Archive for the ‘Educació’ Category

EL TEATRE A L’ESCOLA. UN ASSAIG D’EINA EDUCATIVA

3 febrer, 2014
Màscares del teatre grec

Màscares

No cal argumentar el valor del teatre com a eina educativa. Està fora de tot dubte. Per aquest motiu la pràctica teatral a l’antiga Escola Elaia, escola que formava part del CEPEPC (“Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana”) i a l’Escola Pública Joan Miró (hereva d’ Elaia), ha estat una pràctica, tot i que amb alts i baixos, de manera quasi contínua. Sempre que ens plantejàvem, però, fer una obra de teatre, ens trobàvem amb dos problemes una mica difícils de resoldre: el primer, que calia trobar una obra amb molts personatges i/o que permetés desdoblar-ne perquè tots els alumnes tinguessin algun paper, la qual cosa també volia dir que calia fer retocs i petites adaptacions; el segon, sovint irresoluble, que el protagonisme fos el màxim de repartit. Aquest primer problema va fer-se més gran quan l’Escola Elaia, amb un sol grup-classe de 35 alumnes per nivell, va passar a la xarxa pública amb el nom d’Escola Pública Joan Miró, amb dos grups-classe paral·lels de 35 alumnes per nivell, és a dir, 70 “actors i actrius”. És clar que les solucions al segon problema no ens deixaven mai del tot satisfets. En tota obra sempre hi ha uns protagonistes principals i tota una colla de personatges o bé secundaris o bé de farcit. No obstant això, sempre tiràvem endavant mirant d’arranjar fins allà on sabíem i podíem aquest problema. També és cert que de vegades vam pecar de ser excessivament ambiciosos o exageradament optimistes i les obres triades van ser d’una envergadura una mica desmesurada per a les nostres capacitats i possibilitats. La veritat, però, és que vam sortir-nos-en prou bé, però el cost en temps i esforços era una mica fora de mida. Fem, però, una mica d’història d’aquesta aventura teatral que sortosament encara segueix ben viva a “Joan Miró”  i a la que ara, malgrat que ja estic jubilat, gràcies als meus companys hi segueixo participant. I li des Cal remuntar-nos al curs 1982-1983. És en aquest curs on trobem una posta en escena que per primera vegada en la història d’Elaia transcendia la vida interna de l’escola, és a dir, les festes o celebracions amb alumnes i mestres i prou. “DE LA TARDORADA A LA HIVERNADA I ENTREMIG… LA CASTANYADA!” Aquest va ser el títol del primer muntatge teatral –o quasi-teatral, per no ser tan presumptuós- amb què arrenca la nostra experiència de fer teatre a l’escola. I dic “la nostra” perquè sense el treball en equip dels mestres i les mestres de Cicle Superior (o 2a Etapa d’EGB, com era abans) no hauria estat possible. Cal que faci una puntualització important: els meus coneixements de tècnica teatral són escassos. És com aquella persona que fa música sense tenir coneixements de solfeig i que toca un o més instruments d’oïda amb poca o sense cap mena de formació acadèmica. Pura intuïció. Per tant, començo demanant disculpes als entesos en la matèria.  El muntatge teatral (amb permís) “De la tardorada a la…” va sorgir d’un debat col·lectiu en una classe de 8è d’EGB, la classe Cavall Fort, en el curs 1982-1983, que acabà amb la proposta de “fer alguna cosa de teatre”. Des del Consell d’Escola (ja existia a Elaia, molt abans de la LODE) s’estava organitzant una celebració en què mestres i pares preparàvem una paròdia sobre l’escola franquista per a la festa de la Castanyada i amb motiu de la celebració del 15è Aniversari de l’Escola. La festa de la Castanyada formava part d’aquell recull de festes tradicionals catalanes d’arrel popular que des de les escoles s’anaven recuperant. I aquesta va ser la idea de partida per fer aquest primer muntatge. Per un costat, el Costumari Català d’en Joan Amades va proporcionar molt de material i moltes idees; per l’altre, la manera de fer teatre dels joglars de l’Edat Mitjana va donar les idees de la posta en escena. La combinació no va anar gens malament: textos senzills, divertits per als nois i noies de 8è, músiques del Renaixement fàcilment interpretables amb flautes i instruments de percussió i una posta en escena simple van ser els elements que van permetre repartir papers a tort i a dret. La qüestió és que va tenir tant d’èxit en la vida de l’escola que l’any següent, amb una proposta d’Àngels Bartolomé,  professora de Llengua Francesa, i de la mà de l’Eulàlia Comas, tutora de 8è aquell curs 1983-1984, classe Pau Casals, ens vam embolicar amb Els Pastorets. Com que no cal entrar en una crònica detallada i de quina obra es va fer cada any i de com ho vam aconseguir, ho resumiré, tot plegat, en un llistat cronològic.

ESCOLA ELAIA

Joan Amades

Joan Amades

1982-1983   “De la tardorada a la hivernada i entremig la Castanyada”, recull de textos de

Joan Amades recorrent el país i recollint "rondalles".

Joan Amades recorrent el país i recollint “rondalles”.

Joan Amades fet per Carles-Miquel Fauró. Classe de 8è “Cavall Fort”. Representada al pati de l’escola en els locals del carrer de Calàbria.

"Els Pastorets", de Josep Maria Folch i Torres

“Els Pastorets”, de Josep Maria Folch i Torres

1983-1984   “Els Pastorets” Autor: Josep–Maria

Josep Maria Folch i Torres

Josep Maria Folch i Torres

Folch i Torres. Equip de mestres: Eulàlia Comas,(tutora de 8è) i Àngels Bartolomé ( proposta d’obra), Adela Blasi (decorats), Pere Rius (llums, so i efectes especials), Josep Farré (música) i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classe de 8è “Pau Casals”. Representada a la Sala d’Actes de la Companyia de Tramvies de Barcelona (Cotxeres dels carrers Viladomat- Borrell).

En Picarol al País de les Cares Llargues

En Picarol al País de les Cares Llargues

 

1984-1985   “En picarol al País de les Cares Llargues” Autor: Andreu Vallvè i

Andreu Vallvè

Andreu Vallvè

Ventosa. Equip de mestres: Xavier Riu (tutor de 8è i proposta d’obra), Adela Blasi (decorats), Pere Rius (llums, so i efectes especials),  Josep Farré (música) i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classe de 8è “Dofí”. Representada a la Sala d’Actes del Col·legi “El Sortidor”, del Poble Sec.

16 Les joguines mecàniques

1985-1986   “Les joguines mecàniques” Autor: Joan de Ballester i Castellet. Equip de mestres: Adela Blasi (tutora de 8è i proposta d’obra i decorats), Pere Rius (llums, so i efectes especials), Flora (?) …(música) i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classe de 8è… Representada a la Sala d’Actes dels Salesians  del carrer Rocafort.

ESCOLA PÚBLICA JOAN MIRÓ

Dispara, Flanaghan!

Dispara, Flanaghan!

1986-1987   “Dispara, Flanaghan!” Autor: Jordi Teixidor. Equip de mestres: Xavier Riu i  Eulàlia Comas (tutors de 8è i proposta d’obra), Pere Rius (llums, so i efectes especials), Adela Blasi (decorats), Núria

Jordi Teixidor

Jordi Teixidor

Bordas (música) i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classes de 8è: “Dofins” i “Estels”. Representada a la Sala d’Actes dels Salesians del carrer Rocafort.

El retaule del Flautista

El Retaule del Flautista

1987-1988   “El Retaule del Flautista”  Autor: Jordi Teixidor. Equip de mestres: Àngels Bartolomé,i Vicki  Ibáñez (tutores de 8è i proposta d’obra), Pere Rius (llum, so i efectes especials), Adela Blas (decorats), Núria Bordas (música) i Carles-Miquel Fauró (direcció); Classes de 8è: “Pirineu” i “Montseny”. Representada a la Sala d’Actes dels Salesians del carrer Rocafort.

Molère

Molère

1988-1989   “El burgès gentilhome” Autor: Molière. Equip de mestres: Xavier Riu i Eulàlia Comas (tutors de 8è i  proposta d’obra), Núria Bordas (música), Adela Blasi (decorats), Pere Rius (llums, so i efectes especials) i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classes de 8è: “Falcons” i Montjuïc”. Representada a la Sala d’Actes dels Salesians del carrer Rocafort.

 

Antaviana

Antaviana

 

1989-1990   “Antaviana” Autor: Pere Calders. Equip de mestres: Àngels Bartolomé i Maite Alay (tutores de

Pere Calders

Pere Calders

8è i proposta d’obra), Núria Bordas (música), Pere Rius (llums, so i efectes especials), Susanna Ullibarri (decorats) i Carles-Miquel  Fauró (direcció). Classes de 8è “Rodamons” i “Pica-soques”. Representada a la Sala d’Actes dels Salesians del carrer Rocafort, amb la presència de l’autor.

"La Bella Helena"

“La Bella Helena”

1990-1991   “La Bella Helena” Autors: Música de Jacques Offenbach, i Llibret de Henri Meilhac i Ludovic

Offenbach

Offenbach

Henri Meilhac

Henri Meilhac

Ludovic Halévy

Ludovic Halévy

Halévy. Equip de mestres: Eulàlia Comas i Xavier Riu (tutors de 8è i proposta d’obra), Esteve Nabona i Núria Bordas (música), Pere Rius (llums, so i efectes especials), Susanna Ullibarri (decorats) i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classes de 8è “Dofins” i “Anxanetes”… Representada a la Sala d’Actes dels Salesians del carrer Rocafort.

"Supertot"

“Supertot”

1991-1992   “Taller de Fantasia” i “Supertot” Autor: Josep Maria Benet i Jornet. Equip de mestres: Àngels

Josep Maria Benet i Jornet

Josep Maria Benet i Jornet

Bartolomé, i Maite Alay (tutores de 8è i proposta d’obra), Núria Bordas (música) Susanna Ullibarri (decorats, llums, so i efectes especials) , Carles-Miquel Fauró (direcció).  Classes de 8è “Esquirols” i “Trencapins”.. Representada a la Sala d’Actes del Col·legi Públic Ramon Llull, a l’Avinguda Diagonal.

"Dins un gruix de vellut"

“Dins un gruix de vellut”

1992-1993   “Dins un gruix de vellut” Autor: Alexandre Ballester i Moragues. Equip de mestres:20 Alexandre Ballester Xavier Riu i Eulàlia Comas (tutors de 8è i proposta d’obra), Núria Bordas (música), Susanna Ullibarri (decorats, llums, so i efectes especials) i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classes de 8è “Castellers” i i “Tramuntana”. Representada a la Sala d’Actes del Col·legi Públic Ramon Llull, a l’Avinguda Diagonal.

Per raons d’ordre intern, tant de possibilitats pedagògiques com organitzatives en aquell moment, i parlem del curs 1993-1994, es van deixar de fer obres de teatre a 8è d’EGB.

No obstant això, la idea de reprendre tan bon punt fos possible alguna activitat d’ordre teatral es va mantenir viva. I en desaparèixer els cursos de 7è i 8è, és a dir, els dos darrers cursos de l’EGB i començar l’època de l’Educació Primària, vam tornar a recuperar la idea intentant adaptar-la a la nova realitat dels alumnes de 6è.

És així com van néixer dues propostes:

–      “EL PERSONATGE SORPRESA”. Per Nadal, es feia un petit muntatge consistent en què un (o uns) “algú”, de reconeguda presència en l’imaginari infantil (en Patufet, l’Shrek…), diferent cada curs, visitava l’escola i portava “regals” als diferents grups-classe. Aquest Personatge sorpresa era representat, mitjançant una sèrie de petits esquetxos, pels alumnes de 6è que acabaven repartint els regals a les classes dels companys més petits.

–      “REPRESENTACIONS DE CARNAVAL”. Aprofitant la festa i relacionat amb el tema de Carnaval que s’escollia (mitjans de comunicació, la ciència, el món dels animals, la vida al mar, la màgia…), els alumnes de 6è també feien petites representacions per a tots els nens de l’escola. Representacions a les quals hi podien assistir, també, els pares i altres familiars dels nens i nenes de 6è, només de 6è.

És a partir del curs 2000-2001 que comencen a prendre cos aquestes representacions de Carnaval:

– Curs 2000-2001 –> “La Música, balls i estils”, classes de 6è “Oceà” (mestre-tutor Xavier Riu) i “Univers” (mestra-tutora Montserrat Ferrer i suport de Montserrat Payès).

– Curs 2001-2002 –> “Harry Potter”, classes de 6è “Tramuntana” (mestra-tutora Àngels Bartolomé) i “Horitzó” (mestre-tutor Carles Fauró).

– Curs 2002-2003 –> “El <Chapapote> i altres actualitats”, classes de 6è “Mediterrani” (mestre-tutor Xavier Riu) i “Neptú” (mestra-tutora Encina Cotado).

– Curs 2003-2004 –> “Històries diverses”, classes de 6è “Meteorits” (mestra-tutora Àngels Bartolomé) i “Falcons” (mestre-tutor Carles Fauró).

– Curs 2004-2005 –> “El Quixot a la Joan Miró”, classes de 6è “Mediterrani” (mestre-tutor Xavier Riu) i “Xaloc” (mestre-tutor Jordi Peiró).

– Curs 2005-2006 –> “El Danubi és blau”, classes de 6è “Univers” (mestra-tutora Khadija Comas i suport de Laura (?)) i “Saturn” (mestre-tutor Carles Fauró).

– Curs 2006-2007 –> “Històries diverses” (per exemple, “El Flautista d’Hamelín”), classes de 6è “Gaudí” (mestre-tutor Fernando Iglesias) i “Mercuri” (mestra-tutora Rosa Cortadella).

– Curs 2007-2008 –> “Shrek”, classes de 6è “Dofí” (mestra-tutora Marisol Garcia) i “Tramuntana” (mestre-tutor Carles Fauró).

– Curs 2008-2009 –> “Històries diverses de nou”, classes de 6è “Kilimanjaro” (mestra-tutora Rosa Cortadella) i “Atlàntic” (mestre-tutor Fernando Iglesias).

El curs 2009-2010, a iniciativa dels mestres tutors de 6è (Glòria Tomàs i jo mateix) i amb el vist-i-plau de tots els mestres del Cicle Superior i de l’Equip Directiu, es va fer un salt qualitatiu en aquesta mena de senzilles representacions. El salt qualitatiu va consistir a “teatralitzar”, de manera més treballada i rigorosa aquestes representacions, donant un fil argumental més consistent i muntant una dramatització més elaborada i una mica més complexa.

El plantejament pretenia superar els dos problemes amb els que ens trobàvem quan muntàvem obres de teatre amb 8è. Va ser aleshores quan se’m va ocórrer jugar amb tres conceptes: primer, el teatre coral d’origen grec (donant uns moments de protagonisme a cada nen i nena amb un text breu i fàcil de memoritzar, alternant amb la intervenció de tot el gran grup (en forma coral, tant en veu com en gest); segon, la simplicitat joglaresca en el muntatge de l’escena; tercer, donar al tema triat un fil històric, és a dir, incloure en el muntatge la noció de procés, que es prengués consciència que les coses, tal com ara les coneixem, han estat fruit d’una evolució en la que hi han intervingut diversos factors.

És així com van néixer les històries següents:

2009-2010 

“La història de la bossa en una bossa” (Nadal)

Autor del text i selecció de músiques: Carles-Miquel Fauró. Equip de Mestres: Montserrat Sala (suport escènic), Anna Vázquez (enregistrament i minutatge de les músiques) Eugènia Cantos (reportatge gràfic) i Glòria Tomàs i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classes de 6è “Huracà” i “Empordà”.

 “Barcelona és bona… Història de la nostra ciutat”

(Carnaval i Setmana Cultural-Sant Jordi) Autor del text i selecció de músiques,  Carles-Miquel Fauró. Equip de Mestres: Montserrat Sala (suport escènic), Rosa Cortadella (suport i reportatge gràfic), Anna Vázquez (enregistrament, minutatge de les músiques i coreografia del ball final), Susanna Ullibarri (atrezzo), Eugènia Cantos i Jordi Peiró (reportatge gràfic) i Glòria Tomàs i Carles-Miquel Fauró (direcció).Classes de 6è “Huracà” i “Empordà”.

2010-2011  

“Una història de cine” (breu història del cinema)

(Carnaval) Autor del text i selecció de músiques: Carles-Miquel Fauró. Equip de Mestres: Montserrat Sala (suport escènic), Rosa Cortadella (suport), Anna Vázquez (enregistrament, minutatge de les músiques i coreografia del ball final), Susanna Ullibarri (atrezzo), Xavier Riu (reportatge  gràfic) i Fernando Iglesias i Carles-Miquel Fauró (direcció).Classes de 6è “Grallers” i “Mediterrani”.

 “Un pinzell, una nota i un martell” (breu història de les arts)

(Nadal i Setmana Cultural-Sant Jordi) Autor del text i selecció de músiques Carles-Miquel Fauró. Equip de Mestres: Anna Vázquez (enregistrament i minutatge de músiques i coreografia del ball final) Susanna Ullibarri (atrezzo), Xavier Riu (reportatge gràfic) i Fernando Iglesias i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classes de 6è “Grallers” i “Mediterrani”.

 2011-2012  

“Escola Pública Joan Miró, 25 anys d’història” (història de l’Escola Elaia i de l’Escola Pública Joan Miró)

 (Setmana Cultural-Sant Jordi) Autor del text i selecció de músiques: Carles-Miquel Fauró. Equip de Mestres: Anna Vázquez (enregistrament i minutatge de músiques i coreografia del ball final), Susanna Ullibarri (atrezzo), Jordi Peiró (suport escènic), Khadija Comas (suport), Xavier Riu (reportatge gràfic) i Glòria Tomàs i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classes de 6è “Venus” i “Antàrtida”.

2012-2013  

“De l’intel·ligent Tam-Tam al telèfon intel·ligent” (breu història dels mitjans de comunicació)

(Setmana Cultural-Sant Jordi) Autor del text i selecció de músiques: Carles-Miquel Fauró. Equip de Mestres: Anna Vázquez (enregistrament i minutatge de músiques i coreografia del ball final), Xavier Riu i Fernando Iglesias (atrezzo i suport escènic), uns pares de 6è (reportatge gràfic) i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classes de 6è “Canigó” i “Pedraforca”.

De tots aquests muntatges teatralitzats en trobareu dos tot seguit. El primer, sobre la història de Barcelona, muntatge del curs 2009-2010, el primer fet amb consciència dels tres els elements. És un guió “net”, sense anotacions (el document de treball va anar a parar a la paperera després de la representació). El segon és el darrer, sobre la història dels sistemes de comunicació entre els humans al llarg dels temps i veure que a partir del text original s’hi ha anat afegint anotacions, ampliacions, rectificacions, crides “atenció”… La raó és ben senzilla: a mesura que es va treballant el text i es van muntant les escenes, tant els mestres com els mateixos alumnes aporten noves idees, suggeriments, propostes de modificació, etc. Les que són acceptades per una majoria d’alumnes i són vistes com a factibles pels mestres s’incorporen al text i a l’escena. Això és el que permet, a partir de la proposta inicial (que ha de procurar ser prou coherent i consistent), fer diverses transformacions i tothom acaba sentint-se co-autor del muntatge. I si els alumnes senten que el muntatge també és seu, aleshores és molt fàcil treballar amb ganes, amb il·lusió i entusiasme.

Del primer muntatge que s’exposa, “Barcelona és bona… Història de la nostra ciutat”, em sap greu no poder reproduir ni les mides de les lletres, diferents segons la funció. Sí que es pot reproduir, tot i que amb mancances, la graella de distribució i la llegenda dels colors. Del darrer muntatge, “De l’intel·ligent Tam-tam al telèfon intel·ligent”, s’ha escanejat, en format fotografia, el guió final, que es pot veure força bé si es clica la foto i se n’amplia la visió.

NEGRE –> Text a recitar. Els nombres corresponen cada un a un nen.

BLAU –> Instruccions d’escena

VERMELL –> Intervencions corals de tot el grup

CARABASSA –> Músiques

MARRÓ –> Fotos, enregistrament i atrezzo

SURTEN TOTS, EN FILA, I ES COL·LOQUEN DE CARA AL PÚBLIC, EN SILENCI.

Van vestits de negre, amb guants blancs i la cara pintada com un mim.

BARCELONA ÉS BONA SI LA BOSSA SONA!!

(tant si sona com si no sona… Barcelona sempre és bona!!!!)

 (1) BARCELONA (Montserrat Caballé i Freddie Mercury)

 INTRODUCCIÓ (foto)

1) Les primeres notícies que tenim de gent que va viure en el territori que avui ocupa la ciutat de Barcelona daten de l’Edat de Pedra, del Neolític, fa uns 5000 anys aC, és a dir, ara fa uns 7000 anys!!! (Iaia, hola! De què et queixes!!). Unes van ser trobades al carrer de la Reina Amàlia, unes altres al costat de l’església de Sant Pau del Camp i, unes altres més, al carrer de la Riereta, totes allà al Raval, al costat de la Ronda de Sant Pau. D’això, però, en fa tants, d’anys i panys, que ho deixarem córrer i vindrem una mica més cap aquí… Uns 700 anys aC, és a dir, ara fa uns 2700 anys!!!. (Hola Iaio!!!)  A l’època de… ELS IBERS!

 

NARRACIÓ

Glòria

 

ESCENA

Carles

 

MÚSICA

Anna

FOTOS, ENREGISTRAMENT  I ATREZZO

 

Jordi, Montse, Rosa…

2) El que avui coneixem com a Comarca del Barcelonès era un espai ocupat per densos boscos, petits turons i aiguamolls o maresmes prop del mar. 3 grups de mims que van sortint a mesura que s’anomenen:–       Arbres – grup1–       Turons – grup 2–       Aiguamolls – grup 3 

ELS AVANTPASSATS

(Història de Catalunya amb cançons) 1a estrofa i tornada

 

    
3) Fa uns 2700 anys hi havia dos nuclis de població: en un turonet molt a la vora de l’actual Montjuïc (veieu el perfil de la muntanya?), un poblat anomenat LAIE.4) I, situat al Mons Tàber, on ara hi ha el carrer Paradís, al costat de la Plaça de Sant Jaume, en l’actual Barri Gòtic, BÀRKENO, aleshores també a la vora del mar.5) Eren els LAIETANS.Per això tenim, a Barcelona i en record seu, un carrer que es diu VIA LAIETANA. 3 grups de mims a l’esquerra:–       Montjuïc (perfil del Morrot) – grup 4–       El mar – grup 5–       LAIE – grup 6 (mercat) 3 grups de mims a la dreta:–       Mons Tàber – grup 7–       El mar – grup 9–       BÀRKENO –grup 8TOTS SALUDEN EL PÚBLIC:SOM ELS LAIETANS!!!  
Es retiren cap al fons de l’escena excepte “els ibers”.   
Es posen a treballar. TROMPETES ROMANES  
6) Els ibers vivien  tranquils i laboriosos. L’any 218 aC van arribar… ELS ROMANS !!!gent molt guerrera queno s’estava de romanços.7) Després d’un quants estira-i-arronses i d’uns quants balls de bastons que van durar uns 200 anys, van fer fora els ibers de BÀRKENO i hi van construir una potent fortificació militar.8) Els romans, que sembla que eren molt tocats i posats, és a dir, eren una mica massa “xulos”, van tornar a fundar BÀRKENO i li van posar un nom…9) Nens i nenes, papes i mames, mestres i mestres… Estigueu ben atents que amb el nom que sentireu, caureu tots de cul a terra. (Ai no, que ja l’hi teniu!) El nom era:10)“Iulia        (BÉ!)Augusta        (BÉ!)Paterna        (BÉ!)Faventia      (BÉ!)BÀRCINO” (BÉÉÉÉ!!! I aplaudiments).Sembla que passi llista de les nenes de la classe!

11) L’Emperador Claudi… Ep, papes i mames! Recordeu aquella sèrie de “JO, CLAUDI”?

12) Doncs sí, va se aquest emperador, que era coix, qui va fer construir les primeres muralles romanes de BÀRCINO.

13) I va dirigir l’obra un tal Caius Cælius, que ja fa molts anys que té un carrer dedicat aquí a Hostafrancs, a l’altra banda del carrer Tarragona: el carrer Cai Celi.

14) Actualment, al barri de Nostra Senyora del Port, allà a la Zona Franca, passada la plaça d’Ildefons Cerdà –i d’aquest Sr. ja en parlarem-, hi ha l’Escola Pública BÀRKENO.

15) Ho veieu? Tot va lligant, tot va lligant….

Grups 3 i 4 Entren marcials i en formació militar – Grups 5-6-7-8-9   Grups 5-6-7-8-9 –       “xulescos i xulesques; creguts i cregudes”Es retiren cap al fons.Surten les “nenes” BCN en pla “miss”.Una mim “Iulia” (Júlia)Una mim “Augusta” (Irene)

Una mim “Paterna” (Clara)

Una mim “Faventia” (Idoia)

Una mim “BÀRCINO” (Paula)

 

(tornen al darrere)

“Claudi” (Adolf) que coixeja per l’escena i té la idea d’emmurallar Barcelona..

 

 “Claudi” té la idea de fer construir les muralles.

 

“Caius” (Sergi V.) dibuixa, a l’aire, els merlets de la muralla.

 

TOTS: assenyalant Hostafrancs: Carrer Tarragona… carrer Cai Celi!

Tornen a lloc Claudi i Cai.

Tres grups de mims i un mim sol:

–       Barri Ntra. Sra. del Port – Grup 5 (mercat)

–       Zona Franca – Grup 6

–       Sr. Ildefons Cerdà. (Oriol Fuertes)

–       Esc. BÀRKENO Grup 7

TROMPETES (1 toc)         FOTO    

 

 

FOTO

 1) Banda a l’estil “miss”

 

FOTO

 

 

 

 FOTO

 

 2) Corona de llorer.

 

FOTO

 

 FOTO

  

 FOTO

 

 FOTO

 

 

FOTO

  3) Barret de copalta

 FOTO

(4) MÚSICA PRE-RENAIXENTISTA   
16) Després dels romans, l’any 415 dC, en van venir uns que diuen que encara eren més bestiotes: els VISIGOTS, que eren uns BÀRBARS.17) Ep! Que “bàrbar” només volia dir “estranger”, en grec.18) Sí, però sembla que aquells estrangers eren tan animalots que “bàrbar” va canviar de significat i ara vol dir això: animalot, bestiota per civilitzar…19) El seu rei, de nom Ataülf (que vol dir Pare-Llop), es va casar amb tota una princesa romana, tota una peça, diuen, d’aquelles que es portaven l’oli, vaja, i que es deia AELIA GAL·LA PLACÍDIA.  Aquesta senyora té una plaça al seu nom en el barri de Gràcia.20) Sembla que van durar poc… Només uns 200 anys…  Dos dies, vaja, i poca cosa van fer i van deixar per a la història de Barcelona. Grup de mims:  –       els Bàrbars, que es comporten com a tals.Grups 1-2-3-4-8 i 9–       Fan fora els RomansGrups 5-6 i 7–       Els Bàrbars es queden.   Un mim: Rei Ataülf, (Pau) amb posat una mica ferotge i fatxenda. Una mim: Gal·la Placídia (Laura B.), amb aires seductors, intrigants i conspiradors.

TOTS:els de darrere avancen i assenyalant en direcció a Gràcia:

A GRÀCIA!

Tots es retiren cap a la part de darrera.

 

 FOTO   FOTO    FOTO   5) CoronaFOTO

 6) Corona

FOTO

 

FOTO

FOTO

(5) MÚSICA ÀRAB  
21) I en el segle VIII, l’any 718, un tal Al-Hurr ibn Abd-ar-Rahman ath-Thaqafí, un àrab molt important, valí d’Al-Andalus,  va conquistar Barcelona i li va posar, de nom:MADINAT BARSHALUNA.22) Tampoc no hi van durar gaire, els àrabs a Barcelona, només uns 80 anys, el temps de canviar-li el nom i poca cosa més, perquè l’any 801, una gent que venia del nord els va fer fora. 1 mim Al-Hurr (Arnau) acompanyat de “tropes” gesticula que canvia el nom de la ciutat.Grups 1-2-3 i 4Irrupció de la resta de mims, grups 5-6-7-8 i 9, fent fora els que són a escena. 7) TurbantFOTO    FOTO FOTO
23) I entrat el segle IX hi trobem una senyora realment impòrtant:DUODA, COMTESSA DE BARCELONA !!!24) A més de parlar en català parlava llatí, grec, hebreu, alemany i una mica d’àrab. És la primera dona que va escriure un llibre, un manual, de com educar un fill.25) Llastimosament, és poc coneguda i hi té dedicat un carrer, potser massa petit, al barri de la Verneda, a Sant Martí de Provençals. Una mim Duoda (Ona)Canvia de positures:–       llatí -> mans obertes–       grec -> dits ortodoxes–       hebreu -> mans juntes–       alemany -> “ferms!!”–       àrab -> oracióSimula que escriu.LLUNY, LLUNY, LLUNY…(gest de canell i enrere)  8) PlomaFOTO  FOTO   FOTO  FOTO
D’entre la gent que fa fora els àrabs acaba sobresortint Guifré el Pilós. EL COMTE GUIFRÉ EL PILÓS(Història de Catalunya amb cançons)Només la 1a estrofa i la tornada.  
26) El Comte GUIFRÉ EL PILÓS, nascut l’any 840, va fer de Barcelona la Ciutat Comtal, Cap i Casal de Catalunya. I la llegenda diu que amb la seva sang es van fer les “Quatre Barres”, la bandera de Catalunya.27) Té un carrer petitó, petitó, potser massa petitó, al barri del Raval. “Barcelona, Cap i Casal”! 9) Perruca, barba i senyera. FOTO   FOTO
28) Uns 300 anys després, ens trobem amb ALMODIS DE LA MARCA: Aquesta senyora devia ser d’aquelles de bandera, perquè estant casada, amb Ponç III de Tolosa, el Comte de Barcelona, Ramon Berenguer I la va raptar, la va portar a Barcelona i s’hi van casar.I ella va estar-hi d’acord!Són els fets de Troia a la catalana.29) Era una dona molt culta i amb molt de caràcter. Va governar amb el seu marit, va comprar els comtats de Carcassona i Rasés, al sud de França i els va unir a Catalunya.Però no té cap carrer ni cap plaça a Barcelona.30) I després… uns 100 anys més tard…JAUME I  !!!  –       Almodis (Maria M.)–       Ponç III de Tolosa (Àlex)–       Ramon Berenguer I (Gerard C.)Escena de segrest entre Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca. La resta, al darrere, es posa les mans al cap. Almodis ensenya les monedes.   TOTS: OOOOOOOOOOH! (de desil·lusió i Almodis, Ramon Berenguer i Ponç se’n van amb el grup).  10) Monedes grosses de xocolata.FOTO         FOTO 

 

 FOTO

FOTO

Tots, amb la música:EL REI! EL REI! JAUME I(només la 1a estrofa)   
Va néixer la nit de l’1 al 2 de febrer de 1208 a Montpeller, en el Palau de Tornamira.31) Un dels reis més grans, que es va fer gran i educar sota la protecció dels cavallers del Temple, els Templers.32) I també diuen que era guapo, com el Brat Pitt de l’època, vaja, que ja és dir! Va tenir:- 3 esposes,- 8 amants “conegudes”i…- 14 fills. Tot un rècord!33) El que és important, però, és que va crear el CONSELL DE CENT, que va esdevenir l’òrgan de govern de la ciutat de Barcelona.34) El carrer Consell de Cent el tenim aquí al costat, en aquella banda del pati. I moltes famílies de l’escola hi viuen, en aquest carrer.35) Els àrabs l’anomenaven Yaqmu al-Barsaluni. I actualment, al costat de la Plaça de Sant Jaume, hi ha el carrer Jaume I. Què menys, per un rei anomenat al-Barsaluni i fundador del Consell de Cent! Apareix en escena un mim Jaume I (John M.).Apareixen els cavallers templers amb una actitud vigilant i atenta. Grups 8 i 9. Els templers es retiren una mica.Jaume I pren actituds galants i seductores.Apareixen:– 3 Esposes CARAMB! (Maria de O., Àngela Z. i Laura P.)– 8 Amants  OSTRES! (Abril L., Mireia C., Júlia S., Irene T., Clara N., Idoia G., Paula V., Giselle M.)–       i…–       14 Fills!! APAAAAA!!! (Grups 7-8 i 9)Es forma un rectangle obert cap al públic i, a la banda tancada hi seuen Jaume I i 2 consellers.Grups 1 i 2Es retiren cap al fons de l’escena de manera majestuosa. FOTO   FOTO   FOTO  FOTO 

 

 

FOTO

 

 

 

 FOTO

36) Després, van passar molts anys, molts reis i… moltes més coses: guerres, lluites dinàstiques, assassinats, pestes i malalties, pobresa, fam…37) I arribem a l’11 de setembre de 1714.Barcelona, després de més d’un any d’un setge ferotge, cau en mans de les tropes borbòniques de Felip V.38) Aquí teniu una imitació del quadre del pintor Antoni Estruch: Rafael de Casanova cau ferit mentre portava la bandera de Sta. Eulàlia, que només es treia en situacions molt greus.39) Rafael de Casanova, Conseller en Cap; Antoni de Villarroel, Comandant Suprem de l’exèrcit a Catalunya el 1714… Donen nom a dos carrers de la Nova Esquerra de l’Eixample,  ben a prop de l’escola. Grups 3-4-5 i 8 Surten a escena i es preparen, cadascú al seu lloc, per a la representació plàstica.Reproducció, en quadre plàstic del quadre de Rafael de Casanova amb la bandera de Sta. Eulàlia.        

 

 

 

Desfan el quadre plàstic i es van retirant capcots cap al darrere. Retirada lenta, dramàtica…

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

(Música de fons)

 

  FOTO       FOTOS    

FOTOS

 

 

 

 

  

FOTO

Entren els grups 6-7 i 1 LA GUERRA DE SUCCESSIÓ(a tot estrop!!)   
40) LA CIUTADELLA: Ai, la Ciutadella! Ai, Montjuïc!Felip V va castigar Catalunya i Barcelona molt durament.L’any 1716 va fer construir la fortalesa militar més gran d’Europa fent fora una bona part dels habitants del barri de la Ribera. Volia tenir Barcelona controlada militarment.41) Els veïns que van ser fets fora de la ciutat van haver d’anar a viure a una zona plena de maresmes, al costat del mar. Allà van haver de construir les seves cases i van fer la “Barcelona Petita”, la BARCELONETA!!!42) Felip V, però no en va tenir prou i va voler transformar el CASTELL DE MONTJUÏC  en l’altra punta de la pinça que emmanillava Barcelona. I va fer construir un nou castell a l’estil de la fortalesa de la Ciutadella.43) Al General Josep Moragues, un dels defensors de Barcelona, el van voler fer servir d’escarment: el van torturar, el van decapitar i  esquarterar i van penjar el seu cap en una gàbia al Portal de Mar. Hi va estar 12 anys, allà penjat!!! I no té cap carrer a Barcelona!!!44) Els aragonesos, els valencians, els balears i els catalans van agafar tanta mania a Felip V que no el podien veure ni en pintura. Per això al Museu de Xàtiva el retrat d’aquest rei està penjat de cap per avall.45) I els catalans i les catalanes, quan havien d’anar a fer… les seves necessitats, deien: “Anem a Can Felip!!” És clar, quan una cosa o una persona fa una cosa i no ens agrada, ens posem… “escatològics”… i fàcilment l’enviem a… Tots prenen positures abatudes, vençudes.3 grups de mims:–       Els que marxen abatuts a construir la Barceloneta. Grup 6–       Els soldats felipistes que els empenyen  i els vigilen mentre construeixen. Grup 7–       Ben separat, un mim FELIP V (Dimas B.) i la seva Cort que d’una manera fatxenda fan riota dels catalans. Grup 1 Se’n van els grups 6 i 7 Es queda grup 1TOTS: HEREU !!! A QUÈ ESPERES??!!Envolten al mim Felip V el posen de cap per avall.

 

 

 

 

 

Fan veure que fan les “seves necessitats” fent riota de Felip V.

 FOTO FOTOFOTO FOTO    FOTO

 

 

 

 

 

FOTO

 

 

 

 FOTO

 

 

 

FOTO

EL CANT DELS OCELLS

(suaument i de fons mentre llegeix el lector núm. 45)

 

 
46) BARCELONA, però, és BARCELONA i fins ara de totes se n’ha sortit. (Diuen que els militars i els soldats francoespanyols que van entrar a Barcelona el dia 11 de setembre es van quedar més que bocabadats quan van veure que els barcelonins es van posar a treballar per refer la ciutat, enterrar els seus morts al Fossar de les Moreres…Començar la seva feina… sense fer-los-hi ni cas. 2 grups de mims: –       Un grup, tots feinejant. Grups 5 i 6–       Un grup de filipistes mirant bocabadats. Grup 7 TOTS:“AL FOSSAR DE LES MORERESNO S’HI ENTERRA CAP TRAÏDOR!FINS PERDENT NOSTRES BANDERES…SERÀ L’URNA DE L’HONOR!!”Van tots cap enrere.         FOTO  
SANT MARTÍ DEL CANIGÓ (Pau Casals)  
47) I passem al segle XIX, deixant enrere les calamitats del segle XVIII. No és que en el segle XIX tot fossin flors i violes, però hi va haver coses bones per a Barcelona.48) Barcelona sembla una gran i immensa olla a pressió. Les muralles l’ofeguen, l’asfixien, les persones s’hi apilen, la higiene de la ciutat és dolentíssima i la ciutat segueix creixent i creixent en habitants.49) Entre l’any 1854 i el 1856, per fi!, s’enderroquen les muralles que va fer construir Jaume I. L’enginyer Ildefons Cerdà presenta un pla d’eixamplament per urbanitzar la major part del Pla de Barcelona. Grups 8-1 i 2Canvi d’actitud: més dinamisme, més optimisme.    Tots s’ajunten i uns quants (grups 3 i 4) fan de muralla que prem els altres, que es tapen el nas per la mala olor…  S’hi afegeixen grups 5-6 i 7 Desfan “la muralla” i tots els grups, excepte el grup 9 van formant quadrats d’illes de cases. Ildefons Cerdà passeja entre les illes

 TOTS:

L’EIXAMPLE JA ÉS AQUÍ!!  IUHU!!

           

 

 

 

 

 

 

 FOTO     FOTO      

FOTO

 

 

 

 

 

50) I arribem al segle XX !  I quin segle, quina bogeria, quina de coses que han passat!:  
S’aixequen i es posen a ballarper parelles al ritme del cuplet. REMENA NENA(Cuplet de la Guillermina Mota)  FOTO
Monarquia amb Alfons XII, Dictadura de Primo de Ribera, Monarquia de nou amb l’Alfons XIII, la 2a República i la Generalitat Republicana… En acabar la música es queden quiets fent quadre plàstic.    FOTO
SOROLL DE BOMBES  
51) La Guerra Civil del 36 al 39: Barcelona, la nostra estimada ciutat té el trist honor d’haver estat la primera gran ciutat del món, la primera, a ser bombardejada per l’aviació. I després de la guerra… “la Barcelona pintada de gris”. Tots s’amaguen, fugint de les bombes i espantats.  FOTO
Tristesa dominant.Grups 9-1-2 i 3 BARCELONA, CIUTAT GRIS(Joan Isaac)  
52) Els 40 anys de franquisme, la Transició a la democràcia, les manifestacions del 1976…L’actual Monarquia Constitucional, la Generalitat Moderna… TOTS: es preparen per a la manifestació.TOTS, en manifestació:LLIBERTAT-AMNISTIA-I-ESTATUT D’AUTONOMIA!!!Ho diuen 3 vegades els grups 4-5-6-7 i 8 fent una volta i s’hi afegeixen els grups 9-1-2 i 3.

LA GALLINETA

(Lluís Llach)

La 1a estrofa i tornada

 FOTO  FOTO  
53) I l’any 1992, a finals del segle XX,Els Jocs Olímpics de barcelona!!!“Els millors de la Història Moderna”, en paraules del President del Comitè Olímpic Internacional. Quan acaben la manifestació es queden tots, en les files que corresponen, davant del públic, en primera línia.

“BARCELONA”

(F.Mercury i M. Caballé)

Un “Barcelona” impactant i prou

 

 FOTO    FOTO 
Ballant, al ritme de la rumba mentre sona la música. “RUMBA DE BARCELONA”(Gato Pérez)  
54) I en el segle XXI, què és BARCELONA???  FOTO
TOTS:BARCELONA SOM NOSALTRES!!! A BALLAR!!! ATENCIÓ: SALUDAR     FOTOS
De l'intel·ligent Tam-tam...

01 De l’intel·ligent Tam-tam…

Scan0003

02 De l’intel·ligent Tam-tam…

03 De l'intel·ligent Tam-tam...

03 De l’intel·ligent Tam-tam…

04 De l'intel·ligent Tam-tam...

04 De l’intel·ligent Tam-tam…

05 De l'intel·ligent Tam-tam

05 De l’intel·ligent Tam-tam

06 De l'intel·ligent Tam-tam...

06 De l’intel·ligent Tam-tam…

07 De l'intel·ligent Tam-tam...

07 De l’intel·ligent Tam-tam…

Carles – Miquel Fauró i Sànchez

Barcelona, 2013-2014

Anuncis

NOVES TECNOLOGIES – NOUS REPTES EDUCATIUS

3 Octubre, 2013

Aquesta és una reflexió que neix al Cicle Superior d’Educació Primària de l’Escola Pública Joan Miró, de Barcelona, el curs 2007-2008, arran d’uns usos inadequats observats en més d’un i d’una alumna. Els companys i companyes de Cicle van delegar en mi  la redacció inicial. Posteriorment va ser passada a l’Equip de Coordinació Pedagògica que, després de debatre-la, va considerar d’interès traspassar-la al Claustre de Professors per a una discussió col·lectiva més àmplia i perquè cada cicle hi aportés les seves propostes o suggeriments.

 Timbre de Joan MiróRecollides les propostes acceptades pel Claustre, se’m demanà que fes la redacció definitiva per passar-la als pares de l’escola i obrir, amb ells, una nova via de col·laboració educativa.

 En considerar que aquesta reflexió i la proposta de treball que conté poden ser d’interès educatiu, he demanat l’autorització pertinent als meus companys del Cicle Superior de l’escola per penjar-la en el meu bloc. Els agraeixo, també, que m’hagin facilitat les “actualitzacions” fetes darrerament. Així, doncs, aquí teniu el resultat d’aquest procés.

“NOVES TECNOLOGIES – NOUS REPTES EDUCATIUS

Les possibilitats tecnològiques

Les possibilitats tecnològiques

La irrupció de les noves tecnologies en la nostra vida quotidiana obre unes expectatives extraordinàries. Només cal pensar, per exemple, en les possibilitats de la telefonia mòbil, de la domòtica (habitatges i edificis intel·ligents), de l’ofimàtica (paquet integrat de programes informàtics per a oficines), de l’ús privat i particular  de la informàtica, de les il·limitades possibilitats d’internet, de les xarxes socials, etc.

 Com que tot això repercuteix i encara repercutirà molt més en la nostra vida diària, els mestres hem pensat que serà bo i interessant engegar un cert procés de reflexió sobre  criteris d’ús d’unes quantes d’aquestes tecnologies.

Generació "botonets i pantalletes"

Generació “botonets i pantalletes”

És inevitable (i això és bo d’entrada) que els nostres nens, és a dir, els vostres fills (que són els nostres alumnes) creixin en un entorn de “botonets, pantalletes, càmeres i mòbils” i n’esdevinguin usuaris habituals sovint més destres, intuïtivament, que nosaltres mateixos. No cal, doncs, que diguem que si a més de ser més intuïtius tenen més coneixements, els pares i els mestres ja podrem dir que hem perdut un altre tren.

 Totes aquestes tecnologies, com ho han estat i són el coneixement i totes les eines inventades per la humanitat, són instruments que per si sols no són ni bons ni dolents. TOT DEPÈN DE L’ÚS QUE SE’N FACI.

I com que l’ús depèn de criteris, no anirem desencaminats si som capaços, entre tots, d’iniciar la reflexió que proposem i d’arribar a unes primeres i elementals conclusions educatives. Per començar, us fem arribar les consideracions i les recomanacions següents:

1.    ACOMPANYAR, DIALOGAR, ENSENYAR, CONFIAR :

Acompanyar, dialogar, ensenyar, confiar...

Acompanyar, dialogar, ensenyar, confiar…

És bo que també els pares ensenyin i acompanyin els nens i les nenes en les primeres navegacions per internet i que en aquest primer període d’aprenentatge vagin parlant i dialogant sobre allò que es veu, que ensenyin a destriar les informacions que apareguin en pantalla… És millor acompanyar, dialogar, ensenyar i confiar que no pas deixar sol, no parlar, abandonar, desconfiar i prohibir. Desconfiar i prohibir són, sovint, les millors invitacions a fer-ho tot d’amagat.

Situar

Situar

 2.    SITUAR:

Si és possible, col·locar l’ordinador que fa servir el nen o la nena en un espai d’ús comú de la casa. La tauleta, degut a la fàcil mobilitat, pot facilitar o dificultar-ne la situació.

3.    DEFUGIR:  

En principi, defugir que els nens i les nenes usin “contrasenyes secretes d’accés”. Educar la privacitat, com en el cas de l’autonomia personal, és un procés. No cal tenir pressa per tenir-ne i disposar-ne. Els nens i les nenes poden comprendre que, per motius de seguretat (informació laboral dels pares, informació bancària…, només com a exemples), el pare i la mare tenen “dret a la privacitat”, com el tindran ells quan es facin una mica més grans i els pares ho considerin oportú. En aquest sentit, però, és important que els pares “no facin tard” si no volen trobar-se la feina feta. 

4.  SABER UTILITZAR:

Xarxes, programaris...

Xarxes, programaris…

Els pares i les mares han de ser capaços d’utilitzar l’ordinador i la resta d’eines digitals i/o informàtiques al mateix nivell, com a mínim, que els seus fills.

5.  PROTEGIR:

A casa, com a l’escola, cal utilitzar filtres de contingut no desitjat i anar-los renovant per evitar l’accés a pàgines no adequades.

6. PARLAR, INTERCANVIAR, VALORAR, LIMITAR:

És bo, interessant i convenient, sobretot en els primers moments de l’aprenentatge, poder parlar amb els fills, com de qualsevol altra cosa, de les navegacions que es fan, intercanviar informacions sobre allò que es veu,  allò que es consulta, fer-ne valoracions ètiques, manifestar reserves i reticències i establir uns límits molt clars quan convingui.

7.   XATEJAR:

Xatejar, una altra manera de parlar.

Xatejar, una altra manera de parlar.

Està molt bé que els pares també ensenyin a xatejar als fills, com quan se’ls ensenya a parlar per telèfon. Poder compartir moments de xateig, de tant en tant i si s’escau, és com compartir converses telefòniques. També cal pensar en el procés educatiu cap a l’ús del “dret a la privacitat” que més tard o més d’hora els fills reivindicaran.

Cal explicar als nens i nenes i deixar imperativament clar, que quan es connecten al xat o a qualsevol xarxa social NO S’HAN DE DONAR NI DEMANAR ADRECES, NÚMEROS DE TELÈFON O QUALSEVOL ALTRA INFORMACIÓ QUE PUGUI IDENTIFICAR-LO O IDENTIFICAR-LA O IDENTIFICAR A TERCERS. Els pares, sense necessitat d’alarmismes desproporcionats, han de ser clars sobre els riscos que es poden derivar de xatejar amb desconeguts.

8. EVITAR:

Múltiples maneres de comunicar-se

Múltiples maneres de comunicar-se

És molt convenient, perquè tampoc no tenen l’edat, evitar l’ús d’internet, particularment el xat, durant la nit “perquè si no, m’avorreixo o no sé què fer”.

9.   AVISAR:

Fer-li veure la necessitat d’avisar els pares sempre que “un amic del xat o de qualsevol xarxa social”, generalment desconegut, insisteixi a demanar informacions, fotografies, costums o hàbits tant personals com d’un altre membre de la família.

10.    DEIXAR CLAR:

En unes primeres etapes és convenient i necessari que els pares col·laborin a elaborar i compartir les contrasenyes dels seus fills. Com en el cas de l’accés a l’ordinador i derivats, ja arribarà el moment de gaudir del “dret a la privacitat”, que com qualsevol altre dret s’ha d’anar aprenent a utilitzar. Els fills han de saber i entendre que si els pares controlen les seves contrasenyes és, precisament, una manera més de protegir-los de situacions indesitjables.

Entre les divereses qüestions sobre les quals és interessant d’iniciar aquesta reflexió conjunta en destaquen, per la importància i la repercussió social que tenen, les següents:

11. BLOCS (també blogs), METROFLOGS, MESSENGER I XARXES SOCIALS:

Mereixen una atenció especial. Com tantes altres coses, les possibilitats que ofereixen aquests programes són fabuloses. I com més fabuloses són les possibilitats MÉS DE PROP S’HAN DE CONTROLAR.

Col·locar imatges, fotografies i escriure-hi comentaris permet fer coses molt bones, divertides i de qualitat. TAMBÉ PERMET, PERÒ,  FER

Blocs, messanger, facebook...

Blocs, messenger, facebook…

BARBARITATS, com posar fotografies (retocades o no) de companys i/o companyes de classe sense que els afectats ho sàpiguen, amb comentaris poc afortunats, atribuir aquests comentaris malintencionats a altres persones, fer suplantacions d’identitat, (fet legalment punible), etc.

Cal recordar que PER PODER UTILITZAR LA IMATGE DELS NENS I NENES DE L’ESCOLA EN LA PÀGINA WEB OFICIAL DEL CENTRE ÉS NECESSARI I OBLIGATORI DEMANAR L’AUTORITZACIÓ ALS PARES, TAL COM ESTABLEIX LA LEGISLACIÓ VIGENT.

Atenció, doncs, als problemes, inclús legals, que es poden presentar per una utilització no correcta de fotografies i/o de comentaris adjunts que poden fer els nens des de casa seva i pel seu compte en els seus blocs i en les xarxes socials.

12. CÀMERA DIGITAL I/O MÒBIL INTEL·LIGENT: 

El desig de moltes criatures

El desig de moltes criatures

Cal tenir present que actualment gairebé tots els nens i les nenes disposen de càmera digital (o telèfon mòbil amb càmera) i van fent fotos i petits vídeos molt sovint, sobretot quan fan sortides, excursions, colònies… i també de manera quotidiana. Els fa gràcia fotografiar-se i/o filmar-se contínuament i fotografiar i/o filmar companys i companyes en situacions “compromeses” (mentre dormen, mentre es canvien de roba, mentre es fan bromes, si discuteixen entre ells…). Després, “pengen” unes quantes d’aquestes imatges als seus blocs o al Facebook amb els comentaris que se’ls ocorren.

Massa sovint aquests blocs tenen accés lliure, és a dir, HI POT ENTRAR TOTHOM I TOTHOM HI POT VEURE LES FOTOGRAFIES I LLEGIR ELS COMENTARIS. És molt convenient que els pares establiu les contrasenyes tècniques i els límits ètics, entenent per límits ètics que cap nen ni cap nena NO POT UTILITZAR CAP IMATGE NI FER CAP COMENTARI DE CAP COMPANY O COMPANYA QUE PUGUIN SER CONSIDERATS IRRESPECTUOSOS O OFENSIUS. 

13. WEBCAM:

Atenció: Una webb-cam!!

Atenció: Una webcam!!

Recomanar insistentment que només s’usi la webcam amb interlocutors coneguts, tant a nivell individual com a nivell de grup, i desconnectar-la en presència de desconeguts.

MOLT IMPORTANT:

 EN CAP CAS NO S’HA DE LLIURAR LA CONTRASENYA DELS BLOCS, DEL “MESSENGER”, DEL CORREU ELECTRÒNIC, etc., A NINGÚ,

A pany i forrellat!!

A pany i forrellat!!

 NI ALS AMICS NI A LES AMIGUES!

La responsabilitat educativa en els criteris d’ús d’aquestes tecnologies la comparteixen els pares i l’escola. La col·laboració, per tant, és necessària. En aquest sentit també cal clarificar, perquè ens ajudarà a tots, els àmbits i els nivells de responsabilitat entre la família i l’escola.

Deixarem que passi?

Deixarem que passi?

 Aquesta col·laboració no s’ha de reduir, per part dels pares, a una simple i mera “delegació” de responsabilitats, és a dir, “des de l’escola ja faran…”. Com en totes les altres coses, la funció educativa dels pares és anterior, prèvia i més important que la de l’escola. I com que només des de casa els nens en poden fer un ús privat, cal que els pares estiguin força atents, perquè és des de casa des d’on se’n pot fer més mal ús. 

Responsabilitats legals

Responsabilitats legals

L’ESCOLA HA DE COL·LABORAR A RESOLDRE ELS MALS USOS, PERÒ NO ÉS RESPONSABILITAT DE L’ESCOLA EL QUE ELS NENS PUGUIN FER DES DE L’ORDINADOR DE CASA. Els pares han de tenir clar que SÓN ELS ÚNICS RESPONSABLES, DAVANT LA LLEI, de tot allò que des de l’ordinador de casa poden fer els seus fills.

Permeteu-me una pregunta final: Quan deixarem de dir “noves” tecnologies a allò que forma part de la nostra quotidianitat? Potser ja van essent hora que en diguem TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació).

Carles-Miquel Fauró i Sànchez

Barcelona, octubre 2013

LA TUTORIA: Com un tamboret de 3 potes (aportació per a una reflexió sobre la tutoria)

9 Setembre, 2013

Abans de començar, vull donar les gràcies als companys i les companyes amb qui al llarg de molts anys he compartit aquesta apassionant feina de mestre que és la tutoria, perquè és amb qui he après a fer-la.

Escola Tabor, Santa Perpètua de Mogoda

Escola Tabor, Santa Perpètua de Mogoda

De l’Escola Tabor, de Santa Perpètua de Mogoda, a Maribel Serra, Joan Coll, Dolors Cerqueda, Josefina Rodríguez…

Escola Elaia

Escola Elaia, Barcelona

De l’Escola Elaia, de Barcelona i del CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana), a Núria Ramos, Mercè Fluvià, Alba Espot, Sebastià Sorribas, Joaquim Giménez, Gemma Barris, Adelaida Aguilar, Eulàlia Comas, Àngels Bartolomé, Adela Blasi, Xavier Riu

Escola Pública Joan Miró, Barcelona

Escola Pública Joan Miró, Barcelona

De l’Escola Pública Joan Miró, de Barcelona, a Núria Cuberes, Encina Cotado, Rosa Cortadella, Marisol Garcia, Khadija Comas, Maite Alay, Àngels Bartolomé, Xavier Riu, Montserrat Payès, Jordi Peiró, Fernando Iglesias i Glòria Tomàs.

La rella, la peça que llaura la terra.

La rella, la peça que llaura la terra.

I ara que estic jubilat, agrair les aportacions i les crítiques sobre aquesta reflexió, sempre amb bon criteri, dels companys de l’Associació Rella (de mestres i professors jubilats), Ramon Bas, Pilar Nievas i Jordi Maduell.

I encara que no els he anomenat, perquè no he compartit la tutoria, també a la resta de companys i companyes, que en són molts, amb qui sí que he compartit en Claustre els projectes educatius de cada escola.

.

A partir de la meva experiència personal i professional, considero la tutoria com un dels aspectes més importants i apassionants de la feina de mestre. Per què? Per la potència de la seva dimensió educativa. Si la feina de mestre consisteix a ensenyar i educar (i l’ensenyar s’ha d’incloure en l’educar), la tutoria és un dels àmbits més importants.

Diccionari de la Llengua Catalana

Diccionari normatiu

 Segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, tutor / tutora és, en la 2  accepció, “Professor responsable de l’educació individual dins un grup d’alumnes”. I en la 3a accepció, “Guia, conseller, defensor, d’algú, en qualsevol afer o qüestió”.

Permeteu-me que posi un exemple contrari a les definicions donades. Imaginem-nos un mestre o una mestra, un professor o una professora que excel·leixi en matemàtica, fins i tot que sàpiga explicar-la molt bé, però que amb les dificultats de comprensió que mostri una part de l’alumnat tingui una resposta esquerpa i desagradable i hi hagi alumnes que se sentin humiliats o menystinguts. La dimensió educativa en l’ensenyament de la matemàtica no només desapareixerà, sinó que fins i tot pot originar actituds de rebuig cap a la matèria i cap a la persona que la imparteix tallant, així, la possibilitat de crear vincles emocionals positius que facilitin l’aprenentatge i una bona relació personal. Si aquest mestre o professor exerceix, a més, la tutoria del grup, la feina que pugui fer estarà molt –per no dir totalment- hipotecada. És per això que “l’ensenyar” ha d’estar inclòs en “l’educar”.

Tamboret de 3 potes

Tamboret de 3 potes

I per què el subtítol de “un tamboret de tres potes?” Perquè la feina de tutoria considero que es basa en tres elements, com si fossin les tres potes d’un tamboret que necessàriament han de tenir la major estabilitat i equilibri possibles per poder seure-hi amb tranquil·litat:

 1. El mestre-tutor i la necessària col·laboració de tot l’equip docent de cicle. Categoria educativa a tenir també en compte en els Departaments en l’ESO, en els Batxillerats i, per què no, a la Universitat i en el món laboral, tot i que aquestes dues darreres etapes no són objecte d’aquesta reflexió.

 2. El nen/noi o la nena/noia com a individu únic i la dinàmica dels grups classe i nivell dels quals en forma part.

 3. I mentre l’alumne sigui menor, els pares, el context familiar i l’espai de lleure i esport (projectes d’aprenentatge i servei) al marge de l’entorn acadèmic.

 Els tres elements formen una tupida xarxa de relacions de la qual el tutor pot ser-ne més o menys conscient i, conseqüentment, exercir-ne un major o menor domini, entenent com a domini el conjunt de destreses i habilitats que li permetin fer la feina de la millor manera possible.

  • 1. El tutor
Acompanyament

L’acompanyament, feina de tutoria.

 Cal donar per suposat que qui fa de mestre o de professor ho fa per vocació (reivindico el concepte), és a dir, que vol treballar amb nens i nenes -o nois i noies- i que això vol dir un cert nivell d’implicació afectiva gratuïta, fins i tot amb els successius  grups d’alumnes que li toquin i que encara no coneix. Es fa difícil d’entendre que algú es dediqui a aquesta feina sense aquesta premissa, la qual cosa no vol dir, lamentablement, que de vegades succeeixi.

 Entenc que la feina de tutor i l’objectiu de la tasca tutorial consisteix a acompanyar cada nen/noi, cada nena/noia, en el seu camí de desenvolupament personal (emocional, intel·lectual) i ajudar-lo a descobrir les seves habilitats, capacitats i possibilitats. També entenc la tutoria com un compromís amb els valors ètics i democràtics com ho són el respecte a si mateix, als altres, a la diferència,  a la diversitat i a l’entorn natural i cultural; l’assertivitat en la manera de donar resposta a la realitat que l’envolta i, com a conseqüència, la resolució pacífica dels conflictes mitjançant el diàleg i l’empatia; l’alegria i el sentit de l’humor en la manera de prendre’s les coses quan és oportú fer-ho i, perquè també és molt important, saber posar els límits necessaris –i si convé, de manera immediata i contundent-, perquè no es traspassin les fronteres del respecte i, si es traspassen, aplicar les mesures correctores que es considerin més adients.

 En aquest camí d’acompanyament, no és tasca del tutor fer proselitisme (cercar i adoctrinar per fer adeptes, sigui d’una religió, d’una teoria filosòfica o d’un corrent polític); ni tampoc caure en el dogmatisme (que és la tendència a donar com a dogma, és a dir, com a veritat indiscutible, allò que és opinable i discutible). Però sí que és exigible la coherència personal, és a dir, que hi hagi una relació estreta d’idees que s’acordin entre elles i s’acordin amb les actituds vitals.

tutoria 10

Alegria, tristesa… Emocions

 Com a resum es pot dir que els tres àmbits que al meu parer són fonamentals en l’acció tutorial i en totes les etapes de l’ensenyament, bo i canviant les formes i la proporcionalitat, són els següents:

Àmbit de valors

Esforç, solidaritat, respecte…

–       Àmbit emocional: l’afectivitat i el conreu de l’autoestima

–       Àmbit de valors: la democràcia i el sentit de l’autoritat

Àmbit intel·lectual

Sinapsis neuronals

–       Àmbit intel·lectual: rigor, disciplina, imaginació i creativitat en el treball

La tutoria cal adaptar-la a cada etapa educativa i a la progressiva autonomia personal de l’alumnat a mesura que es va fent gran. És evident que no és el mateix una tutoria a l’etapa preescolar que a l’ESO, per exemple, i que també cal tenir en compte, a més, les diferències que es poden donar en les diferents fases de cada etapa. Així, doncs, cal precisar quins elements han de ser constants i permanents, malgrat prendre formes variables, i quins elements poden ser conjunturals i/o temporals. I també caldrà tenir en compte la relació de proporcionalitat entre aquest elements segons l’etapa. Abans de posar uns exemples, una consideració important vàlida per a totes les etapes: La tutoria, tot i ser una constant en tota l’activitat acadèmica, ha de tenir un horari específic de realització, una estona definida que formi part de l’organigrama i de la programació del centre escolar. Passem a veure els exemples:

Preescolar

Preescolar

Preescolar

 Àmbit emocional:

 Predomini de l’afectivitat. El contacte físic a  nivell de pell, és fonamental. Cada nen i cada nena ha de sentir-se estimat i estimada per sobre de tot.

 Àmbit de valors:

 El diàleg afectuós i el començar a parlar dels problemes de relació que pot tenir un infant amb els altres nens i nenes i mirar d’ajudar-los a resoldre’ls de manera no agressiva o passiva és la introducció a la resolució democràtica i positiva dels conflictes.

 Àmbit intel·lectual:

 En el treball, és important la progressiva adquisició de bons hàbits: el bon tracte, bon ús i bona manipulació de les joguines, dels estris i del material de treball  (paper, pinzells i pintures, llapis… ); del mobiliari (taules i cadires i saber seure amb postures adients a allò que es fa); desplaçaments adequats individualment i en grup, tant a l’interior de l’aula com a l’exterior (passadissos, escales, carrer i espais oberts…); control del to de la veu i ajudar a una correcta pronúncia dels sons i una correcta construcció de les frases; la correcta utilització de la noció de quantitat…

Disfressats de "Dona i Ocell".

Disfressats de “Dona i Ocell”

 És fonamental la valoració positiva de la feina ben feta i la correcció afectuosa i no frustrant dels errors com a exercici del rigor intel·lectual al qual cal anar habituant els infants, alhora que és un bon estímul per a l’autoestima.

 L’estímul i el conreu de la imaginació… La dimensió histriònica del tutor ha de ser molt gran per encomanar entusiasme, per estimular la motivació…

 Es pot afirmar que la interrelació entre tutoria i procés d’aprenentatge és tan estreta que l’una no es comprèn sense l’altre.

 Abans de passar al segon exemple, paga la pena de remarcar la importància del “traspàs de tutoria”. Els canvis de tutors, tant dins d’un mateix cicle com en el moment de canviar de cicle o d’etapa educativa són importants. I també és important plantejar en quin moment s’ha de fer aquest traspàs o si cal més d’un moment per fer-lo.

Traspàs d'informació de tutoria

Traspàs d’informació de tutoria

 Que el tutor que deixa el grup traspassi tota la informació al futur tutor té avantatges i inconvenients. Avantatges perquè el proper tutor disposarà d’una informació (acadèmica, emocional, familiar…) que el podrà orientar en les primeres actuacions, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. No partirà de zero i no tot seran sorpreses. També té, però, els seus inconvenients, perquè pot ser difícil traspassar segons quines informacions sense subjectivismes i sense etiquetatges que condicionin la visió de l’alumne o del grup-classe (prejudicis).

 Aquesta és una discussió freqüent en els equips docents que treballen el traspàs, perquè hi ha mestres que argumenten que es bo fer-lo a priori i mestres que argumenten que és millor fer-lo a posteriori, és a dir, fer el traspàs després d’un breu però suficient període de temps i haver adquirit un cert coneixement sobre cadascun dels alumnes i del grup.

 En aquest sentit, la meva experiència personal consisteix a haver fet el traspàs en dos temps:

Avaluacions

Avaluació acadèmica

 a)    Un primer moment, a priori, en què es traspassen totes les informacions “objectives”: nivell acadèmic, diagnòstics –si n’hi ha-, situacions familiars, etc.

Empatia, simpatia...

Empatia, simpatia…

 b)    Un segon  moment, a posteriori, en què es posen sobre la taula les informacions més “subjectives”: les impressions personals, les intuïcions, les simpaties i empaties, etc.

 És curiós comprovar, més sovint del que es podia suposar, com poden arribar a ser de diferents les informacions que es discuteixen en aquest a posteriori, però també és cert que en aquests contrastos d’opinions s’afinen moltes coses. És més feina, evidentment, però el resultat del traspàs és molt més satisfactori.

 Un traspàs molt important, que lamentablement no és gaire freqüent, és el de 6è de Primària a 1r d’ESO en centres en què no hi ha continuïtat entre l’un i l’altre. Aquesta situació mereixeria un tractament més específic perquè va molt més enllà de la bona voluntat que hi posin els mestres de l’un i els professors de l’altre. Vagi un reconeixement a l’esforç que fan les escoles i els instituts que d’una manera voluntariosa i més o menys reeixida ho realitzen. Considero que aquesta qüestió hauria d’estar reglamentada i que hauria de formar part de la normativa i de la normalitat.

Primer Cicle d’ESO

Educació Secundària

Educació Secundària

 Àmbit emocional:

 Sempre s’ha de mantenir l’afectivitat, en la feina de tutoria, però s’anirà transformant a mesura que l’alumnat es vagi fent gran. Progressivament, el tacte, és a dir, el frec a frec, ha d’anar disminuint. S’ha de fer per imperatiu psico-fisiològic. Arriba un moment en què el preadolescent rebutja el contacte. El rebutja amb els pares i amb els adults en general. No li interessa i més aviat el molesta. Li interessa el frec a frec amb els amics o amb les amigues, amb els companys o les companyes, i prou.

 La consciència del sentir-se respectat va prenent relleu. El mestre, el professor, sempre ha de respectar l’alumne i el grup-classe, cosa imprescindible perquè l’alumne i el grup-classe el respecti. Quan són petits aquesta consciència del respecte és més emocional, sentir-se estimat és suficient, i a mesura que va creixent és cada vegada més racional, més formal, i en el Primer Cicle de l’ESO l’alumnat ja n’és plenament conscient.

 Àmbit de valors:

Comença la rebel·lia

Comença la rebel·lia: estètica inclosa.

 Treballar els valors democràtics del respecte, del diàleg, de la resolució pacífica i positiva dels conflictes esdevé  (ja ho era, com a mínim, en el Cicle Superior d’EP) un element importantíssim.

Conflictes

Conflicte servit.

 Aquesta edat és un període delicat perquè no s’és ni carn ni peix, és a dir, no és prou petit, però tampoc no és prou gran, i quan li interessa vol ser tractat com un nen i quan li interessa vol ser tractat com un adult. El conflicte, i de manera permanent, està servit. Si a més, hi ha una mala experiència escolar anterior i/o un entorn familiar amb un cert nivell de desestabilitat, el conflicte pot ser gran.

 És un conflicte que pot passar, també i sovint, pel “rebuig a l’estudi i al món acadèmic”, i és aquí on ha d’intervenir l’habilitat del mestre o del professor. Si en aquest context l’alumne, tant individualment com col·lectivament, se sent menyspreat, és a dir, se sent tractat d’inútil, de no ser capaç de…, o se sent insultat, ja hem begut oli, perquè la motivació per aprendre acaba desapareixent del tot i la feina d’ensenyar pot ser com picar en ferro fred.

Penso que és oportú, aquí, fer un parèntesi sobre la figura del mestre i/o professor.

"Hipotètic mestre"

“Hipotètic mestre”

Als mestres sovint se’ls retreu, en primer lloc, la falta de formació acadèmica, és a dir, saber una mica de tot però de res en profunditat; en segon lloc, d’haver escollit fer de mestre perquè intel·lectualment no donaven més de si per fer una carrera de rang superior; i en tercer lloc, perquè treballar amb nens és “bonic”. La primera afirmació pot ser certa en molts casos; sobre la segona, possiblement hi ha de tot, però no és exclusiu dels mestres; i sobre la tercera… per què negar-ho, tot i que no només és això? Les persones, però, que han decidit fer de mestre, totes, amb més o menys traça, saben que hauran d’educar i d’ensenyar. És l’opció que han pres.

Hipotètic professor"

Hipotètic professor”

 Als professors no se’ls pot retreure, d’entrada, falta de formació acadèmica. Almenys, d’una cosa en saben molt (física, química, matemàtiques, economia, filosofia, història, llengua i literatura, biologia, arquitectura, dibuix, música, llengua estrangera…), però se’ls retreuen altres coses. Sovint, que fan de professors perquè no han trobat una altra feina on desenvolupar la seva especialitat o perquè han fracassat en altres àmbits de desenvolupament professional. És cert que no tots els professor havien pensat en l’ensenyament i que s’hi han hagut de dedicar per guanyar-se les garrofes, però això no vol dir que un cop ficats, molts no facin bé la seva feina. I n’hi ha, i molts, que van voler estudiar una carrera de grau superior per dedicar-se, posteriorment, també a la docència combinant-ho amb la investigació i/o l’estudi permanent de la seva especialitat.

 El problema rau en aquells casos en què l’ensenyament ha estat una sortida a la frustració, una manera no desitjada de guanyar-se la vida. L’afectivitat és absent i, entre d’altres coses, ens trobem amb el problema d’una col·lisió de drets: el dret a treballar de qui fa de professor i el dret a ser ben atès i ben ensenyat de l’alumne. Conflicte segur, perquè és aleshores quan pot passar que el professor pensi que els alumnes són uns desagraïts mal educats que li fan la vida impossible i els nois i noies hi vegin l’ “enemic” que només pensa a “putejar-los”. I és que l’ensenyament no havia estat la seva opció. És clar que ha de prevaler, en aquests casos, el dret de l’estudiant.

 En aquesta situació de conflicte, la tutoria (i no només la tutoria) pateix, perquè tot allò que es desprèn d’aquesta feina o bé molesta i es fa malament o bé, i simplement, no es fa.

 De vegades, si el professor sap ensenyar bé, és rigorós intel·lectualment i fa gaudir de manera suficient els alumnes amb la seva assignatura, es compensa la manca d’un tracte personal afectuós, o com a mínim cordial, amb l’alumne. Però és que si a més a més la didàctica és deficitària…

 Lamentablement aquesta és una situació que tot i ser probablement minoritària és encara massa present en el nostre sistema educatiu. I tanco el parèntesi sobre la figura del mestre i/o professor.

Rectificar és de savis.

Rectificar és de savis.

Saber assumir i reconèixer els errors -i si és el cas saber demanar perdó- no fa minvar, ans el contrari, el sentit de l’autoritat i el necessari lideratge de grup que el mestre-tutor ha d’exercir. Que l’autoritat reconegui l’error, que s’ha equivocat, és, democràticament parlant, d’un valor educatiu enorme.

Àmbit intel·lectual:

Hàbits de treball

Hàbits de treball

Teòricament es pot suposar que en arribar a l’ESO els alumnes ja tenen adquirits uns bons hàbits de treball i d’estudi, uns bons hàbits educatius. Sabem, però, que això no sempre és cert, que de vegades és just el contrari. Doncs ha de continuar essent feina de tutoria vetllar perquè en la mesura del possible els vagin adquirint o entenguin que els han d’adquirir, perquè l’àmbit intel·lectual ja ha pres una importància primordial.

Equip de Mestres i Tutors en lluita per una escola pública catalana de qualitat.

Equip de Mestres i Tutors en lluita per una escola pública catalana de qualitat.

 La tutoria, però, no ha de ser una feina que un mestre o professor faci en solitari. Tot i ser una tasca a realitzar en primera persona, al seu darrere hi ha d’haver l’equip de mestres o de professors de cicle o departament com a eina de debat i de suport. Les realitats individuals de cada alumne i la xarxa de relacions socioafectives dels grups classe i nivell, si és el cas, s’han de situar en l’eix troncal de la feina de l’equip docent de cicle o de departament, cosa que els alumnes han de percebre de manera clara a través de l’actuació del mestre/professor-tutor i de tot l’equip, tant col·lectivament com individualment. I la feina de l’equip de docents s’ha d’emmarcar en el Projecte Educatiu de Centre. L’escola i l’institut ha de definir la tasca de tutoria en el seu Projecte Educatiu tenint en compte els àmbits citats.

 Suposem, però, que un mestre o professor treballa en un context escolar de “regne de taifes”, és a dir, que no pot compartir la tutoria perquè cadascú va bonament per allà on l’enfila o perquè només se li ha donat una dimensió estrictament administrativa (fer de tutor perquè toca, tot reduint la tutoria a tràmits burocràtics com la comunicació de qualificacions acadèmiques, notificacions a casa sobre afers disciplinaris, paperasses diverses…). Fins i tot en aquestes circumstàncies no es pot renunciar a exercir la tutoria com a eina educativa. Caldrà, això sí, adaptar-la a les condicions de possibilitat.

 Al final de l’ESO la tutoria pren una dimensió important quant a orientació i derivació o bé cap als Batxillerats o bé cap als Cicles Formatius. Moment delicat, aquest, perquè no es pot proposar de tancar cap porta de manera definitiva.

 2. El nen/noi- la nena/noia

Cada nen i cada nena són una personalitat única.

Cada nen i cada nena són una personalitat única.

Cada nen i cada nena i cada noi i cada noia és un individu únic i irrepetible i el tutor ha de poder copsar, encara que només sigui intuïtivament de bon principi (que caldrà contrastar posteriorment), el nombre màxim de components d’aquesta unicitat: la personalitat, la història personal, les capacitats intel·lectuals, el nivell cultural i el nivell de coneixements escolars i acadèmics, l’afectivitat i l’estat emocional i les seves variacions i oscil·lacions, la salut, l’entorn familiar (afectiu, cultural, econòmic…), les relacions socials amb els companys…

Colònies al Delta de l'Ebre

Colònies al Delta de l’Ebre

Cada realitat individual ha de ser assumida pel tutor més enllà de les humanes simpaties (o les també tan humanes antipaties -i encara amb més motiu) que aquesta realitat pugui suscitar, perquè només assumint-les es pot materialitzar l’acompanyament que s’ha de fer en el creixement integral de l’alumne.

La dinàmica de grup i el rol que cada nen/noi i cada nena/noia hi desenvolupa també és un element important. En aquest sentit, el tutor ha de vetllar de manera especial pels més febles i ha de vetllar, també de manera especial però diferent, pels prepotents. Als més febles per protegir-los i per ajudar-los a modificar les actituds i/o les conductes que puguin originar aquesta feblesa davant del grup. Als prepotents, per protegir-los de la seva pròpia prepotència i, evidentment, també per ajudar-los a modificar les actituds i les conductes. Als primers, potenciant les seves qualitats i possibilitats davant els companys; als segons, fixant-los clarament els límits i ajudant-los a trobar alternatives de lideratge positiu i constructiu per al grup.

Visita al Parlament de Catalunya

Visita al Parlament de Catalunya

 L’educació emocional i l’educació en valors hi tenen un paper important. El conreu de l’empatia, és a dir, aprendre a posar-se en el lloc de l’altre, l’assertivitat en les respostes a allò que succeeix (conflictes, situacions de divertiment, espais de diàleg, etc., rebutjant respostes passives i/o agressives) ho seran en l’àmbit emocional. I en l’àmbit dels valors, ho seran el foment del respecte a la discrepància i a la diferència.

Entrevista individual

Entrevista individual

Les converses individuals hi tenen un paper decisiu. Són xerrades que, sempre que sigui possible, cal fer en un espai discret i en un clima distès, amable i relaxat. Si convé, per encoratjar i donar ànims, tant per a qüestions acadèmiques, com per a qüestions emocionals. I si convé, i sense perdre mai l’ambient d’acollida, “per cantar les quaranta”, per renyar, per sancionar si cal i, després del reny o la sanció, oferir sortides. El reny ha de ser “professional”, és a dir, no pot ser ni “subjectiu” ni “visceral”.

L'Assemblea, l'espai dels debats.

L’Assemblea, l’espai dels debats.

 Els debats col·lectius del grup-classe (i del grup-nivell, si convé) també són importants. La vida de grup (en segons quins grups més i en segons quins, menys) es desenvolupa, en gran part, més enllà del tutor i més com més grans són. Això és normal i el tutor no pot pretendre -i tampoc no seria bo- ser-hi a totes. El tutor pot ser el líder del grup en molts aspectes importants, però no és un amic més. Hi ha uns corrents subterranis que els alumnes guarden molt gelosament de la possible incidència del tutor. Si en algun moment, però, algun d’aquests corrents es transforma en conflicte important, els mateixos alumnes acostumen a demanar-li la intervenció si li tenen prou confiança.

 Aleshores és un dels moments en què el grup-classe es pot transformar en grup de debat, en assemblea puntual per parlar sobre “el problema”. Abans, però, el tutor ha de mirar de recollir tota la informació que li pugui ser útil per ajudar el grup a situar “el problema” en unes coordenades adequades i fer observar uns principis tan elementals com el respecte a totes les intervencions, saber guardar el torn de paraula, esforçar-se a ser empàtics, donar respostes assertives i, si arriba el cas, prendre decisions per majoria i respectar les minories.

3. Els pares

L'entrevista amb els pares

L’entrevista amb els pares

La relació amb els pares també va canviant. No és la mateixa relació a Preescolar, que és molt estreta, freqüent i global (des de com es comporta a classe fins a què i com ha menjat, per exemple), que a l’ESO, que sovint es redueix a qüestions acadèmiques o disciplinàries i pràcticament desapareix quan acaba l’escolaritat obligatòria.

 Si en l’escolaritat obligatòria partim d’una situació estàndard i normalitzada, el tutor ha de tenir en compte, en la seva relació amb els pares, tant en les entrevistes formals com en encontres no formals, les obvietats següents adaptades a l’etapa corresponent. Per tant, el tutor ha de tenir clar que:

 –       1a Els pares són les persones que més estimen el seu alumne.

Els pares, els educadors més importants.

Els pares, els educadors més importants.

 –       2a Els pares, en siguin o no conscients, són els principals i més importants educadors del seu alumne.

 –       3a Els pares estan convençuts que actuen de la millor i la més correcta manera que saben en relació a l’educació del seu alumne.

 –       4a Als pares els agrada sentir coses bones i positives del seu alumne.

 –       5a Els pares consideren que el seu alumne té coses a millorar.

 –       6a Els pares es preocupen per “les notes” que pot treure el seu alumne.

 –       7a Als pares els preocupen “les amistats” del seu alumne.

Col·laborant amb els pares fins al darrer moment.

Col·laborant amb els pares fins al darrer moment.

–       8a El tutor ha de tenir clar que és un col·laborador dels pares.

 –       9a És imprescindible que els pares percebin que el tutor també estima el seu fill i que procurarà fer el que estigui al seu abast per ajudar-lo a créixer intel·lectualment, emocionalment i –malgrat ser més delicat-, èticament (educació en valors).

 –       10a El tutor ha de tenir l’habilitat de saber escoltar els pares i, sense cap mena de falsedat o d’impostura, de seduir-los, és a dir, que els pares, siguin de la manera que siguin i pensin com pensin, se sentin acollits, se sentin còmodes i estiguin contents que el seu fill “sigui alumne d’aquest mestre o professor”.

 –       11a Molts pares defensaran i poden posar-se a favor del seu fill si els sembla percebre que “el mestre o professor li té mania”. Aleshores, fàcilment  posaran en dubte el crèdit, la paraula i l’actuació del tutor. Si sorgeix la discrepància o el desacord en relació a alguna actitud o actuació del fill/alumne, el tutor ha de tenir l’habilitat d’evitar l’enfrontament (sempre que sigui possible) i situar la discrepància en el terreny de la reflexió, de la hipòtesi, de la proposta o de l’assaig (provatura).

Lliçons? Cap.

Lliçons? Cap.

 –       12a En cap cas, llevat de situacions de límit o de risc, el tutor es pot prendre la prerrogativa de dir  als pares que “no ho fan bé”, de pretendre “donar-los lliçons” de com han d’educar el seu fill o de “renyar-los”, sobretot -i a més a més-, si el tutor no té fills.

 –       13a En cas de situacions de risc, abans de parlar més del compte amb els pares o de prendre unilateralment o personalment alguna decisió extraordinària, cal parlar-ne amb l’equip de cicle o de departament, la direcció del centre i altres òrgans de suport a l’escola i a l’institut (EAP, Servei d’Inspecció, etc.), Les decisions, en aquests casos, han de ser molt consensuades i preses als nivells que la situació requereixi.

Educar en el respecte a la diversitat.

Educar en el respecte a la diversitat.

Per acabar aquesta reflexió, afirmar que la feina de tutor requereix una formació inicial (a realitzar en les escoles de mestres  o en els màsters de formació de professorat) i una formació permanent que capaciti el mestre i el professor a fer front a les diferents realitats socials, culturals, idiomàtiques, ideològiques i religioses amb les que es pot trobar en l’exercici de la seva feina.

Aquesta mena de codi de tutoria –matisable, incomplet i discutible, com tot-, hauria de formar part de la formació bàsica del docent.

Carles-Miquel Fauró i Sànchez

Proposta de treball a “Invariants pedagògiques”

Comissió de treball de l’Associació Rella

(Associació de mestres i professors jubilats)

Barcelona / Solsona, estiu de 2013

Una conferència del Sr. José Ignacio Wert, Ministre de “Educación, Cultura y Deporte” del Govern espanyol

2 Juny, 2012

Aquest és el títol d’una conferència que el Sr. José Ignacio Wert, l’actual Ministre de “Educación, Cultura y Deporte” del Govern espanyol, va fer en un campus de la FAES (Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales) l’11 de juliol de 2010 a Navacerrada (Madrid).

La primera imatge del power point de suport a la conferència és, en si mateixa tota una declaració de principis i d’intencions. I com que una imatge val més que mil paraules, paga la pena de poder-la visualitzar i deixar-la sense comentar. Es comenta sola i cadascú pot tenir les seves preferències en respondre la pregunta que el mateix Sr. Wert formula:

Les meves preferències són clares, tant pel contingut com per l’estètica.

La conferència del Sr. Wert és clara, molt ben ordenada i força didàctica. Estar-hi d’acord, però, ja és tota una altra cosa.

En principi només pensava comentar què diu el Sr. Wert sobre com reformar l’educació -i seguirà essent el gruix de la meva reflexió-, però m’és molt difícil resistir la temptació de comentar altres qüestions. Perquè no hi hagi dubtes sobre l’autenticitat de l’exposició del Sr. Ministre, exposaré en cada cas la diapositiva sobre la que faré el comentari.

Com diu el títol de la conferència, es tracta de l’exposició d’una “agenda de reformes” que a criteri del Sr. Wert seria bo de fer a l’Estat espanyol. Aquestes reformes les classifica, fonamentalment, en quatre grups:

– Les reformes polítiques i institucionals

– Les reformes econòmiques

– L’Educació

– Els Valors

Diu el Sr. Wert: “Lo vamos a hacer sin mucho aparato crítico, con voluntat rigurosa, pero buscando provocar el debate y las preguntas más que intentando cerrar respuestas apodícticas (apodíctic: raonament que és necessàriament veritable o fals). Nos anima un propósito sanamente provocativo e incluso no nos importaría que un tanto provocador.

I és certament així, ideològicament rigorós en el contingut i en la forma d’exposar-ho,  provocatiu provocador, però dubtosament apodíctic en més d’un argument, perquè unes quantes de les afirmacions que conté, precisament pel seu contingut ideològic, poden ser considerades o veritables o falses segons el paradigma en què siguin valorades.

El Sr. Wert comença la reflexió sobre las reformes polítiques constatant, segons el seu criteri, dues qüestions importants que considera “evidencias sociológicas”:

a) Desafecció política i des-alineament, sobre la que es pregunta quina intensitat real té.

b) La política com a problema, entenent que la societat percep que els polítics són el problema i no l’agent de la solució al problema.

Ambdues acostumen a coincidir, afirma, amb períodes de crisi econòmica i remeten quan l’economia va bé. Reforça el plantejament amb cinc gràfiques elaborades pel Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS): “Situación Política Actual”, “Situación Económica Actual”, “Expectativas Políticas”, “Expectativas Económicas” i “La Clase Política, los Partidos y el Gobierno como problema”.

 Després d’una sèrie de reflexions sobre la concurrència dels factors econòmics i els polítics -uns quants certament interessants-, se centra en aquests darrers i abans de plantejar unes possibles solucions destaca tres factors polítics importants:

a) Dimensions institucionals complexes. L’Estat de les Autonomies és un Estado compuesto en el qual hi ha disfuncions importants de funcionament. Aquestes disfuncions són intuïdes socialment però no existeix un estat d’opinió sólido de quina és la grasa que sobra ni de com reduir-la.

b) Pervivència -en ocasions exacerbada- d’emociones identitarias que se superposen a les consideracions racionals.

c) L’existència d’un principi implícit que no qüestiona la idea de pensar que sempre és positiva  la desconcentració, l’assumpció progressiva de competències per part, sobretot, de les Comunitats Autònomes (…) que desembocaria en un Estado líquido, residual, incompetent i incapaç de fornir allò que només l’Estat pot fornir: comunitat, anivellament, igualtat…

Per al Sr. Wert està molt clar que a l’Estat de les Autonomies li sobra greixuna manera de dir que sobra “autonomia”, ja que serien aquestes les que s’aprimarien per tornar a engreixar l’Estat central i el seu Govern; que el sentiment nacional no espanyol és “exacerbat”, amb  la qual cosa només és considerat com a bo un únic sentiment nacional, l’espanyol, sobre el qual no parla en cap cas d’exacerbació; i que un Estat “sòlid” és un Estat centralista i centralitzat. No ens ha d’estranyar, doncs, quin és el paquet de solucions que proposa:

Probablement penso en unes solucions situades als antípodes de les proposades pel Sr. Wert.

Si les reformes polítiques es basen en els conceptes de re-centralització i d’espanyolalització, les reformes econòmiques proposades pel Sr. Wert són un atac frontal als pilars de l’Estat del benestar. Un atac frontal  que s’ha d’anar fent, això sí, d’una manera subtil. Cal anar laminant-los a poc a poc.

Sobre el sistema de pensions públiques i la progressiva substitució per un sistema privat de pensions; sobre la cobertura de l’atur i la regulació laboral (la famosa Reforma Laboral) i sobre la progressiva privatització i re-centralització de la sanitat no comentaré res més enllà de manifestar la meva disconformitat. Hi ha veus molt més autoritzades que la meva per fer-ho. Sobre l’educació -tot i que també hi ha veus molt més autoritzades- sí que goso expressar, amb més deteniment, la meva opinió.

Convé partir de les paraules del Sr. Wert per anar pas a pas.

De l’argumentari  del Sr. Wert en vull destacar un sobre tots els altres: “La Comunidad educativa no puede ser una Comunidad democrática, porque el proceso educativo no es democrático“.

Sr. Wert, a aquestes alçades de l’evolució de la nostra societat el procés educatiu o és democràtic o no és procés educatiu. L’autoritat és un valor democràtic que no té res a veure amb l’autoritarisme. I aquí potser és necessari recordar què significa autoritat. Em permeto reproduir, aquí, un fragment del meu treball “Educació, democràcia, política…”

“Segons el Diccionari General de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que és l’oficial, la paraula autor / autora té el significat general següent:

–       Persona que és la causa primera d’alguna cosa.

 Així, doncs, la persona que escriu una novel·la és l’autor o l’autora; qui pinta un quadre també i, per posar un cas ben diferent, qui comet un robatori o un assassinat, també. Res a dir, doncs, segons la definició del Diccionari General o de qualsevol altre diccionari. És un significat que ningú no discuteix gens ni mica i que s’admet com a bo i correcte, tant si es refereix a un escriptor com a un assassí.

La paraula autor / autora procedeix de la paraula llatina auctor i en aquesta llengua el significat pot ser entès de la manera següent:

–       Persona que amb el seu treball* dóna i afegeix valor a les coses.

*(En llatí “labor”, ja que “treball” procedeix de la paraula llatina “tripalium”, aparell de tortura format per tres pals on lligaven i castigaven amb assots els esclaus que no feien, a criteri de l’amo, la “labor” ben feta).

És evident la diferència entre ambdues definicions i és una bona paraula per exposar com el significat original, eminentment positiu i constructiu, s’ha modificat al llarg del temps incorporant una noció de “neutralitat”: un autor pot fer coses en l’àmbit del bé i un altre autor (o el mateix) les pot fer en l’àmbit del mal. Tots podem ser autors, segons el significat actual, de coses bones i de coses dolentes.

La paraula autoritat, que és on vull anar a parar, parteix, precisament, del mateix grup etimològic que la paraula autor. Tenim auctor iauctoritas. Ara, però, exposaré les definicions en ordre invers.Auctoritas, en llatí i per resumir, vindria a tenir el significat següent:

–       Persona que, amb el seu treball (labor), estableix vincles, és a dir, que estableix relacions entre coses i entre persones, que els donen i afegeixen valor.

En canvi, el Diccionari General quan defineix autoritat diu, entre altres coses, el següent:

–       … Atribució i exercici del dret o poder de manar, de regir, de governar, de dictar lleis, de fer-les observar, etc. … // Poder d’imposar-se a l’opinió dels altres, pels mèrits, per la superioritat, etc. …

És clar que actualment entenem per autoritat el que diu el Diccionari General. I si observem detingudament la definició veurem que surten les paraules poder, manar, regir, governar… Aquestes són paraules que tenen un significat ben clar per a tothom. No obstant això, per unificar conceptes ens atindrem a les definicions que dóna el Diccionari General:

–       Poder: … domini que hom té sobre algú o sobre alguna cosa. …

–       Manar: imposar (de fer alguna cosa). // Exercir una autoritat superior (sobre algú).

–       Regir: Tenir sota la pròpia direcció, governar. // …

–       Governar: … Dirigir la conducta  (d’algú o d’alguna cosa). // Dirigir els afers (d’un estat -jo hi afegiria “d’entitats i d’ institucions en general”).  // …

El significat és clar. A la vegada, però, totes aquestes paraules tenen un fort contingut ideològic afegit, és a dir, que poden tenir, si no significats, sí interpretacions, consideracions i fins i tot valoracions molt diferents, segons les diferents ideologies o maneres de pensar. I és en aquestes interpretacions tan diferents on rauen uns quants dels problemes que vivim actualment en el conjunt d’escoles i, probablement, en la societat en general. Comprovem-ho.

Sobre el poder no tothom pensa igual. Hi ha qui pensa que és dolent per naturalesa, com és el cas de l’anarquisme, que planteja abolir tota mena de poder; hi ha qui pensa que és un mal necessari, que massa sovint corromp qui l’exerceix i que per evitar-ho cal controlar-lo democràticament mitjançant la “divisió de poders (el legislatiu o parlament, l’executiu o govern i el judicial o tribunals)” i un sistema d’eleccions; hi ha qui pensa que el poder és imprescindible perquè les coses funcionin i que és indispensable que existeixi una ferma “mà de ferro” que garanteixi “l’ordre” de manera inqüestionable, plantejament dels sistemes totalitaris i feixistes. També hi ha qui prefereix “passar de tot” i ingènuament, pensant que de res serveix “prendre partit, s’inhibeix (que no és el mateix que abstenir-se per desencant tot i que el resultat final sigui el mateix).

Cadascuna d’aquestes maneres d’entendre el poder respon a ideologies i a mentalitats diferents. Quanta gent, per exemple, té mentalitat feixista i pensa que no ho és? 

Seria llarg i feixuc entretenir-nos a fer la mateixa reflexió sobre cadascun dels conceptes representats pels verbs que intervenen en la definició d’autoritat. Em sembla, però, que ja queda clar que quan parlem d’autoritat no tothom entén el mateix.

Malgrat totes les dificultats per arribar a una bona entesa, cal córrer el risc i fer-nos una pregunta: el mestre, la mestra, ha de ser una autoritat? I si ho ha de ser –jo penso que sí-, quina mena d’autoritat ser?

Sóc del parer que cal partir de la definició llatina, ja que, si és així, legitima i dóna valors democràtics a uns quants trets de la definició moderna, la del Diccionari General. És a dir, la persona que amb el seu treball i el treball en equip amb els seus companys, crea vincles i afegeix valor a les coses, i que per aquest motiu se li reconeixen els mèrits, la capacitat de governar i la confiança per fer-ho.

Els valors democràtics en cap cas anul·len la necessària jerarquització que li cal a tot grup humà per avançar i progressar. En democràcia existeix la jerarquia però no existeixen els jerarques perpetus, ja que la democràcia té la virtut de no donar poder vitalici i arbitrari a ningú.”

Si no hi ha respecte, diàleg, debat i autoritat,  perquè l’autoritat emana de la voluntat de la majoria que delega en qui creu més capacitat la presa de decisions, no hi ha democràcia.

Em sembla que el concepte que Sr. Wert té de l’autoritat l’aproxima més a l’autoritarisme que a la concepció democràtica del terme. Un exemple ben clar és el que fa poc ha passat amb els Rectors de les Universitats de l’Estat, que el van plantar precisament per això, per autoritarisme, i que la resposta del Sr. Wert a aquesta plantada ho referma, perquè va venir a dir que els Rectors no estaven a l’altura de les circumstàncies.

L’EDUCACIÓ, així, amb majúscules, o és un projecte públic, col·lectiu, compartit, respectuós amb la diversitat nacional, cultural i lingüística i basat en els valors democràtics -i a Catalunya, un projecte també basat en la catalanitat-, o serà un projecte d’endoctrinament,  d’ensinistrament, privat i, més que probablement, un projecte separador, classista i espanyolista en el pitjor sentit del terme. En resum, vostè advoca per al següent: re-centralització, privatització, uniformització i espanyolització i autoritarisme. Potser aquest és el seu projecte, Sr. Wert, però no és el meu ni el de les persones que pensem de debò que la democràcia és un valor educatiu irrenunciable.

Si és cert que vostè ha dit que “en España sobran 20.000 maestros“, m’afegeixo a tots aquells que han dit que “sobra un ministro“.

Carles Miquel Fauró i Sànchez

Barcelona, 2 de juny de 2012

Carta oberta al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

8 Setembre, 2011

Senyors Magistrats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,

Des de l’any 1967 que vaig començar a estudiar per fer de mestre fins avui, he estat treballant, contribuint i lluitant, com molts altres mestres, perquè l’escola del nostre país sigui una bona escola. Una bona escola definida bàsicament per tres conceptes: pública, catalana i de qualitat.

Des del 1967 fins al 1979, any de l’aprovació en referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, conegut com l’Estatut de Sau, vaig desobeir sistemàticament, no sense risc i seguint l’estela d’uns grans mestres, les lleis franquistes de l’ensenyament. No només ho vam fer molts mestres, també ho van fer molts metges, advocats, arquitectes, enginyers, treballadors manuals, mossens… Com totes les persones de qualsevol classe social o condició que pensaven que la democràcia era, com va dir Churchill, el menys dolent dels sistemes polítics.

Des del 1969, any en què vaig començar a treballar de mestre, dec haver atès i treballat amb uns 2000 alumnes, aproximadament, en edats compreses entre els 10 i els 14 anys. Complementant el treball d’altres mestres, companys i companyes de feina, he contribuït a fer que aquests 2000 nens i nenes, molts d’ells ja persones adultes i amb fills, llegeixin, escriguin i, sobretot, estimin i utilitzin la llengua catalana en la seva vida quotidiana. Em sento satisfet d’haver ensenyat a fer servir la llengua catalana a nens i nenes catalanoparlants, a nens i nenes castellanoparlants nascuts a Catalunya o fora de Catalunya i, en aquests darrers anys, a nens i nenes d’origen magribí, sud-americà, xinès i d’orígens diversos d’altres països d’Europa, Àsia i Àfrica. I mai no he tingut ni problemes ni conflictes lingüístics ni amb els meus alumnes ni amb els seus pares, ben el contrari.

Mai, cap dels meus alumnes no m’ha sentit dir res en contra de la llengua castellana, més aviat el contrari, sempre els he dit que conèixer, parlar i escriure correctament el castellà és una bona cosa, necessària, que és una llengua magnífica i una de les més importants del món per la seva quantitat de parlants i una llengua de cultura impressionant. I d’això, també se n’han ocupat d’ensenyar-ho les escoles en què he treballat i tota l’escola catalana en general.

Sempre he defensat que un nen o una nena que vingui a Catalunya i desconegui el català ha de ser acollit a l’escola de tal manera que se senti el més còmode possible i que en aquest sentit els que més còmodament s’han pogut sentir són els nens i les nenes procedents de terres de parla espanyola, perquè tots els mestres i totes les mestres de Catalunya la sabem parlar, i de ben segur que tothom ha utilitzat, amb afecte, les estratègies pedagògiques més adequades per evitar aïllaments, marginacions i facilitar, el més ràpidament possible, la integració social i lingüística.

Els mestres i les mestres, Srs. Magistrats, no entenem que una escola no defensi els drets dels nens, de tots els nens. És clar que els defensem i que els defensarem sempre. És part essencial de la nostra feina, com ho és el fet d’educar en els deures. Drets i deures són la cara i la creu d’una mateixa moneda i si de la moneda en falta una part, ja no és moneda.

Permetin-me, Srs. Magistrats, de fer una consideració: no ens hem d’enganyar, els prejudicis contra la llengua catalana i l’anticatalanisme són una realitat, ens agradi o no, a l’Estat espanyol i sovint, la màscara d’aquests prejudicis i de l’anticatalanisme és la reclamació en forma d’un suposat dret. I ja tenim la trampa i la fal·làcia servides.

Donades les circumstàncies, és fàcil d’entendre que molta bona i senzilla gent hi caiguin, en aquesta trampa, en aquesta fal·làcia. També es pot entendre –que no vol dir estar-hi d’acord- que certes forces polítiques, per interessos polítics però lluny del coneixement en sociolingüística i en pedagogia en facin bullir l’olla, amb aquesta delicada i sensible qüestió. Allà elles amb la seva responsabilitat (o irresponsabilitat?). El que no és tan fàcil d’entendre, i ho dic amb tot el respecte que la institució i les persones que la formen mereix, és que un òrgan anomenat Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sembli que hi caigui i, aleshores, es desvirtuïn els conceptes “Tribunal”, “Superior”, “de Justícia”, “de Catalunya” perquè sembla que s’hagi legislat a partir dels prejudicis cap a la llengua catalana i de l’anticatalanisme. I em plantejo una pregunta: això es pot fer? Es pot legislar, en un estat democràtic, en contra d’una manifesta voluntat popular immensament majoritària a Catalunya?

Srs. Magistrats: vaig estar molt anys fora de la llei, com desenes i desenes de grans mestres que em van ensenyar a fer de mestre sota el franquisme, i si m’haguessin atrapat –com ho van fer amb massa companys aleshores-, m’hauria jutjat el famós TOP (Tribunal de Orden Público) de tan trista memòria.

Srs. Magistrats: vaig estar lluitant contra unes lleis i un sistema polític definit com a dictadura, com milers i milers de persones de tota mena i de tota condició –i m’agradaria pensar que vostès en aquells temps també- perquè la democràcia, la llibertat, la justícia i unes lleis millors s’instal·lessin a l’Estat espanyol i al nostre petit país i que fos possible la concòrdia entre tots els pobles de les Espanyes.

Srs. Magistrats, n’estic ben segur: en serien molts els mestres del nostre país que signarien aquest escrit.

Srs. Magistrats: tot i que m’acabo de jubilar, no m’agradaria haver de dir de nou, malgrat l’imperatiu legal, allò de

JO NO ACATO!

Confiant en la Justícia, els saludo ben respectuosament,

Carles – Miquel Fauró i Sànchez

Mestre de l’EP Joan Miró, de Barcelona

Resum enviat als diaris

Porto 44 anys treballant i lluitant per un model d’escola que es pot definir així: pública, catalana i de qualitat pedagògica. D’aquests, 12 anys situat fora la llei, la llei franquista. He treballat amb uns 2000 alumnes, aproximadament, i darrerament amb nenes i nens de molts països d’arreu del món. Mai no he tingut problemes lingüístics ni amb els alumnes ni amb els seus pares, ben al contrari. En general, no existeixen problemes lingüístics, existeixen, a l’Estat espanyol, prejudicis cap a la llengua catalana i existeix l’anticatalanisme que, a més, es presenten sota una màscara en forma d’un suposat dret. Srs. Magistrats,  em plantejo una pregunta: ¿Es pot legislar, en un estat democràtic, en contra d’una manifesta voluntat popular immensament majoritària a Catalunya? Srs. Magistrats i senyor lectors, si volen llegir aquesta carta sencera –que m’he vist obligat a resumir perquè pugui ser publicada- tinguin l’amabilitat d’anar al meu bloc i allà la trobaran: carlesmiquelfauro.wordpress.com

Moltes gràcies,

Carles-Miquel Fauró i Sànchez

Mestre de l’Escola Pública Joan Miró, de Barcelona

COMIAT

14 Juliol, 2011

DES DELS MÉS ANTICS FINS ALS MÉS NOUS

 Arribava final de curs i pensava que m’havia d’acomiadar de vosaltres, els meus companys i les meves companyes de Claustre. Amb aquesta idea ficada al cap feia dies que anava escrivint un text de comiat. M’hi entretenia molt perquè l’allau de records era considerable; escrivia-esborrava-escrivia-esborrava-escrivia….

 I heus aquí que el dijous 29 de juny, de conxorxa amb la meva família –que va saber enganyar-me com mai no ho havia aconseguit-, em vau donar una de les sorpreses més agradables que pot rebre una persona: el caliu sincer i emotiu dels companys de feina quan aquesta arriba a la seva fi (que no s’ha de confondre mai amb “s’ha acabat de fer coses”), en companyia de tota la meva família.

 Quanta gent que us vau aplegar! Des del 1974 fins al 2011 he treballat amb molta gent, tant a l’Escola Elaia com a l’Escola Pública Joan Miró, i la majoria hi éreu, des dels més antics fins als més nous. I en vaig prendre consciència.

 Moltes gràcies per la vostra presència, moltes gràcies als qui vau fer aquells parlaments, moltes gràcies a qui va preparar el DVD, a qui va aportar imatges, a qui va anar a adquirir el magnífic regal que em vau fer… No vull dir noms, disculpeu, però els qui hi éreu ja ho sabeu, i no voldria que ningú se sentís menystingut, perquè el millor regal és el vostre afecte, des dels més antics fins als meus nous.

 Em vau deixar sense paraules (cosa difícil, diuen) i vaig haver d’esperar un parell de dies per llegir, en una reunió de Claustre, el meu comiat, que vaig haver d’acabar una mica a corre-cuita. Ara, el faig públic i el poso a la vostra disposició. Com que no hi he pogut penjar el DVD,  hi penjaré unes fotos del sopar, d’algunes de les darreres activitats (Abioncillo, el Delta de l’Ebre) i, per mantenir el tremp, de les darreres mobilitzacions reivindicatives, perquè també em ve de gust compartir unes imatges que sense vosaltres i sense l’escola no tindrien sentit.

 De nou, una abraçada a totes i a tots, des dels més antics fins als més nous.

Barcelona, juliol de 2011

 NO ÉS UN ADÉU PER SEMPRE

Benvolgudes companyes i companys, estimades amigues i estimats amics,

Ha arribat el meu moment de deixar l’escola. No vull marxar, però, sense dirigir-vos unes paraules. És com una “marca de la casa”. Els meus fills em fan broma i diuen que fins i tot el dia que m’enterrin no podré resistir-me a dir-hi la meva. Deformació professional, diuen. Tot arribarà i tampoc no cal tenir pressa.

He fet de mestre 42 anys, que en són uns quants, i des del 1986 que sóc aquí, a l’Escola Pública Joan Miró, just quan va començar. I abans, a l’Escola Elaia, l’escola del CEPEPC que amb seu pas a l’escola pública va donar-li origen. I a l’Escola Elaia hi vaig ser des del 1974. Des del 1974 al 2011 han passat, ni més ni menys, que 37 anys. 37 anys aquí.

Els qui sou quasi tan antics com jo sabeu que hem passat moments de tota mena: moments de lluita i de tensió, moments una mica amargs, moments de dures, aspres i doloroses discussions i molts, molts, moments d’alegria i de satisfacció. Mentre escrivia aquestes ratlles, la de records de coses que m’han passat pel cap i quina llista de persones: mestres, pares i mares i un enfilat quasi incomptable d’alumnes. I com m’hi entretenia a mesura que m’anaven venint. He trigat un tou, a fer aquesta carta… Però n’he fet un cap mas i el resultat es pot resumir de la manera següent: Ha estat, tot plegat, un honor i un privilegi. I m’ha fet sentir feliç.

Em sento feliç d’haver treballat en aquesta escola, una escola que ha estat, és i desitjo que ho sigui essent al llarg de molts anys, una bona escola i que de ben segur encara pot arribar a ser millor; en un equip de mestres en què això, el treball en equip –que vol dir un joc d’aportacions i de renúncies- ha estat una constant, de vegades difícil, també és cert, però al que mai no s’hi ha renunciat; una escola en què com a criteri de funcionament intern s’han intentat fer compatibles els drets i deures individuals amb els drets i deures col·lectius; una escola preocupada pel rigor en l’acte d’ensenyar i d’educar; una escola pública, és a dir, per a tothom, compromesa i militant amb el país, amb la seva llengua i amb la seva cultura; una escola amb un equip de mestres que en un moment determinat vam decidir autoeducar-nos emocionalment i ser assertius i respectuosos en les maneres de fer i de dir entre nosaltres, tant en les discrepàncies com en els acords; una escola que ha estat l’escola dels meus fills. Què més puc dir?

I tot això ho he viscut envoltat d’unes mestres i d’uns mestres amb qui he anat aprenent, fins aquest moment, a fer de mestre i a ser millor persona.

Sense menyscapte de ningú, permeteu-me dir dues paraules als amics i amigues que aquests anys són o han passat o han anat i vingut de nou pel Cicle Superior. Compartir la feina quotidiana amb vosaltres ha estat una exigència i un plaer. Gràcies pel vostre afecte permanent i constant. Ara us deslliurareu del mestre més desordenat, caòtic, impuntual en el canvi de classe i improvisador del cicle. Quan retiri tots els meus papers, paperots i galindaines del despatx i d’aquells prestatges transformats en sac de drapaire en guanyareu una d’espai… Fins i tot farà goig.

Si us plau, companyes i companys, amigues i amics: mantingueu aquest estil “mironià” de ser i de fer les coses, sempre de cara i sense segones intencions. “Em jubilo, però no em retiro”, vaig dir l’altre dia en el sopar d’escola quan els pares van tenir la deferència de nomenar-me “Cavaller del Comtat de Joan Miró” amb espasa i corona incloses. Em sento tot un “Tirant lo Blanc” des d’aquella nit. I com que no em retiro, compteu amb la meva col·laboració. No us deslliurareu tan fàcilment de mi. No és un adéu per sempre.

Moltes gràcies per tot el que m’heu donat. Ha estat, repeteixo, un privilegi. Petons i abraçades.

El Carles

Reunió de Claustre

Escola Pública “Joan Miró”, Barcelona, juny de 2011

ESTUDIANTS

2 Juliol, 2011

ESTUDIANTS

(Escrit amb motiu del Sopar-Comiat dels nois i noies de 6è, classes “Mediterrani” i “Grallers”, de l’Escola Pública Joan Miró, de Barcelona).

Benvolguts i benvolgudes alumnes,

Benvolguts pares i benvolgudes mares,

Benvolguts i benvolgudes mestres, companys i companyes, amics i amigues en la feina,

Com que em jubilo (present d’indicatiu) m’he permès (perfet d’indicatiu) la llicència de preparar (infinitiu) aquestes ratlles per

al sopard’avui si és que arriba  un moment adient per fer-ho. I sembla que sí, perquè si no, ara mateix no les estaria (condicional simple) llegint (gerundi).

Ho veieu, noies i nois de 6è, com fem servir els verbs contínuament?

El títol, “ESTUDIANTS”, ens el dedico a tots nosaltres. I com que ja sabeu com m’agrada de remenar en el significat de les paraules, aquí hi ha dues definicions:

Estudiar” vol dir:

Aplicar l’esperit a aprendre una cosa teòricament o pràcticament. // Examinar atentament una cosa per determinar-ne la naturalesa, la significació, etc. // Preparar curosament.

 

I “Estudiant” vol dir:

Persona que estudia.

I això, “estudiar”, si ens hi fixem bé, és el que fem al llarg de tota la nostra vida: estudiem com viure millor; estudiem com podem fer millor la feina; estudiem com podem ser més feliços i millors persones; estudiem quan ens enamorem i estimem… Estudiem per tot. Poso un exemple immediat.

Ara mateix ens estem “estudiant” tots els uns als altres. I ens estudiem amb lupa. Jo us miro, vosaltres em mireu i m’escolteu… Els uns, els alumnes, més d’un és probable que penseu: “Ja està el Carles amb els seus rotllos”. I no us equivoqueu perquè sou així, la mar de llestos. Potser uns pares pensareu: “ I ara, a què ve, tot això?” I més d’un mestre pot ser que penseu el mateix (va, amics, que aquí ens coneixem tots!). I penseu el que penseu, en traureu conclusions. Ho veieu? Esteu estudiant: esteu examinant la significació del que estic dient. I aquesta actitud, ara que als de 6è se us acaba l’escola, és la millor recomanació que avui, aquí, us puc fer. ESTUDIEU!!

Aquesta escola sempre serà casa vostra, com ho és i ho serà també sempre per a mi. Podeu venir quan vulgueu, com jo, que també vindré quan em passi per la barretina. I junts o cadascú pel seu compte, seguirem ESTUDIANT.

Així que, una abraçada molt afectuosa a tots i a totes (pares i mares, nois i noies de 6è, mestres…) I apa… A SEGUIR ESTUDIANT!!!

 

Escola Pública Joan Miró

16 de juny de 2011

VENTS, VELES I NAVEGANTS

18 Juny, 2010

Educació Emocional

VENTS, VELES I NAVEGANTS

Algú va dir una vegada que les emocions i els sentiments són com els vents: és difícil de saber quan bufaran, d’on bufaran, cap a on bufaran, com bufaran…

Els vents hi són, ens agradin o no, ens vagin bé en aquell moment o no. Cal acceptar-los. Les emocions i els sentiments, com els vents, també hi són, vénen i van i també cal acceptar-los.

Què vol dir “acceptar” els vents? En primer lloc, no negar la realitat de la seva existència; en segon lloc, saber que poden fer acte de presència o d’absència en qualsevol moment; en tercer lloc, quin “vent” és i amb quina força bufa, ja que no és el mateix la Tramuntana (vent del Nord) que el Migjorn (vent del Sud); el Mestral (vent del Nord-oest) que el Xaloc (vent del Sud-est)… Per no parlar del Torb o de la Rufaca (forts vents hivernals de muntanya), que acostumen a fer mal sempre que bufen.

Amb les emocions i els sentiments passa el mateix: cal acceptar que hi són i que són molt importants. Què seriem les persones si no tinguéssim ni sentiments ni emocions!? Un tros de fusta? Un mineral? Una mena de virus? Però cal saber, com amb els vents, de quines emocions i de quins sentiments es tracten.

Les persones, barques o vaixells que naveguen per la vida, que és la mar, van saber afrontar (no “enfrontar”) la qüestió dels vents a força de navegar i navegar i navegar… I de naufragar, naufragar i naufragar… En algun moment van descobrir la vela i van veure que era una eina que si la feien servir bé, si li donaven la inclinació i l’orientació adequades, podien fer servir el vent al seu favor i navegar millor en tots els casos: amb poc vent, treure’n el màxim de profit; amb vent favorable, navegar de manera òptima; amb vent rúfol i a la contra, reduir i minimitzar els inconvenients i els riscos; amb tempesta… poder resistir millor.

El navegant, la navegant són com el raonament: deducció-inducció, lògica, càlcul… Ha de decidir la posició de la vela: com aprofitar-se’n al màxim del vent o com neutralitzar-lo, tant com pugui, si cal. Què seríem les persones sense raonament? Un garbuix de sentiments desbocats? Un remolí d’emocions patèticament incontenibles?

Sense emocions ni sentiments seríem éssers humans incomplets (potser tarats i tot); sense raonament… igual. La barca, que és la persona, potser no va en lloc sense els sentiments i les emocions. I sense el raonament, no sap cap a on va ni on anar.

Com a navegants, observeu i valoreu (raonament) el vent (emocions i sentiments) i encarrileu la seva força (amb la vela). La barca (cadascú de vosaltres) navegarà (viurà) i gaudirà de la mar (la vida) i podrà salvar millor els esculls, les ones desproporcionades, la mar de fons, la boira el sotsobrar… (obstacles que també formen part de la vida).

I BON VIATGE!!!

“QUE EL CAMÍ SIGUI BEN LLARG, PLE D’AVENTURES, PLE DE CONEIXENCES” (Kavafis-Riba-Llach)

Per a les classes Empordà i Huracà

6è Nivell, Curs 2009-2010

EDUCACIÓ, DEMOCRÀCIA, POLÍTICA… (i uns quants polítics)

2 Mai, 2010

El gest groller del Sr. Aznar, l’anterior President del Govern espanyol, a un grup d’estudiants passats de voltes que l’esbroncava i l’insultava –cosa mal feta-, és la goteta d’aigua que ha fet vessar el got, el meu got, almenys, i el que em mou a escriure aquestes línies.

Per posar-nos d’acord, començaré per definir els conceptes prenent com a referència el Diccionari General de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.

a)    Educació: Acció d’educar; l’efecte … Bones maneres…

Educar: Formar (algú) desenvolupant i dirigint les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals.

b)    Democràcia: Govern en què el poble exerceix la sobirania.

c)    Política: … Ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors …

d)    Polític -a: … Persona que s’ocupa dels afers públics.

Sóc mestre i la meva feina, per delegació dels pares, consisteix a educar. La definició del diccionari satisfà les expectatives. Efectivament, la meva feina consisteix a “formar…” i també consisteix a intentar d’ensenyar, entre d’altres continguts acadèmics, “bones maneres”. D’aquestes “bones maneres”, és a dir, de la cortesia, la correcció, la deferència, formes adequades per manifestar respecte cap als altres, tindrem oportunitat de parlar-ne més endavant.

Sóc demòcrata per convicció, per un convenciment profund, gairebé atàvic. Crec, sense cap mena de dubte, que el diàleg, el debat, la resolució pacífica dels conflictes, la presa de decisions per majoria o per consens, l’autoritat reconeguda per la seva capacitat –no pel seu poder perquè sí- basat, tot plegat, en el respecte, són part del conjunt de valors democràtics que formen el  sistema menys dolent de funcionament de qualsevol comunitat humana. Les formes de la democràcia poden ser molt diverses i diferents i l’anàlisi d’aquestes formes diferents, ara i aquí, no n’és el cas.

Vull remarcar el respecte. El respecte és, al meu parer, un dels ingredients essencials de la democràcia. M’atreviria a dir que és l’esperit de la democràcia, el moll de l’os, si volem utilitzar una idea més material i no tan metafísica. Sense respecte no hi ha democràcia que valgui.

Em prenc la llicència de dir –i torna a ser el meu parer-, que la definició del Diccionari no és, precisament, una filigrana d’elaboració. No sé si és una definició pobre o una pobre definició. Com a mínim, és escassa. La democràcia i els valors democràtics (morals i ètics) mereixen una definició més àmplia, més sòlida, més consistent.

Si diem que educar és, entre d’altres, “desenvolupar les facultats morals d’algú”; i si diem que els valors ètics i morals de la democràcia són “el respecte, el diàleg, el debat, la resolució pacífica dels conflictes…” entendrem que educació i democràcia són com la trama i l’ordit d’un teixit amb el qual podem vestir, de manera racional, adequada i, a la vegada, agradable i elegant, la societat.

Tota societat també és un entramat d’afers col·lectius, d’interessos comuns i contraposats, de coincidències i de discrepàncies, de necessitats individuals i col·lectives. I és aquí on apareix la política, “ciència i art de governar”. És clar que es pot governar, és a dir, dirigir els afers d’una col·lectivitat, de maneres diferents. Aquestes maneres es poden englobar en dos grans conjunts: o bé dictatorials i totalitàries, o bé democràtiques i participatives.

Deixo de banda, amb tota la intencionalitat, els sistemes totalitaris i dictatorials. No són l’objecte d’aquesta reflexió, no formen part de l’àmbit de la democràcia.

Podem entendre, doncs, que la política en una societat democràtica –com diuen que és la nostra- és “la ciència i l’art de dirigir els afers col·lectius a partir del respecte, del diàleg, de la resolució pacífica dels conflictes…”.

Tant el Parlament de Catalunya com el Congrés de Diputats espanyol, dues cambres de màxima representació democràtica, haurien de ser un model de conducta democràtica, tant individual com col·lectiva, una mostra permanent de respecte, un model de tractament de la discrepància basat en el diàleg, el debat, l’argumentació… En unes altres paraules: també un model educatiu. No caldria dir que les organitzacions polítiques, els partits, que es reconeixen a si mateixes com a democràtiques, també haurien de ser-ho.

No vull dir ni vull que s’interpreti, de cap de les maneres, que penso que el Parlament o el Congrés de Diputats –o les organitzacions polítiques a nivell intern-, hagin de ser un paradís farcit de flors i violes. Els debats poden ser durs, les discussions fortes, els enfrontaments dialèctics contundents (es tracten qüestions molt importants i gens fàcils que ens afecten a tots), però sovint, i és aquí, quan apareix un cert tipus de polítics: els qui substitueixen els arguments per la prepotència, les desqualificacions, l’ús constant d’eufemismes d’insult quan no és l’insult pinxo directe, la retòrica demagògica, l’engany, la mentida, la corrupció i unes ànsies desmesurades i quasi malaltisses d’ocupar el poder. Conductes, totes elles, no gens democràtiques, perquè no tenen res a veure amb el respecte necessari malgrat les discrepàncies.

O sigui, que disposem d’unes estructures polítiques democràtiques, unes lleis que s’aproximen –les unes més i d’altres, no tant- a una concepció democràtica de la Llei. També tenim, però, un nombrós grup de polítics de totes les tendències i colors que confonen el diàleg amb el crit o el llançament de ganivets; el debat argumental amb la retòrica sarcàstica i oportunista; el legítim i necessari desacord amb la sempre suposada mala intenció de l’adversari (o hauria de dir l’enemic a liquidar?); que confonen l’error –tan humà- amb la incapacitat de fer bé les coses pel simple fet de ser d’un partit diferent; que confonen l’autoritat amb el poder i que confonen la correcta gestió dels afers col·lectius amb com gestionar-los en benefici propi, és a dir, la corrupció. Per acabar, podem dir que res de tot això tampoc no té res a veure amb les “bones maneres”. I les “bones maneres”, per acabar-ho de rematar, es confonen amb feblesa i amb manca de fermesa.

De vegades, l’espectacle que s’ofereix des del Parlament o, sobretot i massa sovint, des del Congrés de Diputats, és de lamentar. Més que argumentar, sovint sembla un concurs de qui és més graciosament mordaç desqualificant l’adversari.

¿Com puc, com a mestre, defensar els valors de la democràcia i la seva bondat per organitzar la convivència, si massa “polítics demòcrates(?)” ens ofereixen dia sí i dia també un espectacle tan lamentable? Doncs sí, malgrat tot això, defenso la democràcia perquè el respecte li és inherent; defenso la democràcia assenyalant què és el que no s’ha de fer gràcies als exemples constants i permanents que massa polítics –sortosament, no tots i en qualsevol color- ens ofereixen. I defenso la democràcia i els seus valors perquè la pràctica quotidiana ens demostra, tant als meus alumnes com a mi, que és la millor manera d’organitzar la nostra convivència.

La democràcia ha de ser implacable amb la corrupció, sí, perquè la corrupció és un dels càncers de la democràcia. No és l’únic. Un altre és el descrèdit amb el que dia rere dia uns quants polítics, amb les seves intrigues de palau i les males maneres embruten la democràcia i provoquen que els ciutadans, la majoria bona gent, s’allunyin de la política i facin una associació perillosa: política = tripijocs + mentida + manipulació. Un brou excel·lent per al tantsemenfotisme i, el que és molt pitjor, per al feixisme. I recordo que el feixisme és la renúncia a la llibertat de pensament, a la llibertat d’expressió, a la llibertat d’associació i de manifestació, tant individuals com col·lectives; la renúncia al diàleg i a la discrepància; la renúncia a decidir; la renúncia a la pròpia responsabilitat personal; la renúncia a ser socialment adults. Que el feixisme és el sotmetiment a un poder cec i absolut d’un algú –acompanyat d’un seguici de lacais- que ho decideix tot per a tots sense cap possibilitat de rèplica.

Si la democràcia ha de ser implacable amb la corrupció i ha de vetllar per evitar el descrèdit, també és cert que ha de ser una escola de “bones maneres”: una escola de cortesia, de correcció, d’amabilitat, i també d’exigència i de rigor.

I torno cap al gest del Sr. Aznar, darrer motiu, fins ara, que m’ha empès a fer aquesta reflexió. El Sr. Aznar té tot el dret del món a sentir-se ofès, a enfadar-se si se l’insulta o se li falta al respecte i a manifestar-ho públicament si ho considera necessari. Però no pot fer-ho faltant al respecte a ningú, ni als qui amb actituds energúmenes l’insulten i li falten al respecte, sobretot perquè ha estat President d’un govern democràtic d’un Estat democràtic. No pot ignorar que és un referent, un model per a moltes persones. I si ho ignora, conscient o inconscientment, em permeto, amb tots els respectes, i tenint en compte moltes actituds mostrades i demostrades sobre moltes altres qüestions diferents, dubtar, molt seriosament, de si n’entén o no, de democràcia.

Carles-Miquel Fauró i Sànchez

SOBRE L’AUTORITAT

28 Abril, 2010

Si dic que cada paraula té almenys un significat, de ben segur que tots hi estarem d’acord. Si explico que amb l’ús i el pas del temps hi ha paraules que van modificant el seu significat primitiu, també. Si dic que de vegades el significat primitiu es modifica fins a distorsionar-lo, degradar-lo o fins i tot pervertir-lo, potser també. Si afirmo, però, que de vegades fem servir paraules amb el significat distorsionat o pervertit, sense saber-ho però alhora convençuts que és el correcte, potser ja no n’ estarem tant, d’acord.

Tots estem convençuts que el significat que atorguem a les paraules que fem servir és el correcte. Tots, però, també tenim l’experiència d’haver discutit sobre el significat d’alguna paraula amb un altre algú que pensa que justament aquella paraula té un significat diferent al que nosaltres pensem.

De moment, poso un exemple de modificació de significat al llarg del temps. Més endavant ja tractaré d’altres tipus de canvis.

Segons el Diccionari General de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que és l’oficial, la paraula autor / autora té el significat general següent:

–       Persona que és la causa primera d’alguna cosa.

 Així, doncs, la persona que escriu una novel·la és l’autor o l’autora; qui pinta un quadre també i, per posar un cas ben diferent, qui comet un robatori o un assassinat, també. Res a dir, doncs, segons la definició del Diccionari General o de qualsevol altre diccionari. És un significat que ningú no discuteix gens ni mica i que s’admet com a bo i correcte, tant si es refereix a un escriptor com a un assassí.

La paraula autor / autora procedeix de la paraula llatina auctor i en aquesta llengua el significat pot ser entès de la manera següent:

–       Persona que amb el seu treball* dóna i afegeix valor a les coses.

*(En llatí “labor”, ja que “treball” procedeix de la paraula llatina “tripalium”, aparell de tortura format per tres pals on lligaven i castigaven amb assots els esclaus que no feien, a criteri de l’amo, la “labor” ben feta).

És evident la diferència entre ambdues definicions i és una bona paraula per exposar com el significat original, eminentment positiu i constructiu, s’ha modificat al llarg del temps incorporant una noció de “neutralitat”: un autor pot fer coses en l’àmbit del bé i un altre autor (o el mateix) les pot fer en l’àmbit del mal. Tots podem ser autors, segons el significat actual, de coses bones i de coses dolentes.

La paraula autoritat, que és on vull anar a parar, parteix, precisament, del mateix grup etimològic que la paraula autor. Tenim auctor i auctoritas. Ara, però, exposaré les definicions en ordre invers. Auctoritas, en llatí i per resumir, vindria a tenir el significat següent:

–       Persona que, amb el seu treball (labor), estableix vincles, és a dir, que estableix relacions entre coses i entre persones, que els donen i afegeixen valor.

En canvi, el Diccionari General quan defineix autoritat diu, entre altres coses, el següent:

–       … Atribució i exercici del dret o poder de manar, de regir, de governar, de dictar lleis, de fer-les observar, etc. … // Poder d’imposar-se a l’opinió dels altres, pels mèrits, per la superioritat, etc. …

És clar que actualment entenem per autoritat el que diu el Diccionari General. I si observem detingudament la definició veurem que surten les paraules poder, manar, regir, governar… Aquestes són paraules que tenen un significat ben clar per a tothom. No obstant això, per unificar conceptes ens atindrem a les definicions que dóna el Diccionari General:

–       Poder: … domini que hom té sobre algú o sobre alguna cosa. …

–       Manar: imposar (de fer alguna cosa). // Exercir una autoritat superior (sobre algú).

–       Regir: Tenir sota la pròpia direcció, governar. // …

–       Governar: … Dirigir la conducta  (d’algú o d’alguna cosa). // Dirigir els afers (d’un estat -jo hi afegiria “d’entitats i d’ institucions en general”).  // …

El significat és clar. A la vegada, però, totes aquestes paraules tenen un fort contingut ideològic afegit, és a dir, que poden tenir, si no significats, sí interpretacions, consideracions i fins i tot valoracions molt diferents, segons les diferents ideologies o maneres de pensar. I és en aquestes interpretacions tan diferents on rauen uns quants dels problemes que vivim actualment en el conjunt d’escoles i, probablement, en la societat en general. Comprovem-ho.

Sobre el poder no tothom pensa igual. Hi ha qui pensa que és dolent per naturalesa, com és el cas de l’anarquisme, que planteja abolir tota mena de poder; hi ha qui pensa que és un mal necessari, que massa sovint corromp qui l’exerceix i que per evitar-ho cal controlar-lo democràticament mitjançant la “divisió de poders (el legislatiu o parlament, l’executiu o govern i el judicial o tribunals)” i un sistema d’eleccions; hi ha qui pensa que el poder és imprescindible perquè les coses funcionin i que és indispensable que existeixi una ferma “mà de ferro” que garanteixi “l’ordre” de manera inqüestionable, plantejament dels sistemes totalitaris i feixistes. També hi ha qui prefereix “passar de tot” i ingènuament, pensant que de res serveix “prendre partit, s’inhibeix (que no és el mateix que abstenir-se per desencant tot i que el resultat final sigui el mateix).

Cadascuna d’aquestes maneres d’entendre el poder respon a ideologies i a mentalitats diferents. Quanta gent, per exemple, té mentalitat feixista i pensa que no ho és? 

Seria llarg i feixuc entretenir-nos a fer la mateixa reflexió sobre cadascun dels conceptes representats pels verbs que intervenen en la definició d’autoritat. Em sembla, però, que ja queda clar que quan parlem d’autoritat no tothom entén el mateix.

Malgrat totes les dificultats per arribar a una bona entesa, cal córrer el risc i fer-nos una pregunta: el mestre, la mestra, ha de ser una autoritat? I si ho ha de ser –jo penso que sí-, quina mena d’autoritat ha de ser?

Sóc del parer que cal partir de la definició llatina, ja que, si és així, legitima i dóna valors democràtics a uns quants trets de la definició moderna, la del Diccionari General. És a dir, la persona que amb el seu treball i el treball en equip amb els seus companys, crea vincles i afegeix valor a les coses, i que per aquest motiu se li reconeixen els mèrits, la capacitat de governar i la confiança per fer-ho.

Els valors democràtics en cap cas anul·len la necessària jerarquització que li cal a tot grup humà per avançar i progressar. En democràcia existeix la jerarquia però no existeixen els jerarques perpetus, ja que la democràcia té la virtut de no donar poder vitalici i arbitrari a ningú.

Ser una autoritat o tenir-ne, però, no és gratuït i ens pertoca als mestres i a les mestres, guanyar-nos-la cada dia davant dels nostres alumnes -malgrat els errors que fem i que hem de saber reconèixer i rectificar. Si és així, se’ns reconeixerà l’autoritat.

Als pares els pertocarà fiar-se’n d’entrada i reforçar l’autoritat i la figura del mestre. I si hi ha desacords, cosa la mar de lògica i normal, tractar-los discretament i directament amb el mestre. Si no és així i recelen o posen en dubte el mestre o la mestra davant dels seus fills… No anirem del tot bé.

Carles-Miquel Fauró i Sànchez