Archive for the ‘Política’ Category

AUTONOMIA? FEDERALISME? INDEPENDÈNCIA?

22 Setembre, 2012

És innegable que la societat catalana està immersa en el debat de quina ha de ser la forma política que li pot anar millor i de com ha de ser la seva relació amb l’Estat espanyol.

No és un debat nou. Des de l’any 1714 fins a l’actualitat, i sempre que hi ha hagut un mínim marc democràtic, el problema de l’encaix, o no, de Catalunya dins d’Espanya s’ha posat damunt la taula. Només ha esta sota dictadures, amb la visió de la “España Una”, que aquest debat no ha estat públic, és a dir, que s’ha mantingut en una arriscada i perillosa clandestinitat en els cercles polítics i en un sentiment amagat compartit en ambients familiars o d’amistat. Sentiment i debat no extensibles, però, a tota la població catalana degut a les fortes onades d’immigració d’altres zones de l’Estat espanyol en el segle XX, desconeixedores de la història de Catalunya i, fins i tot, de la seva pròpia història, sobre la qual, a tot estirar, tenien una idea intencionadament i interessadament distorsionada. I en el segle XXI, ja amb una autonomia limitada, desconeguda també per a la població vinguda amb les onades migratòries d’arreu del món.

Pot ser interessant fer un recorregut pels diversos intents històrics d’articular un Estat espanyol respectuós amb el fet diferencial català i veure si s’aconseguí o no i si és realment possible aquesta articulació. Per començar, cal fixar-nos en les dates següents:

1760 – Primer Memorial de Greuges

1869 – Pacte Federal de Tortosa

1883 – Projecte de Constitució de l’Estat Català

1885 – Segon Memorial de Greuges

1888 –  Petició a la Reina Regent, Maria Cristina d’Habsburg-Lorena

1892 – Les Bases de Manresa, presentades al Rei Alfons XII el 1895

1914 – La Mancomunitat de Catalunya, (1914-1925)

1931 – Estatut de Núria

1932 – Estatut del 32 (1932-1939)

1979 – L’Estatut de Sau (1979-2006)

2006 – L’Estatut de Miravet (2006-…)

Es pot dit que totes aquestes dates responen a intents més o menys reeixits, o fracassats, de fer reconèixer l’entitat política, social, econòmica, jurídica i cultural catalanes, és a dir, la nació catalana, i d’articular un Estat espanyol capaç de reconèixer-la com a tal.

Reprodueixo parcialment o íntegrament els documents corresponents a les dates esmentades i hi faig constar els enllaços que hi donen accés per si es considera oportú o convenient consultar-los.

Primer “Memorial de Greuges”, 1760.

Redactat en castellà, va ser presentat al rei Carles III, a Madrid, per representants de les ciutats de Barcelona, Palma de Mallorca, Saragossa i València.

Sense posar gens ni mica en dubte la unitat de la Corona, més aviat el contrari, s’hi reclamava el retorn de les institucions de la Corona d’Aragó anteriors als Decrets de Nova Planta. El llenguatge emprat en aquest “Memorial” tot i ser clar en les reivindicacions, és florit -propi de l’època-, prudent i apegalosament afalagador a la figura del Rei, fins i tot amb el seu pare que va ser, ni més ni menys, que Felip V. Val la pena de mostrar-ne uns fragments prou significatius.

«Algunos deben de pensar que si los españoles tienen un mismo rey conviene que tengamos una misma ley para que sea perfecta la armonía, la correspondencia y la unión de las partes de esta monarquía.”

 ”Al contrario, la misma política, la prudencia y la propia razón natural dictan que, siendo diferentes los climas de las regiones y los carácteres de los habitantes, han de ser diferentes sus leyes para que el todo sea bien ordenado y el cuerpo de esta monarquía llegue a ser feliz». 

 «Son tantos y tan patentes los agravios que, presentándoos algunos, diremos menos de los que todos sabemos que sufrimos».

«Los procesos y las escrituras de los siglos pasados están redactados en la lengua del pueblo, que, al cabo del tiempo, los castellanos llegan a comprender medianamente, pero nunca la totalidad del vocabulario, y aún menos la fuerza de muchas palabras, de la inteligencia de las cuales depende la justa decisión de los pleitos». Porque, según hemos dicho, aquí se habla una lengua particular; y aunque en las ciudades y villas principales hay mucha gente que entiende y habla la castellana, a pesar de todo, los labradores no la saben hablar ni la entienden».

«Nos encontramos en la triste necesidad de manifestar nuestra desdicha y de implorar vuestra real clemencia». 

Per fer-ne la lectura completa, podeu anar a l’enllaç següent:

http://materials.accat.cat/revista_3/rev3_doc_memorials.htm

La resposta va ser tot un seguit de mesures més aviat contràries. Vegem-ne uns exemples:

–       1768   Imposició de l’ensenyament primari en castellà (Real Cédula de 23 de junio de 1768)

–       1772   Prohibició de l’ús de la llengua catalana en els llibres de comptabilitat

–       1773   Prohibició de l’ús de la llengua catalana en els llibres de text

–       1778 Prohibició de l’ús de la llengua catalana en tots els llibres en general

I regnant ja el seu fill, Carles IV,

1801 Prohibició del teatre en llengua catalana

Pacte Federal de Tortosa, 1869

També conegut  com a Pacte de Tortosa, és una proposta d’organització de l’Estat espanyol feta pels partits republicans de tall federal d’Aragó, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. És la primera manifestació política d’intenció federalista que es materialitza a l’Estat espanyol.

Aprofitant la instauració de la Primera República el 1873, intentà, sense èxit, proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, model de república que tampoc no reeixí, ja que acabà imposant-se un model de república unitària. D’altra banda, la República instaurada no va durar gaire més d’un any i va començar el període conegut com a Segona Restauració Borbònica, amb Alfons XII com a Rei.

Els representants dels comitès republicans democràtics federals d’Aragó, Catalunya, València i Balears, als seus correligionaris.

 […] El partit republicà espanyol és cridat a una gran missió, i deu de complir-la. Per a ell ha acabat el període de la propaganda i ha arribat ja el de la realització pràctica de les seues doctrines. És un fet de convenciment universal a Espanya que per a constituir definitiva i sòlidament el país, per a donar l’expansió necessària a tots els interessos trobats, no hi ha més solució que la República, un mitjà més eficaç que els nostres principis regeneradors. Per a continuar l’obra de la Revolució i solidar-la, […] ens havem reunit, associat i concertat els representats del poble republicà d’Aragó, Catalunya, València i Balears, animats de la resolució firmíssima, irrompible d’oposar un cercat poderós a la marxa de la reacció, vinga d’on vinga i siga qui siga aquell que l’alente en els seus funestos propòsits i la guie al seu desastrós camí.

 […] Aragó, Catalunya i València, unides per la seua situació topogràfica, solidàries en els seus interessos més preuats, confoses pels seus records històrics, semblants sinó iguals en caràcter i costums, èmules dignes de la seua passió per la llibertat, estan cridades per la seua natura, a marxar unides, a viure aliades i a complir juntes els més alts destins provincials de la nostra raça. Ens unim per resistir a la tirania i a fur d’aragonesos, catalans i valencians, evocant en el nostre favor honrosos antecedents històrics, tenim dret a esperar que mereixerà la importància deguda la nostra resolució firmíssima.

 […]Som republicans, creguem que la República democràtica sols és possible a Espanya, davall una forma federal; però com cap persona ignora, la federació no és la separació. […] D’acord tots, doncs, a aquestes consideracions generals, els representats dels comitès republicans reunits a Tortosa es constitueixen en Assemblea confederada i representen a l’aprovació de les seus representats i a la consideració dels republicans de tota Espanya les següents bases:

Aquests fragments formen part de la introducció, traduïda al català, del Pacte Federal de Tortosa que tot seguit és presentat en la redacció en llengua original castellana.

 “1.- Los ciudadanos reunidos convienen en que las tres antiguas provincias de Aragón, Catalunya y Valencia, inclusas las islas Baleares, estén aliadas y estén unidas para todo lo que se refiera a la conducta del partido republicano y a la causa de la Revolución, sin que en manera alguna se entienda por esto que pretendan separarse del resto de España.

2.- Asimismo manifiestan que la forma de gobierno que cree conveniente para España es la República Democrática y Federal, con todas sus legítimas y naturales consecuencias.

3.- El partido republicano democrático y federal de las expresadas provincias completará su organización en la forma siguiente: Habrá comités locales, de distrito judicial, provinciales y de Estado. Los comités locales se establecerán en todas las poblaciones, los de distrito judicial en las que sean cabeza de partido, los provinciales en las capitales de Estado en Barcelona, Valencia y Zaragoza que representarán respectivamente a Catalunya, Valencia y Aragón. El comité de las islas Baleares se entenderá con el comité de Estado de Cataluña

4.- Los representantes aquí reunidos manifiestan que no consideran conveniente apelar a la fuerza material por el sólo hecho de que las Cortes Constituyentes voten de forma monárquica, siempre que en lo sucesivo no se conculquen los principios proclamados por la Revolución de Septiembre; pero convencidos de los males queinevitablemente ha de producir la monarquía, declinan toda responsabilidad de los que se ocasionen con su establecimiento.

Projecte de Constitució de l’Estat Català, 1883

És un nou intent d’organitzar un Estat espanyol federal que, com l’anterior, fracassa estrepitosament.

http://www.parlament.cat/activitat/cataleg/TJC7.pdf        (pàgines XVIII a XXIV)

El segon “Memorial de Greuges”, 1885.

Nom en què és conegut popularment la “Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña” presentada a Madrid al Rei Alfons XII. Tampoc, en aquesta ocasió es posa en entredit la unitat de la corona, ni tan sols la “unidad de la patria española”. De lectura recomanable. Cliqueu l’enllaç.

http://www.xtec.cat/~jrovira6/restau11/greuges1.htm

Potser l’únic èxit del “Memorial” i de la “Petició” va ser el manteniment del dret civil català. Res més.

Les Bases de Manresa, 1895

“Bases per a la Constitució Regional Catalana”. Aquest és el  nom oficial. Convé remarcar l’adjectiu regional perquè sovint, des de certs àmbits, diguem-ne de manera discreta “centralistes”, sempre s’han explicat com a document “separatista”.

Les “Bases de Manresa” oscil·laven entre un model federal per a Espanya i, en relació a la forma de govern a Catalunya, un retorn a les Constitucions Catalanes de 1575. Proclamaven la sobirania de Catalunya, organitzaven el territori a partir d’una base comarcal, proclamaven l’oficialitat de la llengua catalana i fixaven la creació d’un cos de voluntaris per a la contribució a la formació de l’exèrcit espanyol.

Ignoraven, però, les noves realitats socials que anaven sorgint en una societat industrialitzada i es mantenien mecanismes predemocràtics, com el funcionament del poder legislatiu, l’elecció de govern, el sistema de votació, el tracte amb l’Església Catòlica …

[PDF]

LES BASES DE MANRESA DEL 1892 PODER  – IES Montilivi

http://www.iesmontilivi.net/arees/…/web/…/Bases%20de%20Manresa.pdf

La Mancomunitat de Catalunya, 1914-1925

Malgrat tenir, només, funcions administratives que no anaven més enllà de les competències de les Diputacions provincials, va realitzar autèntiques funcions de govern. De fet, va representar el primer reconeixement de la personalitat de Catalunya per part de l’Estat espanyol des del 1714.

Article 1. Les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, acollint-se al Reial Decret de 18 de desembre del 1913, s’uneixen indefinidament per constituir la Mancomunitat catalana, que es regirà per les disposicions d’aquest Estatut i pels acords de l’Assemblea i del Consell presos dintre les seves atribucions.

 Article 2. Seran de competència de la Mancomunitat tots els serveis i totes les funcions que la legislació provincial vigent permet establir i exercitar a les Diputacions provincials.

  […].

 Article 4. La Mancomunitat serà representada pel President i governada per una Junta o Assemblea deliberant i un Consell permanent.

Formaran part de l’Assemblea tots els Diputats provincials de les Diputocions mancomunades.

 Presidirà l’Assemblea de la Mancomunitat el Diputat que ella mateixa hagi designat en constituïr-se. El President de l’Assemblea ho serà també del Consell permanent.

  […]

 El Consell permanent serà format pel President de l’Assemblea i per vuit vocals designats per aquesta votació.

  […]

 Correspondrà al Consell permanent fer complir els acords presos per l’Assemblea dins de la seva competència; regir, ordenar i vigilar l’aplicació dels pressupostos; dirigir i reglamentar l’execució i el funcionament de tots els serveis de la Mancomunitat. 

La Mancomunitat va ser paralitzada per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, Capità  General de Catalunya l’any 1923, i dissolta el 20 de març de 1925. A més, aquesta Dictadura hi posà un gran interès a desfer l’obra que la Mancomunitat havia fet.

L’Estatut de Núria i l’Estatut del 1932

El 12 d’abril de 1931 Luís Companys, proclamava la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Poques hores després, Francesc Macià, des del mateix balcó i anant més enllà del que s’acordà en el Pacte de Sant Sebastià, proclamava la República Catalana en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques.

El conflicte amb el govern provisional de la República estava servit. Finalment, ni República Catalana ni Federació de Repúbliques Ibèriques: República unitària i Estatut d’Autonomia amb el restabliment de la Generalitat.

Arribar a l’Estatut del 1932, però, va ser llarg i difícil. L’Estatut de Núria va ser aprovat el 26 de juliol de 1931, primer, per 1.063 ajuntaments de Catalunya (el 98%), després, el 2 d’agost del mateix any –havent votat el 75% de la població masculina major d’edat (les dones no tenien dret a vot)-, va ser aprovat per 595.205 vots a favor i 3.286 en contra.

Una llarguíssima i pesada negociació, plena de retallades (això de les retallades ja veiem que ve de molt lluny) i amb una oposició ferotge de la ultradreta espanyola va acabar amb l’aprovació de les Corts el 9 de setembre de 1932. Aquest Estatut retallat és el conegut amb el nom de l’Estatut del 32.

Els dos estatuts es poden trobar, comparats, en l’enllaç següent:

L’Estatut de Núria (1932). Els Estatuts de Catalunya comparats

La Guerra (In)Civil –no m’agrada l’adjectiu “civil” com a complement d’un nom com “guerra”-, va acabar amb totes les prerrogatives, ja de per si una mica minses, de l’Estatut del 32.

Una de les primeres mesures que el general Francisco Franco va prendre quan les seves tropes van entrar a Catalunya després de la batalla de Terol, va ser derogar, per decret, l’Estatut de Catalunya. El text de l’esmentat decret és el següent:

 Llei de derogació de l´Estatut de Catalunya pel general Franco.(1938)

El Alzamiento Nacional significó en el orden político la ruptura con todas las instituciones que implicase negación de los valores que se intentaba restaurar. Y es claro que, cualquiera que sea concepción de la vida local que inspire normas futuras, el Estatuto Cataluña, en mala hora concedido por la República, dejó de tener validez, en el orden jurídico español, desde el día diecisiete de julio de mil novecientos treinta y seis. No sería preciso, pues, hacer ninguna declaración en este sentido.

Pero la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán plantea el problema, estrictamente administrativo, de deducir consecuencias prácticas de aquella abrogación. Importa, por consiguiente, restablecer un régimen de derecho público que, de acuerdo con el principio de unidad de la Patria, devuelva aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España.

En consecuencia, a propuesta del Ministro del Interior y previa deliberación del Consejo de Ministros

Dispongo:

Artículo 1. La Administración del Estado, la provincial y la municipal en las provincias de Lérida, Tarragona, Barcelona y Gerona se regirán por las normas generales aplicables a las demás provincias.

Artículo 2. Sin prejuicio de la liquidación del régimen establecido por el Estatuto de Cataluña, se consideran revertidos al Estado la competencia de legislación y ejecución que le corresponde en los territorios de derecho común y los servicios que fueron cedidos a la región catalana en virtud de la Ley de quince de septiembre de mil novecientos treinta dos.

Burgos, 5 de abril de 1938. FRANCISCO FRANCO

La repressió franquista contra tot allò que feia olor de llibertat i democràcia va ser terrible a tot Espanya. En el cas de Catalunya cal afegir-hi la persecució contra la llengua i la cultura, que va ser  espaordidora i va atiar, fins a extrems delirants, l’odi més irracional i atàvic contra els catalans. Parlar de genocidi cultural no és cap exageració. Vegeu-ne uns exemples en l’enllaç indicat tot seguit.

 http://www.unitat.cat/articles/repressio.html

 El franquisme durà el que durà el seu creador. Després de la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975, començà el procés que és conegut amb el nom de “la Transició”, que consistí en el període de temps en què es va trigar a redactar la nova Constitució, aprovada en referèndum el 6 de desembre de 1978.

Aquesta Constitució és el resultat d’un estira i arronsa entre els representants del tardofranquisme i els representants de diverses forces democràtiques antifranquistes. Una mostra d’aquest estira i arronsa és l’Article 2:

Article 2

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

M’he permès la llicència de marcar en colors diferents uns supòsits: en blau, l’aportació tardofranquista amb la qual, de ben segur, hi estaven d’acord els representants democràtics de tendències centralistes i jacobines; en taronja, l’aportació de representants democràtics de tendències federalistes, nacionalistes i/o partidàries del reconeixement del dret d’autodeterminació; en gris, la llavor del “café para todos”, no fos cas que…; en vermell, una obvietat que la pràctica posterior ha demostrat que no tothom entén igual.

El pànic a la “dissolubilitat” (pànic que només s’entén quan la “indissolubilitat” és qüestionada, i si ho és, per alguna cosa serà) queda reflectida en diversos articles de la Constitució. Posem un exemple:

Article 8

1. Les Forces Armades, constituïdes per I’Exèrcit de Terra, l’Armada i I’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i I’ordenament constitucional.

 Que les Forces Armades de qualsevol país tinguin com a missió garantir-ne la sobirania, la independència i l’ordenament constitucional podem dir que està fora de tot dubte. I aquesta garantia deu d’implicar, òbviament, la “integritat territorial”. Aleshores, per què remarcar-ho d’una manera tan explícita? La resposta també em sembla òbvia: perquè no es refien que tots els territoris sentin que formen part d’Espanya o d’una manera determinada d’entendre Espanya, que és la seva i prou. Per tant, és un avís a possibles temptacions secessionistes o separatistes.

I com és, que n’hi ha? La resposta deu ser en la Història.

De fet, des d’una mentalitat nacional-espanyolista deuen recordar molt bé que determinats territoris formen part d’Espanya no per lliure elecció, sinó per la força de les armes i per “Decrets de Nova Planta” que s’entossudeixen a mantenir (cal tenir molt en compte que el famós “Decret de Nova Planta” no està abolit). A Espanya hi ha un “nosaltres” (els espanyols com cal, amb pedigree, vaja) i un “vosaltres” (uns “espanyols” que cal “vigilar”, poc fiables, sense pedrigree, que ho poden ser de bon grat o per força).

De fet, des d’una mentalitat nacional-espanyolista deuen recordar molt bé que determinats territoris formen part d’Espanya no per lliure elecció, sinó per la força de les armes i per “Decrets de Nova Planta” que s’entossudeixen a mantenir (cal tenir molt en compte que el famós “Decret de Nova Planta” no està abolit). A Espanya hi ha un “nosaltres” (els espanyols com cal, amb pedigree, vaja) i un “vosaltres” (uns “espanyols” que cal “vigilar”, poc fiables, sense pedrigree, que ho poden ser de bon grat o per força).

És clar que el raonament anterior és transversal socialment parlant i que, també objectivament i socialment, hi ha tota una colla de problemes més que importants en comú entre les classes populars d’una banda i de l’altra de l’Ebre, per entendre’ns, però una cosa no treu l’altra en cap de les dues direccions.

La Constitució de 1978 empara els estatuts d’autonomia i, evidentment, el conegut popularment com l’ “Estatut de Sau” de 1979. Es pot consultar en l’enllaç següent:

Estatut d’autonomia de 1979 – Generalitat de Catalunya

http://www.gencat.cat/generalitat/cat/estatut1979/index.htm

 Els tripijocs centralistes -tant del Partido Popular com del PSOE, partits que han exercit el poder en el govern central, com del Poder Judicial mitjançant els Tribunals Suprem i Constitucional-, fent una lectura restrictiva de la Constitució i una lectura més que restrictiva de l’Estatut de Sau, van empènyer les forces polítiques catalanes a plantejar la necessitat d’elaborar d’un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya que “blindés” determinades competències que d’una manera directa o indirecta contínuament eren laminades.

Com que l’acord per elaborar-lo es prengué en una reunió al Castell de Miravet, també és conegut popularment com l’Estatut de Miravet.

 Estatut d’Autonomia de Catalunya. Generalitat de Catalunya

http://www.gencat.cat/nouestatut

Al marge de si les coses es van fer més bé o més malament, el procés va ser complex i difícil. La cronologia és la següent:

  • 9 de febrer 2004: constitució de la ponència parlamentària de redacció de l’Estatut.
  • 30 de setembre 2005: aprovació al Parlament de Catalunya; el 89% dels diputats (CiU, PSC, ERC, ICV) varen votar a favor, i l’11% (el PP en solitari) va votar en contra.
  • 2 de novembre 2005: acceptació a tràmit a les Corts Generals espanyoles.
  • 2 de novembre 2005: presentació del PP d’un recurs d’inconstitucionalitat, posteriorment és rebutjat.
  • 2 de novembre 2005: presentació al Congrés de Diputats per part de tres parlamentaris catalans.
  • 21 de gener de 2006Pacte de la Moncloa entre Artur Mas i José Luís Rodríguez Zapatero, arribant a un acord sobre el redactat final de l’estatut que modificava notablement  l’aprovat al Parlament de Catalunya.
  • 10 de maig 2006: aprovació a les Corts Generals espanyoles.
  • 1 de juny 2006: inici de campanya de ratificació en referèndum.
  •  18 de juny 2006: aprovació del text en referèndum popular a Catalunya.
  • 19 de juliol 2006: sanció i promulgació de l’Estatut per part del rei Joan Carles I.
  • 20 de juliol 2006: publicació del text estatutari al BOE i al DOGC.
  • 9 d’agost 2006: Entrada en vigor de l’Estatut.
  • 28 de juny 2010: Sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’Estatut.

El 10 de juliol de 2010 tingué lloc la gran manifestació (1 milió de persones) de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Aquesta manifestació, convocada per Òmnium Cultural i recolzada per totes les forces polítiques (excepte el PP i Ciudadanos) va ser una mostra del descontentament creixent,  de la “desafecció” progressiva de gran part de la ciutadania de Catalunya cap a un Estat molt reticent, malgrat les lleis, a reconèixer-la com a nació. Un “Adéu, Espanya!” va ser un dels lemes, dits i escrits, més abundant.

L’agreujament de la crisi financera i econòmica, les polítiques de retallades de drets socials aplicades per la dreta espanyola (PP) i la dreta catalana (CiU), polítiques compartides, però enfrontades pel repartiment territorial dels recursos econòmics (cosa que ha sabut aprofitar molt bé CiU per donar totes les culpes a “Madrid”), la corda s’ha anat tensant en barrejar-se amb el sentiment d’atac permanent a la llengua i la cultura catalanes i a l’Estatut. Uns exemples de conflictes ben actuals:

–       Sentència contra la immersió lingüística

–       L’anomenat espoli fiscal

Conseqüència: l’11 de setembre de 2012. A la vora de 2 milions de catalans clamen majoritàriament per la INDEPENDÈNCIA.

Proposta de Pacte Fiscal

Un darrer intent acordat per CiU, ERC, ICV i SI, amb un PSC dividit i trencat que s’absté, i situats en contra PP i Ciudadanos, com ha estat el reclamar un Pacte Fiscal, també ha fracassat en trobar-se amb un govern espanyol del PP que cada vegada torna més cap a les “esencias patrias”.

Una reflexió final

Autonomia?

L’autonomisme, diluït en el “café para todos”, no ha servit per resoldre l’encaix del País Basc i de Catalunya a l’Estat espanyol i, ben contràriament, ha significat la creació de “17 problemes” que no se sap ben bé com resoldre.

L’autonomisme, almenys aquest autonomisme, no ha estat ni pot ser una solució.

Federalisme?

El federalisme podria haver estat una bona solució, però la permanent i continuada negativa espanyola, tant des de la dreta en la seva quasi totalitat, des de fa més de 200 anys, com des d’una certa esquerra històrica amb més presència a l’Estat espanyol, darrerament representada pel PSOE, ho ha impedit. Potser perquè des d’una certa mentalitat espanyolista no es pot acceptar, de cap de les maneres, un tracte d’igualtat de tu a tu entre el centre i la perifèria, és a dir, entre una determinada i dominant mentalitat castellana (que només entén Espanya d’una manera) i, sobretot, el País Basc i Catalunya.

Dos (o més) no es poden federar si un (qui té més força i poder, com l’exèrcit, per exemple) no ho vol. L’intent de fer una Constitució Federal, la del 1978, va fracassar víctima de l’estira i l’arronsa i de la por a estripar les cartes.

Els múltiples i fracassats intents d’organitzar un Estat Espanyol Federal impulsats des de Catalunya,  desaconsellen definitivament tornar-ho a intentar, perquè tornaríem a fracassar. Ho dic ben convençut després d’haver estat defensant aferrissadament el federalisme fins al 10 de juliol de 2010, perquè vaig adonar-me que el tractament que Espanya ha donat a Catalunya (sovint amb la complicitat d’una bona part de les classes dominants catalanes, perquè els convenia) no ha anat més enllà de com es tracta una colònia.

Em deia un amic que després de la manifestació de l’11 de setembre “sortiran federalistes de sota les pedres, a Espanya”. Doncs sembla que ni això. A la “Festa de la Rosa”, festa que cada any celebren els socialistes catalans, des del PSC es feia una crida al PSOE perquè prengués una actitud ferma en defensa del federalisme, una crida a organitzar una Espanya federal. En el discurs de resposta del Secretari General del PSOE no es va fer cap menció ni al federalisme ni a l’Espanya federal. Si n’hi ha, de federalistes, a la resta de l’Estat, que segur que sí, guarden un silenci incomprensible, excepte en el cas de puntualíssimes excepcions a nivell peronal.

Independència?

Ho sento per Espanya, perquè tot hauria pogut ser molt diferent.

La tan reclamada “solidaritat” no s’ha exercit mai, institucionalment, en les dues direccions. A Catalunya se li ha reclamat, exigit i obligat l’aportació de diners i si arrufava el nas, perquè eren massa, se l’ha etiquetat d’insolidària, d’egoista, de fenícia…

Però quan Catalunya ha reclamat respecte per la seva llengua, la seva cultura, la seva història i el seu dret a la diferència i a existir, sempre s’han argumentat, demagògicament i fal·laçment, raons d’Estat (la llei, la Constitució, la crisi econòmica…) per limitar-ho, retallar-ho i entorpir-ho. I això, sovint, en el millor dels casos, com ho demostra la història. Perquè quan han anat maldades, la prohibició, la repressió i la persecució de tot allò que sonava a català han estat la norma. Com una colònia.

No crec que la independència per si sola resolgui tots els problemes. Resoldrà, i a llarg termini, els que es deriven de la dependència, que déu n’hi do, però no resoldrà els problemes socials si les polítiques que s’apliquen són de caire neoliberal com les que s’estan aplicant darrerament. I els haurem de fer front, evidentment, si Catalunya esdevé un nou Estat d’Europa.

Penso que Espanya no ens ha deixat altra sortida. Si volem fer el nostre camí com a poble no ens queda més remei que exercir el DRET A DECIDIR, EL DRET A L’AUTODETERMINACIÓ.

Solsona – Barcelona, agost/setembre 2012

UNA CARTA PUBLICADA A “EL MUNDO” I LA MEVA RESPOSTA

18 Octubre, 2011

He dubtat molt de si posar o no la carta del Sr. J. Vaderribas publicada al diari “El Mundo” al bloc i, com lògicament es pot suposar, la meva resposta. Ho he dubtat per diverses raons.

La primera, perquè la carta del Sr. J. Vaderribas és un insult. És un insult no només a bascos i catalans, és un insult contra la sensibilitat, contra la intel·ligència i, permeteu-me que ho digui, perquè n’estic segur, contra molts espanyols. És cert i innegable que n’hi haurà molts, d’espanyols, que se sentin identificats amb el  Sr. Vaderribas. No oblidem que fa 75 anys hi va haver una guerra civil en què els que es podien i es poden identificar amb el Sr. Vaderribas van guanyar. Van guanyar contra la immensa majoria de bascos, és a dir, contra el País Basc, van guanyar contra la immensa majoria de catalans, és a dir, contra Catalunya. Però també la van guanyar contra molts altres espanyols. No vull, per tant i perquè em sembla que és de justícia, establir una igualtat entre el que diu i com és el Sr. Vaderribas i el ser espanyol. I que quedi clar, també, que d’espanyol no me’n sento. Però cada cosa al seu lloc.

En segon lloc, dubtava perquè em semblava que la carta del Sr. Vaderribas és tan poc respectuosa, tan grollera i tan barroera que embruta tot allò que toca. I em sabia greu, en aquest sentit, embrutar el meu bloc.

En tercer lloc, perquè estava convençut que en el meu bloc només hi escriuria en llengua catalana, que és la meva, y la resposta al Sr. Vaderribas, perquè l’entengui  si el diari “El Mundo” la publica, cosa que dubto, o si per aquelles caramboles de la vida té accés al meu bloc, l’he escrit en castellà. No tinc res contra el castellà com a llengua, ans el contrari, però sí que estic en contra de certes actituds que acompanyen l’ús d’aquesta llengua, tant individuals com col·lectives i, evidentment, les que tenen intencionalitat política de domini i d’imposició, encara que es disfressin de “bilingüismo bien entendido”.

La quarta era perquè, després de donar voltes i més voltes per saber quan s’havia publicat, he descobert que la carta en qüestió ho va ser el 24 de febrer de 2004, tot i que jo tot just l’he descobert ara farà uns quinze dies per gentilesa d’un gran amic que me la va enviar traient foc pels queixals. Fa 7 anys i ha passat molt de temps.

M’he decidit, però, a incloure-la en el meu bloc, perquè les coses forassenyades contra Catalunya s’han de saber i com més catalans les coneguem, millor, encara que hagi passat força temps.

I només hi posaré una imatge: la capçalera del diari que va tenir el mal gust de publicar una carta com aquesta.

Feta aquesta justificació, que no sé si és gaire encertada, cedeixo la paraula al Sr. Vaderribas i m’atorgo el dret a respondre-li.

 

CARTA DE J. VADERRIBAS PUBLICADA A “EL MUNDO”

Vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es decir, ninguna. Pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro que no lo es. Dicha distinción es muy importante para todo español que se  precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por periclitados los nacionalismos periféricos. Aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un  rival de mucha más enjundia para la nación española que los siempre  timoratos catalanes. Y voy a tratar de explicar el porqué.

Mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en  todas las invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, árabes), los catalanes se han dejado siempre conquistar por el  primero que ha pasado por allí. A un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un plato de lentejas dejan que se  mancille su honor. De hecho, un castellano recio siempre se sentirá  más identificado con el carácter rudo y batallador del vasco, dejando  momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva a cabo una  banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el  “acongojamiento”, el rechazo al enfrentamiento y el amor por el  dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos.

Por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al nuevo gobierno de la Generalidad, sean los  propios catalanes los que sacrifiquen a Carod. Mientras los vascos recibieron una presión incomparablemente superior durante el periodo  previo a las últimas elecciones autonómicas, y por desgracia para la  nación española con resultado nefasto para nuestros intereses, en Cataluña no han sabido resistir ni el primer achuchón. Era de esperar, no tienen sangre. Ellos mismos destruyen a sus  líderes.

No tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de la Generalidad caerá, se convocarán  elecciones anticipadas y volverán a gobernar CiU y el PP. Todo debe  estar bajo control. Dicen mis contactos en Cataluña que ERC, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un poco nerviosos, va  a quedar electoralmente diezmada el 14-M, mientras que los siempre  dóciles chicos de Pujol van a salir ganando de este embrollo. Y ya  sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les  tiene más que domesticados. De hecho, encarnan al auténtico fenicio. En definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío,  nuestra autentica preocupación debe estar centrada en el  norte.

Los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un  poco nerviosos, sacamos la tontería del fútbol (el Barsa, ese gran  narcótico) y ya están entretenidos para unas cuantas  semanas.

 

LA MEVA RESPOSTA

Vaya por delante que mi simpatía no distingue gentilicios, distingue personas y colectivos. Me caen simpáticas les personas honradas, las personas de mente abierta que aceptan la diferencia como riqueza e intentan combatir sus propios prejuicios, los prejuicios tópicos y las falsas generalizaciones; me caen simpáticas las personas que en lugar de crear problemas se esfuerzan en solucionarlos, las personas que hacen del respeto a los demás una de sus normas básicas de vida, las  que se esfuerzan en conseguir noblemente sus objetivos, las que luchan por la libertad y la justicia… En resumen, me caen simpáticas muchísimas personas sean del gentilicio que sean

Me caen simpáticos, en general, los pueblos del mundo, cada uno con su idiosincrasia, su cultura, su lengua, sus costumbres, todo ello opinable,  discutible en algunos aspectos y, en otros, rechazable. Me caen simpáticos los colectivos y las comunidades que luchan a favor de los derechos humanos, tanto individuales como sociales y políticos.

Vaya por delante que mi simpatía por las personas que no muestran respeto, que insultan, que hacen de la violencia verbal, física o psicológica su manera de relacionarse con los demás, es nula. Como también es nula mi simpatía por las falsas generalizaciones y pretender hacer con ellas un corpus intelectual. Y nula mi simpatía por la ignorancia, las manipulaciones y las tergiversaciones intencionadas de la historia.

Y vaya también por delante que mi simpatía por los grupos o colectivos que intentan imponer por la fuerza y sin ningún tipo de respeto sus ideas o su manera de entender el mundo y la vida sobre otros grupos también es nula. O ninguna, como usted dice.

Soy catalán, Sr. Vaderribas, y me siento insultado no sólo como catalán, sino como persona sin necesidad de añadirle gentilicio alguno. Si me dejara llevar por la supuesta ira que pudiera provocar su panfleto (no creo que merezca otra cualificación) podría dedicarle muchos epítetos y muchos adjetivos. Pero mi sentido del respeto y de los valores democráticos me lo impiden. Y además, no vale la pena.

Tengo amigos castellanos, grandes amigos y grandes personas, tanto en Catalunya como en Castilla, y estoy seguro de una cosa: leyendo su escrito (sustantivo más que generoso) van a sentir tanta vergüenza como la que yo he sentido. Si ser español es ser como usted, que me borren.

No voy a rehuir el combate dialéctico en lo que vale la pena: ya le he dicho que soy catalán y para mi Catalunya es mi nación, con todas sus virtudes -cosa que usted no sabe ver- y todos sus defectos -y no hacen falta ni sus insultos ni sus mentiras para verlos. Pero yo, Sr. Vaderribas, no lanzo Catalunya contra nadie ni contra ninguna otra nación, porque todas, todas sin excepción, también con sus virtudes y sus defectos, merecen mi respeto. Ser alemán no es igual a ser nazi, ser francés no es igual a ser chovinista ni jacobino, ser castellano no es ser imperialista ni “conquistador”, ser vasco no es ser terrorista, ser judío no es ser sionista. Y ser catalán no es ser lo que usted dice. Y vaya por delante mi respeto a fenicios y judíos. Aclare sus conceptos y sus ideas, Sr. Vaderribas, porque está inmerso en un mar de confusiones que además son tóxicas.

Podría darle muchos más argumento, pero me excedería en el tiempo y en el espacio. Una última recomendación: no creo que ni usted ni los que piensan como usted le hagan un favor a España utilizándola con arrogancia y prepotencia como arma arrojadiza contra, según piensan ustedes, otras partes de España. Si es así, se auto-agreden. Tiene usted, y lo tienen también los que piensan como usted, un grave problema. Y lo tienen que solucionar si no quieren quedarse solos.

Atentamente,

 Carles-Miquel Fauró i Sànchez

Barcelona, 6 d’octubre de 2011

Carta oberta al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

8 Setembre, 2011

Senyors Magistrats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,

Des de l’any 1967 que vaig començar a estudiar per fer de mestre fins avui, he estat treballant, contribuint i lluitant, com molts altres mestres, perquè l’escola del nostre país sigui una bona escola. Una bona escola definida bàsicament per tres conceptes: pública, catalana i de qualitat.

Des del 1967 fins al 1979, any de l’aprovació en referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, conegut com l’Estatut de Sau, vaig desobeir sistemàticament, no sense risc i seguint l’estela d’uns grans mestres, les lleis franquistes de l’ensenyament. No només ho vam fer molts mestres, també ho van fer molts metges, advocats, arquitectes, enginyers, treballadors manuals, mossens… Com totes les persones de qualsevol classe social o condició que pensaven que la democràcia era, com va dir Churchill, el menys dolent dels sistemes polítics.

Des del 1969, any en què vaig començar a treballar de mestre, dec haver atès i treballat amb uns 2000 alumnes, aproximadament, en edats compreses entre els 10 i els 14 anys. Complementant el treball d’altres mestres, companys i companyes de feina, he contribuït a fer que aquests 2000 nens i nenes, molts d’ells ja persones adultes i amb fills, llegeixin, escriguin i, sobretot, estimin i utilitzin la llengua catalana en la seva vida quotidiana. Em sento satisfet d’haver ensenyat a fer servir la llengua catalana a nens i nenes catalanoparlants, a nens i nenes castellanoparlants nascuts a Catalunya o fora de Catalunya i, en aquests darrers anys, a nens i nenes d’origen magribí, sud-americà, xinès i d’orígens diversos d’altres països d’Europa, Àsia i Àfrica. I mai no he tingut ni problemes ni conflictes lingüístics ni amb els meus alumnes ni amb els seus pares, ben el contrari.

Mai, cap dels meus alumnes no m’ha sentit dir res en contra de la llengua castellana, més aviat el contrari, sempre els he dit que conèixer, parlar i escriure correctament el castellà és una bona cosa, necessària, que és una llengua magnífica i una de les més importants del món per la seva quantitat de parlants i una llengua de cultura impressionant. I d’això, també se n’han ocupat d’ensenyar-ho les escoles en què he treballat i tota l’escola catalana en general.

Sempre he defensat que un nen o una nena que vingui a Catalunya i desconegui el català ha de ser acollit a l’escola de tal manera que se senti el més còmode possible i que en aquest sentit els que més còmodament s’han pogut sentir són els nens i les nenes procedents de terres de parla espanyola, perquè tots els mestres i totes les mestres de Catalunya la sabem parlar, i de ben segur que tothom ha utilitzat, amb afecte, les estratègies pedagògiques més adequades per evitar aïllaments, marginacions i facilitar, el més ràpidament possible, la integració social i lingüística.

Els mestres i les mestres, Srs. Magistrats, no entenem que una escola no defensi els drets dels nens, de tots els nens. És clar que els defensem i que els defensarem sempre. És part essencial de la nostra feina, com ho és el fet d’educar en els deures. Drets i deures són la cara i la creu d’una mateixa moneda i si de la moneda en falta una part, ja no és moneda.

Permetin-me, Srs. Magistrats, de fer una consideració: no ens hem d’enganyar, els prejudicis contra la llengua catalana i l’anticatalanisme són una realitat, ens agradi o no, a l’Estat espanyol i sovint, la màscara d’aquests prejudicis i de l’anticatalanisme és la reclamació en forma d’un suposat dret. I ja tenim la trampa i la fal·làcia servides.

Donades les circumstàncies, és fàcil d’entendre que molta bona i senzilla gent hi caiguin, en aquesta trampa, en aquesta fal·làcia. També es pot entendre –que no vol dir estar-hi d’acord- que certes forces polítiques, per interessos polítics però lluny del coneixement en sociolingüística i en pedagogia en facin bullir l’olla, amb aquesta delicada i sensible qüestió. Allà elles amb la seva responsabilitat (o irresponsabilitat?). El que no és tan fàcil d’entendre, i ho dic amb tot el respecte que la institució i les persones que la formen mereix, és que un òrgan anomenat Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sembli que hi caigui i, aleshores, es desvirtuïn els conceptes “Tribunal”, “Superior”, “de Justícia”, “de Catalunya” perquè sembla que s’hagi legislat a partir dels prejudicis cap a la llengua catalana i de l’anticatalanisme. I em plantejo una pregunta: això es pot fer? Es pot legislar, en un estat democràtic, en contra d’una manifesta voluntat popular immensament majoritària a Catalunya?

Srs. Magistrats: vaig estar molt anys fora de la llei, com desenes i desenes de grans mestres que em van ensenyar a fer de mestre sota el franquisme, i si m’haguessin atrapat –com ho van fer amb massa companys aleshores-, m’hauria jutjat el famós TOP (Tribunal de Orden Público) de tan trista memòria.

Srs. Magistrats: vaig estar lluitant contra unes lleis i un sistema polític definit com a dictadura, com milers i milers de persones de tota mena i de tota condició –i m’agradaria pensar que vostès en aquells temps també- perquè la democràcia, la llibertat, la justícia i unes lleis millors s’instal·lessin a l’Estat espanyol i al nostre petit país i que fos possible la concòrdia entre tots els pobles de les Espanyes.

Srs. Magistrats, n’estic ben segur: en serien molts els mestres del nostre país que signarien aquest escrit.

Srs. Magistrats: tot i que m’acabo de jubilar, no m’agradaria haver de dir de nou, malgrat l’imperatiu legal, allò de

JO NO ACATO!

Confiant en la Justícia, els saludo ben respectuosament,

Carles – Miquel Fauró i Sànchez

Mestre de l’EP Joan Miró, de Barcelona

Resum enviat als diaris

Porto 44 anys treballant i lluitant per un model d’escola que es pot definir així: pública, catalana i de qualitat pedagògica. D’aquests, 12 anys situat fora la llei, la llei franquista. He treballat amb uns 2000 alumnes, aproximadament, i darrerament amb nenes i nens de molts països d’arreu del món. Mai no he tingut problemes lingüístics ni amb els alumnes ni amb els seus pares, ben al contrari. En general, no existeixen problemes lingüístics, existeixen, a l’Estat espanyol, prejudicis cap a la llengua catalana i existeix l’anticatalanisme que, a més, es presenten sota una màscara en forma d’un suposat dret. Srs. Magistrats,  em plantejo una pregunta: ¿Es pot legislar, en un estat democràtic, en contra d’una manifesta voluntat popular immensament majoritària a Catalunya? Srs. Magistrats i senyor lectors, si volen llegir aquesta carta sencera –que m’he vist obligat a resumir perquè pugui ser publicada- tinguin l’amabilitat d’anar al meu bloc i allà la trobaran: carlesmiquelfauro.wordpress.com

Moltes gràcies,

Carles-Miquel Fauró i Sànchez

Mestre de l’Escola Pública Joan Miró, de Barcelona

SET DIMENSIONS D’UNA NACIÓ

2 Setembre, 2010

En plena efervescència sobre si Catalunya és o no una nació, m’ha semblat oportú fer pública una aportació a aquest debat.

Sovint el debat se centra en paràmetres històrics. Són uns paràmetres vàlids, evidentment, i imprescindibles. Però molts elements d’aquests paràmetres estan sota una discussió permanent perquè hi ha dades suposadament interpretables i, en conseqüència, com que es pot, se’n fa una lectura molt interessada. Els partidaris d’Espanya com a nació única valoren uns determinats fets històrics que els serveixen d’arguments per a la seva posició. I a l’inrevés, els partidaris d’entendre Espanya com a pluralitat de nacions, troben, paradoxalment, arguments en els mateixos fets històrics que utilitzen com a aval de les seves teories.

Descarto totes aquelles posicions basades en prejudicis o subjectivismes vestits d’un aparent academicisme i totes aquelles posicions basades en el perquè sí i prou o amb l’argument de la força. No paga la pena de perdre-hi temps.

Abans, però, d’entrar en matèria, i perquè ningú no se senti enganyat, vull precisar dues qüestions:

a)      No sóc historiador, només sóc un lector assidu de textos que tracten de fets històrics, textos que m’han facilitat, això sí, nocions interessants. Reconec, no obstant això, que sovint m’he vist immers en un mar de confusions (sovint també d’irritació més o menys irada) en veure la disparitat d’interpretacions sobre uns mateixos fets i, sobretot, de segons quines interpretacions que, com a mínim poden ser qualificades de malintencionades.

b)      Malgrat aquesta confusió, sóc dels que pensen, fermament, que Catalunya és una nació. Si no fos així, no em preocuparia per fer cap mena d’aportació a aquest debat.

Potser amb els fets històrics no n’hi ha prou per definir una nació. Cal tenir altres factors en compte. Cap d’aquests altres factors, per si sol, tampoc no perfilaria què és una nació, però la confluència de tots ells teixeix una xarxa d’interrelacions (diferents en cada cas, és a dir, en cada nació), que la defineixen i en fan una realitat única i diferenciada de les altres.

La meva aportació, necessàriament breu, girarà a l’entorn de tesis que sobre “el fet nacional”, “la nació”, s’han anat elaborant des de finals del segle XIX fins a l’actualitat i des de diverses perspectives ideològiques.

Una nació, un “fet nacional” vindria definit per les set dimensions següents:

1. Dimensió territorial.

En el nostre entorn geogràfic i històric, el de l’Europa occidental, la territorialitat, els límits, han tingut un paper important, tant que van esdevenir fronteres. Les fronteres nacionals, sovint inestables i no sempre precises, delimitaven un espai dins del qual es feia realitat una col·lectivitat humana amb tota la seva complexitat.

La majoria de fronteres estatals actuals no coincideixen amb les fronteres d’aquestes col·lectivitats humanes perquè són fruit de tractats polítics derivats, en general, de conflictes bèl·lics, per tant amb vencedors i vençuts, d’interessos polítics i econòmics que poc han respectat els límits de les nacions (de vegades des de dins de la nació mateix) i s’ha repartit el territori segons la conveniència de qui tenia més poder. Un cop d’ull a un mapa polític actual d’Europa és l’evidència més clara de l’Europa dels Estats, però no de l’Europa de les “Nacions”. En una superposició dels dos mapes poques coincidències de fronteres hi trobaríem.

Sembla que no és gens discutible la dimensió territorial en el cas de Catalunya. De fet, ni els “enemics” més acèrrims d’entendre Catalunya com a nació discuteixen aquesta realitat, encara que per a ells no deixi de ser un territori “regional”, tant des d’Espanya com des de França (i de la resta d’Estats “oficials” del món), dos Estats, doncs, que reconeixen que cadascun té una part de territori “català”.

2. Dimensió cultural.

Potser sigui interessant intentar definir, prèviament, el substantiu “cultura” per entendre, posteriorment, l’abast del qualificatiu cultural en el context d’aquesta aportació. Entenem per cultura el “conjunt de les coneixences, tradicions i formes de vida materials i espirituals característiques d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat” (Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans). Com és obvi, la definició conté diversos nivells, ja que es planteja des de la particularitat (qualsevol petit conjunt social) fins a la universalitat (conjunt de la humanitat).

En aquest cas el nivell que interessa és el que fa referència a una col·lectivitat, la catalana, que ha creat i crea una cultura que es pot adjectivar i és una realitat inqüestionable: una cultura catalana que s’ha manifestat en tots els aspectes de la definició d’una manera ben diferenciada en relació a altres cultures, siguin més o menys veïnes, amb les quals hi ha força elements semblants i compartits, o altres cultures, més o menys llunyanes, en què les semblances són escassíssimes i les diferències molt abundants.

Aquesta dimensió cultural –i aquí pren cos l’adjectiu cultural associat  al nom dimensió agafa una consistència considerable a partir de la construcció de tota una visió de la realitat, una cultura, mitjançant una llengua pròpia.

3. Dimensió històrica.

Si en el cas de Catalunya no existís aquesta dimensió històrica no hi hauria res a discutir. Per tant, si la discussió existeix, és que hi ha Història. Sembla un argument de barata però és així de contundent. Les interpretacions, com deia a la introducció, són la prova més evident, fins i tot les interpretacions quasi negacionistes, és a dir les que neguen els drets històrics, que existeixen, però precisament per això, els partidaris d’aquesta negació ni tan sols volen que formi part del corpus de l’Estatut d’Autonomia.

No m’hi estendré més, en el tractament de la dimensió històrica, perquè no es tracta, aquí, de fer cap repassada que vagi de Guifré el Pilós fins a la manifestació del 10 de juliol d’aquest any. La dimensió històrica de Catalunya és una realitat indiscutible, s’interpreti com s’interpreti, molt a pesar d’ells.

4. Dimensió psicològica

A Catalunya existeix un sentiment social compartit i majoritari, una consciència col·lectiva, també majoritària, de sentir-se “nació”, malgrat la negació exterior (molt majoritària a la resta de l’Estat i “oficial” en el conjunt dels Estats del món), la negació interior (minoritària però molt militant) i la indiferència més o menys passiva de capes gruixudes de població immigrada.

D’altra banda, la majoria que sent, que té consciència de nació es reparteix entre diferents opcions polítiques que van des de l’autonomisme a l’independentisme passant per diferents models federalistes. D’això, però, se’n parlarà una mica més quan es tracti de la dimensió política.

Aquí, el que és important és remarcar la realitat d’aquest sentiment de pertinença, aquest conjunt d’emocions viscudes en col·lectivitat, la realitat d’aquesta consciència comuna que fa que els seus ciutadans se sentin diferents. Una altra realitat indiscutible.

5. Dimensió política

La dimensió política és, alhora, també històrica. Des del segle IX al segle XVIII van existir ininterrompudament institucions polítiques catalanes de govern. Aquest és un fet inqüestionable. No és el moment de valorar la major o menor bondat d’aquestes institucions, sinó de deixar constància de la seva existència històrica. Des del segle XVIII al segle XX, a partir del Decret de Nova Planta, desapareixen aquestes institucions i la decadència és notable. Però des de finals del segle XIX i els inicis del segle XX, en els moments d’obertura política de l’Estat espanyol, sempre hi ha hagut sobre la taula la reivindicació de l’autogovern.

Actualment, amb les institucions històriques de govern parcialment recuperades, la realitat política catalana és força diferent a la de la resta de l’Estat. Les opcions polítiques a Catalunya són molt més plurals que en la majoria de les altres comunitats autònomes i l’arc parlamentari català n’és un exemple ben palpable. El gran bipartidisme espanyol (PSOE-PP), és esquitxat, a Les Corts Espanyoles, per les minories polítiques procedents, sobretot, de Catalunya i el País Basc. Però aquest bipartidisme es difumina i desapareix en el Parlament de Catalunya (CiU, PSC-CC, ERC, PP, ICV, PCPC) en què la proporció de representació està molt més repartida i equilibrada. I no hi ha força política catalana que no es reconegui, encara que només sigui per estratègia en un parell de casos (PP i PCPC), com a mínimament autonomista.

És cert que la dimensió política no ha arribat a la seva màxima expressió, és a dir, tenir un estat propi. Tant perquè des de l’Estat espanyol no s’ha deixat com perquè Catalunya no ha estat –i de moment no n’és- capaç de fer-ho. Una altra dimensió que perquè no estigui assolida del tot, de manera sobirana, no deixa de ser una altra realitat diferenciada. Espanya no seria un Estat autonòmic sense Catalunya ni el País Basc (dues comunitats autònomes que s’autodefineixen com a “nació”.

6. Dimensió jurídica

Una nació també es caracteritza per un conjunt de lleis específiques diferents al cos jurídic d’altres nacions. Fins al Decret de Nova Planta de 1716 el conjunt de lleis de Catalunya eren específiques i es diferenciaven substancialment de les lleis de Castella. Un conjunt de lleis que regulaven el govern i la convivència, aspecte molt important perquè organitzava el teixit social del país de manera diferent a les nacions de l’entorn. Com tot conjunt de lleis, és discutible, però existia i va ser substituït per un altre ordre jurídic, el de Castella, també discutible i, a més, aliè. No obstant això, Felip V restituí, poc temps després, molts aspectes del dret civil català que s’han mantingut i s’han anat renovant al llarg del temps fins a l’actualitat.

A principis del segle XX, l’any 1914, la Mancomunitat de Prat de la Riba, una federació formada per les quatre Diputacions provincials, va significar la recuperació simbòlica de les antigues Corts Catalanes i va representar el primer reconeixement de la personalitat territorial, jurídica i política de Catalunya des de 1714. Durà fins a l’any 1925. La Dictadura del General Primo de Rivera, que començà l’any 1923, la prohibí i intentà desfer l’obra cultural, social, jurídica i política que havia dut a terme la Mancomunitat.

Amb la 2a República, nou intent democratitzador de l’Estat espanyol, l’autogovern de Catalunya tornà a ser una realitat amb l’Estatut de 1932, una rebaixa substancial de l’Estatut de Núria de 1931. La convulsa República s’acabà l’any 1939 amb el triomf de l’exèrcit franquista. Nova dictadura i nou aboliment de les lleis que regulaven el govern i la convivència a Catalunya.

Amb la Constitució democràtica de 1978 (de procés, però, molt condicionat per la transició) es recuperà de nou, amb l’Estatut de Sau de 1979, la Generalitat de Catalunya. I el 2006, amb l’Estatut de Miravet, tant discutit encara, s’elaborà un nou marc jurídico-polític de referència. I tampoc no s’ha d’oblidar que la Constitució de 1978 reconeix l’existència de “nacionalitats històriques”, com recentment em recordava, en un comentari d’un bon amic a aquest article, que també forneix més aquesta dimensió jurídica.

La dimensió jurídica és palesa.

7. Dimensió econòmica.

Antigament els mercats tenien una dimensió nacional molt més accentuada. Les relacions econòmiques més importants succeïen dins les fronteres (i les “fronteres” es van eixamplar molt amb la colonització duta a termes pels imperis europeus des de finals del segle XV fins al segle XX). A més, cada “nació” o “estat” tenia la seva pròpia moneda.  Aleshores, la dimensió econòmica tenia un paper molt important en la configuració de les nacions per la determinant importància del mercat intern i les interrelacions socials, jurídiques i polítiques específiques que generava.

La globalització de l’economia ha diluït aquesta dimensió no només a les nacions, tinguin Estat o no, sinó la dimensió d’Estat en si mateixa. A més, els diversos tractats de la Unió Europea, com els Acords de Schengen (1985 i 1990)  amb la supressió de controls fronterers i lliure circulació de béns, serveis, capitals i persones (treballadors i viatgers); Tractat de Maastricht (1992) amb la unió monetària i la progressiva unificació legislativa i en matèries de justícia, ha estat fonamental per a la unificació del mercat a nivell internacional.

No obstant això, i malgrat el centralisme econòmic de Madrid (a Espanya 23 de les 30 empreses espanyoles més grans i importants tenen la seu principal a la capital de l’Estat), Catalunya forma part, amb Waden-Württenberg (Alemanya), Llombardia (Itàlia) i Rhöne-Alpes (França) del que és conegut com “els 4 motors per a Europa” pel seu dinamisme econòmic. Quatre “regions” europees que sense tenir capitalitat d’Estat al si de cadascuna d’elles, realitzen un rol propi i particular molt important en els àmbits econòmics del desenvolupament  i la cooperació.

Encara que aquesta dimensió s’hagi reduït molt com a element definitori (i s’ha reduït per a tots els Estats) continua tenint la seva importància. No ho defenso de manera absoluta perquè la solidaritat econòmica és un valor democràtic de primer ordre, però només cal pensar en les possibilitats que s’obririen per a la població de Catalunya si la riquesa que s’hi crea es quedés al país. La necessària discussió de com redistribuir aquesta riquesa sense que signifiqui un espoli no és objecte d’aquesta aportació.

Això vol dir, però, que la dimensió econòmica també és un element important en la realitat de Catalunya.

Reunim totes aquelles consideracions que conformen la definició d’una nació encara que malauradament, ni qualitativament ni quantitativament, ni s’acabi de comprendre ni ens ho acabem de creure, massa sovint, nosaltres mateixos.

Vull acabar aquesta aportació amb una referència a la concepció jacobina francesa “nació = estat” o, dit d’una altra manera, “un estat, una nació”, encara que l’Estat, per a transformar-se en “nació” hagi d’assimilar, suprimir o anorrear les nacions no dominants dins l’Estat (França, com a exemple paradigmàtic). És evident que aquesta concepció jacobina és la dominant a l’Estat espanyol, indiscutiblement des de l’arribada de la dinastia borbònica i amb anteriors intents ja en temps de la dinastia dels Àustries (Conde-Duque de Olivares).

Prefereixo la concepció alemanya (de base hegeliana): l’Estat no és una imposició d’una nació dominant sobre les altres, sinó l’acord lliure i entre iguals (base del Dret) de les diverses nacions per viure i conviure dins d’una estructura política supranacional que les fa més fortes, tant particularment com col·lectivament.

La reflexió sobre el concepte nació i “el fet nacional” segueix ocupant un paper important en la teoria i en la filosofia polítiques actuals i hi ha novíssimes aportacions molt interessants. No és estrany: si les nacions són un producte històric i la història és dinàmica i canviant, les nacions i allò que les defineix també és canviant.

Carles Miquel Fauró i Sànchez

Solsona – Barcelona, agost – setembre de 2010

UNA REFLEXIÓ SOBRE ESPANYA

6 Agost, 2010

Les nacions acostumen a ser un resultat de moltes vicissituds històriques: lluites entre bàndols que han comportat derrotes i victòries a banda i banda; aliances polítiques en funció dels interessos de les classes socials dominants o de les monarquies de torn; llargs processos de fusions culturals, de creació lingüística i de creació de símbols i de mites; convivència de diferències, de diversitats i d’interessos diferents i sovint oposats… Tot plegat un llarg procés de construcció d’una identitat col·lectiva -de vegades destruint les minories discordants-, en què cadascun dels seus membres acaba, finalment, sentint-se identificat, orgullós de pertànyer-hi i respectat, i la gaudeix i la defensa perquè se’n sent part, un sentiment de dues dimensions: personal i social.

Aquest hauria pogut ser el procés d’Espanya. Hauria pogut ser el resultat d’un pacte entre iguals a partir, es pot suposar, que Castella per una banda, i Catalunya i Aragó per l’altra, des de la unificació dinàstica, podien construir una estructura estatal basada en el respecte a les diferències respectives. I així va ser durant un temps. També es pot suposar, però, que el pes de tots els contenciosos històrics entre els dos regnes al llarg de quasi mil anys, des dels inicis pràcticament del que és conegut amb el nom de Reconquesta fins a principis del segle XVIII  ho fes molt difícil.

I aquest segon supòsit és, probablement, el que es va materialitzar. En la lluita, de vegades sorda, intrigant i conspiradora, de vegades sorollosa, bèl·lica i sagnant, es va imposar Castella. A part de ser més poderosa militarment i més potent demogràficament, també va saber jugar millor les seves cartes, tant interiorment com internacionalment. La realitat actual n’és la prova més determinant.

A partir d’aquesta victòria, tant militar com política i jurídica, i utilitzar un altre terme seria un eufemisme, Castella construeix Espanya a la seva imatge i semblança. Allò que és diferent a Castella sobra o molesta. No és espanyol perquè no és castellà: es posterguen o es prohibeixen, almenys en l’àmbit públic, les llegües no castellanes; s’anul·len les lleis diferents a les de Castella i només es deixen parts del dret civil en els territoris ocupats; es canvia el sistema fiscal i impositiu; només es dóna cabuda a un exèrcit, el victoriós, el castellà, que passa a ser l’exèrcit espanyol… “Les Espanyes”, aquest plural que ja té els seus orígens en les “Hispaniae” romanes, va desapareixent a poc a poc per transformar-se, quasi definitivament, amb el singular “Espanya”. Singular que troba el seu punt més àlgid en la “España, Una, Grande y Libre” del franquisme. Només es podien acceptar variacions sobre el tema com el folklore, les variants dialectals del castellà, que en més d’un cas són “gracioses”… La resta, curiositats exòtiques que es contemplen amb una certa condescendència en el millor dels casos, o amb recel,  desconfiança i fins i tot amb menyspreu. És el que es podria anomenar el segrest de les Espanyes.

Catalunya (i altres zones de l’Estat que ara no es tractaran perquè no és l’objecte d’aquesta reflexió), per diverses raons, va resistir culturalment i lingüísticament amb més o menys èxit segons els moments històrics. I tampoc no va perdre ni ha perdut del tot la seva memòria històrica, passada de molts pares als seus fills de boca a orella, sovint mitificada i deformada, ja que no es podia ni estudiar ni aprendre. Aquesta resistència cultural i lingüística, aquesta memòria històrica -insisteixo, sovint deformada, mitificada  per interpretacions romàntiques iniciades en la Renaixença i traslladades al món acadèmic, tot i que han anat canviant a més reals i més certes al llarg d’aquests darrers temps- és el que ha preservat els trets de la seva identitat.

Entre una Castella que va guanyar però que no ho va saber fer bé (ni va saber ser destructiva ni assimiladora del tot, ni va saber ser generosa amb el vençut) i una Catalunya que no es resigna a desaparèixer, tenim una bona part del problema español (és fal·laç i malintencionat parlar del problema catalán), ja que queda clar que el problema es torna a plantejar sempre que l’Estat espanyol se situa en un marc democràtic.

La democràcia a l’Estat espanyol es troba, però, en un estat precari, actualment. Hi ha massa coses “intocables”, massa “principis fonamentals” inamovibles. La Constitució de 1978, tot i ser el resultat d’un estira i arronsa, té prous elements de flexibilitat com per fer-ne interpretacions ben obertes. Probablement aquesta va ser la intenció d’una part dels “pares” de la màxima Llei de l’Estat. Es creava l’oportunitat de com començar a construir Espanya de nou. Les propostes federalitzants, però, es van haver de disfressar d’ “autonomies”, i la possibilitat d’establir un diàleg entre les diferents nacions (batejades, un parell, amb el nom de “nacionalitats històriques”, és que no ho era Castella?) es va diluir amb la política del “café para todos” quan, de fet, gairebé a ningú, a excepció del País Basc i Catalunya de manera clara i inequívoca, es plantejava disposar d’un estatut d’autonomia. I és més que evident que la resposta va ser que si Catalunya i el País Basc volien “autonomia”, calia que hi hagués “autonomia” per a tothom que en volgués, encara que no sabessin què fer-ne. I va començar la subhasta.

Paradoxalment, però, qui més s’ha fet seva la Constitució són els sectors polítics i jurídics més retrògrades –i en aquell moment més anticonstitucionals- i són els que marquen la pauta, amb les tendències més centralistes i jacobines, de com interpretar-la. I amb la Constitució quasi esclerotitzada, transformada en una versió moderna d’aspecte democràtic de “los Principios Fundamentales del Movimiento Nacional, permanentes e inalterables” es torna a posar sobre la taula una variant del problema de sempre: Espanya ha de ser feta a imatge i semblança… no ja de Castella (ja no cal), que només compta, igual que altres zones de l’Estat espanyol, com a reserva de vots d’un determinat sentiment espanyolista que saben molt bé com agitar, sinó dels que remenen les cireres des de l’ombra (i demano disculpes pel to col·loquial), perquè tenen pànic de quedar-se sense prou recursos econòmics per seguir vivint com viuen si Catalunya rebaixa la seva aportació econòmica, sigui pel que diu l’Estatut del 2006 o per la possibilitat d’aconseguir un Concert Econòmic a l’estil del País Basc. És falç que els interessi el benestar econòmic de la població de les zones menys desenvolupades, ja que només s’emporten les escorrialles. Mentre Catalunya hi aporti diners, no cal que es plantegin com redistribuir d’una altra manera els seus propis recursos.

I ja hi tornem a ser. L’Espanya Federal del PSOE és una quimera que no se la creuen ni ells. De fet, em sembla que no se l’han cregut mai. Per més que parlin de Comitè Federal, d’estructura federal del partit, de federacions territorials, etc., etc., etc., a l’hora de la veritat l’única federació existent és entre el PSOE i el PSC ja que sobre el paper és una federació entre dos partits sobirans, cadascun en el seu territori. A la pràctica, però, l’ascendència del PSOE sobre el PSC és indiscutible i és més que discutible l’ascendència del PSC sobre el PSOE. Un altre cas entre desiguals, com al llarg de tota la història d’aquesta “pell de brau” en tantes i tantes coses.

Amb l’Estatut de Miravet (el de l’any 2006) erosionat fins al moll de l’os pel Tribunal Constitucional, potser es pot parlar d’una altra oportunitat perduda. Potser l’Estatut no estava ben fet, ni en el procés ni en el contingut final, però el paper del Tribunal Constitucional s’ha reduït a sancionar i prou i només en una determinada direcció, la de la interpretació més restrictiva. Els dos únics partits que actualment tenen possibilitats de dirigir la política espanyola són el PSOE i el PP. El federalisme del PSOE és més nominalista que real, i les tendències cap a l’Espanya “una i única” són les més dominants. El federalisme li fa trontollar els fonaments al PP i cada dia queda més clar que és el refugi dels antics franquistes i dels seus hereus, cada cop més influents al si del partit des de l’arribada del Sr. Aznar a la Secretaria General.

L’ “Espanya plural” del Sr. Zapatero, visió minoritària dins del PSOE, cada dia es dilueix més. La por a que li tirin els llops del “sentimiento patrio” al damunt i que per aquest motiu perdi les eleccions, és més que palpable, i ha fet marxa enrere en moltes coses. És molt probable que si perd les properes eleccions més d’una veu del seu partit li tiri en cara, a més de la gestió econòmica i altres qüestions, les seves vel·leïtats amb Catalunya. Quan el PP diu allò de “¡España se rompe!” tremola l’univers espanyol d’aquesta Espanya Una.

Adés parlava d’una oportunitat perduda. El dilema és: una més o l’última? Personalment no penso que sigui l’última, però en aquest cas és, probablement, més degut a la feblesa i a la divisió interna de Catalunya que no pas a altres raons.

Sigui com sigui o sigui pel que sigui, cal fer-nos una pregunta: ¿És encara possible construir una Espanya diferent, una Espanya autènticament federal entre totes les nacions de l’Estat espanyol? I aquesta pregunta l’hem de contestar no només els catalans, sinó tots els ciutadans de l’actual Estat espanyol. Potser les forces polítiques catalanes haurien de jugar a fons aquesta carta i forçar tots els partits, tant els d’àmbit estatal com els d’àmbits nacionals i regionals, a tractar i debatre sobre aquesta qüestió en les institucions de més representativitat democràtica de l’Estat: els Parlaments autonòmics i les Corts Generals. I engegar el procés de renovació constitucional si és que no es vol parlar de procés constituent.

El catalanisme polític, tant de dretes com d’esquerres, ha optat majoritàriament per la transformació d’Espanya. Transformar Espanya i fer possible un nou encaix en què Catalunya se senti còmoda ha estat, i encara és, l’objectiu a aconseguir. La veritat és que l’Espanya “Una” no li ho posa fàcil, al catalanisme polític, ni tan sols quan aquesta Espanya es reconeix a si mateixa com a Estat democràtic.

Si el planteig federal de debò no és possible, els catalans ens haurem de plantejar de deixar d’esforçar-nos per construir aquesta Espanya impossible d’una vegada per totes. Serà llavors que haurem de decidir com, quan i quant, és a dir, quina manera serà la més democràtica, quin moment serà el més oportú i adequat i si els comptes quadren, perquè qualsevol procés ha de ser econòmicament viable.

I encara falta, però, un element important, el qui, el subjecte actiu que ha de dirigir el procés, tant en el cas de la primera opció, la de l’Espanya Federal, com, si no és possible aquest projecte, el de la secessió o la independència: els nostres polítics (i els seus, no ho oblidem). Caldrà gent d’alçada, clarivident, amb carisma i de gran talla política, grans estadistes que sàpiguen llegir molt bé la realitat, que sàpiguen moure’s i siguin hàbils en els nivells nacional, estatal i internacional i que portin molt bé els comptes. I això, lamentablement, ara per ara és difícil.

Carles Miquel Fauró i Sànchez

Solsona, 6 d’agost de 2010

REFERÈNDUM SOBRE L’AUTODETERMINACIÓ DE CATALUNYA

13 Juny, 2010

Benvolguts amics i benvolgudes amigues,

M’ha arribat un correu d’uns amics de Solsona en el qual s’ofereix la possibilitat de signar una Petició de Consulta per Iniciativa Popular sobre l’Autodeterminació de Catalunya.

És un tema delicat perquè les sensibilitats sobre la qüestió són molt diverses i en alguns casos enfrontades. És aquest el motiu per al qual, abans d’enviar-vos el document de recollida de signatures, sense res més, com que es podria interpretar com una lleugeresa, una frivolitat –com lamentablement ho pot ser tant per persones que hi estiguin a favor perquè sí com per persones que hi estiguin en contra perquè sí-, prefereixo enviar-vos aquesta reflexió totalment personal.

Els qui em coneixeu ja sabeu que per a mi la democràcia és un valor determinant i rigorós. No és una positura pseudoestètica, o d’estètica vàcua d’aquelles de ser demòcrata perquè queda bé o perquè donades les circumstàncies ara toca ser-ho. No. Sabeu, i aquells que no ho sabíeu ja ho sabreu, que sóc dels que pensa que la democràcia és una de les expressions màximes de civilització; que la democràcia no és comprensible sense un sentit profund del respecte, tant, que goso afirmar que el respecte, amb les bones maneres de cortesia inherents, és l’essència de la democràcia.

Ja fa anys que dura el debat sobre la independència de Catalunya, de si és convenient o no, de si té sentit o no, de si Espanya no o Espanya sí. Sovint són uns debats, tertúlies o discussions que no ens han portat enlloc i que han restat en el terreny de l’opinió: la meva opinió és que sí o la meva opinió és que no. És cert que els partits polítics tenen presa una posició (o més d’una al si de més d’un partit) sobre la qüestió; que hi ha moviments ciutadans a favor o en contra… No passen de ser, però, i cada una al seu nivell, una qüestió teòrica.

Penso que en un context d’acceptació de la democràcia totes les posicions són respectables i han de ser respectades per la senzilla raó que totes són legítimes. Deixo al marge, per tant, totes aquelles formacions polítiques o actituds individuals i/o col·lectives que rebutgen la democràcia i que no tindrien cap escrúpol de fer servir la violència per imposar la unitat (expressions de nacionalisme espanyolista) o la independència a la força ( a l’estil d’ETA o Terra Lliure, manifestacions d’un altre nacionalisme que m’estalvio de qualificar).

Doncs bé, precisament per això i perquè a la democràcia no se la pot reduir a allò que a nivell individual o col·lectiu pot semblar bé i el que no, no, pot ser una bona cosa demanar de realitzar la consulta. Saber, de manera quantificada i qualificada què volem la majoria dels ciutadans de Catalunya no pot fer mal a cap demòcrata, hi estigui o no d’acord amb aquesta majoria. Deixaria les coses clares i podríem passar dels supòsits a les dades.

A més, fos quin fos el resultat, no hauria de ser obstacle perquè cada força política continués amb els seus plantejaments i postulats polítics i els defensés, tant si són unionistes com secessionistes.

Una consulta d’aquesta mena serviria de termòmetre per comprovar la solidesa (o només l’aparença) de la democràcia a l’Estat espanyol. Vull que entengueu que no demano ni el sí ni el no (això seria una altra mena de discussió), que cadascú pugui decidir segons pensi, però com a demòcrata puc exigir que puguem dir que sí o que no.

Una abraçada, Carles

www.referendumindependencia.cat/ip