Aquàtiques” i els taps de silicona

A P4, tot just començar l’escola, van començar les Activitats Aquàtiques. En aquells moment no podíem ni suposar que serien el germen d’una de les activitats més exitoses que segueix fent el Marc: la natació com a esport i com a competició.

Les “Activitats Aquàtiques” –ho poso entre comentes i amb majúscula perquè mereix tenir nom propi- no són un “curset de natació”. Formen un conjunt d’activitats que pretenen que el nen o la nena que les practiquen perdin, en primer lloc, la por a l’aigua, que la gaudeixin, que hi juguin, que s’ho passin bé, que descobreixin la flotabilitat i que l’aigua és un medi en què es poden desenvolupar com ho fan a terra. L’activitat s’allarga fins a 2n de Primària i és a partir de 3r que mitjançant l’AMPA (Associació de Mares i Pares d’Alumnes) es transforma en una activitat totalment extraescolar i voluntària i -aleshores, sí- en curset de natació.

El Marc va seguir els cursets de natació de 3r fins a 6è i posteriorment van seguir practicant aquest esport a l’escola d’educació especial en què va seguir l’escolaritat.

Des de P4 fins a 4t el Marc va portar taps de silicona a les orelles. Calia protegir-lo de possibles otitis que sortosament, com ja he dit abans, mai no es van tornar a produir. Els va perdre unes quantes vegades, sobretot els primers parells, perquè eren de silicona transparent i un cop sortits de les orelles i dintre de l’aigua, desapareixien, era molt difícil veure’ls. Posteriorment van fer-se de colors: blau per una orella i vermell per a l’altra, per exemple. Sort, perquè cada parell de taps valien uns quants diners. Els darrers, afortunadament,  es van fer vells.

8. Geganter: els gegants de Solsona i els gegants de l’Escola Pública Joan Miró

Ja anàvem a Solsona des d’abans de néixer el Marc. La tradició gegantera d’aquesta ciutat és antiga, sòlida, molt arrelada i estimada. Veure els Gegants de la Festa Major i veure els Gegants Bojos de Carnaval va formar part de l’experiència vital del Marc des de ben petitó. Va ser necessari vèncer la por inicial, certament, però comptàvem amb un sentiment ambivalent: sentia por i atracció i admiració alhora. Vam tenir sort.

D’altra banda, a l’AMPA de l’EPJM hi havia uns quants pares i mares que pertanyien a les colles geganteres dels barris de Sant Antoni i del Poble Sec. Van tenir la iniciativa de fer construir uns “gegants mironians” i de crear una colla gegantera entre els alumnes de l’escola: els gegants els portarien alumnes de 7è i 8è d’EGB; un altre grup d’alumnes, des de 5è a 8è van aprendre a tocar la gralla i el tabal; i tots aquells que volguessin podien formar part de la moixiganga acompanyant. L’Aleix, el germà gran, es va fer geganter i el Marc també va entrar a formar part de la colla. Al llarg de 3 o 4 anys vam anar, amb els Gegants de Joan Miró, a moltes festes majors de barris de Barcelona i a les Festes de la Mercè.

Als nens afectats per la síndrome X-Fràgil  els atabalen moltíssim les multituds, les gernacions. Es posen molt nerviosos, ansiosos, i poden manifestar conductes inadequades com a mostra de rebuig. A ulls de la gent aquestes conductes són freqüentment interpretades com a mal educades i fins i tot, segons com es manifesta aquest rebuig, com a agressives, pròpies de “nen dolent”. Pertànyer a la Colla de Geganters de Joan Miró va significar, per al Marc, admetre les multituds com a signe de normalitat. Només calia vigilar els Trabucaires i apartar-nos quan els trabucs espetegaven. Ha superat bé els actes multitudinaris i s’hi sent a gust si l’activitat li agrada, però no ha pogut superar mai el xivarri de les trabucades ni l’espetec dels petards, dels coets, ni tan sols dels globus.

9. La zoofòbia (peixos, tortugues, hamsters…)

Un dia, a l’entorn dels 3-4 anys (1991-1992), un gos gran danès va jugar amb el Marc, el va fer caure a terra i s’hi va posar a sobre. Fins aquell dia el Marc no havia mostrat cap mena de por als animals, almenys als gossos. A partir d’aquell dia, però, sí que en va tenir, i es va generalitzar cap a tota mena d’animals. Si sortíem a passejar o a fer alguna altra activitat, quan veia un gos, encara que estigués lluny, li agafava com una mena d’atac de pànic. Un parell de vegades, entre els 5 i els 6 anys,  es va deixar anar de la mà, amb una estrebada brusca, i va travessar corrents el carrer Aragó amb el semàfor en vermell per als vianants. No li va passar res perquè no li havia de passar, però el nostre ensurt va ser majúscul. Calia prendre una decisió: incorporar en la vida familiar algun animaló que li fes superar aquesta fòbia.

L’any 1998 vam començar amb un aquari. Durant un any i escaig uns peixets de coloraines anaven amunt i avall tota l’estona, però com que no podien sortir de l’aquari, estaven allà tancadets, no va servir de res. El problema seguia igual.

Els peixets anaven morint, els anàvem renovant i a poc a poc l’aquari va deixar d’existir. A principis del 1999 vam passar a les tortugues, que es podien tocar, agafar, treure, podien moure’s per terra… Tampoc no va servir de gaire.

Els hamsters, al costat de les tortugues, van alterar una mica la situació. Eren més actius i una mica més interactius, però esquius, és a dir, no provocaven el contacte directe. Tampoc no van servir.

Després d’aquests tres intents, que van allargar-se a l’entorn de quasi 2 anys, seguíem amb la mateixa situació. La solució definitiva la vam trobar més tard, cap a finals del 1999. Ja en parlarem.

EL MEU FILL MARC I LA SÍNDROME DEL CROMOSOMA X-FRÀGIL – Capítol 1 de 8

23 Març, 2011

Fa dies que m’assec al davant d’aquest full en què només hi ha el possible títol. I no sé què fer, si escriure sobre la síndrome o escriure sobre el Marc, un dels meus fills, que està afectat per aquesta síndrome.

I ara que he aconseguit arrencar, em sembla que em trobava davant d’un dilema fals. Si escrivia sobre la síndrome, sense parlar del Marc, faria, amb una mica de fortuna, com una mena de text periodístic de difusió per al “gran públic”, un eufemisme que ni tan sols és prou elegant, tal com diuen els entesos en alguna cosa per evitar d’utilitzar una expressió semblant a “les persones que no en tenen ni idea”.  Si escrivia sobre el Marc, sense explicar alguna cosa sobre la síndrome, faria un text que seria, també amb una mica de sort, com una mena de panegíric d’un pare enlluernat pel seu fill sense cap mena d’interès per a ningú.

El meu fill Marc, un noi que ara ja té 22 anys, està afectat per la Síndrome del Cromosoma X-Fràgil (SCXF). La síndrome és provocada per una alteració genètica en el cromosoma X i una de les conseqüències més importants és el retard mental. No m’entretindré gaire més a explicar coses de la síndrome, les necessàries i prou. Existeix força informació i de fàcil localització. Només cal consultar el web de l’Associació Catalana Síndrome X-Fràgil (ACSXF) per obtenir un mínim d’informació suficient.

La síndrome és el que és, però el meu fill Marc és únic. I aquesta crònica tracta del Marc.

Dels professionals –metges, mestres, educadors i psicòlegs- i altres persones que han anat intervenint en el procés de creixement del Marc i me n’han donat l’autorització, en citaré el nom. Dels qui encara no els ho he pogut demanar, pel respecte i la discreció més elementals, només n’utilitzaré les inicials, tot i que personalment m’agradaria fer-ho per mostrar-los, una vegada més, a tots, el nostre permanent agraïment.

1. L’alegria de veure’l néixer, les otitis, els dubtes, els metges, les incògnites i les angoixes (1988-1991)

Quan va néixer el Marc, l’any 1988, entre la Iona i jo ja teníem dos fills, la Laia i l’Aleix, de 10 i 6 anys respectivament, dues criatures sanes i encantadores que creixien en la normalitat més absoluta. L’alegria de veure’l néixer, de tenir un altre fill va ser immensa i difícil d’explicar. Les mares i els pares ho poden entendre molt bé.

De ben menut, de mesets, el Marc ja  tenia unes otitis agudes molt freqüents i cada dos per tres érem a la consulta del Dr. Xavier Viscasillas, l’otorrino. Al principi nosaltres crèiem que ho havia heretat de mi, ja que de petit en vaig patir molt, d’otitis. Ens cridava l’atenció, però, la manera en què semblava que suportava el dolor. Gairebé no es queixava ni plorava. Per combatre aquestes otitis el Dr. Xavier Viscasillas li va implantar, al voltant dels 2 anys, uns drenatges. Com que no van servir de gaire perquè els va expulsar molt aviat, li va fer una segona intervenció per tornar-los-hi a implantar. I tampoc no van servir de res. Les otitis eren la punta d’un iceberg que ni sospitàvem encara que existia.

A poc a poc, entre el primer i el segon any, s’hi anaven sumant el que semblaven petites anomalies en comparació a l’evolució que havien seguit els germans: trigar una mica més del compte a mantenir-se eret en seure, trigar una mica més del compte a caminar, dificultats a fer la pinça amb el dit polze i l’índex (la feia amb el polze i el menovell), retard en l’adquisició de les primeres paraules del llenguatge quan ja havia passat la ratlla dels 2 anys, aleteig compulsiu amb les mans en situacions d’estrès o ansietat…

Li ho comentàvem al pediatre (i en aquest cas és més prudent de no posar-hi ni les inicials) i ens deia –cito textualment- “que estàvem carregats de punyetes, que els retards no eren tals, que estaven dintre dels marges de la normalitat…”. I quan li dèiem que el Dr. Xavier Viscasilles, l’otorrino, i el Dr. Norbert Ventura, el traumatòleg, compartien amb nosaltres el neguit, ens insistia a dir que “també estaven carregats de punyetes”.

Finalment, fent cas de l’otorrino i del traumatòleg i gestionat per aquest darrer, vam anar a l’Hospital de Sant Joan de Déu, a Esplugues de Llobregat, al costat de Barcelona.

2. El diagnòstic, l’impacte en la família i el consell genètic (1990-1991)

A Sant Joan de Déu, ens van atendre la Dra. P., la Dra. G. i la Dra. Pda., li van fer una anàlisi de sang  pel procediment de citologia molecular i al cap d’uns quants, nombrosos i excessius dies (almenys, a nosaltres ens ho va semblar) ens donaven el diagnòstic: positiu.  El nostre Marc estava afectat per la Síndrome del Cromosoma X-Fràgil.

No sabíem què era ni n’havíem sentit a parlar mai. Primer, només vam entendre que no era una bona notícia, que era dolent, després, quan vam fer-nos el càrrec que volia dir que seria una persona discapacitada sense saber encara en què, el món ens va caure al damunt.

Calia fer-li una anàlisi a la mare per confirmar que tenia el que s’anomena la “premutació” ja que n’era la transmissora. Què volia dir “premutació”? No enteníem res. I ens ho van explicar: una repetició excessiva però encara no malaltissa del tot, d’un triplet de nucleòtids, CGG (citosina – guanina – guanina) en un gen anomenat, des que es va descobrir la síndrome,  gen FMR1 (Fragile Mental Retardation), situat a l’extrem del braç llarg del cromosoma X, i que la “premutació” es transformava en mutació completa si aquest era el cromosoma que es traspassava al fill.

El trinucleòtid es repeteix 29 o 30 vegades en la població normal; la “premutació” representa una repetició entre 50 i 200 vegades i les persones que la tenen reben el nom de portadores, però no n’estan afectades; si la repetició se situa entre 200 i 600 vegades, o més, la persona que la té ja és afectada.

En aquells moments la meva ofuscació era de tal mena que també vaig demanar que em fessin una anàlisi a mi. I això que ja sabia que si el cromosoma afectat era l’X i el Marc era mascle, jo no hi tenia res a veure. El meu raonament, però, era el següent: “Si a mi també m’ho troben, això de l’ X-Fràgil, la cosa no serà tan greu, ja que he pogut fer una vida absolutament normal i ordinària”. Suposo que per una actitud de les doctores més que comprensiva,  me la van fer, l’anàlisi, i com era d’esperar, el resultat va ser negatiu.

Ara, vist des de la distància i, per què no dir—ho, des de la serenitat, m’adono de la inconsistència de la meva suposada argumentació. M’aferrava, però, tot i sabent-ho, a un clau roent.

El resultat de les anàlisis va ser concloent. La mare era portadora de la premutació i jo… Jo vaig fer un ridícul que només troba justificació per la desesperació del moment i de la situació.

A Sant Joan de Déu ens van enviar a l’Hospital Clínic de Barcelona. Ens van dir que disposaven d’una tecnologia d’anàlisi genètica, anomenada biologia molecular, de resultats inqüestionables. I ens van parlar de començar immediatament un procés d’estimulació primerenca per al qual ens van donar referències. Recordo que de tornada cap a casa, en un taxi, vaig exclamar: “Per què ens ha hagut de tocar a nosaltres aquesta desgràcia!” I sempre recordaré la resposta de la Iona, la mare, que amb els ulls plorosos em va dir: “A nosaltres? No. A qui li ha tocat és al Marc.”

Per qüestions d’ubicació geogràfica ens va tocar anar a fer l’estimulació primerenca a ASPANIAS. Ho vam tramitar i vam començar de seguida.

A l’Hospital Clínic, la Dra. Montserrat Milà i la Dra. Aurora Sánchez ens van acollir, més que no pas atendre, i un cop fetes les anàlisis, se’ns va confirmar tot. I un cop confirmat, què calia fer? De nou la desorientació, el sentir-se perduts, van ser unes sensacions d’una intensitat i d’una magnitud difícils d’explicar. Si no ens ho podíem explicar a nosaltres mateixos, com ho havíem d’explicar als germans, als avis, a la resta de la família, als amics i a l’escola bressol on anava el Marc? Però calia fer-ho. I també calia canviar de pediatre.

A demanda nostra, l’otorrino, ens en va recomanar un pediatre, el Dr. Salvador Millet. Ens sembla que va començar molt bé. Quan li vam dir que el Marc estava afectat per la síndrome X-Fràgil ens va dir: “I això, què es?” Anàvem bé, perquè reconèixer que no tenia notícies d’aquest trastorn l’humanitzava. Va acceptar el repte i podem dir que va informar-se de manera més que satisfactòria. Ara, 20 anys després, podem afirmar, sense cap mena de dubte, que ho vam encertar de ple.

Vam parlar amb els germans, prou petits encara, i l’impacte va ser contundent malgrat fer-ho amb tota la delicadesa i calidesa de les que en vam ser capaços. Com ho va ser per als avis, els oncles, cosins i la resta de la família. A més, calia seguir el consell genètic: realitzar un estudi d’arbre genètic  familiar perquè existia el risc de tenir més descendència afectada.

I començant pels germans i els avis, la reacció de quasi tota la família –lamentablement no de tota- va ser de comprensió i de plantejar-nos com ho havíem de fer per fer-ho de la millor manera possible. I la dels amics, que ens van brindar el seu recolzament des del primer moment de saber-ho.

3. L’estimulació primerenca i l’escola bressol Àgora (setembre 1991- juliol 1992)

Sortosament, com he dit abans, no ens van deixar sols. Des del mateix Hospital Clínic, amb un servei i una persona dedicada a l’orientació de les famílies afectades, la doctora en psicologia Carme Brun, que mai no acabarem d’agrair prou, ens van oferir tot el suport que en aquells moments podíem esperar.

No sabem, ni ho sabrem mai, com seria el Marc si no hagués iniciat aquest procés d’estimulació. D’una cosa, però, n’estem ben segurs: li va anar molt bé a ell i a nosaltres, perquè se’ns van donar pautes d’actuació molt convenients. I, sobretot, la psicòloga d’ASPANIAS, Núria Molas, que ens va dir, amb contundència i raó, que una cosa era aquesta síndrome –que ella desconeixia en aquells moments- i una altra el Marc, una persona a la que se la podia treballar i obtenir millores i progressos notables i considerables. I així va ser i així ha estat.

Calia comunicar-ho a l’escola bressol Àgora. Vam demanar una entrevista i ho vam explicar tan bé com en aquells moments sabíem. La veritat és que les educadores, la Neus Ventura i la Laura C., es van sorprendre del que els dèiem. Havien copsat un cert endarreriment maduratiu, però en cap cas no ho havien associat a una situació de possible discapacitat.  A més, el nivell de llenguatge del Marc havia millorat molt i tenia un vocabulari riquíssim, ens deien, i construïa molt bé les oracions simples. Només es detectava que repetia el que deia d’una manera excessiva. Com nosaltres, no n’havien sentit a parlar, d’aquesta síndrome, ni com calia afrontar la situació educativament. I van fer el que van poder i més. Des d’aquí, tot i que fa molts anys, volem  donar el nostre agraïment a l’interès i l’esforç que hi va posar tot l’equip de professionals de l’escola bressol. No sabem, ni ho sabrem mai, com seria el Marc si no hagués iniciat aquest procés d’estimulació. D’una cosa, però, n’estem ben segurs: li va anar molt bé a ell i a nosaltres, perquè se’ns van donar pautes d’actuació molt convenients.

La decoració de la foto la ver fer el Marc

(La decoració de la cartolina de l’entorn de la fotografia la va fer el Marc)

4. Timpanoplàstia bilateral (juliol 1992)

Enmig de tot aquest procés les otitis del Marc s’anaven succeint de manera més freqüent i més agressiva. A primers de juliol de 1992  va patir un episodi d’otitis greu que desembocà en una mastoïditis. La reacció de l’otorrino, el Dr. Xavier Viscasillas, va ser contundent: calia intervenir ràpidament per evitar complicacions més serioses.

Cincs hores de quiròfan per a un nen de 3 anys són moltes hores i moltes coses vam passar-nos pel cap. Potser el més sensat va ser no comentar-nos, la Iona i jo, els pensaments negatius que intermitentment ens atacaven, tant a ella com a mi, mentre el Marc era al quiròfan. Calia suposar que tot aniria bé i que per això l’estaven intervenint.

I així va ser. Sempre recordarem la imatge de com va marxar de tranquil en braços de l’anestesista, com somreia i com ens va dir adéu amb la maneta en el moment d’entrar al quiròfan. Val la pena dir que des d’aleshores no ha tornat a tenir mai més otitis. A més, el Dr. Xavier Viscasillas va tenir l’habilitat i la delicadesa de deixar-li els pavellons de les orelles ben enganxadets al caparró. Si una de les característiques del fenotip X-Fràgil és la de tenir les orelles notablement  sortides, al Marc se li havia dissimulat aquest indici per sempre més.

LA LLENGUA MATERNA, UN ARGUMENT “POLÍTIC” FAL·LAÇ?

2 Octubre, 2010

Sovint i en diversos escenaris, sobretot educatius i polítics, hem sentit a parlar de la llengua materna, de la importància fonamental de la llengua materna a l’escola com a vehicle d’aprenentatge; de la importància que se li dóna, a la llengua materna, en els debats polítics sobre l’educació i el model escolar… N’hem sentit a parlar, i molt.

Per poder obrir una reflexió sobre l’abast de la importància de la llengua materna, hi ha dues consideracions que em semblen necessàries de tenir en compte:

1. Què cal entendre per llengua materna.

2. Què cal entendre per context sociolingüístic.

1. Què cal entendre per llengua materna

La intuïció dóna una resposta molt simple i senzilla: la llengua materna és la llengua de la mare, la llengua amb què cada mare li parla al seu fill ja des d’abans de néixer i un cop ha nascut, la llengua amb la que el fill aprendrà a dir les primeres paraules i amb la que progressivament aprendrà a parlar. Fins aquí, de ben segur que tothom hi estarà d’acord. Que aquest fet genera drets no sembla discutible. Aquesta, però, és una qüestió jurídica que essent molt important no és motiu immediat d’aquesta reflexió.

Hi ha una segona pregunta: Què és el més important que rep una criatura de la seva mare des dels primers moments de la gestació? I la resposta també és molt senzilla: afecte, la base de la construcció de l’estructura emocional.

Tercera pregunta: Com rep aquest afecte? Doncs a través de la carícia i de la veu, que s’expressen combinadament i conjuntament, cosa molt important, mitjançant un llenguatge.

Quarta: I quin és el llenguatge més universal? Doncs una de les llengües dels milers de llengües que existeixen.

La llengua materna és, doncs, una part important de la columna vertebral a través de la qual la criatura anirà articulant, si no tota, sí que una bona part de la seva estructura emocional.

Així, hem arribat a un primer element: la llengua materna participa de manera primordial en la configuració de l’estructura bàsica del llenguatge i es troba íntimament i indestriablement unida

a l’estructura emocional. No és estrany, doncs, que quan un nen mostra problemes de llenguatge molt sovint també és símptoma d’alguna classe de problema emocional.

La llengua materna és, doncs, un dels primers codis que aprèn el nen. Però no és l’únic ni té per què ser l’únic. I encara més, probablement és millor que no sigui l’únic. I si és així, l’exclusivitat de l’argument pedagògic de només fer servir la llengua materna, queda seriosament en entredit. Un cas força freqüent, ni de bon tros excepcional, ho pot il·lustrar abastament: en una família la mare parla la llengua A i el pare la llengua B. Cadascun parla i estima el seu fill en la seva llengua i la criatura, si no hi ha altres tipus de problemes, molt sovint respon a cadascun en la llengua, en el codi, en què se li parla i se l’estima. Seria el cas d’una criatura bilingüe, amb domini, per tant, de dos codis, com tantes n’hi ha actualment al nostre país. Inclús si les llegües A i B no són del mateix tronc lingüístic. Tres casos força il·lustratius:

a)      Família 1: Mare catalana, pare escocès de parla anglesa i tres fills de 12, 10 i 7 anys respectivament. Han viscut a Catalunya, a Escòcia i de nou a Catalunya. Els tres fills parlen català i anglès perfectament (apresos a casa, a l’escola i al carrer en els dos llocs) i les escriuen força correctament cadascú al seu nivell. Parlen català amb la mare i anglès amb el pare i entre els pares parlen anglès. Els tres fills, escolaritzats en una escola pública de Barcelona, també han après a parlar el castellà (a l’escola i al carrer) i l’escriuen sense dificultats, també cada fill al seu nivell.

b)      Família 2: Mare catalana, pare alemany i dos fills de 18 i 15 anys. Els dos fills parlen i escriuen català (ensenyat per la mare a casa) i alemany (après a casa amb el pare, a l’escola i al carrer). Amb la mare i la família de la mare parlen català i amb el pare i la família del pare en alemany. Entre els pares parlen indistintament i simultàniament català i alemany. Viuen a Alemanya i cap dels dos fills no sap parlar castellà ni l’entenen a nivell oral. No el saben escriure, però llegit, utilitzant el català com a llengua pont, interpreten força correctament moltes paraules.

c)      Família 3: Mare alemanya, pare català i una filla de 33 anys nascuda a Canàries. Entre el pares parlen en castellà, la filla amb la mare alemany i amb el pare en català. Les tres llengües les va aprendre a casa i, en el cas del castellà i del català, també a l’escola i al carrer (a Canàries i a Catalunya, ja que van venir a viure-hi quan la filla tenia 6 o 7 anys). Parla i escriu perfectament les tres llengües (més anglès, francès i italià, apreses posteriorment) i estudia traducció i interpretació.

d)      Família 4: Potser val la pena exposar una altra situació lingüística interessant. En una família d’origen immigrant sud-americà, amb uns quants anys de residència a casa nostra, la mare, molt integrada, utilitza, amb el seu fill, petit, la llengua catalana; el pare, la castellana; i l’avi patern, que només sap parlar la llengua ameríndia originària del país de procedència, és amb la que s’adreça al seu nét. La mare manté amb el fill la relació afectiva normal i corrent en aquests casos; el pare, per raons que no vénen al cas, és una persona de comportament agressiu i mostra una actitud d’un cert rebuig cap al fill; l’avi, que forçosament parla poc, és molt afectuós amb el nét. El nen parla català amb la mare, utilitza paraules i expressions quítxues barrejades amb català amb l’avi i rebutja parlar castellà amb el pare (de fet, rebutja parlar amb el pare) i la poca cosa en què li parla és en català, la qual cosa és sovint font de conflictes. No obstant això, el nen parla castellà amb altres familiars i amb companys castellanoparlants de l’escola sense cap mena de problema.

La relació que s’estableix, doncs, entre estructura afectivo-emocional i la/les llengua/llengües és prou consistent. Tant que, hi insisteixo, si no existeixen altres tipus de problemes, una criatura pot desenvolupar diversos codis lingüístics simultàniament sempre que aquests codis es vagin adquirint en un entorn afectiu positiu en cada cas.

No cal posar en dubte la importància de la llengua materna, és prou evident, però també és evident que en un entorn afectiu sòlid la possibilitat d’adquirir més d’un codi lingüístic és totalment real sempre que cada llengua tingui un referent personal afectiu clar. La psicolingüística aporta molts elements interessants sobre aquesta qüestió.

Potser és arriscat, però tal vegada sigui convenient despullar la llengua materna del concepte d’exclusivitat i situar-lo en un lloc més adequat si volem clarificar determinades qüestions sobre l’ensenyament i l’educació.

2. Què cal entendre per context sociolingüístic.

Proposo que se situï el concepte llengua materna en un concepte més ampli: el context sociolingüístic. Cal entendre per context sociolingüístic el conjunt de circumstàncies lingüístiques, culturals, socials i polítiques que es donen a l’entorn d’una llengua. En aquest sentit, i en classificació gruixuda, podem trobar tres contextos sociolingüístics diferents amb moltíssimes variacions al si de cada context:

a) Context sociolingüístic monolingüe

b) Context sociolingüístic bilingüe

c) Context sociolingüístic multilingüe

a) En aquest primer cas coincideixen quatre àmbits diferenciats: l’àmbit familiar, l’àmbit social, l’àmbit escolar i l’àmbit “oficial” o “político-administratiu”. El concepte llengua materna, en ser la llengua usada en els quatre àmbits desapareix i es transforma en el concepte llengua única. En no existir dues o més llengües en contacte no existeix cap situació sociolingüística delicada i, conseqüentment, no hi ha possibilitats de conflicte lingüístic.

b) Existeixen dues llengües maternes i els quatre àmbits anteriors no sempre coincideixen. Cal tenir en compte que la realitat dels territoris on existeixen dues o més llengües maternes en contacte és molt diferent d’un lloc a un altre. Per tant, caldrà fer una anàlisi acurada per tal de construir, a cada lloc, una política lingüística adequada a cada realitat. Caldrà, per exemple, tenir un bon coneixement de la història del territori i de la història de cada llengua en aquest territori (que no s’ha de confondre amb la història de cada llengua en si mateixa); caldrà tenir en compte com s’interrelacionen les dues llengües entre elles; com s’interrelacionen els parlants d’una amb els parlants de l’altra; quin domini tenen els d’una llengua sobre l’altra i a l’inrevés; quin estatus polític té cada una (quina és llengua oficial o si ho són les dues i de quina manera ho és cada una); quines polítiques lingüístiques s’han seguit (si és que n’hi ha hagut) i, lògicament, si hi ha hagut o hi ha conflictes lingüístics: quins són, com són, on són, quan es produeixen i en quina quantitat i freqüència, etc.

En aquesta mena de context caldrà decidir (i sempre serà una decisió política, o bé per activa o bé per passiva) quina de les dues llengües ha d’esdevenir llengua comuna (és pràcticament impossible, sociolingüísticament parlant, que ho siguin les dues  sempre, no se’n coneix cap cas), és a dir, decidir políticament quina de les dues ha de tenir el predomini en l’àmbit de l’ús social,  en l’àmbit escolar (tot i que cal ensenyar les dues) i quina ha de predominar en l’àmbit político-administratiu més proper i  immediat (municipal, autonòmic, federal…), encara que totes dues tinguin la consideració de llengües oficials.

c) Tampoc no són iguals els contextos sociolingüístics multilingües. No és el mateix el context sociolingüístic de Londres, per exemple, amb moltes llengües presents, però amb una sola llengua oficial, l’anglès, i què ningú no posa en dubte que ha de ser la llengua comuna, que el context sociolingüístic de Barcelona, també amb moltes llengües presents (a l’entorn d’unes tres-centes), amb dues llengües oficials que a la vegada són, cadascuna, la llengua materna d’una bona part de la població, i amb una certa ambigüitat i desorientació social i política de quina de les dues llengües oficials ha d’esdevenir la llengua comuna.

Ni tampoc no és el mateix un Estat multilingüe, amb llengües molt ben definides territorialment, cosa que no vol dir que siguin llengües oficials, i una sola llengua oficial que acostuma a ser la de la nacionalitat dominant. Les variants són nombrosíssimes i el tractament  d’aquest context s’allunya molt de l’objectiu d’aquesta reflexió.

Si en contextos no monolingües cal prendre decisions polítiques, una d’elles és quin tractament cal donar a les llengües en els àmbits escolar, social i político-administratiu (no és plantejable, ni convenient, ni correcte, ni sobretot ètic, interferir en l’àmbit familiar), a la qüestió de les llengües i amb quins objectius. I això ens porta, inevitablement, a plantejar-nos com ho hem de fer a casa nostra.

Llengua materna, context lingüístic  i llengua escolar a Catalunya

A l’escola franquista (tant pública com privada), des de l’any 1939  fins a finals dels 70, l’ensenyament i l’educació eren obligatòriament en castellà i el català estava prohibit, qüestió que ha de quedar molt clara. En aquell context la llengua materna, referint-se a la llengua catalana, era utilitzada com a argument pedagògic –i també polític- necessari i molt important, en cap cas suficient, per part dels moviments de renovació pedagògica per defensar i reivindicar l’escola catalana i la necessitat de fer l’ensenyament en aquesta llengua en el nostre país.

Actualment, i després de molts anys de lluita i d’esforç, ara que a l’escola l’ensenyament és en català, que es fa immersió lingüística (una decisió política basada en el coneixement) i que també s’estudia el castellà com a segona llengua, per tant, una situació i un context radicalment diferents a l’anterior, s’utilitza l’argument de la llengua materna per defensar, en nom de la llibertat d’elecció dels pares, que els qui ho desitgin puguin tenir escola en castellà. I no dubten, els defensors d’aquesta argumentació, a reclamar una doble xarxa escolar, inclús a l’interior d’una mateixa escola, en què un grup-classe faci l’ensenyament en català i el grup-classe paral·lel en castellà.

Ja he avançat que les situacions són radicalment diferents: en la reivindicació de la llengua materna referida al català durant els darrers anys del franquisme, hi havia, i s’hi amagaven, cal reconèixer-ho (recordem que només hi havia una sola manera legal de fer política, la basada en “Los Principios Fundamentales del Estado Español”), moltes coses al darrere: unes determinades maneres de veure i entendre l’escola i les seves funcions recuperadores dins la societat i el país, per resumir-ho. Hi havia, a més d’un plantejament pedagògic, una intencionalitat política evident.

En la reivindicació actual del castellà com a llengua materna d’ús preferent en l’àmbit escolar,  sembla que també hi ha coses amagades al darrera (i no cal recordar que el context polític actual és democràtic i no cal amagar res), i em sembla intuir que el que es pretén, el que hi ha al darrere, és desmuntar el sistema escolar català d’immersió lingüística. Podem afirmar, per tant, que darrere d’una motivació aparentment pedagògica (amb persones honestes que sincerament se la creuen) hi ha una clara intencionalitat política (que moltes de les mateixes persones honestes abans esmentades no veuen). Altrament, i per tot el s’ha argumentat abans, és incomprensible.

No sé, però, si són conscients dels riscos que una política educativa d’aquest tipus comportaria. I no puc deixar de sospitar que els principals impulsors d’aquesta política educativa en siguin molt, de conscients, i sàpiguen molt bé les conseqüències que se’n derivarien: ras i curt, la progressiva substitució del català pel castellà, cosa que ja va pretendre el franquisme i no va acabar de sortir del tot bé, sortosament.

Així, doncs, l’argument de la llengua materna, utilitzat només políticament en nom de la “llibertat d’elecció”, aïllat d’altres consideracions, esdevé única i exclusivament això: un  argument polític, però de dubtós i sospitós contingut. Sobretot si tenim en compte que el context sociolingüístic de Catalunya va, actualment, molt més enllà del bilingüisme català/castellà, ja que hi estan establertes nombroses comunitats de diferents llocs del món al si de les quals també fan servir la seva pròpia llengua materna. És que aquestes comunitats no tindrien els mateixos drets, per a aquests senyors que el reclamen per al castellà?

Que la qüestió de les llengües ha de tenir un tractament polític, que s’han de fer polítiques lingüístiques, és innegable, però la política s’ha de basar en el coneixement de les coses, la política ha de venir després del coneixement. Si es fa política sense coneixement només es fa una política de disbarat.

La realitat lingüística de Catalunya, el context sociolingüístic, és força complex i diversificat, ja que no és el mateix el context sociolingüístic de Barcelona i la seva àrea metropolitana que el de les comarques centrals o de muntanya. La llengua catalana, l’originària del país, és parlada, aproximadament, per la meitat de la població. L’altra meitat parla castellà degut a les fortes onades  migratòries procedents de la resta de l’Estat espanyol a partir de l’any 1959 (Pla d’Estabilització franquista) que s’allargà fins a la dècada dels 70.

Durant molts anys la llengua catalana va ser reclosa a l’àmbit familiar i a sectors socials molt propers a la família. En l’àmbit social públic, en l’àmbit escolar i l’àmbit político-administratiu només era possible la utilització del castellà imposat de manera més que agressiva.

Actualment, i després d’uns quants anys de democràcia i d’escola catalana, la presència i potència de la llengua castellana és tan gran en gairebé tots els àmbits, i tan majoritària en els medis de comunicació que si no hi ha una acció de govern ferma i decidida la llengua catalana seguirà un procés de regressió i de retrocés sense gaires possibilitats de retorn.

A Catalunya, avui en dia, és difícil trobar un ciutadà catalanoparlant que no sàpiga parlar i escriure el castellà, la qual cosa està molt bé, perquè com més llengües, com més codis es dominin, molt millor. En canvi, és molt fàcil trobar ciutadans catalans castellanoparlants i ciutadans de la nova immigració que no saben o no són suficientment competents a parlar i escriure el català. I això és així malgrat els esforços que s’han realitzat i es realitzen des del món escolar, en primer lloc, i, en segon lloc, des de les nostres administracions públiques, excepte l’Administració central, i moltes altres entitats socioculturals.

En una situació en què la llengua catalana fa el paper de David i la castellana el de Goliat, argumentar que cal un tractament igual per a les dues llengües, institucionalitzar el bilingüisme sense elements correctors,  és condemnar el català a una lenta i dolorosa agonia. No cal ser gaire intel·ligent per adonar-se’n. I això és el que em fa pensar en una clara intencionalitat política, més que no pas pedagògica -que tampoc no té gaire consistència, actualment-  o, atorgant el benefici del dubte, en una ofuscació intel·lectual greu o en una manca de sensibilitat cultural cap a la llengua catalana de dimensions considerables.

Una estimada amiga i exalumna em deia un dia que això de les llengües és un mercat, i que les lleis del mercat decidiran, que probablement el català haurà desaparegut cap al 2500. I potser sigui cert, perquè ja hem vist què passa quan al mercat no se li posen límits ni se li exerceix un mínim control. Ningú no posa en dubte la necessitat del mercat, però si el mercat no està basat en una regulació política adequada, és un element de perversió de tot el que se li aboca. Només cal mirar el mercat de l’art, el mercat de l’esport i no cal ni alertar sobre el mercat de les finances i la greu crisi econòmica i financera provocada per l’ultraliberalisme econòmic… No. El mercat no pot ser totalment lliure. Fins i tot ho veuen els partidaris més intel·ligents del capitalisme. És cert que a les llengües se les valora molt des d’una perspectiva utilitarista, però si nomes se les valora des d’aquesta perspectiva el reduccionisme lingüístic tindrà unes conseqüències terribles d’empobriment cultural per a la humanitat.

Les llengües no poden estar sotmeses únicament a les lleis del mercat. En l’actualitat l’anglès ocupa cada vegada més el paper de lingua franca, és a dir, la llengua predominant i imprescindible en tots els àmbits comercials, econòmics, tècnics, científics i polítics del món. Està molt bé i cal aprendre-la, evidentment, si no es vol córrer el risc de patir un cert analfabetisme funcional. Això, però, no ha de voler dir, en cap cas, que les altres llengües hagin d’anar desapareixent.

Que a Catalunya l’escola sigui catalana no ha de representar cap mena de problema per a ningú. Donada la situació sociolingüística actual al nostre país, d’una pressió fortíssima del castellà, molts nens no catalanoparlants tenen una bona oportunitat, i no gaires més, d’aprendre a parlar i escriure en català a través de l’escola. La pràctica ens demostra que els nens castellanoparlants no perden gens ni mica la seva llengua en un marc escolar en què la llengua vehicular i d’aprenentatge sigui la catalana i s’estudiï el castellà com a segona llengua. I els nens catalanoparlants aprendrien el castellà encara que no s’ensenyés a l’escola, extrem al qual tampoc no seria bo d’arribar. Només una actitud basada en prejudicis, és a dir, sense coneixement suficient, o basada en una mena de rebuig irracional cap a la llengua catalana, encara que es disfressi en nom de la “llibertat d’elecció”, es pot oposar a una política lingüística de recolzament, potenciació i normalització de la llengua catalana.

Sembla mentida com la paraula “llibertat” pot ser utilitzada de manera tan demagògica  i que se’ns apareguin com a paladins de la llibertat uns que hi han estat en contra quasi sempre. O utilitzada en nom d’una suposada igualtat entre el català i el castellà –cosa que ja m’agradaria com a catalanoparlant- i s’esgrimeixi com a  argument. Tant en un cas com en l’altre l’argumentació és fal·laç perquè no es basa en el coneixement.

Les raons per aprendre una llengua poden ser diverses:

  • Necessitat: Pot venir produïda per immigració, promoció laboral, activitats econòmiques i comercials, estudi i promoció acadèmica… La necessitat és la raó més generalitzada per a l’aprenentatge d’una llengua.

Tots aquests motius es poden materialitzar o de bon grat o per força. Sigui d’una manera o d’una altra, podem afirmar, però, que la necessitat imposa.

  • Sensibilitat: També pot tenir diverses causes. Tenir la sensibilitat cultural i social, malgrat no tenir-ne  l’obligació, i voler parlar la llengua del país d’acollida encara que no sigui totalment necessari parlar-la; aprendre la llengua de la parella, d’uns amics…

Pot ser el cas de Catalunya, per exemple. A Catalunya es pot viure en castellà sense gaires dificultats, cosa que han fet generacions i generacions de ciutadans espanyols. Però també n’hi ha hagut molts que de motu propi han  après el català, i de nivells culturals molt diferents, fossin treballadors manuals o d’alt nivell cultural. I altres no ho han volgut fer. I darrerament hi ha hagut persones d’aquest darrer tarannà, intel·lectuals inclosos, sobretot, que s’hi han negat, amb un acte de voluntat plena i conscient, argüint que com que se’ls volia “imposar el català”, tenien perfecte dret, en nom de la llibertat, a  “oposar-s’hi”. D’altra banda, mai no han tingut cap mena d’escrúpol a que el castellà sí s’imposi, a les escoles i a tot arreu. Curiós. És clar que la sensibilitat no és una capacitat intel·lectual, és una actitud vital davant les coses.

  • Plaer: És el cas de voler saber parlar i/o escriure una llengua per motius molt personals. És, certament, una raó duta a la pràctica per una gran minoria de gent i normalment és degut a motius emocionals o estètics. Voler aprendre tal llengua per poder llegir tal autor en llengua original, per exemple.
  • Militància: A part de situacions de compromís polític, i a Catalunya hi ha hagut milers de ciutadans de la resta de l’Estat que van aprendre el català -i més d’un de pública notorietat- per aquest motiu, és el motiu més curiós, estrany o fins i tot pintoresc.

Posem el cas, per exemple, dels esperantistes. Pura militància idealista a contracorrent de tota tendència. Admirable, però potser anacrònic.

I el cas absolutament contrari: em va cridar molt l’atenció, quan feia el servei militar, que en la cartilla de manual de les aleshores anomenades COES (Compañías de Operaciones Especiales), els “boines verdes”, es fes una especial menció a estimular “al buen guerrillero a aprender el catalán para poder pasar por gente del país y ganarse la confianza de campesinos y otras gentes sencillas y mezclarse con ellos con el objetivo de recabar información sobre posibles insurgentes si hubiera necesidad”. No ho cito literalment perquè no ho recordo amb exactitud, però venia a dir això. No calen comentaris a un argument “manu militari” d’aquest tipus.

Per acabar, no puc evitar d’insistir a dir quatre paraules sobre els “suposats” debats polítics sobre el tema:

a)      Dic “suposats” perquè quan es tracta de debatre una qüestió se suposa que es té, entre els qui fan el debat, un mínim i suficient coneixement sobre el tema. Doncs bé, sobre aquest en concret el que més s’acostuma a manifestar, per part de segons quins polítics, és una ignorància supina i només es posa de manifest una descarada manipulació demagògica. De debat seriós i ben argumentat, poca cosa.

Posem un exemple: Quan parlem que a Catalunya l’ensenyament ha de fer-se en català, que cal fer immersió lingüística si volem preservar la llengua, sorgeixen una sèrie de personatges polítics importants de segons quins partits, uns quants intel·lectuals de suposada vàlua (de vegades innegable en segons quins camps de la ciència i el coneixement, però ferits d’un espanyolisme tronat i ranci) curiosament relacionats amb els mateixos partits als que abans s’ha fet referència indirecta, tots ells suposadament entesos en la matèria, que diuen que no, que la llengua materna és fonamental i forma part del dret dels pares a decidir en quina llengua volen que facin l’aprenentatge i s’eduquin els seus fills, que és més democràtic i respon més a la Catalunya real.

Que la Catalunya real és complexa lingüísticament parlant (i en moltes altres coses) és innegable. Però pensar que aquesta és la realitat que volem o que la realitat no es pot canviar perquè és com és, ja és en si mateixa una opció política determinada. Com ho són les opcions transformadores perquè aquesta no és la realitat que es vol.

b)      Curiosament, el mateix tipus de personatges diuen que és imprescindible garantir l’ensenyament en espanyol a tots els nens i nenes de l’Estat, evidentment també a Catalunya. És aleshores quan ataquen que a Catalunya es practiqui la immersió lingüística (ja no la llengua materna) i ho considerin una dictadura lingüística, perquè si es refereix a la preservació del català sembla que deixi de tenir importància i només sigui una mena de tossuderia fora de lloc, una obstinació de caire medievalitzant o tribal dels catalans,  un tancar-se a la universalitat de la cultura per a la qual els sembla que el català és un obstacle. I, és clar, com que molesta, no cal aprendre’l. En canvi, troben “ideal” que els seus fills vagin a fer colònies d’immersió lingüística en anglès. Acceptar la immersió lingüística en anglès i no en català ja és tota una declaració de principis.

c)      Als polítics i als partits que representen, sobretot als qui argumenten una política basada exclusivament en un bilingüisme passiu,  els recomano que abans de formular les seves propostes sobre la política lingüística a seguir s’informin bé sobre les aportacions de la sociolingüística i la psicolingüística, que adquireixin coneixement.

Contràriament tornarem a assistir a debats inútils, si no tòxics i fal·laços ja que atiaran el conflicte lingüístic, i com a conseqüència, a una política del disbarat sobre una qüestió tan sensible, delicada i fràgil com és el del tractament de les llengües.

Carles–Miquel Fauró i Sànchez

Barcelona, 1 d’octubre de 2010

SET DIMENSIONS D’UNA NACIÓ

2 Setembre, 2010

En plena efervescència sobre si Catalunya és o no una nació, m’ha semblat oportú fer pública una aportació a aquest debat.

Sovint el debat se centra en paràmetres històrics. Són uns paràmetres vàlids, evidentment, i imprescindibles. Però molts elements d’aquests paràmetres estan sota una discussió permanent perquè hi ha dades suposadament interpretables i, en conseqüència, com que es pot, se’n fa una lectura molt interessada. Els partidaris d’Espanya com a nació única valoren uns determinats fets històrics que els serveixen d’arguments per a la seva posició. I a l’inrevés, els partidaris d’entendre Espanya com a pluralitat de nacions, troben, paradoxalment, arguments en els mateixos fets històrics que utilitzen com a aval de les seves teories.

Descarto totes aquelles posicions basades en prejudicis o subjectivismes vestits d’un aparent academicisme i totes aquelles posicions basades en el perquè sí i prou o amb l’argument de la força. No paga la pena de perdre-hi temps.

Abans, però, d’entrar en matèria, i perquè ningú no se senti enganyat, vull precisar dues qüestions:

a)      No sóc historiador, només sóc un lector assidu de textos que tracten de fets històrics, textos que m’han facilitat, això sí, nocions interessants. Reconec, no obstant això, que sovint m’he vist immers en un mar de confusions (sovint també d’irritació més o menys irada) en veure la disparitat d’interpretacions sobre uns mateixos fets i, sobretot, de segons quines interpretacions que, com a mínim poden ser qualificades de malintencionades.

b)      Malgrat aquesta confusió, sóc dels que pensen, fermament, que Catalunya és una nació. Si no fos així, no em preocuparia per fer cap mena d’aportació a aquest debat.

Potser amb els fets històrics no n’hi ha prou per definir una nació. Cal tenir altres factors en compte. Cap d’aquests altres factors, per si sol, tampoc no perfilaria què és una nació, però la confluència de tots ells teixeix una xarxa d’interrelacions (diferents en cada cas, és a dir, en cada nació), que la defineixen i en fan una realitat única i diferenciada de les altres.

La meva aportació, necessàriament breu, girarà a l’entorn de tesis que sobre “el fet nacional”, “la nació”, s’han anat elaborant des de finals del segle XIX fins a l’actualitat i des de diverses perspectives ideològiques.

Una nació, un “fet nacional” vindria definit per les set dimensions següents:

1. Dimensió territorial.

En el nostre entorn geogràfic i històric, el de l’Europa occidental, la territorialitat, els límits, han tingut un paper important, tant que van esdevenir fronteres. Les fronteres nacionals, sovint inestables i no sempre precises, delimitaven un espai dins del qual es feia realitat una col·lectivitat humana amb tota la seva complexitat.

La majoria de fronteres estatals actuals no coincideixen amb les fronteres d’aquestes col·lectivitats humanes perquè són fruit de tractats polítics derivats, en general, de conflictes bèl·lics, per tant amb vencedors i vençuts, d’interessos polítics i econòmics que poc han respectat els límits de les nacions (de vegades des de dins de la nació mateix) i s’ha repartit el territori segons la conveniència de qui tenia més poder. Un cop d’ull a un mapa polític actual d’Europa és l’evidència més clara de l’Europa dels Estats, però no de l’Europa de les “Nacions”. En una superposició dels dos mapes poques coincidències de fronteres hi trobaríem.

Sembla que no és gens discutible la dimensió territorial en el cas de Catalunya. De fet, ni els “enemics” més acèrrims d’entendre Catalunya com a nació discuteixen aquesta realitat, encara que per a ells no deixi de ser un territori “regional”, tant des d’Espanya com des de França (i de la resta d’Estats “oficials” del món), dos Estats, doncs, que reconeixen que cadascun té una part de territori “català”.

2. Dimensió cultural.

Potser sigui interessant intentar definir, prèviament, el substantiu “cultura” per entendre, posteriorment, l’abast del qualificatiu cultural en el context d’aquesta aportació. Entenem per cultura el “conjunt de les coneixences, tradicions i formes de vida materials i espirituals característiques d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat” (Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans). Com és obvi, la definició conté diversos nivells, ja que es planteja des de la particularitat (qualsevol petit conjunt social) fins a la universalitat (conjunt de la humanitat).

En aquest cas el nivell que interessa és el que fa referència a una col·lectivitat, la catalana, que ha creat i crea una cultura que es pot adjectivar i és una realitat inqüestionable: una cultura catalana que s’ha manifestat en tots els aspectes de la definició d’una manera ben diferenciada en relació a altres cultures, siguin més o menys veïnes, amb les quals hi ha força elements semblants i compartits, o altres cultures, més o menys llunyanes, en què les semblances són escassíssimes i les diferències molt abundants.

Aquesta dimensió cultural –i aquí pren cos l’adjectiu cultural associat  al nom dimensió agafa una consistència considerable a partir de la construcció de tota una visió de la realitat, una cultura, mitjançant una llengua pròpia.

3. Dimensió històrica.

Si en el cas de Catalunya no existís aquesta dimensió històrica no hi hauria res a discutir. Per tant, si la discussió existeix, és que hi ha Història. Sembla un argument de barata però és així de contundent. Les interpretacions, com deia a la introducció, són la prova més evident, fins i tot les interpretacions quasi negacionistes, és a dir les que neguen els drets històrics, que existeixen, però precisament per això, els partidaris d’aquesta negació ni tan sols volen que formi part del corpus de l’Estatut d’Autonomia.

No m’hi estendré més, en el tractament de la dimensió històrica, perquè no es tracta, aquí, de fer cap repassada que vagi de Guifré el Pilós fins a la manifestació del 10 de juliol d’aquest any. La dimensió històrica de Catalunya és una realitat indiscutible, s’interpreti com s’interpreti, molt a pesar d’ells.

4. Dimensió psicològica

A Catalunya existeix un sentiment social compartit i majoritari, una consciència col·lectiva, també majoritària, de sentir-se “nació”, malgrat la negació exterior (molt majoritària a la resta de l’Estat i “oficial” en el conjunt dels Estats del món), la negació interior (minoritària però molt militant) i la indiferència més o menys passiva de capes gruixudes de població immigrada.

D’altra banda, la majoria que sent, que té consciència de nació es reparteix entre diferents opcions polítiques que van des de l’autonomisme a l’independentisme passant per diferents models federalistes. D’això, però, se’n parlarà una mica més quan es tracti de la dimensió política.

Aquí, el que és important és remarcar la realitat d’aquest sentiment de pertinença, aquest conjunt d’emocions viscudes en col·lectivitat, la realitat d’aquesta consciència comuna que fa que els seus ciutadans se sentin diferents. Una altra realitat indiscutible.

5. Dimensió política

La dimensió política és, alhora, també històrica. Des del segle IX al segle XVIII van existir ininterrompudament institucions polítiques catalanes de govern. Aquest és un fet inqüestionable. No és el moment de valorar la major o menor bondat d’aquestes institucions, sinó de deixar constància de la seva existència històrica. Des del segle XVIII al segle XX, a partir del Decret de Nova Planta, desapareixen aquestes institucions i la decadència és notable. Però des de finals del segle XIX i els inicis del segle XX, en els moments d’obertura política de l’Estat espanyol, sempre hi ha hagut sobre la taula la reivindicació de l’autogovern.

Actualment, amb les institucions històriques de govern parcialment recuperades, la realitat política catalana és força diferent a la de la resta de l’Estat. Les opcions polítiques a Catalunya són molt més plurals que en la majoria de les altres comunitats autònomes i l’arc parlamentari català n’és un exemple ben palpable. El gran bipartidisme espanyol (PSOE-PP), és esquitxat, a Les Corts Espanyoles, per les minories polítiques procedents, sobretot, de Catalunya i el País Basc. Però aquest bipartidisme es difumina i desapareix en el Parlament de Catalunya (CiU, PSC-CC, ERC, PP, ICV, PCPC) en què la proporció de representació està molt més repartida i equilibrada. I no hi ha força política catalana que no es reconegui, encara que només sigui per estratègia en un parell de casos (PP i PCPC), com a mínimament autonomista.

És cert que la dimensió política no ha arribat a la seva màxima expressió, és a dir, tenir un estat propi. Tant perquè des de l’Estat espanyol no s’ha deixat com perquè Catalunya no ha estat –i de moment no n’és- capaç de fer-ho. Una altra dimensió que perquè no estigui assolida del tot, de manera sobirana, no deixa de ser una altra realitat diferenciada. Espanya no seria un Estat autonòmic sense Catalunya ni el País Basc (dues comunitats autònomes que s’autodefineixen com a “nació”.

6. Dimensió jurídica

Una nació també es caracteritza per un conjunt de lleis específiques diferents al cos jurídic d’altres nacions. Fins al Decret de Nova Planta de 1716 el conjunt de lleis de Catalunya eren específiques i es diferenciaven substancialment de les lleis de Castella. Un conjunt de lleis que regulaven el govern i la convivència, aspecte molt important perquè organitzava el teixit social del país de manera diferent a les nacions de l’entorn. Com tot conjunt de lleis, és discutible, però existia i va ser substituït per un altre ordre jurídic, el de Castella, també discutible i, a més, aliè. No obstant això, Felip V restituí, poc temps després, molts aspectes del dret civil català que s’han mantingut i s’han anat renovant al llarg del temps fins a l’actualitat.

A principis del segle XX, l’any 1914, la Mancomunitat de Prat de la Riba, una federació formada per les quatre Diputacions provincials, va significar la recuperació simbòlica de les antigues Corts Catalanes i va representar el primer reconeixement de la personalitat territorial, jurídica i política de Catalunya des de 1714. Durà fins a l’any 1925. La Dictadura del General Primo de Rivera, que començà l’any 1923, la prohibí i intentà desfer l’obra cultural, social, jurídica i política que havia dut a terme la Mancomunitat.

Amb la 2a República, nou intent democratitzador de l’Estat espanyol, l’autogovern de Catalunya tornà a ser una realitat amb l’Estatut de 1932, una rebaixa substancial de l’Estatut de Núria de 1931. La convulsa República s’acabà l’any 1939 amb el triomf de l’exèrcit franquista. Nova dictadura i nou aboliment de les lleis que regulaven el govern i la convivència a Catalunya.

Amb la Constitució democràtica de 1978 (de procés, però, molt condicionat per la transició) es recuperà de nou, amb l’Estatut de Sau de 1979, la Generalitat de Catalunya. I el 2006, amb l’Estatut de Miravet, tant discutit encara, s’elaborà un nou marc jurídico-polític de referència. I tampoc no s’ha d’oblidar que la Constitució de 1978 reconeix l’existència de “nacionalitats històriques”, com recentment em recordava, en un comentari d’un bon amic a aquest article, que també forneix més aquesta dimensió jurídica.

La dimensió jurídica és palesa.

7. Dimensió econòmica.

Antigament els mercats tenien una dimensió nacional molt més accentuada. Les relacions econòmiques més importants succeïen dins les fronteres (i les “fronteres” es van eixamplar molt amb la colonització duta a termes pels imperis europeus des de finals del segle XV fins al segle XX). A més, cada “nació” o “estat” tenia la seva pròpia moneda.  Aleshores, la dimensió econòmica tenia un paper molt important en la configuració de les nacions per la determinant importància del mercat intern i les interrelacions socials, jurídiques i polítiques específiques que generava.

La globalització de l’economia ha diluït aquesta dimensió no només a les nacions, tinguin Estat o no, sinó la dimensió d’Estat en si mateixa. A més, els diversos tractats de la Unió Europea, com els Acords de Schengen (1985 i 1990)  amb la supressió de controls fronterers i lliure circulació de béns, serveis, capitals i persones (treballadors i viatgers); Tractat de Maastricht (1992) amb la unió monetària i la progressiva unificació legislativa i en matèries de justícia, ha estat fonamental per a la unificació del mercat a nivell internacional.

No obstant això, i malgrat el centralisme econòmic de Madrid (a Espanya 23 de les 30 empreses espanyoles més grans i importants tenen la seu principal a la capital de l’Estat), Catalunya forma part, amb Waden-Württenberg (Alemanya), Llombardia (Itàlia) i Rhöne-Alpes (França) del que és conegut com “els 4 motors per a Europa” pel seu dinamisme econòmic. Quatre “regions” europees que sense tenir capitalitat d’Estat al si de cadascuna d’elles, realitzen un rol propi i particular molt important en els àmbits econòmics del desenvolupament  i la cooperació.

Encara que aquesta dimensió s’hagi reduït molt com a element definitori (i s’ha reduït per a tots els Estats) continua tenint la seva importància. No ho defenso de manera absoluta perquè la solidaritat econòmica és un valor democràtic de primer ordre, però només cal pensar en les possibilitats que s’obririen per a la població de Catalunya si la riquesa que s’hi crea es quedés al país. La necessària discussió de com redistribuir aquesta riquesa sense que signifiqui un espoli no és objecte d’aquesta aportació.

Això vol dir, però, que la dimensió econòmica també és un element important en la realitat de Catalunya.

Reunim totes aquelles consideracions que conformen la definició d’una nació encara que malauradament, ni qualitativament ni quantitativament, ni s’acabi de comprendre ni ens ho acabem de creure, massa sovint, nosaltres mateixos.

Vull acabar aquesta aportació amb una referència a la concepció jacobina francesa “nació = estat” o, dit d’una altra manera, “un estat, una nació”, encara que l’Estat, per a transformar-se en “nació” hagi d’assimilar, suprimir o anorrear les nacions no dominants dins l’Estat (França, com a exemple paradigmàtic). És evident que aquesta concepció jacobina és la dominant a l’Estat espanyol, indiscutiblement des de l’arribada de la dinastia borbònica i amb anteriors intents ja en temps de la dinastia dels Àustries (Conde-Duque de Olivares).

Prefereixo la concepció alemanya (de base hegeliana): l’Estat no és una imposició d’una nació dominant sobre les altres, sinó l’acord lliure i entre iguals (base del Dret) de les diverses nacions per viure i conviure dins d’una estructura política supranacional que les fa més fortes, tant particularment com col·lectivament.

La reflexió sobre el concepte nació i “el fet nacional” segueix ocupant un paper important en la teoria i en la filosofia polítiques actuals i hi ha novíssimes aportacions molt interessants. No és estrany: si les nacions són un producte històric i la història és dinàmica i canviant, les nacions i allò que les defineix també és canviant.

Carles Miquel Fauró i Sànchez

Solsona – Barcelona, agost – setembre de 2010

UNA REFLEXIÓ SOBRE ESPANYA

6 Agost, 2010

Les nacions acostumen a ser un resultat de moltes vicissituds històriques: lluites entre bàndols que han comportat derrotes i victòries a banda i banda; aliances polítiques en funció dels interessos de les classes socials dominants o de les monarquies de torn; llargs processos de fusions culturals, de creació lingüística i de creació de símbols i de mites; convivència de diferències, de diversitats i d’interessos diferents i sovint oposats… Tot plegat un llarg procés de construcció d’una identitat col·lectiva -de vegades destruint les minories discordants-, en què cadascun dels seus membres acaba, finalment, sentint-se identificat, orgullós de pertànyer-hi i respectat, i la gaudeix i la defensa perquè se’n sent part, un sentiment de dues dimensions: personal i social.

Aquest hauria pogut ser el procés d’Espanya. Hauria pogut ser el resultat d’un pacte entre iguals a partir, es pot suposar, que Castella per una banda, i Catalunya i Aragó per l’altra, des de la unificació dinàstica, podien construir una estructura estatal basada en el respecte a les diferències respectives. I així va ser durant un temps. També es pot suposar, però, que el pes de tots els contenciosos històrics entre els dos regnes al llarg de quasi mil anys, des dels inicis pràcticament del que és conegut amb el nom de Reconquesta fins a principis del segle XVIII  ho fes molt difícil.

I aquest segon supòsit és, probablement, el que es va materialitzar. En la lluita, de vegades sorda, intrigant i conspiradora, de vegades sorollosa, bèl·lica i sagnant, es va imposar Castella. A part de ser més poderosa militarment i més potent demogràficament, també va saber jugar millor les seves cartes, tant interiorment com internacionalment. La realitat actual n’és la prova més determinant.

A partir d’aquesta victòria, tant militar com política i jurídica, i utilitzar un altre terme seria un eufemisme, Castella construeix Espanya a la seva imatge i semblança. Allò que és diferent a Castella sobra o molesta. No és espanyol perquè no és castellà: es posterguen o es prohibeixen, almenys en l’àmbit públic, les llegües no castellanes; s’anul·len les lleis diferents a les de Castella i només es deixen parts del dret civil en els territoris ocupats; es canvia el sistema fiscal i impositiu; només es dóna cabuda a un exèrcit, el victoriós, el castellà, que passa a ser l’exèrcit espanyol… “Les Espanyes”, aquest plural que ja té els seus orígens en les “Hispaniae” romanes, va desapareixent a poc a poc per transformar-se, quasi definitivament, amb el singular “Espanya”. Singular que troba el seu punt més àlgid en la “España, Una, Grande y Libre” del franquisme. Només es podien acceptar variacions sobre el tema com el folklore, les variants dialectals del castellà, que en més d’un cas són “gracioses”… La resta, curiositats exòtiques que es contemplen amb una certa condescendència en el millor dels casos, o amb recel,  desconfiança i fins i tot amb menyspreu. És el que es podria anomenar el segrest de les Espanyes.

Catalunya (i altres zones de l’Estat que ara no es tractaran perquè no és l’objecte d’aquesta reflexió), per diverses raons, va resistir culturalment i lingüísticament amb més o menys èxit segons els moments històrics. I tampoc no va perdre ni ha perdut del tot la seva memòria històrica, passada de molts pares als seus fills de boca a orella, sovint mitificada i deformada, ja que no es podia ni estudiar ni aprendre. Aquesta resistència cultural i lingüística, aquesta memòria històrica -insisteixo, sovint deformada, mitificada  per interpretacions romàntiques iniciades en la Renaixença i traslladades al món acadèmic, tot i que han anat canviant a més reals i més certes al llarg d’aquests darrers temps- és el que ha preservat els trets de la seva identitat.

Entre una Castella que va guanyar però que no ho va saber fer bé (ni va saber ser destructiva ni assimiladora del tot, ni va saber ser generosa amb el vençut) i una Catalunya que no es resigna a desaparèixer, tenim una bona part del problema español (és fal·laç i malintencionat parlar del problema catalán), ja que queda clar que el problema es torna a plantejar sempre que l’Estat espanyol se situa en un marc democràtic.

La democràcia a l’Estat espanyol es troba, però, en un estat precari, actualment. Hi ha massa coses “intocables”, massa “principis fonamentals” inamovibles. La Constitució de 1978, tot i ser el resultat d’un estira i arronsa, té prous elements de flexibilitat com per fer-ne interpretacions ben obertes. Probablement aquesta va ser la intenció d’una part dels “pares” de la màxima Llei de l’Estat. Es creava l’oportunitat de com començar a construir Espanya de nou. Les propostes federalitzants, però, es van haver de disfressar d’ “autonomies”, i la possibilitat d’establir un diàleg entre les diferents nacions (batejades, un parell, amb el nom de “nacionalitats històriques”, és que no ho era Castella?) es va diluir amb la política del “café para todos” quan, de fet, gairebé a ningú, a excepció del País Basc i Catalunya de manera clara i inequívoca, es plantejava disposar d’un estatut d’autonomia. I és més que evident que la resposta va ser que si Catalunya i el País Basc volien “autonomia”, calia que hi hagués “autonomia” per a tothom que en volgués, encara que no sabessin què fer-ne. I va començar la subhasta.

Paradoxalment, però, qui més s’ha fet seva la Constitució són els sectors polítics i jurídics més retrògrades –i en aquell moment més anticonstitucionals- i són els que marquen la pauta, amb les tendències més centralistes i jacobines, de com interpretar-la. I amb la Constitució quasi esclerotitzada, transformada en una versió moderna d’aspecte democràtic de “los Principios Fundamentales del Movimiento Nacional, permanentes e inalterables” es torna a posar sobre la taula una variant del problema de sempre: Espanya ha de ser feta a imatge i semblança… no ja de Castella (ja no cal), que només compta, igual que altres zones de l’Estat espanyol, com a reserva de vots d’un determinat sentiment espanyolista que saben molt bé com agitar, sinó dels que remenen les cireres des de l’ombra (i demano disculpes pel to col·loquial), perquè tenen pànic de quedar-se sense prou recursos econòmics per seguir vivint com viuen si Catalunya rebaixa la seva aportació econòmica, sigui pel que diu l’Estatut del 2006 o per la possibilitat d’aconseguir un Concert Econòmic a l’estil del País Basc. És falç que els interessi el benestar econòmic de la població de les zones menys desenvolupades, ja que només s’emporten les escorrialles. Mentre Catalunya hi aporti diners, no cal que es plantegin com redistribuir d’una altra manera els seus propis recursos.

I ja hi tornem a ser. L’Espanya Federal del PSOE és una quimera que no se la creuen ni ells. De fet, em sembla que no se l’han cregut mai. Per més que parlin de Comitè Federal, d’estructura federal del partit, de federacions territorials, etc., etc., etc., a l’hora de la veritat l’única federació existent és entre el PSOE i el PSC ja que sobre el paper és una federació entre dos partits sobirans, cadascun en el seu territori. A la pràctica, però, l’ascendència del PSOE sobre el PSC és indiscutible i és més que discutible l’ascendència del PSC sobre el PSOE. Un altre cas entre desiguals, com al llarg de tota la història d’aquesta “pell de brau” en tantes i tantes coses.

Amb l’Estatut de Miravet (el de l’any 2006) erosionat fins al moll de l’os pel Tribunal Constitucional, potser es pot parlar d’una altra oportunitat perduda. Potser l’Estatut no estava ben fet, ni en el procés ni en el contingut final, però el paper del Tribunal Constitucional s’ha reduït a sancionar i prou i només en una determinada direcció, la de la interpretació més restrictiva. Els dos únics partits que actualment tenen possibilitats de dirigir la política espanyola són el PSOE i el PP. El federalisme del PSOE és més nominalista que real, i les tendències cap a l’Espanya “una i única” són les més dominants. El federalisme li fa trontollar els fonaments al PP i cada dia queda més clar que és el refugi dels antics franquistes i dels seus hereus, cada cop més influents al si del partit des de l’arribada del Sr. Aznar a la Secretaria General.

L’ “Espanya plural” del Sr. Zapatero, visió minoritària dins del PSOE, cada dia es dilueix més. La por a que li tirin els llops del “sentimiento patrio” al damunt i que per aquest motiu perdi les eleccions, és més que palpable, i ha fet marxa enrere en moltes coses. És molt probable que si perd les properes eleccions més d’una veu del seu partit li tiri en cara, a més de la gestió econòmica i altres qüestions, les seves vel·leïtats amb Catalunya. Quan el PP diu allò de “¡España se rompe!” tremola l’univers espanyol d’aquesta Espanya Una.

Adés parlava d’una oportunitat perduda. El dilema és: una més o l’última? Personalment no penso que sigui l’última, però en aquest cas és, probablement, més degut a la feblesa i a la divisió interna de Catalunya que no pas a altres raons.

Sigui com sigui o sigui pel que sigui, cal fer-nos una pregunta: ¿És encara possible construir una Espanya diferent, una Espanya autènticament federal entre totes les nacions de l’Estat espanyol? I aquesta pregunta l’hem de contestar no només els catalans, sinó tots els ciutadans de l’actual Estat espanyol. Potser les forces polítiques catalanes haurien de jugar a fons aquesta carta i forçar tots els partits, tant els d’àmbit estatal com els d’àmbits nacionals i regionals, a tractar i debatre sobre aquesta qüestió en les institucions de més representativitat democràtica de l’Estat: els Parlaments autonòmics i les Corts Generals. I engegar el procés de renovació constitucional si és que no es vol parlar de procés constituent.

El catalanisme polític, tant de dretes com d’esquerres, ha optat majoritàriament per la transformació d’Espanya. Transformar Espanya i fer possible un nou encaix en què Catalunya se senti còmoda ha estat, i encara és, l’objectiu a aconseguir. La veritat és que l’Espanya “Una” no li ho posa fàcil, al catalanisme polític, ni tan sols quan aquesta Espanya es reconeix a si mateixa com a Estat democràtic.

Si el planteig federal de debò no és possible, els catalans ens haurem de plantejar de deixar d’esforçar-nos per construir aquesta Espanya impossible d’una vegada per totes. Serà llavors que haurem de decidir com, quan i quant, és a dir, quina manera serà la més democràtica, quin moment serà el més oportú i adequat i si els comptes quadren, perquè qualsevol procés ha de ser econòmicament viable.

I encara falta, però, un element important, el qui, el subjecte actiu que ha de dirigir el procés, tant en el cas de la primera opció, la de l’Espanya Federal, com, si no és possible aquest projecte, el de la secessió o la independència: els nostres polítics (i els seus, no ho oblidem). Caldrà gent d’alçada, clarivident, amb carisma i de gran talla política, grans estadistes que sàpiguen llegir molt bé la realitat, que sàpiguen moure’s i siguin hàbils en els nivells nacional, estatal i internacional i que portin molt bé els comptes. I això, lamentablement, ara per ara és difícil.

Carles Miquel Fauró i Sànchez

Solsona, 6 d’agost de 2010

VENTS, VELES I NAVEGANTS

18 Juny, 2010

Educació Emocional

VENTS, VELES I NAVEGANTS

Algú va dir una vegada que les emocions i els sentiments són com els vents: és difícil de saber quan bufaran, d’on bufaran, cap a on bufaran, com bufaran…

Els vents hi són, ens agradin o no, ens vagin bé en aquell moment o no. Cal acceptar-los. Les emocions i els sentiments, com els vents, també hi són, vénen i van i també cal acceptar-los.

Què vol dir “acceptar” els vents? En primer lloc, no negar la realitat de la seva existència; en segon lloc, saber que poden fer acte de presència o d’absència en qualsevol moment; en tercer lloc, quin “vent” és i amb quina força bufa, ja que no és el mateix la Tramuntana (vent del Nord) que el Migjorn (vent del Sud); el Mestral (vent del Nord-oest) que el Xaloc (vent del Sud-est)… Per no parlar del Torb o de la Rufaca (forts vents hivernals de muntanya), que acostumen a fer mal sempre que bufen.

Amb les emocions i els sentiments passa el mateix: cal acceptar que hi són i que són molt importants. Què seriem les persones si no tinguéssim ni sentiments ni emocions!? Un tros de fusta? Un mineral? Una mena de virus? Però cal saber, com amb els vents, de quines emocions i de quins sentiments es tracten.

Les persones, barques o vaixells que naveguen per la vida, que és la mar, van saber afrontar (no “enfrontar”) la qüestió dels vents a força de navegar i navegar i navegar… I de naufragar, naufragar i naufragar… En algun moment van descobrir la vela i van veure que era una eina que si la feien servir bé, si li donaven la inclinació i l’orientació adequades, podien fer servir el vent al seu favor i navegar millor en tots els casos: amb poc vent, treure’n el màxim de profit; amb vent favorable, navegar de manera òptima; amb vent rúfol i a la contra, reduir i minimitzar els inconvenients i els riscos; amb tempesta… poder resistir millor.

El navegant, la navegant són com el raonament: deducció-inducció, lògica, càlcul… Ha de decidir la posició de la vela: com aprofitar-se’n al màxim del vent o com neutralitzar-lo, tant com pugui, si cal. Què seríem les persones sense raonament? Un garbuix de sentiments desbocats? Un remolí d’emocions patèticament incontenibles?

Sense emocions ni sentiments seríem éssers humans incomplets (potser tarats i tot); sense raonament… igual. La barca, que és la persona, potser no va en lloc sense els sentiments i les emocions. I sense el raonament, no sap cap a on va ni on anar.

Com a navegants, observeu i valoreu (raonament) el vent (emocions i sentiments) i encarrileu la seva força (amb la vela). La barca (cadascú de vosaltres) navegarà (viurà) i gaudirà de la mar (la vida) i podrà salvar millor els esculls, les ones desproporcionades, la mar de fons, la boira el sotsobrar… (obstacles que també formen part de la vida).

I BON VIATGE!!!

“QUE EL CAMÍ SIGUI BEN LLARG, PLE D’AVENTURES, PLE DE CONEIXENCES” (Kavafis-Riba-Llach)

Per a les classes Empordà i Huracà

6è Nivell, Curs 2009-2010

REFERÈNDUM SOBRE L’AUTODETERMINACIÓ DE CATALUNYA

13 Juny, 2010

Benvolguts amics i benvolgudes amigues,

M’ha arribat un correu d’uns amics de Solsona en el qual s’ofereix la possibilitat de signar una Petició de Consulta per Iniciativa Popular sobre l’Autodeterminació de Catalunya.

És un tema delicat perquè les sensibilitats sobre la qüestió són molt diverses i en alguns casos enfrontades. És aquest el motiu per al qual, abans d’enviar-vos el document de recollida de signatures, sense res més, com que es podria interpretar com una lleugeresa, una frivolitat –com lamentablement ho pot ser tant per persones que hi estiguin a favor perquè sí com per persones que hi estiguin en contra perquè sí-, prefereixo enviar-vos aquesta reflexió totalment personal.

Els qui em coneixeu ja sabeu que per a mi la democràcia és un valor determinant i rigorós. No és una positura pseudoestètica, o d’estètica vàcua d’aquelles de ser demòcrata perquè queda bé o perquè donades les circumstàncies ara toca ser-ho. No. Sabeu, i aquells que no ho sabíeu ja ho sabreu, que sóc dels que pensa que la democràcia és una de les expressions màximes de civilització; que la democràcia no és comprensible sense un sentit profund del respecte, tant, que goso afirmar que el respecte, amb les bones maneres de cortesia inherents, és l’essència de la democràcia.

Ja fa anys que dura el debat sobre la independència de Catalunya, de si és convenient o no, de si té sentit o no, de si Espanya no o Espanya sí. Sovint són uns debats, tertúlies o discussions que no ens han portat enlloc i que han restat en el terreny de l’opinió: la meva opinió és que sí o la meva opinió és que no. És cert que els partits polítics tenen presa una posició (o més d’una al si de més d’un partit) sobre la qüestió; que hi ha moviments ciutadans a favor o en contra… No passen de ser, però, i cada una al seu nivell, una qüestió teòrica.

Penso que en un context d’acceptació de la democràcia totes les posicions són respectables i han de ser respectades per la senzilla raó que totes són legítimes. Deixo al marge, per tant, totes aquelles formacions polítiques o actituds individuals i/o col·lectives que rebutgen la democràcia i que no tindrien cap escrúpol de fer servir la violència per imposar la unitat (expressions de nacionalisme espanyolista) o la independència a la força ( a l’estil d’ETA o Terra Lliure, manifestacions d’un altre nacionalisme que m’estalvio de qualificar).

Doncs bé, precisament per això i perquè a la democràcia no se la pot reduir a allò que a nivell individual o col·lectiu pot semblar bé i el que no, no, pot ser una bona cosa demanar de realitzar la consulta. Saber, de manera quantificada i qualificada què volem la majoria dels ciutadans de Catalunya no pot fer mal a cap demòcrata, hi estigui o no d’acord amb aquesta majoria. Deixaria les coses clares i podríem passar dels supòsits a les dades.

A més, fos quin fos el resultat, no hauria de ser obstacle perquè cada força política continués amb els seus plantejaments i postulats polítics i els defensés, tant si són unionistes com secessionistes.

Una consulta d’aquesta mena serviria de termòmetre per comprovar la solidesa (o només l’aparença) de la democràcia a l’Estat espanyol. Vull que entengueu que no demano ni el sí ni el no (això seria una altra mena de discussió), que cadascú pugui decidir segons pensi, però com a demòcrata puc exigir que puguem dir que sí o que no.

Una abraçada, Carles

www.referendumindependencia.cat/ip

EDUCACIÓ, DEMOCRÀCIA, POLÍTICA… (i uns quants polítics)

2 Mai, 2010

El gest groller del Sr. Aznar, l’anterior President del Govern espanyol, a un grup d’estudiants passats de voltes que l’esbroncava i l’insultava –cosa mal feta-, és la goteta d’aigua que ha fet vessar el got, el meu got, almenys, i el que em mou a escriure aquestes línies.

Per posar-nos d’acord, començaré per definir els conceptes prenent com a referència el Diccionari General de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.

a)    Educació: Acció d’educar; l’efecte … Bones maneres…

Educar: Formar (algú) desenvolupant i dirigint les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals.

b)    Democràcia: Govern en què el poble exerceix la sobirania.

c)    Política: … Ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors …

d)    Polític -a: … Persona que s’ocupa dels afers públics.

Sóc mestre i la meva feina, per delegació dels pares, consisteix a educar. La definició del diccionari satisfà les expectatives. Efectivament, la meva feina consisteix a “formar…” i també consisteix a intentar d’ensenyar, entre d’altres continguts acadèmics, “bones maneres”. D’aquestes “bones maneres”, és a dir, de la cortesia, la correcció, la deferència, formes adequades per manifestar respecte cap als altres, tindrem oportunitat de parlar-ne més endavant.

Sóc demòcrata per convicció, per un convenciment profund, gairebé atàvic. Crec, sense cap mena de dubte, que el diàleg, el debat, la resolució pacífica dels conflictes, la presa de decisions per majoria o per consens, l’autoritat reconeguda per la seva capacitat –no pel seu poder perquè sí- basat, tot plegat, en el respecte, són part del conjunt de valors democràtics que formen el  sistema menys dolent de funcionament de qualsevol comunitat humana. Les formes de la democràcia poden ser molt diverses i diferents i l’anàlisi d’aquestes formes diferents, ara i aquí, no n’és el cas.

Vull remarcar el respecte. El respecte és, al meu parer, un dels ingredients essencials de la democràcia. M’atreviria a dir que és l’esperit de la democràcia, el moll de l’os, si volem utilitzar una idea més material i no tan metafísica. Sense respecte no hi ha democràcia que valgui.

Em prenc la llicència de dir –i torna a ser el meu parer-, que la definició del Diccionari no és, precisament, una filigrana d’elaboració. No sé si és una definició pobre o una pobre definició. Com a mínim, és escassa. La democràcia i els valors democràtics (morals i ètics) mereixen una definició més àmplia, més sòlida, més consistent.

Si diem que educar és, entre d’altres, “desenvolupar les facultats morals d’algú”; i si diem que els valors ètics i morals de la democràcia són “el respecte, el diàleg, el debat, la resolució pacífica dels conflictes…” entendrem que educació i democràcia són com la trama i l’ordit d’un teixit amb el qual podem vestir, de manera racional, adequada i, a la vegada, agradable i elegant, la societat.

Tota societat també és un entramat d’afers col·lectius, d’interessos comuns i contraposats, de coincidències i de discrepàncies, de necessitats individuals i col·lectives. I és aquí on apareix la política, “ciència i art de governar”. És clar que es pot governar, és a dir, dirigir els afers d’una col·lectivitat, de maneres diferents. Aquestes maneres es poden englobar en dos grans conjunts: o bé dictatorials i totalitàries, o bé democràtiques i participatives.

Deixo de banda, amb tota la intencionalitat, els sistemes totalitaris i dictatorials. No són l’objecte d’aquesta reflexió, no formen part de l’àmbit de la democràcia.

Podem entendre, doncs, que la política en una societat democràtica –com diuen que és la nostra- és “la ciència i l’art de dirigir els afers col·lectius a partir del respecte, del diàleg, de la resolució pacífica dels conflictes…”.

Tant el Parlament de Catalunya com el Congrés de Diputats espanyol, dues cambres de màxima representació democràtica, haurien de ser un model de conducta democràtica, tant individual com col·lectiva, una mostra permanent de respecte, un model de tractament de la discrepància basat en el diàleg, el debat, l’argumentació… En unes altres paraules: també un model educatiu. No caldria dir que les organitzacions polítiques, els partits, que es reconeixen a si mateixes com a democràtiques, també haurien de ser-ho.

No vull dir ni vull que s’interpreti, de cap de les maneres, que penso que el Parlament o el Congrés de Diputats –o les organitzacions polítiques a nivell intern-, hagin de ser un paradís farcit de flors i violes. Els debats poden ser durs, les discussions fortes, els enfrontaments dialèctics contundents (es tracten qüestions molt importants i gens fàcils que ens afecten a tots), però sovint, i és aquí, quan apareix un cert tipus de polítics: els qui substitueixen els arguments per la prepotència, les desqualificacions, l’ús constant d’eufemismes d’insult quan no és l’insult pinxo directe, la retòrica demagògica, l’engany, la mentida, la corrupció i unes ànsies desmesurades i quasi malaltisses d’ocupar el poder. Conductes, totes elles, no gens democràtiques, perquè no tenen res a veure amb el respecte necessari malgrat les discrepàncies.

O sigui, que disposem d’unes estructures polítiques democràtiques, unes lleis que s’aproximen –les unes més i d’altres, no tant- a una concepció democràtica de la Llei. També tenim, però, un nombrós grup de polítics de totes les tendències i colors que confonen el diàleg amb el crit o el llançament de ganivets; el debat argumental amb la retòrica sarcàstica i oportunista; el legítim i necessari desacord amb la sempre suposada mala intenció de l’adversari (o hauria de dir l’enemic a liquidar?); que confonen l’error –tan humà- amb la incapacitat de fer bé les coses pel simple fet de ser d’un partit diferent; que confonen l’autoritat amb el poder i que confonen la correcta gestió dels afers col·lectius amb com gestionar-los en benefici propi, és a dir, la corrupció. Per acabar, podem dir que res de tot això tampoc no té res a veure amb les “bones maneres”. I les “bones maneres”, per acabar-ho de rematar, es confonen amb feblesa i amb manca de fermesa.

De vegades, l’espectacle que s’ofereix des del Parlament o, sobretot i massa sovint, des del Congrés de Diputats, és de lamentar. Més que argumentar, sovint sembla un concurs de qui és més graciosament mordaç desqualificant l’adversari.

¿Com puc, com a mestre, defensar els valors de la democràcia i la seva bondat per organitzar la convivència, si massa “polítics demòcrates(?)” ens ofereixen dia sí i dia també un espectacle tan lamentable? Doncs sí, malgrat tot això, defenso la democràcia perquè el respecte li és inherent; defenso la democràcia assenyalant què és el que no s’ha de fer gràcies als exemples constants i permanents que massa polítics –sortosament, no tots i en qualsevol color- ens ofereixen. I defenso la democràcia i els seus valors perquè la pràctica quotidiana ens demostra, tant als meus alumnes com a mi, que és la millor manera d’organitzar la nostra convivència.

La democràcia ha de ser implacable amb la corrupció, sí, perquè la corrupció és un dels càncers de la democràcia. No és l’únic. Un altre és el descrèdit amb el que dia rere dia uns quants polítics, amb les seves intrigues de palau i les males maneres embruten la democràcia i provoquen que els ciutadans, la majoria bona gent, s’allunyin de la política i facin una associació perillosa: política = tripijocs + mentida + manipulació. Un brou excel·lent per al tantsemenfotisme i, el que és molt pitjor, per al feixisme. I recordo que el feixisme és la renúncia a la llibertat de pensament, a la llibertat d’expressió, a la llibertat d’associació i de manifestació, tant individuals com col·lectives; la renúncia al diàleg i a la discrepància; la renúncia a decidir; la renúncia a la pròpia responsabilitat personal; la renúncia a ser socialment adults. Que el feixisme és el sotmetiment a un poder cec i absolut d’un algú –acompanyat d’un seguici de lacais- que ho decideix tot per a tots sense cap possibilitat de rèplica.

Si la democràcia ha de ser implacable amb la corrupció i ha de vetllar per evitar el descrèdit, també és cert que ha de ser una escola de “bones maneres”: una escola de cortesia, de correcció, d’amabilitat, i també d’exigència i de rigor.

I torno cap al gest del Sr. Aznar, darrer motiu, fins ara, que m’ha empès a fer aquesta reflexió. El Sr. Aznar té tot el dret del món a sentir-se ofès, a enfadar-se si se l’insulta o se li falta al respecte i a manifestar-ho públicament si ho considera necessari. Però no pot fer-ho faltant al respecte a ningú, ni als qui amb actituds energúmenes l’insulten i li falten al respecte, sobretot perquè ha estat President d’un govern democràtic d’un Estat democràtic. No pot ignorar que és un referent, un model per a moltes persones. I si ho ignora, conscient o inconscientment, em permeto, amb tots els respectes, i tenint en compte moltes actituds mostrades i demostrades sobre moltes altres qüestions diferents, dubtar, molt seriosament, de si n’entén o no, de democràcia.

Carles-Miquel Fauró i Sànchez

SOBRE L’AUTORITAT

28 Abril, 2010

Si dic que cada paraula té almenys un significat, de ben segur que tots hi estarem d’acord. Si explico que amb l’ús i el pas del temps hi ha paraules que van modificant el seu significat primitiu, també. Si dic que de vegades el significat primitiu es modifica fins a distorsionar-lo, degradar-lo o fins i tot pervertir-lo, potser també. Si afirmo, però, que de vegades fem servir paraules amb el significat distorsionat o pervertit, sense saber-ho però alhora convençuts que és el correcte, potser ja no n’ estarem tant, d’acord.

Tots estem convençuts que el significat que atorguem a les paraules que fem servir és el correcte. Tots, però, també tenim l’experiència d’haver discutit sobre el significat d’alguna paraula amb un altre algú que pensa que justament aquella paraula té un significat diferent al que nosaltres pensem.

De moment, poso un exemple de modificació de significat al llarg del temps. Més endavant ja tractaré d’altres tipus de canvis.

Segons el Diccionari General de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que és l’oficial, la paraula autor / autora té el significat general següent:

–       Persona que és la causa primera d’alguna cosa.

 Així, doncs, la persona que escriu una novel·la és l’autor o l’autora; qui pinta un quadre també i, per posar un cas ben diferent, qui comet un robatori o un assassinat, també. Res a dir, doncs, segons la definició del Diccionari General o de qualsevol altre diccionari. És un significat que ningú no discuteix gens ni mica i que s’admet com a bo i correcte, tant si es refereix a un escriptor com a un assassí.

La paraula autor / autora procedeix de la paraula llatina auctor i en aquesta llengua el significat pot ser entès de la manera següent:

–       Persona que amb el seu treball* dóna i afegeix valor a les coses.

*(En llatí “labor”, ja que “treball” procedeix de la paraula llatina “tripalium”, aparell de tortura format per tres pals on lligaven i castigaven amb assots els esclaus que no feien, a criteri de l’amo, la “labor” ben feta).

És evident la diferència entre ambdues definicions i és una bona paraula per exposar com el significat original, eminentment positiu i constructiu, s’ha modificat al llarg del temps incorporant una noció de “neutralitat”: un autor pot fer coses en l’àmbit del bé i un altre autor (o el mateix) les pot fer en l’àmbit del mal. Tots podem ser autors, segons el significat actual, de coses bones i de coses dolentes.

La paraula autoritat, que és on vull anar a parar, parteix, precisament, del mateix grup etimològic que la paraula autor. Tenim auctor i auctoritas. Ara, però, exposaré les definicions en ordre invers. Auctoritas, en llatí i per resumir, vindria a tenir el significat següent:

–       Persona que, amb el seu treball (labor), estableix vincles, és a dir, que estableix relacions entre coses i entre persones, que els donen i afegeixen valor.

En canvi, el Diccionari General quan defineix autoritat diu, entre altres coses, el següent:

–       … Atribució i exercici del dret o poder de manar, de regir, de governar, de dictar lleis, de fer-les observar, etc. … // Poder d’imposar-se a l’opinió dels altres, pels mèrits, per la superioritat, etc. …

És clar que actualment entenem per autoritat el que diu el Diccionari General. I si observem detingudament la definició veurem que surten les paraules poder, manar, regir, governar… Aquestes són paraules que tenen un significat ben clar per a tothom. No obstant això, per unificar conceptes ens atindrem a les definicions que dóna el Diccionari General:

–       Poder: … domini que hom té sobre algú o sobre alguna cosa. …

–       Manar: imposar (de fer alguna cosa). // Exercir una autoritat superior (sobre algú).

–       Regir: Tenir sota la pròpia direcció, governar. // …

–       Governar: … Dirigir la conducta  (d’algú o d’alguna cosa). // Dirigir els afers (d’un estat -jo hi afegiria “d’entitats i d’ institucions en general”).  // …

El significat és clar. A la vegada, però, totes aquestes paraules tenen un fort contingut ideològic afegit, és a dir, que poden tenir, si no significats, sí interpretacions, consideracions i fins i tot valoracions molt diferents, segons les diferents ideologies o maneres de pensar. I és en aquestes interpretacions tan diferents on rauen uns quants dels problemes que vivim actualment en el conjunt d’escoles i, probablement, en la societat en general. Comprovem-ho.

Sobre el poder no tothom pensa igual. Hi ha qui pensa que és dolent per naturalesa, com és el cas de l’anarquisme, que planteja abolir tota mena de poder; hi ha qui pensa que és un mal necessari, que massa sovint corromp qui l’exerceix i que per evitar-ho cal controlar-lo democràticament mitjançant la “divisió de poders (el legislatiu o parlament, l’executiu o govern i el judicial o tribunals)” i un sistema d’eleccions; hi ha qui pensa que el poder és imprescindible perquè les coses funcionin i que és indispensable que existeixi una ferma “mà de ferro” que garanteixi “l’ordre” de manera inqüestionable, plantejament dels sistemes totalitaris i feixistes. També hi ha qui prefereix “passar de tot” i ingènuament, pensant que de res serveix “prendre partit, s’inhibeix (que no és el mateix que abstenir-se per desencant tot i que el resultat final sigui el mateix).

Cadascuna d’aquestes maneres d’entendre el poder respon a ideologies i a mentalitats diferents. Quanta gent, per exemple, té mentalitat feixista i pensa que no ho és? 

Seria llarg i feixuc entretenir-nos a fer la mateixa reflexió sobre cadascun dels conceptes representats pels verbs que intervenen en la definició d’autoritat. Em sembla, però, que ja queda clar que quan parlem d’autoritat no tothom entén el mateix.

Malgrat totes les dificultats per arribar a una bona entesa, cal córrer el risc i fer-nos una pregunta: el mestre, la mestra, ha de ser una autoritat? I si ho ha de ser –jo penso que sí-, quina mena d’autoritat ha de ser?

Sóc del parer que cal partir de la definició llatina, ja que, si és així, legitima i dóna valors democràtics a uns quants trets de la definició moderna, la del Diccionari General. És a dir, la persona que amb el seu treball i el treball en equip amb els seus companys, crea vincles i afegeix valor a les coses, i que per aquest motiu se li reconeixen els mèrits, la capacitat de governar i la confiança per fer-ho.

Els valors democràtics en cap cas anul·len la necessària jerarquització que li cal a tot grup humà per avançar i progressar. En democràcia existeix la jerarquia però no existeixen els jerarques perpetus, ja que la democràcia té la virtut de no donar poder vitalici i arbitrari a ningú.

Ser una autoritat o tenir-ne, però, no és gratuït i ens pertoca als mestres i a les mestres, guanyar-nos-la cada dia davant dels nostres alumnes -malgrat els errors que fem i que hem de saber reconèixer i rectificar. Si és així, se’ns reconeixerà l’autoritat.

Als pares els pertocarà fiar-se’n d’entrada i reforçar l’autoritat i la figura del mestre. I si hi ha desacords, cosa la mar de lògica i normal, tractar-los discretament i directament amb el mestre. Si no és així i recelen o posen en dubte el mestre o la mestra davant dels seus fills… No anirem del tot bé.

Carles-Miquel Fauró i Sànchez

¿Cómo te llamas?

12 Març, 2010

“¿CÓMO TE LLAMAS?”

Cap a finals del curs passat em trobava a l’Aula d’Informàtica de l’Escola, sol, preparant no recordo bé quines coses per als meus alumnes. Aleshores, va entrar a l’aula la Mariona, una de les mestres d’Educació Infantil, acompanyada d’un grupet d’uns 10 o 12 nens i nenes. Probablement, per l’aspecte i la desimboltura, eren de P5. La Mariona, amb la traça que la caracteritza, els explicava què anaven a fer amb els ordinadors i més d’una d’aquelles criatures, amb una fluïdesa verbal considerable i amb un fonètica molt pròpia de família catalanoparlant de tota la vida, li feien preguntes sobre l’activitat que els esperava.

De cop, un nen d’aquells que diuen que és més espavilat que un pèsol, en veure’m assegut allà, a l’aula, se m’adreçà sense cap mena de problema i de vergonya falsa i m’espetegà: ¿CÓMO TE LLAMAS?  

Reconec que em va sorprendre que m’ho preguntés en castellà i no vaig respondre immediatament. Res, dècimes de segon, i quan ho anava a fer ja se m’havia avançat la Mariona dient-li: “(Nom-del-nen), per què li parles en castellà, al Carles?”

La resposta del nen, sense sentir-se gens incòmode, amb la més gran naturalitat del món i amb la contundència de saber que tenia una bona raó, va ser d’una magnitud de bomba sociolingüística: “ÉS QUE NO EL CONEC!”

Li vaig confirmar el meu nom i la Mariona li va començar a raonar el perquè ho podia preguntar, perfectament i tranquil·lament, en català. I així va finalitzar aquesta petita història.

Aquesta situació, però, es va afegir en el meu magí a unes quantes més de característiques semblants sobre les quals ja fa temps que hi reflexiono. El tema m’interessa i també he fet unes quantes lectures sobre aquesta qüestió.

No puc estendre’m en un article d’aquestes característiques i, conscient de fer un salt argumental, exposaré el motiu de la meva preocupació en relació a l’ús social de la llengua catalana.

La història de la llengua catalana és complexa, difícil. Està envoltada per dues llengües poderosíssimes i magnífiques, la castellana i la francesa, que en més d’una ocasió –i no n’han estat poques- molts dels seus respectius parlants i, encara més, els poders polítics corresponents s’han mostrat molt agressius amb la nostra llengua. La negació malintencionada d’aquesta agressivitat n’és, de fet, una mostra més. Lamentablement, i en molts casos, també és una mostra del desconeixement, de la ignorància de molta bona gent sobre aquesta qüestió. I també, més lamentablement encara, el resultat d’una falsa, interessada i tòxica informació.

La llengua catalana coexisteix (dir que hi conviu seria excessivament ingenu), des de fa tres segles, amb la llengua castellana en els territoris del Principat (la Catalunya administrativa de “las cuatro provincias”), del País Valencià,  de les Illes Balears i de la Franja de Ponent (a l’Aragó); i quatre segles amb la llengua francesa en l’anomenada Catalunya Nord. Encara és més antiga la coexistència de la llengua catalana amb el sard –i més recentment amb l’italià- a l’Alguer, la ciutat de l’illa de Sardenya. En tots aquests territoris la llengua catalana s’ha mantingut viva malgrat les prohibicions, les vexacions, les persecucions (a França s’arribà a aplicar la pena de mort) i en el millor dels casos amb la indiferència. No obstant això, potser perquè la gent d’aquests territoris no en sabia parlar una altra, la feia servir sempre malgrat les dificultats abans esmentades.

Si en lloc de fer servir un registre tan narratiu fem servir un registre més expositiu, podem dir que la llengua catalana ha sobreviscut durant els tres o quatre darrers segles gràcies, sobretot, a que els qui la parlaven la utilitzaven, malgrat les dificultats, com a primera llengua. S’entén per primera llengua la que es fa servir sempre en primer lloc. És a dir, que a part de ser la llengua que es parla predominantment tant amb la família com amb els amics i els coneguts, també és la llengua que es parla quan se surt al carrer i es va a comprar, quan s’agafa un taxi, quan hom s’adreça a una persona desconeguda, quan els nens i les nenes surten a jugar al pati, etc.

Actualment es pot afirmar que tots els catalanoparlants en sabem una altra. És el cas del castellà als territoris de l’Estat espanyol, del francès a la Catalunya Nord i, evidentment, de l’italià a la ciutat sarda de l’Alguer.

La realitat sociolingüística en cadascun dels territoris esmentats és força diferent i precisa d’una anàlisi diferenciada i, a més, sectoritzada. Per qüestions, però, estrictament pràctiques i òbvies –aquest text ha de ser necessàriament curt-, reduiré aquesta mínima i delimitada reflexió a l’àmbit geogràfic de Catalunya.

La presència massiva de ciutadans catalans nouvinguts, procedents d’altres zones  de l’Estat espanyol, fa que gairebé més de la meitat de la població actual de Catalunya sigui castellanoparlant de primera llengua. Si hi afegim el fenomen de la nova immigració, veurem que el panorama esdevé força complex i, donades les circumstàncies, també força complicat. A Barcelona, concretament, i de manera quotidiana, es parlen actualment a l’entorn d’un centenar de llengües. Són comunitats lingüístiques establertes de manera quasi permanent a la nostra ciutat procedents de tot el món. I totes les persones que vivim a Catalunya necessitem una llengua comuna.

Quina és, en aquest assumpte, la qüestió que més em preocupa? Doncs, i de manera rasa i curta, que per primera vegada a la història i d’una manera massiva, molts catalanoparlants fan servir com a primera llengua el castellà. Davant d’una persona desconeguda i més si té aspecte d’estrangera, es dóna per suposat que amb el castellà no hi haurà problemes de comunicació. Així, doncs, quan s’entra en una botiga, en un taxi, quan es pretén “lligar” (disculpeu la frivolitat) o conèixer algú en una discoteca o cal preguntar alguna cosa a algun desconegut pel carrer, sovint s’usa el castellà. Quantes vegades se m’ha adreçat algú preguntant-me en castellà, per exemple, on és el carrer Rocafort? I quantes vegades, en respondre en català, el meu interlocutor o interlocutora ha passat a continuar la petita i curta conversa en català? Se’m fa difícil de comptar-les. De vegades, paradoxalment, fins i tot a mi em sorprèn –i em produeix una alegria difícil d’explicar-, que alguna persona desconeguda, sobretot a Barcelona, em pregunti alguna cosa directament en català.

Un altre fet i, en aquest cas a Solsona, gairebé al bell mig de la “Catalunya profunda”. Un capatàs d’edat avançada de la brigada municipal d’obres de la via pública, amb més aspecte de pagès de tota la vida que de capatàs, donava instruccions als seus operaris, cinc homes, un parell  d’origen àrab i els altres tres paquistanesos. Les deia cridant, en castellà i gesticulant com Marcel Marçeau, el mític mim francès: “Hasedlo així, bien achafado y bien plano, como si fuera una plana!” Els pobres operaris el miraven amb cara de no entendre ni un borrall. Com que el conec m’hi vaig aproximar i li vaig insinuar com n’era de pesada, la seva feina, amb el personal que dirigia. “I és clar -em deia-, acabats d’arribar, no entenen res!”

Amb una certa delicadesa i amb un petit toc d’humor perquè no se sentís ferit, li vaig fer l’observació següent: “I voleu dir que amb el vostre castellà, en el cas que entenguessin una mica aquesta llengua, l’entendran millor que en català? A més, que són sords?, perquè déu n’hi do de com els parleu de fort. Si heu de gesticular, gesticuleu, al capdavall serà el que entendran. I els podeu parlar en català que, almenys, els fareu un favor, ja que els ajudareu a entendre on són”.

Tornem de nou a l’escola. Atenció! A la nostra escola, amb majoria de nens i nenes catalanoparlants, comença a produir-se aquest fenomen -i tots són d’aquí-, quan es coneixen, sigui al pati o a l’aula. I de manera aclaparadorament massiva si arriba un nen o una nena estranger. Fins a tal punt, que un grup que estigui jugant al pati, parlant en català, passen al castellà si s’incorpora al joc un altre nen o un altra nena d’origen estranger, encara que no entengui el castellà. És clar que les criatures imiten, més que sovint, el comportament dels adults i això m’empeny a fer-me una pregunta: quin model de comportament social lingüístic oferim els adults als nostres nens?

No vull que s’interpreti que estic “contra el castellà”. Ben al contrari. Sóc del parer que els catalans tenim la sort de saber parlar i escriure el castellà, que és una de les llengües amb més parlants del món, que és una llengua que ens obre una infinitat de portes culturals, que és, en resum, una magnífica i esplendorosa llengua. Sempre serà la meva segona llengua (i tant de bo tingués un domini suficientment bo de l’anglès com per considerar-la la meva tercera llengua). El català, però, sempre serà la meva primera llengua. Per raons molt senzilles de les quals, aquí, només en vull destacar una: si els catalans no fem servir com a primera llengua la nostra, qui la farà servir i qui la parlarà per nosaltres?

Certament, el català és una llengua minoritària, petita en nombre de parlants, però no perquè sigui petita en nombre de parlants deixa de ser tan magnífica i esplendorosa com qualsevol de les llengües majoritàries del món d’avui. I és la llengua genuïna de casa nostra. I haurem d’aconseguir que sigui la llengua comuna de totes les persones que viuen i treballen a Catalunya, procedeixin d’on procedeixin, sense que cap d’elles, per aquesta raó, es vegi obligada a renunciar dels seus orígens. Com nosaltres, que penso que tampoc no hi hem de renunciar.

De vegades es fa servir un determinat argument, el de la bona educació, per passar a parlar en castellà amb una persona castellanoparlant. Entenc l’argument sempre que la persona castellanoparlant estigui de pas a Catalunya, sigui per motius de desplaçament laboral, sigui per turisme, de vacances o qualsevol altra situació breument temporal. Entossudir-se perquè sí a parlar-li en català no només seria de mala educació, seria una estupidesa. No em sembla vàlid, però amb persones que per les raons que siguin tenen establerta la seva residència a Catalunya de manera definitiva. I no vull entrar en un fals debat sobre qui és o no més ben educat, perquè si l’argument és fals, tant ho és una direcció com en l’altra. És una altra qüestió que no és objecte d’aquest escrit. Pot ser-ho d’un altre, si cal.

No aconseguirem que la llengua catalana sigui la llengua comuna si nosaltres mateixos hi renunciem i no fem que per a cadascú de nosaltres la llengua catalana sigui la nostra primera llengua en la nostra vida quotidiana en el nostre país. I el castellà, la segona, que està molt bé, i com més llengües, millor. Altrament, però, d’aquí a tres segles més potser es faci realitat el títol d’aquella novel·la: L’últim home que parlava català.

Carles-Miquel Fauró i Sànchez