Archive for the ‘Divertimentos’ Category

“¡ETO E UN MULO!” Una historieta antiga: la mili. Un divertimento il·lustrat.

31 gener, 2013

Mai no m’havia imaginat que em passaria pel cap escriure una historieta com aquesta. Fins fa uns dies, i no sé ben bé el perquè. ¿Potser perquè amb això de la independència del país s’ha parlat de què faria l’exèrcit? Més d’un militar s’ha manifestat públicament amb to “d’acció castrense”, malgrat estar jubilat, i és suposable que d’altres ho deuen haver fet en seu casernària. ¿Potser perquè de tant en tant es recorden experiències viscudes? ¿Potser, simplement, perquè m’ha vingut de gust?

Noteta que rebíem tots els "mozos" militaritzables.

Noteta que rebíem tots els “mozos” militaritzables.

Sigui com sigui, se m’ha acudit escriure-ho com a pur divertimento. A aquestes alçades de la meva vida allò de “la mili” se m’apareix a la memòria no com una època tensa, que també ho va ser, sinó com una mena de tragicomèdia de la qual és més divertit extreure’n la part de la comèdia. No vull, ni tan sols, plantejar-ho com una crítica a una institució, l’Exèrcit –sigui l’espanyol o qualsevol altre, cap no m’és simpàtic- però és clar que no puc controlar quina interpretació en podrà fer qui ho llegeixi. Això, ja no depèn de mi.

Així, doncs, allà va aquesta “historieta” que no sabia ben bé ni com subtitular-la, si com a antediluviana, càmbrica o –per fer-ho a l’estil de Steven Spielberg- juràssica. I he optat per dedicar-la als companys amb qui la vaig viure tot i no saber ni per on paren, a excepció de tres o quatre, dels qui només de tant en tant en tinc alguna notícia.

Per respecte als meus companys i a la seva intimitat i en absència d’autorització explícita, he emmascarat els seus rostres en les fotografies que publico en aquest escrit. Només si algun d’ells ho permet recuperaré la seva imatge.

  1. A la caserna de Sant Agustí Vell, l’antic convent. Juny de 1972

Si n’ha viscut, d’històries diferents aquest antic edifici del barri de la Ribera de Barcelona! L’Orde de Sant Agustí n’inicià la construcció el 1349 i fou mig enderrocat després del setge de 1713-1714 perquè ben a la vora es construí la Fortalesa de la Galeria de l'antic claustre de Sant Agustí

Galeria de l’antic claustre de Sant Agustí
Façana desapareguda de la "Adademia Militar de Matemáticas"

Façana desapareguda de la “Adademia Militar de Matemáticas”

Ciutadella, i en la major part del que hi va quedar s’hi instal·là l’Academia Militar de Matemáticas, l’any 1720, convertint-se definitivament l’any 1750, en una caserna militar. L’any 1838 l’Ajuntament de Barcelona també hi construí, en una part, un “pastriny”, un forn de pa municipal, que posteriorment va ser tancat.

La Ciutadella, plànol de l'any 1725

La Ciutadella, plànol de l’any 1725

Actualment acull el Centre Cívic de Ciutat Vella, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i el Museu de la Xocolata, activitats, diguem-ne, més simpàtiques, atractives,  agradables i cíviques.

Museu de la Xocolata a l'Antic Sant Agustí Vell

Museu de la Xocolata a l’Antic Sant Agustí Vell

No deixa de ser curiós i potser no és casualitat, que al segle XVIII l’exèrcit borbònic fos un entusiasta consumidor de xocolata. Mireu, si no, que deia una ordenança sobre els esmorzars de la tropa:

Para desayuno de cada cadete y oficial de compañía se dará onza y media de chocolate con un cuarterón de pan…

Doncs sí, aquí, comença la meva curta i poc heroica, per sort, història militar. Aquí, a l’antic convent de Sant Agustí Vell, ens van concentrar a tots els “quintos” de la lleva del juny/juliol de 1972 que havien de traslladar, en un tren d’aquells anomenats “borregueros”, fins a Figueres.

Estació de França

Estació de França

D’aquesta concentració només recordo tres coses: un estat de nervis generalitzat que tothom intentava combatre amb un humor desaforat i uns somriures histèrics disfressats de suficiència; els crits de desfogament que van sorgir en veure aparèixer una brigada –mantinguem el llenguatge castrense adequat- de senyores de neteja (no gaire atractives, per cert, però senyores, al capdavall) a les quals uns companys, encara desconeguts, dedicaren floretes com carne, carne fresca!; i, en darrer lloc, la cursa, en formació de tres en fondo cap a l’Estació de França, esperonats per un conjunt de soldats veterans que volien presumir d’autoritat davant nostre i dels ciutadans que ens miraven amb cara de sorpresa, a base de crits de l’estil de: ¡Venga bultos, a correr como hombres, que pareceis nenazas!! En fi…

  1. Sant Climent Sescebes, juny-setembre de 197

    Escut de Sant Climent Sescebes

    Escut de Sant Climent Sescebes

En arribar a Figueres, nom derivat de Ficaris, d’origen visigòtic, uns autocars una mica atrotinadets ens van transportar a Sant Climent Sescebes. Bé, al poble no, al CIR Nº 9 (Centro de Instrucción de Reclutas Nº 9), les instal·lacions militars que ens havien de servir de casa durant tres mesets.

Dolmen megalític

Dolmen megalític

Sant Climent Sescebes és un petit poblet de l’Alt Empordà d’aproximadament uns 600 habitants. Tot i ser petit té una llarga història, com ho demostren els monuments megalítics de la zona i les restes ceràmiques romanes. El primer document escrit que fa referència al poble data de l’any 882 amb el nom de Villa Sti. Clementis. I Sescebes sembla procedir del llatí “ipsas cepas”, que pot traduir-se com “de les cebes”, referint-se, evidentment, a aquesta planta herbàcia d’hort.

Menhir de Vilartolí, Sant Cilment Sescebes

Menhir de Vilartolí, Sant Cilment Sescebes

Modernament, la presència militar es remunta a l’any 1927, quan s’hi van fer per primera vegada unes maniobres que es repetirien any rere any. Posteriorment, l’any 1946 es van iniciar els tràmits per construir-hi un campament militar permanent amb tendes de campanya de lona excepte la cuina, les oficines i els serveis, que eren barracots de fusta. Es feia servir els mesos d’estiu com a centre d’instrucció de reclutes. L’any 1952 l’Exèrcit va comprar més terrenys, va anar substituint les tendes de lona per barracots de fusta i hi va incorporar una infermeria, dutxes, una cuina més gran i uns grans barracots per fer de menjadors.

Base militar de Sant Climent, CIR núm. 9

Base militar de Sant Climent, CIR núm. 9

Una bateria de barbers amateurs, eines a la mà, ens esperava amb un deler una mica  sàdic. Com que ja m’havien informat sobre les maldestres esquilades que s’hi feien, m’havia tallat els cabells a Barcelona, una peladeta decent. Altres reclutes més testimonials i contestataris, amb generoses cabelleres, van ser sotmesos a una implacable i irregular rasurada cranial.

 

 2.1 La Novena Compañía

De "calòiu", estiu 1972

De “calòiu”, estiu 1972

I després, a distribuir-nos. Em va tocar la Novena Compañía, el número 244, i vestir-nos, com deia el meu pare, de “calòius”, és a dir, ben uniformadets i submergits en la despersonalització i la no-identitat. Discursos patriòtics i discursos amenaçadorament disciplinaris, plens d’instruccions inicialment incomprensibles per a nosaltres, van ser la benvinguda.

I va arribar la primera sorpresa. A l’hora d’anar a sopar, amb el toc de corneta de Rancho, el primer que vam aprendre per qüestió de supervivència, vam formar tots davant dels barracots que ens havien assignat i ens van anunciar el menú. De primer plat, Ensaladilla Española. La curiositat va envair-nos però aviat va quedar ben satisfeta. Es tractava, ni més ni menys, que la conegudíssima i usual amanida russa. L’any 1972, però, es veu que fins i tot l’agradable i gustosa amanida russa era sospitosa de contubernis judeo-rojo-masònicos, a l’Exèrcit Espanyol d’aleshores.

2.2 El Teniente Balbino.

El matí següent, els caporals primers i els no primers van donar-nos les primeres instruccions, a grito pelao, de com havíem de posar-nos per estar firmes i en descanso, coses molt importants, i després d’assajar-ho unes quantes vegades (havia de sortir bé perquè si no nos caería el pelo –més, impossible), ja estàvem en condicions de rebre les primeres autoritats militars.

Se les havia de rebre sabent fer bé allò que ens havien ensenyat. El tinent Balbino (el nom no és broma) va fer una irrupció en escena d’allò més masculino-militar, és a dir, corrent, mostrant i dilapidant energia, força física i fanfarroneria per totes bandes, amb la camisa mig espitregada, les mànigues ben arremangades i mig de perfil per lluir les dues estrelles de 6 puntes que duia a les espatlles. El discurs va ser monumental. Havíem se ser la mejor compañía del CIR u os caerá el pelo del puro que os voy a meter. Quina mania amb els cabells! I això del puro, doncs ja us ho podeu imaginar. Aquell dia, però, vam aprendre dues coses fonamentals en la vida de tot recluta.

La primera, l’himne de la companyia. Amb la música d’Aïda (si Verdi hagués aixecat el cap l’hauria tornat a entaforar) i una lletra d’un valor lírico-literari fora de sèrie, ens hi vam passar bona estona del matí. Com que la lletra no té desaprofitament, l’exposo per a gaudi i delit dels possibles lectors. Si mentalment hi poseu la música (us hi ajudo amb l’allargament d’unes quantes vocals i d’accents mal posats), disposareu d’una autèntica obra mestra:

"Aïda", de G. Verdi

“Aïda”, de G. Verdi

Tengóóó dos novias yo que son
Carmen y el mooosquetón.
Una es mi amor
la otra es, la otra es mi dolooor.
En uuuna mando yo
y en la otra manda el cááápitan,
siempre dije yo
que en el amor
lo mejor
es el mandaaar.

 Hi havia més lletra, però no la recordo. No es pot negar que la rima és sublim i el missatge molt educatiu i d’una profunditat intel·lectual fora de tot dubte.

Primers companys del barracot.

Primers companys del barracot.

I ja veieu uns quants galifardeus vestits de calòius amb el “chéster”, la roba de fer instrucció, desfilant tot marcant el pas marcialment amunt i avalI per l’esplanada d’instrucció del CIR i cantant a ple pulmó, orgullosos de pertànyer a la millor companyia. És clar que aquest sentiment era poc original perquè, si no ho recordo malament, cada companyia es considerava a si mateixa la millor.

Sempre recordaré un company que de cognom es deia Espada, no és broma i li esqueia la mar de bé, que la va aprendre i se la va prendre com si fos l’himne de la seva vida. Com la cantava el xicot  i quina passió hi posava!! I com s’enfadava amb els qui no hi posàvem prou ànima. La d’esbroncades que ens vam guanyar.

La segona cosa va ser, després de desfilar i de suar la cansalada, una magnífica i magistral classe de Historia de España que ens va fer el tinent Balbino. Com a bon professor, un cop acabada la seva clara exposició va preguntar a uns quants reclutes que repetissin fragments del que havia explicat. Va anar preguntant, ens havíem d’aixecar i dir amb energia i virilitat el nostre nom i cognoms quan preguntava a algú, i va acabar adreçant-se i assenyalant un company: A ver, ése, el de las gafas: cuántas regiones tiene España que sean Principado. El noi, després de presentar-se com cal, amb un accent que denunciava clarament la procedència catalana, va dir: El Principado de Asturias, el Principado de Catalunya…. No va poder seguir perquè l’esbroncada que li va caure va ser superlativa: Catalunya no ha sido nunca un Principado! El Tinent el va tractar d’inútil, de no haber escuchado con atención i li va preguntar què havia estudiat i a què es dedicava. La resposta va ser: Soy licenciado en Historia, doy clases en un instituto de Reus y cuando acabe la mili seguiré con el doctorado. La cara del tinent va ser tot un poema i nosaltres la feinada que vam tenir per dissimular el riure. I més quan el tinent, un cop recuperat de l’ensurt i amb un to molt més mesurat li va dir: Pues le recomiendo que repase un poco. Com diuen en castellà, genio y figura. Tot un tinent havia de tenir l’última paraula davant de qualsevol recluta, encara que fos un doctorant.

Posteriorment ens van lliurar el famós CETME, el fusell metrallador, a cadascú el seu i ben numerat, del qual ens n’havíem de fer responsables totals, el fusell metrallador amb què se suposava que havíem de fer estralls a les files enemigues arribat el cas. I com pesava, el malparit! Ara, al cap d’uns quants dies de carregar hores i hores amb ell desfilant o fent simulacres de combat, fins i tot amb la baioneta calada, la veritat és que el dominàvem com si fos un llapis. Fins i tot en fèiem filigranes passant-lo d’una mà a l’altra o fent-lo giravoltar per les espatlles i pel damunt del cap. La de vegades que el vam muntar i desmuntar en el marc de les estupendes classes teòriques que ens donaven. Apassionants.

2.3 Els malnoms del barracot i de la companyia

El "clan" de "els Rossos".

El “clan” de “els Rossos”.

En tot grup humà una mica nombrós es fan grupets segons les avinences i entre els companys de mili no podia ser altrament.

El primer “clan” que es va formar va ser l’autoanomenat “los Consortes”. No en recordo el motiu. Estava format per 4 o 5 companys de tarannà quinqui” per entendre’ns. El cap de colla era un noi catalanoparlant que a l’hora de la veritat s’expressava molt millor i molt més fluidament en un castellà castís d’aquells del sud. “Coses de l’ambient en què he crescut”, em va dir un dia. La veritat és que eren força inofensius. Van fer la seva capelleta, entre ells es cridaven els uns als altres com a “consorte!” i, a part de ser els més machotes i actius, només verbalment i de pòsters en qüestions de relació sexual amb les noies (les seves taquilles eren un museu d’exuberants noies de calendari) van destacar, sobretot, per les nombroses trompes de garnatxa de les quals en feien un mèrit important tot i passar-ho molt malament. Van ser un clan molt tancat en si mateix.

La vida dóna sorpreses, que diu la cançó i a aquest cap de colla de “los Consortes” me’l vaig trobar un dia que va venir amb la seva dona, amb un posat postís tot seriós, a l’Escola Elaia, de Barcelona, on jo treballava de mestre, per demanar plaça pel seu fill. El seu fill va entrar a l’escola i al cap de poc de temps el meu company de mili va desaparèixer. Mai més no l’he tornat a veure. Curiosament, tot i que ja fa molts anys que el seu fill va marxar de l’escola perquè va acabar l’EGB, amb ell sí que m’he continuat veient de tant en tant i, gràcies a les xarxes socials, mantenim un contacte freqüentt. No cal que digui que no té res a veure amb el seu pare.

El segon “clan”, format per una mitja dotzena d’aprenents de soldat, va aparèixer gairebé simultàniament amb el de “los Consortes”. Van ser “els Unis”. El formaven els reclutes que feien milícies universitàries, és a dir, aquells que havien demanat legalment fer com una mena de mili especial que respectava el calendari universitari. De fet, es veien de seguida perquè com a distintiu duien una mena de doble cordó honorífic que enganxat a la xarretera de l’espatlla dreta, baixava pel lateral del pit fins al capdamunt dels abdominals, feia una corba i ascendia pel mig del pit, s’enganxava en un trau i el respectiu botó i penjava després amb unes borles metàl·liques. Els cordons eren de colors diferents segons la carrera que s’estudiava.

Amb aquest distintiu no és d’estranyar que ben aviat es “clanifiquessin” i conscientment o no s’erigissin en una mena de casta superior diferenciada. Es clar, però, que no eren els únics que podien estar cursant o fins i tot haver acabat una carrera universitària i aviat se’ls va haver d’ensenyar que no eren tan únics, almenys als ulls de tothom. La majoria, sortosament, ho van entendre bé i van deixar de donar-se tanta importància. Sí que normalment rebien un tracte diferenciat, com més respectuós, per part d’oficials i caps (de tinent en amunt), i un tracte que oscil·lava entre el recel, el rebuig i una gelosia estranya entre els suboficials (brigades, sergents i caporals primers reenganxats) i una certa admiració i enveja per part de la tropa amb un nivell cultural baix. Tot i formar el seu grupet, cal reconèixer que eren oberts a tothom.

Un altre clan, més nominatiu que real, va ser el de “los Polacos”. Allà a Sant Climent era estrany, aquest nom, perquè molts sabíem que “los polacos” sempre havien estat els reclutes i soldats catalans que feien la mili fora de Catalunya. Però a un caporal primer reenganxat que es deia Galán i lluïa de cognom li feia gràcia i va batejar d’aquesta manera els 3 balears que hi havia. Per més que s’esforcés, gairebé ningú no li va fer cas, ni els mateixos balears, ja que mai no s’hi van sentir identificats perquè no van ser en cap moment un grup en si mateix més enllà de sentir-se orgullosament mallorquí, menorquí i eivissenc respectivament.

La resta de gent de la companyia va agrupar-se per afinitats i per avinences sense formar cercles tancats. Excepte un que, per necessitat òbvia, més que clan era “clandestí”. El vam formar aquells soldats que per trajectòria personal exercíem, orgànicament o no, una militància política democràtica. D’una manera una mica vaporosa i imprecisa, tant organitzativament com en l’acció, era allò que va ser anomenat “Comissions de Soldats”. Ja en parlaré més endavant.02.11 Els companys de barracot

Un cas particular i aïllat va se el “Jaén”. Amb aquest sobrenom  va ser conegut un xicot que era de Jaén i va venir a viure a Catalunya, es va empadronar en una població de l’entorn metropolità i al cap de poc, menys d’un any, va tornar cap a la seva població natal, un poblet de Jaén, on per descuit no va tornar a empadronar-se. I esclar, quan va arribar el moment d’anar a la mili… li va tocar Sant Climent. Estava permanentment emprenyat, no volia estar amb ningú i va acabar que ningú no volia estar amb ell, ni tan sols dormir a la llitera del costat. Motiu? No dutxar-se ni una sola vegada durant els tres mesos d’estiu a Sant Climent. Ep! Que quedi clar que en cap cas vull que ningú pensi que el comportament d’aquest noi es pugui fer extensible a ningú més, ni de Jaén ni d’enlloc.

2.4 Canvi de Teniente i canvi d’himne.

A mig període de la nostra estupenda formació militar vam canviar de tinent. El Teniente Balbino va acabar el seu període de pràctiques i va ser substituït, de sobte, per un altre d’aparença una mica més jove i no tan fatxenda, el Teniente N. Moscoso del P.

És evident que de seguida li va caure la “s”, sobretot perquè es va encaparrar en que havíem de canviar d’himne. Així, doncs, que de la “Carmen”, d’Aïda, vam passar a la “Margarita se llama mi amor”, una cançó no tan lírica i una mica més populatxera. De la música, que és força coneguda, no en sé donar referència, però de la lletra només puc dir que també és molt impressionant per la seva profunditat semàntica:

Text íntegre de la cançó

Text íntegre de la cançó

Margarita se llama mi amor, ¡¡UNO, DOS!!
Margarita Rodríguez Garcés. ¡¡UNO, DOS!!
Una  chiiiica, chica, chica “Bom”,¡¡UNO, DOS!!
del caliiibre ciento ochenta y tres.¡¡UNO, DOS!!

Carall amb la Margarita, quin “calibre” de dona!! I els ¡¡UNO, DOS!! es referien al marcatge del pas. “UNO” peu esquerre, “DOS” peu dret.

Uff! Tota una revolució amb matemàtiques incloses. I una emprenyada més que majúscula del company Espada que gairebé es declara en vaga d’ “himnes caiguts” perquè ja no podia manar la Carmen. Bé, i això sí, es va declarar obertament en vaga de silenci perquè gairebé mai no va cantar el nou himne, només ho feia veure. Com enyoràvem la seva potent, desaforada i desafinada veuota!! I quin descans per als timpans de la resta!!

D’aquest tinent recordo una frase que repetia contínuament. Al final de cada instrucció o lliçó teòrica de com havíem de combatre contra un hipotètic enemic, sempre deia: Y zas! Nos los cepillamos a todos! Això del cepillo, sigui amb l’enemic o amb l’Estatut de Catalunya –potser també és un enemic i no ho sabíem-, sembla que tingui uns quants fans, per aquelles terres de ponent.

I una altra anècdota. Després d’un d’aquests nombrosos y zas, nos los cepillamos a todos, un company va aixecar el dit per demanar la paraula. Un cop atorgada es va presentar segons les ordenances i va preguntar: Con las armas nucleares y los misiles, en lugar de “cepillar” no sería mejor enseñarnos a correr más de prisa? Ens deien tantes barbaritats i ens explicaven tantes guerretes de còmic que suposo que el company no es va poder estar de fer aquesta pregunta.

El Teniente Moscoso del P. va saber mantenir les bones maneres i va mostrar un cert sentit de l’humor, va riure i tot, la qual cosa el va honorar en aquell moment, però el diàleg que va seguir és d’antologia:

–       Teniente Moscoso del P.: Una posición no se puede considerar conquistada hasta que la infantería no le pone el pie encima.

 –       Recluta: Pero si la bomba o el misil son atómicos no se podrá acceder a ella por la radiación.

 –       Teniente Moscoso del P.: Bien cubiertos con una manta, sí.

Sense comentaris. Sort que érem asseguts a terra, perquè si no, hauríem caigut de tant de riure. No obstant això i tractant-se d’un exèrcit, potser és millor que les coses no hagin canviat gaire.

2.5 Festival de Música

Cartell del Festival de "Fin de Campamento"

Cartell del Festival de “Fin de Campamento”

Cap a finals de l’estada al CIR es va organitzar un festival de música. No sé ben bé com va anar, però m’hi vaig veure embolicat juntament amb un xicot de la comarca d’Osona que era d’una altra companyia. Com que els dos tocàvem la guitarra ens vam proposar cantar en català. No sabíem si ho podríem fer, però calia intentar-ho. Després d’uns tràmits inicials a les respectives companyies i d’haver-ne obtingut l’autorització, a l’exèrcit tot s’ha d’autoritzar, ens vam presentar a un dels organitzadors que vetllava per la qualitat de les ofertes artístiques. Feia la mili com a membre de la Banda de Música del CIR i es deia Bardagí, Josep Maria Bardagí.

Mestre Bardagí

Mestre Bardagí

Sí, sí, Bardagí. I amb els anys l’hem conegut com a “Mestre Bardagí”, el músic que dirigia la banda de música de les Maratons de TV3, lamentablement desaparegut, i pare del Bardagí dels “Glaucs”, el conjunt de música. Va ser una experiència interessant. De seguida ens vam entendre molt bé i va dir que defensaria la nostra proposta davant dels comandaments responsables de l’organització del festival.

Sembla ser que no va ser gaire difícil i el “Mestre Bardagí” ho va aconseguir. Per a nosaltres i per a dos companys més que  no coneixíem i que cadascú cantava pel seu compte. Aleshores, vam haver d’anar a veure un oficial encarregat de fer el cartell anunciador del festival. Li havíem de dir el nom artístic amb el que ens presentàvem per fer-ho constar en l’esmentat cartell. Com que no teníem pretensions, li vam dir que amb els nostres noms n’hi havia prou.

Programa de mà del "Festival de Fin de Campamento".

Programa de mà del “Festival de Fin de Campamento”.

I aquí comença la part més complicada de l’afer. En el meu cas convèncer-lo que havia de posar “Carles Miquel”, ni “Carlos” ni “Miguel”. No ho trobava gaire adequat perquè parece francés y estamos en España. Finalment, i amb una certa condescendència, ho va acceptar. El meu company, però ho va tenir més complicat i no precisament pel nom, sinó pels cognoms. Quan li va dir “Usart” de primer i “Serradesantferm” de segon… ¡Coño, más difícil que los vascos!. I ja veus el meu company lletrejant-li els cognoms. Mentre l’oficial els escrivia només li faltava treure la punteta de la llengua. Al final només hi va posar el primer cognom i prou. I això va servir perquè els altres dos companys també poguessin posar els seus noms en català.

La veritat és que el dia del festival ens tremolaven les cames quan vam sortir a l’escenari. No era por escènica. Era por “política”, per entendre’ns, compartida amb els altres dos companys. Tot i que havia estat acceptat i publicat, no les teníem totes. Era l’any 1972, l’Exèrcit era com era, molt majoritàriament franquista, i això de cantar en català… Ens semblava que ens ficàvem a la gola del llop. D’altra banda, tampoc no sabíem com ho acceptarien la resta de soldats. És cert que teníem el suport incondicional d’un bon nombre de soldats que s’havien assabentat que cantàvem en català, però no sabíem com reaccionaria la majoria. I, la veritat, és que va ser un èxit considerable i més per cantar en català que no pas per la nostra perícia artística, tot i que per no pecar de falsa modèstia val a dir que tampoc no ho fèiem tan malament, ni nosaltres ni els altres dos companys.

No vam cantar res de compromès ni cap cançó de cantant sospitós de rojo-separatista. Ja ni recordo quines cançons vam fer. Em vaga per la memòria que eren una mica bucòliques i una mica marxoses, amb bon ritme, perquè teníem clar el context i el tipus de públic, i probablement amb cançons com “La Vall del Riu Vermell”, per exemple, que és una gran cançó però poc adient, ens haurien tirat pedres.

Quan vam acabar la nostra actuació el Mestre Bardagí ens va venir a abraçar als quatre i ens va dir que gràcies a l’èxit que havíem tingut i com havia estat acceptat per la tropa, “a mi no em caurà un puro”.

Acabat el festival, ens va cridar un oficial, ens va felicitar lo habéis hecho muy bien i va voler deixar ben clar que hasta aquí hemos llegado; ahora a ser buenos soldados españoles. Ens semblà, només ens semblà, que de moment aquí s’acabava tot. I aquí s’acabà tot.

2.6 ¡¡SÍ, LO JURAMOS!!” // ¡¡SÍ, LO DUDAMOS!!

I per fi va arribar el dia en què deixàvem de ser reclutas i passàvem a ser soldados amb tots els honors.

El CIR es va omplir de pares, mares, avis, àvies, oncles, nòvies, dones casades amb futurs soldats i més d’un fill o filla que assistien a la solemne cerimònia de la “Jura de la Bandera”.

Per als de casa meva era una cerimònia trista. M’explicaré. El pare era republicà convençut i mai no es va poder treure de sobre la realitat del vençut i del represaliat. Aquella no era la seva bandera, la seva era la tricolor, i l’entristia molt que el seu fill hagués de jurar la rojigualda. N’havíem parlat en més d’una ocasió quan els caps de setmana ens deixaven anar cap a casa.

Em sembla, però, que el reconfortava saber que érem uns quants soldats els que n’havíem parlat, d’això, i que ens havíem conxorxat i posat d’acord.

L’acord consistia a dir “¡¡SÍ, LO DUDAMOS!!” de manera camuflada enmig de la resposta col·lectiva en el moment en què el Coronel del CIR fes la pregunta reglamentària de “Juráis…”  I després, passar sota la bandera fent veure, només fent veure, que li donàvem el petó de rigor. I curiosament, amb això ens sentíem valents perquè ens feia la sensació de fer una cosa arriscada. En fi, deixo aquesta part trista.

  1. Lleida i la caserna del Gardeny
Lleida

Lleida

Claustre del Roser

Claustre del Roser

De la ciutat de Lleida en guardo records molt bons. Les passejades pel Carrer Major, la Paeria, les visites a la Seu Vella, el Castell del Rei i la Suda, el monument dedicat a Indibil i Mandoni, el Convent del Roser –símbol de la resistència catalana en la Guerra de Successió-, el Segre…  I una barreja de sentiments i sensacions a la caserna del Gardeny.

La Seu Vella de Lleida

La Seu Vella de Lleida

Lleida és una magnífica ciutat amb molta història. IItirda o Ildirda n’era el nom abans de l’arribada dels romans. La hipòtesi més probable sobre el seu significat és la següent: el segment inicial il(i) significa “ciutat” en ibèric; el segment tir o dir probablement i en base als estudis etimològics que s’han fet, significa “llop”, i el llop era el símbol dels ilergetes. És a dir, que l’antiga Lleida molt probablement significava “La Ciutat dels Llops”. No està malament.

Monument a Indíbil i Mandoni, caps dels ilergetes.

Monument a Indíbil i Mandoni, caps dels ilergetes.

Els romans, que eren molt seus, el van transformar en Ilerda. El nom es va mantenir fins a la dominació musulmana, que el van canviar per Làrida.

L’any 1139, conquerida per Ramon Berenguer IV i Ermengol d’Urgell, repoblada amb gent del Pallars, de l’Urgell, de la Ribagorça i de Barcelona, inclosa ja en el domini lingüístic català, és quan la seva denominació esdevé Lleida.

Castell de Gardeny

Castell de Gardeny

I el Gardeny? El Castell de Gardeny, situat en el turó que li dóna nom, ha estat, ja des dels romans, un punt estratègic important. Juli Cèsar mateix hi va dirigir, des d’aquest indret, el setge d’Ilerda, que s’havia posicionat a favor de Pompeu en la guerra civil que els va enfrontar.

Ramon Berenguer IV, després de la conquesta de la Làrida musulmana, el va lliurar a l’Orde del Temple que hi instaurar una comanda a l’entorn de l’any 1152 que durà fins el 1314, quan el Papa Climent V abolí l’Orde.

El castell va tenir un paper important en la Guerra dels Segadors (1641-1652) i en la Guerra de Successió (1701-1714/15).

L’any 1996 la base militar va ser desmantellada i els terrenys venuts a la Paeria, que hi ha creat un Centre d’Interpretació de la Història de la Ciutat. També acollirà el Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida.

Caserna de Gardeny

Caserna de Gardeny

Però l’any 1972 encara era un aquarterament militar i allà em van destinar, al Regimiento de Cazadores de Montaña “Barcelona 63”. Els nous soldats, “els bultarracos” ens deien, hi vam arribar a primers d’octubre i quina va ser la nostra sorpresa en veure que hi havia molt poca tropa. “Estan de maniobres” ens van dir. Ens van distribuir i a mi em va tocar, per ser mestre, la Unidad de Destinos.

Aquesta Unidad és la que s’encarrega dels serveis en una caserna. Hi són els pintors (“els brotxes”, en l’argot casernari), els fusters (“els garlopes”) , els oficinistes (“els tecles”), els lampistes (“els xispes”), els mestres (“els profes”)… és a dir, els diversos oficis que mantenen la infraestructura casernària. I com és que també hi havia els mestres? Molt senzill, l’any 1972 encara hi havia un nivell d’analfabetisme sorprenent. L’any 1972 hi havia, al Gardeny, uns 1200 soldats dels quals 256 no tenien el títol de Graduat Escolar. I d’aquests, n’hi havia 26 d’analfabets quasi totals. Feina per als mestres.

Els veterans ens van dir que teníem un tinent d’aquells que es porta l’oli, que era el tinent de la Primera Compañía i també de la Unidad de Destinos, als soldats de la qual els tenia molta mania perquè per a ell no feien la mili, ja que en lloc de fer sempre instrucció militar també feien feinetes civils; que era un senyor que bevia molt i sovint es presentava més que torrat a l’hora de fer instrucció; que com més torrat anava més vermella tenia la cara; que tenia molta mala llet i una manera molt peculiar de parlar.

3.1 El Teniente Don AJ de Pantoja

 Ben aviat vam poder comprovar totes aquestes virtuts. Quan van tornar de les maniobres, tots enfangats i més bruts que una guilla, el tinent  Don AJ de Pantoja, un tros d’humanitat considerable, alt, més aviat una mica panxut, panxa cervesera, i una mica estret d’espatlles, va venir a presentar-se (és un dir) als nous soldats, als quals, ben formadets, ens va clavar una esbroncada de campionat i a tots ens va trobar defectes de vestimenta, de cabell massa llarg o de botes poc netes. “¡A parhtí de mañana, verei!”. Manera peculiar de parlar i una bona amenaça… Per anar fent ambient.

I el dia següent va ser… Va ser un dels moment més antològics de la meva vida militar.

Al matí, tots els soldats de la Unidad de Destinos vam anar a fer la nostra feina i, a la tarda, el Teniente” Don AJ de Pantoja ens va reunir a tots els nous de la Primera Compañía i de la Unidad de Destinos i ens va portar davant les quadres de les mules.

Intentaré transcriure la seva manera de parlar i, de debò que no és cap exageració. Probablement li hauria anat molt bé fer logopèdia quan era petit, però en aquells temps no s’estilava gaire fer-ne. Un masclot com ell ho hauria considerat una “mariconada” (amb perdó i sense voler ofendre  a ningú, perquè ho limito a l’argot purament militat).

Caserna de Gardeny amb les corts de les mules a la dreta.

Caserna de Gardeny amb les corts de les mules a la dreta.

A un de nosaltres li va dir: Thú, tsaca un mulo!

Mula ensenyant les dents. Foto de Francisco Garvi Talavera.

Mula ensenyant les dents. Foto de Francisco Garvi Talavera.

Tots els soldats sabíem que les mules són uns animals temibles. Les mossegades i les coces poden ser superlatives i poden fer força mal. I que cal saber tractar-les ideixar clar qui mana. Per tant, el pobre noi, a part de no saber com entrar a la quadra,

probablement no havia vist mai un mulo, almenys tant de la vora, i després de decidir quin trauria, cosa que li deuria costar déu i ajuda perquè va trigar una eternitat a aparèixer, va sortir de la quadra amb un braç que no se li podia haver fet més llarg. Al final d’aquest llarguíssim braç, seguia una corda que s’esforçava inútilment a tensar; i finalment va aparèixer una senyora mulassa. Va semblar que l’animal era conscient del protagonisme que prenia i ens va fer un bon recital de brams, d’esbufecs i de posturetes hípiques.

Hipòtesi: Mula fotent-se d'un soldat novell.

Hipòtesi: Mula fotent-se d’un soldat novell.

Situada la mulassa -i el soldat blanc de por i amarat de suor- davant la tropa asseguda a terra, el Teniente” Don AJ de Pantoja va començar la dissertació:

En el campamentho no habei aprendido ná de ná. Aquí, conmigo, vai a aprendé musho y a formao como exchelenthe soldao.

 – ¿Vei? ¡Eto e un mulo! Como podei comprobá, tiene cuathro patha y do oreja. Pero lo má importhanthe, lo má importhanthe… E que pientsa –i va dir-ho amb el dit índex assenyalant-se la templa dreta. Pietnsa y enthiende!!!!!!!! –insistint repetidament amb el dit a la templa i la veu ocupant tot l’espai.

L’animal, com si realment ho entengués, va sacsejar el cap tot llançant un sorollós esbufec, la qual cosa va ser aprofitada pel Teniente per reblar el clau de la seva sòlida i contundent argumentació:

–  ¿Lo vei?! ¿Lo vei?!

Podeu suposar com ens costava d’aguantar el riure. Aleshores, un company que no sabia que en aquells moments s’hi jugava el suïcidi, després de presentar-se segons les ordenances, li va preguntar:

– ¿Para ser teniente, se tiene que estudiar mucho?

 I la resposta, amb una actitud de catedràtic filosòfic, no cal ni comentar-la.

– Hay que thené uno ethudio profundo, tsuperiore e ÍNTHIMO!!!

Això de estudios íntimos va fer que no ens poguéssim aguantar més. Les rialles, més que desbordades i amb llàgrimes als ulls, van tenir conseqüències immediates: a més de fer-nos pelar més a tots, durant un parell de dies no vam poder sortir de la caserna, a la tarda, a fer la passejada per Lleida. No sé per què, però als qui no vam poder parar de riure al moment, malgrat els crits i les sancions, ens va agafar una mania…

No vaig ser l’únic, però cada vegada que ens passava revista, treia un bolígraf de la seva butxaca, el posava horitzontalment a l’arrel dels cabells del front i prenia el gruix del cilindre de l’estri com a patró de mesura per a la mida capil·lar. I normalment, quan arribava a mi, deia: Hombre, el maethro!! Ala, a pelá®tse!!

Si tenim en compte com es porten els cabells de curts a la “mili” i pensem que una tarda em va fer anar tres vegades seguides a pelar-me, ja us podeu imaginar la semblança entre el meu crani i una bola de billar. Vaig decidir anar a queixar-me al capità de la companyia, un menorquí tan calmós com diu la llegenda i al fill del qual jo li feia repàs perquè m’ho va demanar-ordenar, que en veure’m es va esverar i tot. Sé, perquè m’ho va dir, que quan va veure el Teniente Don AJ de Pantoja li va deixar clar que los soldados de mi compañía no pueden parecer de campo de concentración.

Una de les dèries del Teniente era que havíem de saber, sense cap mena de dubte, el Himno de Infantería, i vam viure la primera setmana al Gardeny passant “exàmens” continus. I qui no se’l sabia de cap a peus, no sortia a passejar. N’exposo la lletra tot seguit:

Escut d'Infanteria

Escut d’Infanteria

Ardor guerrero vibre en nuestras voces
y de amor patrio henchido el corazón 
entonemos el himno Sacrosanto
 
del deber, de la Patria y del Honor ¡Honor!

De los que amor y vida te consagran 
escucha España, la canción guerrera
 
canción que brota de almas que son tuyas
 
de labios que han besado tu Bandera.

De pechos que esperaron anhelantes 
besar la cruz aquella
que formaban la enseña de la Patria
y el arma con que habían de defenderla.

Nuestro anhelo es tu grandeza

Escut del "Barcelona 63"

Escut del “Barcelona 63”

que seas noble y fuerte.
Nuestro anhelo es tu grandeza
 
que seas noble y fuerte
y por verte temida y honrada
contentos tus hijos irán a la muerte.
Y por verte temida v honrada
contentos tus hijos irán a la muerte.
 
Si al caer en lucha fiera ven flotar
victoriosa la bandera
ante esa visión postrera
orgullosos morirán.
 
Y la patria, al que su vida le entregó
en la frente dolorida
le devuelve agradecida
el beso que recibió.
 
El esplendor de gloria que otros días

Darrera desfilada militar de l'era Zapatero. Mireu la cara del "legionario".

Darrera desfilada militar de l’era Zapatero. Mireu la cara del “legionario”.

tu celestial figura ha de envolver
que aún te queda la fiel Infantería
que, por saber morir, sabe vencer.
 
Y volarán tus hijos ansiosos al combate tu nombre invocarán.
Y la sangre enemiga en sus espadas
y la sangre española derramada
tu gloria y sus hazañas contarán.
 
Y estos soldados de tu Infantería
sienten que se apodera de sus pechos
con la épica nobleza y gallardía
el ansia altiva de los grandes hechos
te prometen ser fieles a la historia
y dignos de tu honor y de tu gloria.

No comento la sintaxi ni l’ús, per exemple, dels signes de puntuació. Si no estic mal informat, aquest himne va ser creat per dos cadets de l’Academia de Infantería de Toledo l’any 1908 amb el títol de Auras de Gloria. L’any 1911 dos germans van escriure la lletra definitiva i el titularen Himno de la Academia de Infantería. Posteriorment, la lletra va ser modificada parcialment i, per exemple, el vers con la épica nobleza y gallardía  substituia l’original con la épica nobleza castellana amb la intenció de fer-lo més globalment “espanyol”. Curiosament, no és fins el dia 12 de novembre de 1991, ja en plena democràcia (?) que aquest himne esdevé, oficialment, Himno del Arma de Infantería.

Personalment no comparteixo gens ni  mica ni els valors ni l’esperit que representen la lletra d’aquest himne. La mística de la mort heroico-imperialista no és un valor que comparteixi. Simplement l’he exposat  i que cadascú valori.

Deixant l’himne de banda, les pantojades, així en dèiem els soldats, van ser contínues i no paga la pena d’entretenir-s’hi més, perquè totes responien al mateix model.

3.2 El Sargento Margarito i el meu amic Emili

Regimiento de Cazadores de Montaña "Barcelona 63"

Regimiento de Cazadores de Montaña “Barcelona 63”

Impecable. Semblava que sempre sortia de la capseta, el Sargento Margarito. Ben polit, amb els uniformes planxadíssims, fins i tot el “chester” d’instrucció, sense faltar-li ni un detall. I no em pregunteu el nom real. Dubto que algun soldat el sabés de debò. El Sargento Margarito era el Sargento Margarito i prou. S’ho creia de debò, això de l’exèrcit, i cal reconèixer-li la virtut de suar la cansalada amb la tropa quan es feia la instrucció. Si havíem de córrer, ell corria el que més; si ens havíem d’arrossegar, ell s’arrossegava el que més; si havíem de marxar amb aire marcial, ell era tot un model a seguir. Ho volia tot impecable i perfecte, tal com ell s’esforçava i s’exigia a fer-ho. I així ens ho exigia a nosaltres.

Però no tothom està dotat per marxar marcant el pas sense errors ni fer les filigranes amb l’armament quan havíem de fer orden cerrado, és a dir, desfilar al pas i fer els moviments reglamentaris amb l’armament (que si ara sobre el hombro!, que si ara firmes!!, que si ara descanso!, que si ara presenten… armas!!, que si ara en prevención… Totes elles seguides del preceptiu “AR!!”

El meu amic Emili era un negat per a aquestes coses i el Sargento Margarito ho va detectar de seguida el primer dia que ens va dirigir la instrucció. Ens va aturar a tots, el va fer sortir de la formació i li va ordenar, a ell sol, que fes el que li manava. L’Emili era d’aquells del “pinyó fix”, és a dir, que no sabia coordinar braços i cames tot marcant el pas. En lloc de fer anar el braç dret amb la cama esquerra i el braç esquerre amb la cama dreta, com ho fem normalment quan caminem, no senyor! El braç dret li anava amb la cama dreta i l’esquerre amb l’esquerra, la qual cosa feia que es mogués amb una rigidesa total. I no hi havia manera. Tot un fracàs.

El va tractar i li va dir de tot. M’estalvio reproduir la rastellera d’insults homòfobs i humiliants que li va dedicar. La situació més esperpèntica, però, va passar quan li va preguntar:

–       ¿Que dirá tu novia si te ve haciendo el maric… de esa manera?

El "Sargento Margarito" sempre anava el primer.

El “Sargento Margarito” sempre anava el primer.

–       No tengo novia, mi Sargento.

–       ¿No tienes novia? ¿Es que eres maric… de verdad?

–       No, mi Sargento: Soy religioso.

La cara del Sargento Margarito  va transmutar-se en color i expressió. Del roig de l’ira va passar al blanc de l’estupefacció, i de la fúria en la mirada a la perplexitat del desconcert. Canviant radicalment d’actitud, encara va tenir l’habilitat de dir l’última paraula:

–       Pues con más razón tiene usted que marchar bien, porque todo buen español es medio monje y medio soldado.

I apa, aquí es va acabar el bròquil i a marxar marcant el pas tota la companyia sencera. L’Emili va continuar al seu aire de “pinyó fix”, però aquí van finalitzar tots els retrets.

3.3 El Capitán C.

InterruptorPrestatge 2Era la personificació d’una obsessió malaltissa per la neteja. Quan entrava en una dependència fregava el dit per damunt dels prestatges i dels marcs dels interruptors. Si el dit arrossegava una mica de pols… els encarregats de la dependència ja havíem begut oli. Podia caure una sanció com si res.

Una cosa, però, li agraíem tots els soldats: quan el Capitán C era l’oficial de cuina del mes, aquell mes menjàvem molt bé, aquell mes no entrava al magatzem de la cuina cap caixa de fruita per a la tropa amb la inscripció “Desecho de fruta para los cerdos”. N’hi havia uns quants, d’oficials i suboficials que es preocupaven per la qualitat del menjar de la tropa.

Això de la cuina, però, deuria ser com una mena de financera per a segons quins altres suboficials i oficials. Una vegada, entrant amb un company a fer un encàrrec al bar dels suboficials, vam sentir una conversa en què un suboficial li deia a un altre unes paraules semblants a aquestes: El mes que viene me toca cocina, podré comprarme un buen coche, como lo hizo el teniente Mengano al terminar su mes de cocina. Vam deduir que ni el Capitán C. ni cap dels oficials i suboficials que es preocupaven per la qualitat del menjar no es compraven un bon cotxe després de passar per la cuina.

Amb el Capitán C. vaig mantenir una llarga relació durant tot el meu temps a Lleida. El Capitán C., juntament amb el Capitán Capellán, és a dir, amb el mossèn de la caserna, un mossèn mallorquí que d’amagat parlava català amb nosaltres, eren els encarregats del funcionament del que s’anomenava Extensión Cultural, destí que pel fet de ser mestre se’m va atorgar.

3.4 Extensión Cultural

Vista aèria de l'antiga caserna de Gardeny.

Vista aèria de l’antiga caserna de Gardeny. Les dependències de “Extensión Cultural” eren sobre la “H” de l’esquerra, un edifici de dimensions més petites.

El Capitán C. passava molt sovint per les dependències. A part de la neteja i la pulcritud, que havia de ser òptima als lavabos, es preocupava de com anaven les classes, de com progressaven els soldats que hi assistien, de si ens faltava material, hojas y lapiceros, sobretot. I cada tres mesos, quan hi havia els exàmens dels soldats que anaven a llicenciar-se, ens valorava segons el nombre d’aprovats en la prova d’obtenció del Graduat Escolar.

Quan s’havien de fer els exàmens, pujava al Gardeny un inspector d’EGB de la Delegación Provincial del Ministerio de Educación y Ciencia i amb ell arribaven els impresos de les proves. Teòricament les proves les havia de corregir l’inspector, però a l’hora de la veritat, mentre ell feia petar la xerrada i compartia copetes de cava i vermutet pica-pica amb els oficials, ho fèiem els mestres de Extensión Cultural. I a fe de déu que érem generosos en la puntuació, fonamentalment per dues raons: primera, perquè corria el rumor que si un soldat suspenia podien allargar-li el període d’estada fins a l’examen següent, és a dir, tres mesos més de mili; segona, perquè sortir de la mili amb el títol de Graduat escolar podia significar o bé mantenir la feina, condició imposada per l’empresa en què treballava, o bé per trobar-ne una de millor.

De vegades l’inspector repassava unes quantes proves corregides per veure com ho havíem fet. Sort que amb el bon humor provocat per les copetes de cava sempre acabava “comprenent” els arguments no acadèmics que li explicàvem sobre el soldat “X”, el soldat “Y” o el soldat “Z”. I això sempre passava sota la benèvola, comprensiva i sorneguera mirada, en aquells moments, del Capitán C. I acabada la correcció, érem convidats a participar del pica-pica.

Les freqüents revistas a la dependència del Capitán C. és el que va propiciar que de tant en tant tinguéssim més d’una conversa sobre qüestions que anaven més enllà de la vida militar i de l’exèrcit i entréssim en temes més delicats. Per exemple, sobre coneixements culturals i científics, com si ens volgués fer entendre que a part de ser militar tenia un bon nivell de coneixements; sobre política i el paper de l’exèrcit en segons quines situacions; sobre Catalunya i vuestra manera de ser, la de los catalanes, que choca un poco con todo esto, un todo esto que sempre quedava en una ambigüitat que, probablement, era tan volguda per ell com per nosaltres… De vegades fins i tot van ser interessants, aquestes converses.

Certificat d'haver fet de mestre a Extensión Cultural

Certificat d’haver fet de mestre a Extensión Cultural

Els soldats que fèiem de mestres érem tres, normalment, cadascun amb un grup de diferent nivell i un altre soldat que duia l’oficina, és a dir, controlar l’assistència, que era obligatòria, i les necessitats de material. Els soldats que assistien a les classes de Extensión Cultural ens venien classificats de la manera següent: Hi havia el grup A, que eren els soldats amb el Certificat d’Escolaritat; el grup B, que eren els que no havien acabat l’escolaritat però sabien un mínim de llegir, d’escriure i de comptar; i el grup C, considerats analfabets quasi totals.  Cadascun de nosaltres tenia un grup i de tant en tant ens canviàvem perquè el grup C era realment duret.

Recordo el cas d’un soldat del grup C que havia vingut a fer la “mili” i que vivia a Alemanya. No sabia llegir, no sabia escriure, no sabia comptar, no sabia parlar castellà i amb prou feines entenia el que se li deia en aquesta llengua. Només parlava gallec i deia que sabia parlar alemany, cosa que ningú no va saber confirmar ni negar perquè cap de nosaltres no en teníem ni idea, d’alemany. Suposàvem que sí, perquè quan s’enfadava –que passava sovint perquè contínuament se sentia agredit- deixava anar una de paraules incomprensibles amb tonalitat i accent germànic, barrejades amb paraules gallegues, que déu n’hi do. De ben petit havia marxat amb els seus pares a Alemanya i no havia tornat mai a l’Estat espanyol. Només havia vingut a fer la “mili”. Vam decidir donar-li una atenció personalitzada perquè es defensés en castellà com més aviat millor. I no va ser fàcil. Era el més semblant a una bestioleta (o a una bestiolassa, perquè tot i que era baixet, era d’ossada ampla i cada braç seu era com una cuixa nostra) i reaccionava violentament a tot. La de conflictes que vam viure!!

Les dependències de Extensión Cultural s’omplien de soldats en acabar la instrucció del matí –cada dia, de dilluns a divendres fèiem una hora de classe- i quedaven buides a les tardes. Disposar d’un espai que a les tardes estava molt poc controlat, ho vam aprofitar molt bé. M’explicaré.

La majoria de soldats érem catalans i catalanoparlants i el grup següent més nombrós eren nascuts a Catalunya, de pares immigrants, sobretot d’Andalusia i en major  nombre castellanoparlants. I una minoria, per raons diverses, venia o d’algun altre punt de l’Estat o d’algun país d’Europa, ja que aquests darrers si venien a fer la “mili” els enviaven a Sant Climent i, des d’allà, els escampaven per les diverses instal·lacions militars de Catalunya. Els soldats parlàvem molt entre nosaltres i a mesura que ens anàvem agafant confiança i superàvem recels, anàvem tractant temes més personals, més ideològics, més polítics, més… més…

I un bon dia, parlant amb dos companys, un d’Artesa (ja no recordo si de Lleida o de Segre) que es deia Jordi O., pagès, i que tocava la

Faristol, llenguatge i gramàtica

Faristol, llenguatge i gramàtica

guitarra clàssica de meravella (va participar en el Festival de Sant Climent amb el nom de Jorge), i l’altre, Miquel C., que també era pagès i d’Arbeca, els vaig dir que sabia escriure en català. “Hosti, hosti, hosti! Que me n’ensenyaries?” –va dir el Jordi O. amb una cara d’il·lusió difícil de descriure. I el Miquel C. s’hi afegí al moment. No vaig dubtar ni un moment a dir-los que sí. I la pregunta va ser: “Bé, i on ho farem?”, perquè, esclar, no era fàcil i sí era arriscat.

El dia següent ho vaig comentar amb els companys mestres i oficinista de Extensión Cultural: “Això ho hem de planificar bé”. Va ser la seva resposta.

El "Cafè de la República"

El “Cafè de la República”

Faig un petit parèntesi. Els companys de Extensión Cultural eren (i ho són) unes persones magnífiques. El Josep Maria C. estudiava Econòmiques (molts anys després va ser comentarista d’afers econòmics en el programa“El Cafè de la República” d’en Joan Barril); el Jordi G. estudiava Biologia (ens hem vist pel carrer alguna vegada i ens hem retrobat al Facebook) i el Toni P., l’oficinista, era administratiu de professió. Al matí vam comentar-ho i a la tarda, en la soledat incontrolada de la dependència, ho vam planificar. Formava part de la planificació difondre la proposta entre els soldats de confiança i al cap d’una setmana ja teníem més de mitja dotzena de “valents”. I dic “valents”, perquè no tots els possibles alumnes van voler assumir el risc d’assistir a aquestes classes.

Ensenyes de "Capitán Capellán"

Ensenyes de “Capitán Capellán”

Que certes tardes, però, i en lloc de sortir a passejar per Lleida hi haguessin soldats que es quedessin a la caserna i anessin a Extensión Cultural, va despertar les sospites del Capitán Capellán. Tot i que sempre hi havia algú vigilant, una tarda s’hi va presentar per sorpresa i ens va enxampar en plena feina, és a dir, tots els “alumnes” amb un llibret a la mà que es deia “Faristol” i que cadascú se l’havia comprat en alguna llibreria de Lleida, i una pissarra quasi esborrada però amb algun final de paraula no castellana encara escrit. El Capitán Capellán s’havia quedat amagat, diguem-ho així, en una de les aules buides i havia esperat pacientment la nostra arribada i posta en escena.

Amb el seu català de Mallorca, ens va tractar d’insensats en amunt, si sabíem el que fèiem, etc., etc., etc. La nostra sorpresa va ser, però, que ell mateix ens va oferir una coartada. Ens va dir que de la mateixa manera que ell s’havia estranyat de què feien a Extensión Cultural uns soldats dues o tres tardes a la setmana, podien estranyar-se altres oficials o suboficials. Bé, ell diria, oficialmente, que un grupet de soldats i els mestres s’havien posat d’acord per fer una mena de clases particulares extraoficiales y gratuitas para mejorar el nivel cultural, que le habían solicitado el permiso pertinente y él se lo había concedido.

Una altra vista aèria de la caserna de Gardeny.

Una altra vista aèria de la caserna de Gardeny.

Així que, sota el mantell o la sotana protectora del, a partir d’aleshores, Mossèn Capità perquè sempre més vam parlar català entre ell i nosaltres, vam continuar amb les classes de Llengua Catalana, els anys 1972-1973, a la Caserna del Gardeny de Lleida. I les classes de català van originar poder parlar d’altres coses. La que va tenir més èxit i a la que s’hi van apuntar (és una manera de dir) més soldats, van ser unes sessions d’“Informació i Formació Sexual”, en col·laboració amb companys soldats que estudiaven Medicina. Tema Top Ten Mili, que vam haver de fer en castellà perquè contínuament hi anaven traient el cap suboficials i oficials para ver cómo tratan el tema estos chicos amb un interès més que notable.

Val a dir que el més arriscat de tot va ser tractar, amb un grupet reduït i molt triat i garbellat, el marxisme. Fer com una mena de seminari marxista mentre fèiem la mili va ser, si no quantitativament, sí qualitativament, un altre Top Ten.

Nomenament de Caporal

Nomenament de Caporal

Entremig de tot això, se’m va proposar per fer el curso de cabo, el vaig fer, el vaig aprovar i em van nomenar. Una mica més de paga al mes i una mica més de responsabilitat, si es pot dir així, en la meva etapa militar.

És aquí on reprenc allò de les “Comissions de Soldats”. He de reconèixer que orgànicament era una nebulosa, almenys a Lleida. En parlàvem en petit comitè a Extensión Cultural i amb algú més, algun “obrerete” conscienciat, però més enllà d’algunes reflexions i d’algunes xerrades i divagacions de què hauríem de fer si ens feien sortir al carrer, res més. Ah! I el seminari marxista!! Sabíem que en altres llocs funcionaven més o menys bé, però a Lleida, al Gardeny i en aquells moments…

3.5 La boira del Segre, la boira de Lleida

La boira a Lleida

La boira a Lleida

Una de bona i una de dolenta. La dolenta és que amb la boira, a l’hivern fa un fred que pela, a Lleida, i les nits eren dures, sobretot si tenim en compte que una finestra no tenia vidre i van trigar gairebé tot l’hivern a reparar-la. Fins i tot costava dormir. Jo no era dels que més es tapava, però dormia amb el pijama, a sobre el “chester” i tres mantes amb la del mig plegada per la meitat per fer més gruix. I així i tot els llençols eren humits quan ens ficàvem a la llitera. Si em semblava que jo dormia com momificat, els companys que dormien amb cinc mantes havien de sentir-se com en un sarcòfag. La bona és que en dies de boira molt espessa no es podia fer instrucció a l’aire lliure perquè no vèiem més enllà d’un parell de metres. I això de la boira tenia un altre aspecte força divertit.

De tothom és sabut que quan un militar es creua amb un altre militar de més graduació és d’obligació saludar-lo portant la mà dreta, amb els dits ben juntets i estiradets, a l’alçada del botó de la gorra o, dit d’una altra manera, a la templa dreta, allà on en el crani s’ajunten els ossos frontal i parietal dret. Doncs bé, els dies de boira molt espessa era impossible de saber, si et creuaves amb algú  mentre travessaves el pati d’armes, si aquest

A la vora del Segre, la boira.

A la vora del Segre, la boira.

“algú” era un superior, i sovint se sentien crits d’esbroncada d’algun suboficial o oficial renyant un soldadet per no haver-lo saludat segons prescriuen les ordenances. Curiosament, com de menor graduació era el militar no saludat més esbroncades queien, cosa que deixava al descobert els complexos i les inseguretats d’aquesta mena de personal. I aquí és quan ens ho passàvem bomba. Jugàvem, sí, uns quants jugàvem a passar ben a la vora d’algú i a no saludar. Si aquest algú era un soldadet com nosaltres, no passava res, però si era un militar d’esperit “xusquero” i acomplexat, de seguida se sentien la cridòria i les excuses. El més divertit, però, era que quan el “xusquero” començava a reclamar els seus drets d’obediència piramidal, el qui de nosaltres es trobava en la tessitura havia de començar a córrer i desaparèixer en la boira espessa. Sentir que es cridava, s’insultava o s’amenaçava a “ningú” ens divertia d’allò més, sobretot si qui cridava era el Teniente Don AJ de Pantoja.

Aquest cognom, el de “Pantoja”, deu de tenir quelcom d’especial, perquè el porta cada personatge… I que em disculpi la gent normal que se’n digui.

3.6 El Festival de la Patrona

Festival de la Patrona al Gardeny, 8 de desembre de 1972

Festival de la Patrona al Gardeny, 8 de desembre de 1972

La “Inmaculada Concepción” és la patrona de la Infanteria i el dia 8 de desembre s’havia de fer festa grossa. Un altre Teniente amb cognom de títol nobiliari, el Teniente C., era l’encarregat d’organitzar-lo. I un altre cop havíem de muntar una petita conxorxa, un contubernio, que dirien cert tipus de persones. Què podia fer jo? Doncs tornar a cantar, si era possible, en català.

El Teniente C, amb l’assessorament de soldats músics de la banda de la caserna i de les dues filles del Coronel del Regiment, que tenien més o menys la mateixa edat que nosaltres en aquell moment (servituds obligades, m’imagino), volia valorar la qualitat dels candidats a actuar i va citar tothom que volia participar-hi a una mena d’audició o de càsting a la Sala d’Actes de la caserna. M’hi vaig presentar amb una proposta de tres cançons: “El Bandoler”, de Lluís Llach, “El preso número 9”, de Joan Baez (la cantant de folk americana) i “El Cóndor pasa” tocada amb flauta dolça.

Cal reconèixer que el Teniente C. era una persona oberta, molt diferent al Teniente Don AJ de Pantoja, tant en les actituds com  pel  tracte de respecte a la tropa, no va posar cap inconvenient a cantar en català i, per sort, li va agradar la meva proposta,  la van avalar els soldats assessors i les dues filles del Coronel, sobretot la gran  -ja en parlarem-, i a partir d’aquí vam començar a muntar un conjunt musical. Per formar-ne part, s’hi van oferir tres dels músics de la banda, un percussionista i un contrabaix i un pianista fantàstic que també sabia tocar molt bé la guitarra; un company del nucli dur “catalanista” que treballava a “La Llar del Llibre” del carrer de Pelai de Barcelona, el Llorenç B., que també tocava la guitarra, i el bateria d’un conjunt d’una certa anomenada en aquells temps, “Vino Tinto”, de qui lamentablement no en recordo el nom.

Festival de la Patrona, el Conjunt.

Festival de la Patrona, el Conjunt.

Vam començar a assajar i una assistent permanent a tots els assajos va ser la filla gran del Coronel, una noia força bonica de qui no en diré el nom, que ben aviat em va mostrar un gran entusiasme personal. No entraré en detalls per respecte, però ben aviat vaig haver de marcar, amb delicadesa i afecte, límits a la relació que en proposava. Puc dir que allò que és racional es va imposar sobre allò que és emocional. Embolicar-se, ni que fos temporalment, amb la filla del Coronel no em va semblar ni adequat ni recomanable. A més, jo ja tenia nòvia i també li devia respecte. Em va costar unes quantes xerrades personals, unes quantes sessions de llàgrimes i unes quantes tardes de passejades i de bars (amb borratxera inclosa de la noia) per Lleida.

Aclarida la situació i sense rancúnies, la filla gran del Coronel va dedicar els seus encants femenins -que n’eren uns quants- i els seus esforços al company bateria de “Vino Tinto”. I amb ell, malgrat les meves recomanacions en sentit contrari, tant a la noia com al meu company, va reeixir. Temporalment, perquè en arribar la Primavera el meu company va voler desentendre-se’n, ja que acabava la seva mili. I sant tornem-hi amb les llàgrimes, les passejades i els bars amb borratxera inclosa per Lleida. Tot un drama.

Tot un drama que vull comentar una mica. Molt de tant en tant em ve a la memòria una de les coses que em deia la noia entre copa i copa i els ulls amarats: ¿Te imaginas la vida que me espera? Casarme con un militar, como quiere mi padre y si todo va bien,  después de habérseme cepillado unos cuantos desgraciados. Tinc la sensació que de poc servien i de poc deurien de servir les reflexions que jo li feia en el sentit que, si això li passava, seria perquè ella volia, perquè tenia prou empenta i personalitat perquè les coses fossin diferents. I em va deixar un amarg regust el dia que em va dir: Quiero alguien como tú i jo li vaig haver de dir que aquest “alguien” no era jo.

Dinar del dia de la Patrona, 8 de desembre de 1972

Dinar del dia de la Patrona, 8 de desembre de 1972

Tornem, però, al Festival que, simplement, va ser brutal. “El Bandoler”, amb els canvis de veu, va ser ovacionada al bell mig de la cançó un parell de vegades; “El Preso número 9” va ser molt aplaudit perquè això de ya lo van a fusilar i que está encerrado en su celda que diu la lletra,  va activar sensacions  molt properes a la vida castrense del moment; i “El Cóndor pasa” perquè els companys del conjunt van saber muntar un acompanyament musical per a la flauta realment impressionant. I el més sorprenent: la Sala d’Actes, amb gairebé tots els soldats de peu, aplaudint i demanant un bis de “El Bandoler”.  Els del conjunt ens vam emocionar tant que encara no sé com ho vam poder fer.

3.7 Permís per Nadal i Servei per Cap d’Any

Poc abans de les festes de Nadal el Capitán M., el de la meva companyia, em va fer cridar pel caporal de guàrdia, un cop fet el toc de retreta (el toc que diu que ja hem d’anar a dormir), al cos de guàrdia de manera urgent. Era el Oficial de Día, és a dir, el capità a qui li tocava està 24 hores de servei.

Ben estranyat i una mica preocupat, perquè no era gens normal cridar la gent a l’hora d’anar a dormir, hi vaig anar. La conversa va ser més o menys la següent:

– Cabo Fauró (jo ja era caporal, aleshores) le he hecho llamar porque es usted muy amigo del soldado Emilio V. y es usted una persona muy comedida. Quiero que vaya a la Compañía, hable con dicho soldado y con cuidado y esmero le diga que se presente en el Cuerpo de Guàrdia. Usted lo acompañará y esperará a que hable con él. Después acompañelo de nuevo a la Compañia con una orden que le daré y se la entrega al Cabo Cuartel y al soldado de la primera imaginaria.

¡A sus órdenes, mi Capitán! –vaig respondre tal com toca. ¿Si no es indiscreción, se puede saber el motivo?

 – Tengo que comunicarle que su padre ha muerto. Usted no le diga nada, se lo diré yo. A usted le necesito para que lo acompañe en este triste momento.

Em vaig quedar que si em punxen no em treuen sang i vaig respondre el primer que em va venir al cap:

 – ¡A sus órdenes, mi Capitán! Muchas gracias por su confianza.

Vaig girar cua i, acompanyat pel Caporal de Guàrdia, cap a la companyia de nou. No sé amb quina cara li vaig dir a l’Emili V. que havíem d’anar els dos al Cos de Guàrdia perquè el capità volia parlar amb nosaltres, però em va semblar sospitar que l’Emili va copsar que no seria una cosa agradable. Mentre anàvem a veure el capità l’Emili ens va cosir a preguntes, tant al Caporal de Guàrdia com a mi, i els dos vam haver de fer el paperot de dir-li que no en teníem ni idea. Esclar que, amb el nostre posat i la nostra cara, no podia esperar res de bo.

L’Emili va entrar al despatx del capità i va sortir al cap de breus moments. A les  nostres preguntes va respondre que el capità li havia dit que el seu pare es trobava en estat greu i crític i que li havia signat un permís per baixar a Cornellà de Llobregat, que era on vivia, aquella mateixa nit; que no podia autoritzar-lo a fer auto-stop perquè estava prohibit, però que li va donar un paper perquè si l’enxampava la Policia Militar l’ensenyés, ho comprendrien i no l’arrestarien. El Caporal de Guàrdia i jo vam intercanviar una mirada còmplice de comprensió i jo vaig tornar amb ell cap a la companyia intentant animar-lo dient-li que només seria un ensurt, que el pare es posaria bé aviat i que tornaríem a veure’ns en uns pocs dies.

Orden del Día del Regimiento del 27 de desembre de 1972

Orden del Día del Regimiento del 27 de desembre de 1972

Ens vam tornar a veure al cap de pocs dies, sí, passades les festes de Nadal, però sense allargar la simulació de fer veure que no n’havia sabut res.

Els dies de les festes de Nadal gairebé tots els soldats vam gaudir d’un permís, en dos torns, per passar dies amb la família. Els qui tenien permís per Nadal no en van tenir per Cap d’Any i a l’inrevés. A mi em va tocar, per atzar, Nadal, Sant Esteve i algun dia més. Per Cap d’Any em va tocar servei. I quin servei!!!

Nit de Cap d'Any

Nit de Cap d’Any

La Nit de Cap d’Any va ser heroica, quasi èpica. Primer, perquè em va tocar fer de Cabo Cuartel, és a dir, de responsables que a la seu de la nostra companyia tot estigués en ordre i com cal. En segon lloc, un sopar a la caserna en el qual tothom estava alegre i cadascú amb els seus motius, sobretot els que s’havien de llicenciar, perquè celebraven que aviat tornarien a casa definitivament. Passat el sopar, la cantina es va omplir de tots els “pringats” que havíem de ser allà, pendents de les campanades del canvi d’any i bevent fins i tot pels descosits. Això de beure sembla ser que va molt lligat amb certa interpretació de l’esperit militar. Al principi va ser divertit, diria que fins que un dels cambrers de la cantina va sortir amb una paella immensa i un cullerot amb la intenció de reforçar el toc de les campanes televisives.

A partir d’aquell moment, però, l’alcohol, sobretot ginebra de garrafot, va començar a fer estralls en la ment i en el cos de molts soldats i allà va començar un dels via crucis més penosos de la meva vida castrense. De mones, és a dir, de borratxeres, tothom sap que n’hi ha d’unes quantes menes: l’eufòrica, que acaba

Nit de Cap d'Any avançada

Nit de Cap d’Any, amb gresca una mica “avançada”.

sobtadament amb un semicoma etílic; la ploranera, perquè surten de manera desbocada totes les penes i frustracions acumulades i dura i dura i dura; l’agressiva, que pretén resoldre tots els contenciosos amb l’entorn humà a base de patacades; la discursiva, més pròpia de ments cultivades intel·lectualment i que en aquells moments es desprenen del superego freudià i entren en dinàmiques de míting sobre el tema que en aquells moments els passa pel cap… En fi, tot un quadre, perquè em vaig passar la nit portant soldadets en semicoma etílic al llit, soldadets amb ploreres sentimentals o que cridaven la seva mare desconsoladíssimament, separant soldadets disposats a fer-se la pell i havent de fer servir la meva superior i altíssima autoritat de Cabo Cuartel que en aquells moments no valia ni una punyetera merda i escoltant discursos sobre el sexe dels àngels, la lluita de classes, les crisis de fe religiosa, l’opressió nacional a la que estem sotmesos els catalans, les qualitats de la pasta de dents… I el millor de tot: fregant i netejant vomitades a tort i a dret i per totes bandes. I així se’m va fer de dia, evitant les intencions suïcides d’un company que es deia Bondia, que es volia llaçar per la finestra i que em va donar una gran malamatinada i un mal començament del dia, perquè n’estava ben tip i ja no m’aguantava dret.

3.8 Conflicte lingüístic a l’oficina de Mayoría

El brigada que feia de cap d’oficina de Mayoría de la nostra caserna, una oficina  que sembla ser que és molt important en qualsevol regiment,  es deia Arnau, de cognom. No cal molta imaginació per entendre que amb un cognom així havia de ser del país. A més, per si quedaven dubtes, només calia sentir el castellà que parlava. I els soldats que eren a l’oficina, almenys en aquells anys, tots, sense excepció, eren catalanoparlants.

Aquest simple fet produïa situacions força estranyes i paradoxals. Des de l’oficina de Mayoría s’establien moltes converses amb altres instal·lacions militars. Sovint es parlava amb el Govern Militar de Lleida, amb el Govern Militar de Barcelona, amb el mateix Ministerio de Defensa (no recordo si aleshores, l’any 1973, rebia aquest nom o un altre de diferent) i resulta que la major part de soldats que feien el servei militar en aquesta mena d’oficines eren catalanoparlants, tant a Catalunya com a Madrid i en altres indrets de la península. Així, doncs, que les converses telefòniques es feien majoritàriament en català. No deixava de ser curiosa, la situació, perquè es parlava en català de moltes coses oficiales del Ejército Español. I no era estrany veure el Coronel davant d’una taula d’un soldat mentre aquest parlava en català de un asunto importante, segons el Coronel, amb un altre soldat del Ministerio a Madrid. I el soldadet de la taula li traduïa al castellà allò que un altre soldadet deia en català des de Madrid.

Aquests soldats eren “la màfia catalana”, que deia el Coronel amb un cert to de broma i una mica de barreja rara entre suspicàcia i afecte. Però és que molts  militars que feia anys que vivien a Catalunya havien acabat per veure com a normal la situació. Però els que acabaven d’arribar, sobretot de la Academia, sovint s’escandalitzaven i feien uns escarafalls considerables.

Un nou tinent volia la segona línia

Un nou tinent volia la segona línia

Un dia va arribar destinat a Lleida un tinent acabadet de sortir de la Academia a qui li van encarregar, segons ell, la importante misión de dirigir la Oficina de Mayoría. Fetes les presentacions van anar per feina i es va quedar més que esgarrifat de veure que entre els soldats es parlava en català i que el brigada Arnau no només ho tolerava, sinó que també hi parlava. Va muntar un sarau de ca l’ample i va prohibir, bajo pena de arresto tornar a dir res en català, i l’esbroncada al brigada Arnau va ser majúscula.

A partir d’aquell moment el silenci es va imposar en aquesta oficina. Va ser un silenci força espès, perquè en entrar el Coronel i després de complir amb el ritual de rigor (tothom dempeus, ben quadradet, l’imprescindible ¡a sus órdenes, mi Coronel!, etc., etc., etc.,) va adonar-se que allà passava alguna cosa rara, que hi havia una tibantor anormal. En preguntar què passava, ningú, no va respondre, ningú. Ni els soldats ni el brigada Arnau no sabien com dir-ho. Aleshores, com si hagués fet una cosa important i hagués imposat l’ordre universal de les coses, el nou Teniente, convençut que faria mèrits, li va explicar al Coronel l’ordre que havia donat i les mesures a prendre en cas d’incompliment.

El Coronel, que feia molts anys que residia a Catalunya, que ja era un gat vell, que fins i tot es vantava que les seves filles eren catalanes, li va dir de manera ben seca: Pase a mi despacho.

Al cap d’una bona estona, sense haver-se sentit cap crit, el nou tinent va sortir del despatx del Coronel. Amb la cara pagava. No va dir res ni tampoc no es va retractar de res. Silenci. Les mirades d’intel·ligència entre els soldats van ser notòries i  el soldat més veterà, de fet, “l’amo” de l’oficina, que de cognom es deia Salich, va trencar el silenci demanant, en català, un document de  no-sé-què a un altre soldat. El brigada Arnau estava ben desconcertat i suava la cansalada, la resta de soldats ben expectants en la fragilitat del moment… El nou tinent, com si no hi fos o no hagués sentit res. Aquella estranya normalitat lingüística va ser represa de nou.

Potser us preguntareu com és que ho sé tan bé, això. És senzill. De vegades, per qüestions de Extensión Cultural algú de nosaltres havia d’anar a l’oficina de Mayoría i aquell dia, casualitats que succeeixen, m’hi va tocar anar a mi. El Salich i jo ens ho vam passar d’allò més bé, explicant-ho als nostres companys.

3.9 Una mala notícia per a mi: 3 de maig de 1973

Una nit, just després del toc de retreta, un company a qui la havia tocat fer guàrdia em va venir a buscar per dir-me que el capitán de cuartel volia parlar amb mi immediatament. Sabeu què és un déja vue, oi? Doncs això és el que em va semblar.

Vaig anar cap al cos de guàrdia molt preocupat. La salut de la meva mare passava per un mal moment, l’havien operat d’una estenosi pilòrica i em temia el pitjor. En arribar al cos de guàrdia el capità va seguir el mateix protocol que s’havia seguit amb el meu amic Emili, dient-me que el meu pare estava greu i que em tenia preparat un permís per baixar urgentment a Barcelona. Em va estranyar, perquè donava per suposat que es tractava de la mare, però ell em va aclarir que no, que amb qui havia parlat era amb ma mare i qui estava greu era el pare.

A la benzinera que hi havia a la carretera que uneix Lleida amb Saragossa i Barcelona, que quedava sota mateix del Gardeny, vaig tenir sort. No feia ni 10 minuts que feia auto-stop quan es va aturar un 600 a fer benzina que precisament anava a Barcelona.

El viatge va ser curiós: un senyor polonès que es defensava força bé en castellà i que duia el cotxe carregadíssim de barrets mexicans per distribuir-los entre les botigues de souvenirs  per a turistes que hi ha a la Rambla. A part del neguit pel que podia estar passant a casa, la incomoditat del viatge va ser considerable, perquè tot i anar assegut al costat del conductor, havia de portar uns quants barrets a la falda enfilats entre ells pel cucurutxo mexicà. Una mica tragicòmic.

El dia 1 de maig, és a dir, tot just dos dies abans, jo era a casa de rebaje de fin de semana i el meu pare em va cridar perquè anés amb ell a l’habitació que ens feia de saleta. Allà, tot emocionat, em va dir: “Va, cantem junts!”. Va assegurar-se de tenir la porta de la terrassa ben tancada i va treure un disc  d’aquells de pissarra que tenia amagat entre llibres. A una cara hi havia “Els Segadors” i a l’altra “La Internacional”, amb cors i orquestra. Era un disc enregistrat quan la República.

I tant, que vam cantar! I també vam plorar i ens vam abraçar. Puc dir que aquesta és la darrera imatge que tinc del meu pare. Dos dies després moria a causa d’un infart cardíac.

Sol·licitud de trasllat a BCN 1

Sol·licitud de trasllat a BCN 1

No m’entretinc a explicar detalls. Disposava d’un mes de permís per fer companyia a la mare i resoldre els afers que succeeixen després d’una defunció. Aquí, vull donar les gràcies als meus amics, sempre han estat unes persones fantàstiques, i a altres persones conegudes de la família que en aquells moments ens van donar suport.

Una de les qüestions a resoldre era el meu trasllat a una caserna de Barcelona. Ho havia de sol·licitar la meva mare i jo li vaig redactar els escrits.

Acabat el permís, a Lleida només hi vaig passar un mes més. El darrer dia em vaig acomiadar dels

Sol·licitud de trasllat a BCN 2

Sol·licitud de trasllat a BCN 2

companys molt emocionat, perquè havien preparat, a les dependències de Extensión Cultural un petit acte en què hi eren tota la Unidad de Destinos, tots els soldats que tenia d’alumnes, els meus companys catalanistes i esquerranosos de l’embrió de les “Comissions de Soldats” que estàvem creant, el Mossèn Capellà i fins i tot els capitans C. i M. No vaig trobar a faltar el Teniente Don AJ de Pantoja.

  1. Barcelona i la Caserna del Bruc
Caserna del Bruc

Caserna del Bruc

La Caserna del Bruc sembla un castell de la Ventafocs de Disney. Diguem, seriosament, que imita l’estil dels castells francesos dels segles XVII i XVIII. La caserna actual va ser dissenyada per dos enginyers militars l’any 1929, el coronel Vicente Martorell Portas i el tinent Vicente Martorell Otzet.

És una caserna que disposa d’un fons bibliogràfic important, uns 60.000 volums, i un arxiu militar amb documents interessant: plànols antics de la ciutat, el llistat de tots els presoners republicans que van ser al castell de Montjuïc… I molts documents considerats valuosos pels estudiosos de la història militar.

Aquest va ser el meu nou destí al qual m’hi vaig incorporar a primers de juliol de 1973. Vaig passar del “Barcelona 63” , a Lleida -sense saber què volia dir aquest “63”- al “Jaen 25” -, a Barcelona, sense haver sabut mai el perquè d’aquest “25”. Ho he intentat, de debò, però els documents consultats, a part de ser espessos de redacció i de contenir un enfilall indesxifrable de nombres, no en donen una raó clara. I a més, és curiós que a Lleida hi hagi el “Barcelona” i a Barcelona el “Jaen”. Quin hi deu haver a Jaen?  El “Gerona”? La lògica militar és extraordinària i deu de tenir les seves pròpies regles, difícils de comprendre des d’una perspectiva civil i ordinària.

Caserna militar del Bruc, Pedralbes, 1934. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Caserna militar del Bruc, Pedralbes, 1934. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

4.1 “Els enciams”, “els tomàquets” i el “Robert”

De la meva arribada al Bruc recordo dues coses que van passar tot just entrar. En primer lloc, en el Cuerpo de Guardia els soldats que hi havia es van ficar amb mi perquè portava els galons de caporal de color verd, “enciams”, en deien, que què havia fet amb els “tomàquets”, els galons de color vermell que portaven en aquella caserna; de si volia fer el notes, que d’on els havia tret, que ja veuria com s’emprenyarien els “jefes”… No entenia res. I en segon lloc, encara entenia menys que em diguessin “Robert”, com si em coneguessin de tota la vida amb aquest nom. La veritat és que no en vaig fer gaire cabal i vaig anar a veure l’Oficial de Guardia, a presentar-li els papers. Em va dir a quina companyia havia d’anar, la 3a, i que donades les meves circumstàncies d’incorporació al Jaen 25, sol·licités d’immediat el pase pernocta, passi que m’autoritzaria a dormir a casa totes les nits mentre estigués al toc de Diana a la caserna.

Quan vaig entrar a la companyia, sant tornem-hi amb els “enciams” i amb el “Robert” i aquí ja em vaig començar a estranyar, fins que vaig explicar que venia de Lleida, quin n’era el motiu i per què la mania de dir-me “Robert”. Els companys que m’interpel·laven ho van entendre de seguida: els “enciams”, d’acord, però que això de “Robert” era perquè m’assemblava moltíssim a un altre company que estava de permís i que encara trigaria un parell de dies a tornar.

La semblança havia de ser molt gran, perquè quan em vaig presentar, primer al Teniente  Otal L. –una excel·lent persona de qui ja en parlaré-, i després al Capitán ? –una altra gran persona-, de qui no en puc dir el nom perquè ja no el recordo, em van dir el mateix: què feia amb els “enciams” i “com és, Robert, que has tornat abans d’hora”. Així, en català. Ja en parlaré, també, d’aquest capità.

Aclarides les coses, tant l’un com l’altre em van dir que la semblança amb el tal “Robert” era notable i que les diferències passaven desapercebudes a primer cop d’ull.

Efectivament, al cap de dos dies, el Robert (ja li trec les cometes) i jo vam trobar-nos cara a cara i és difícil de dir qui dels dos va posar més cara de babau. Igual de baixets, igual de prims, igual de color d’ulls i de cabells semblants… La diferència més evident van ser les dents: el Robert tenia les pales davanteres superiors una mica separades i jo les tenia juntetes. No em  sorprendria que els companys encara estiguessin rient. Esclar, que teníem diferències, i evidents, però calia fixar-s’hi una mica. Amb el temps, poc, vam aprendre a treure’n beneficis, de la nostra semblança, i més d’un cop ens substituíem l’un a l’altre, fins i tot vam arribar a fer-ho en alguna guàrdia. Llàstima que no disposi de fotos. De vegades, si el Capità ens cridava o a l’un o a l’altre, ens deia: “Ensenya’m les dents!”. I s’assegurava que parlava amb qui volia. Li havien arribat notícies de les nostres “substitucions”.

A Barcelona se’m va acabar la ganga de fer de mestre i vaig haver de fer la instrucció com tothom, però no tenia res a veure amb la que es feia a Lleida. La més cansada de Barcelona era com la més lleugera de Lleida i el ritme de vida molt més relaxat.

4.2 Un incendi la nit de Sant Jaume

Incendi

Incendi

Encara no feia un mes que era a Barcelona que es va declarar un incendi a la vora de Vilafranca del Penedès. L’incendi va prendre unes mesures colossals i alguna autoritat va prendre la decisió de mobilitzar l’exèrcit per ajudar a combatre’l. Total, que a primera hora de la tarda de la vigília de Sant Jaume van fer el toc d’alerta, ens van reunir al pati d’armes i ens van dir que havíem d’anar a apagar foc.

Els caps militars anaven de bòlit organitzant l’expedició cap a Vilafranca i completament desbordats per la urgència. Al cap d’estar esperant un parell d’hores en el pati d’armes, ens van fer passar successivament per uns magatzems a recollir pics i pales, unes llaunes de menjar de campanya, fogonets de carbur per escalfar-les, mantes i cap als camions. Al front de l’expedició hi anava un brigada i a mi em va tocar anar al seu camió.

No sé com deuen anar actualment les coses, però allò va ser digne d’una pel·lícula de riure. Primer, vam quedar bloquejats per la densitat del trànsit a la Diagonal. Després, en arribar a Vilafranca, l’expedició no sabia ben bé on anar i vam fer una paradeta en un carrer que semblava una rambla, ple de gent que celebrava la revetlla de Sant Jaume. Us imagineu la pinta? Al mig d’una mena de festa major, un brigada preguntava a la gent: ¿Dónde está el incendio? Havíem sortit del Bruc cap a les 6 de la tarda i arribàvem a Vilafranca cap a les 9 de la nit.

Després d’unes quantes giragonses per carreteres de muntanya vam veure la resplendor de l’incendi i cap allà ens vam encaminar. Vam arribar a una mena de clariana gran al costat d’un camí rural on hi havia una dotació de bombers que estaven més que extenuats. S’alegraren moltíssim de veure’ns, però els va durar ben poc, perquè en baixar dels camions el brigada va voler fer una demostració d’autoritat i d’eficàcia militar i ens va fer formar a tots amb allò del ¡A cubrirse, ar! ¡Derecha, ar! i no sé quants “ars” més cap a la dreta, cap a l’esquerra… Total, que els bombers, després de creuar entre ells unes mirades d’aquelles que diuen si-que-anem-bé-cirerer, ens van considerar poc més que inútils i el cap de bombers de la dotació li va preguntar al brigada si havíem sopat. Pues que primero cenen y después ya les daremos instrucciones, va dir el bomber.

Doncs bé, vam treure les mantes, les llaunes, els fogonets i…  I els responsables de muntar la logística s’havien oblidat de posar els obrellaunes i les cantimplores d’aigua per fer cremar el carbur. Vam haver d’obrir les llaunes a cops de pic. Imagineu l’escena. Si a més us la imagineu amb uns quants soldats fent-ho expressament de manera ben exagerada, com si estiguessin obrint una rasa amb un gran esforç, ja teniu l’escena muntada.

Escena surrealista: el foc cremava violentament allà la vora, els bombers barallant-se feroçment amb l’incendi i un grup de soldats fent un pícnic al costat, asseguts sobre unes mantetes, i obrint llaunes a cops de pic mentre es trinxen de riure de la seva pròpia inutilitat i van menjant carn freda i gelatinosa de llauna amb un sabor desconegut quasi indescriptible.Incendi 4

No vam acabar de sopar. Era immoral està asseguts allà mentre els bombers maldaven per fer front al foc. Vam deixar les llaunes i vam convèncer el brigada que havíem de fer alguna cosa. A poc a poc ens vam anar posant al costat dels bombers fent el mateix que ells feien.

El foc és impressionant i imprevisible. Un grup de bombers i de soldats ens vam ficar bosc endins  i anàvem fent el que podíem. De cop i volta els bombers van començar a cridar: “Enrere, enrere!!”. El vent havia canviat de direcció i començava a córrer per sobre dels nostres caps saltant per les capçades dels arbres. Corria més ràpidament que nosaltres i vam tenir sort de no haver entrat més de 100 metres dins del bosc. Impressiona molt veure com el foc va més de pressa que tu per damunt del teu cap.

Hi vam passar tota la nit i de bon matí, esgotats, bruts de sutge per tot arreu i amb la cara ennegrida, els bombers li van dir al brigada que el foc estava controlat i que ja podíem marxar. Vam tornar cap al Bruc, ens vam dutxar, ens van reunir al pati d’armes i ens van donar el dia lliure. Me’n vaig anar a casa a dormir.

4.3 El Capità (?), el Tinent Otal L. i unes maniobres a Mieres i Rocacorba.

Mieres

Mieres

Ja he explicat que en arribar a Barcelona no vaig fer de mestre i estava sotmès a la vida militar sense concessions. M’havia lliurat de totes les maniobres militars que es feien a Lleida, però no va ser així quan em vaig incorporar a la caserna del Bruc. Així, doncs, que quan faltaven poc més de 15 dies per arribar al final de la meva vida militar… MANIOBRES!!

Per a aquells i aquelles que no sapigueu què són unes maniobres us diré, curt i ras, que es tracten d’un simulacre de combat. Porten els soldats a fer una excursió per la muntanya uns quants dies a fer veure que estan en “guerra” contra un hipotètic enemic. Sovint s’organitzen dos bàndols i a veure qui guanya. L’escenari d’aquestes maniobres va ser la zona fronterera entre les comarques de la Garrotxa (Mieres) i del Gironès (Rocacorba). I els enemics érem els soldats ordinaris contra unes companyies de Boinas Verdes.

Granollers de Rocacorba, casa on es van reunir els Remences per reclamar els seus dret.

Granollers de Rocacorba, casa on es van reunir els Remences per reclamar els seus dret.

Mieres, documentada des de l’any 834, era una petita població d’uns 500 habitants l’any 1973 (actualment uns 330) i forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. L’any 1484 va ser l’escenari de la Segona Guerra dels Remences en negar-se els pagesos a pagar els desmesurats tributs que exigien els senyors. Vés a saber si aquelles maniobres volien rememorar l’efemèride.

Rocacorba

Rocacorba

M’ha semblat oportú parlar del Capità (?) i del Tinent Otal L. en el marc d’aquestes maniobres per mostrar quin era el seu tarannà.

Placa commemorativa de la Guerra dels Remences, Amer

Placa commemorativa de la Guerra dels Remences, Amer

El Capità (?) es preocupava molt pel benestar de la tropa. Sense renunciar als principis d’intentar formar bons soldats i de mantenir la piràmide de l’autoritat, no suportava que se’ls fes patir perquè sí.

A aquesta manera de fer i de ser cal afegir-hi que era un oficial molt observat i controlat. Eren conegudes les seves simpaties per un Estat democràtic i, com es deia en l’argot del moment, van estar a punt d’ “empaperar-lo” unes quantes vegades, és a dir, d’incoar-li un expedient disciplinari i fins i tot algun Consejo de Guerra (almenys, això es deia per ràdio “mascuto”.

Vaig tenir unes quantes converses privades amb ell i no només mostrava simpaties per un Estat democràtic. Puc dir, sense anar gaire errat de comptes, que les seves simpaties es decantaven clarament pel PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), partit del quan en són hereves Iniciativa per Catalunya i Esquerra Unida i Alternativa, actual formacions polítiques.

No sé, però, si en un camp de batalla real hauria estat un bon militar. En les maniobres de Rocacorba figurava que ens enfrontàvem les unitats ordinàries d’infanteria, és a dir, nosaltres, contra la COE (Compañía de Operaciones Especiales), els famosos  “Boinas Verdes”, unitats d’elit de l’exèrcit espanyol.

El Capità, sempre preocupat per la tropa, va fer instal·lar la cuina de campanya, ben camuflada i ben coberta per aquelles xarxes bigarrades de coloraines boscoses, en un espai arraconat en una punta d’una petita i estreta vall. Les olles eren d’una mida considerable, d’aquelles d’hostaleria, per entendre’ns, i, per anar ràpids en el cuinar, a pressió, amb unes vàlvules força grandotes.

Pel que recordo, les COE havien de travessar les nostres línies i nosaltres els ho havíem d’impedir. No sé si era realment això, però en

Les COE

Les COE

donava tota la sensació. A priori, ni les COE no havien de saber on ens instal·làvem els ordinaris i els ordinaris no havíem de saber per on intentarien passar les COE. Normal, els exèrcits no saben què pensa fer l’enemic.

Em sembla, però, que les COE van saber ben aviat on s’havia instal·lat la nostra companyia perquè quan a la cuina es van posar a fer el primer àpat, les vàlvules d’aquelles immenses olles a pressió van començar a xiular com unes sirenes d’emergència.

Per reblar el clau, a la nit ens van ordenar fer una operació de reconeixement en què havíem d’anar motoritzats (jeeps i camions) per una de les principals carreteres de la zona, però amb els llums dels vehicles apagats, no fos cas que ens descobrissin. Com que per aquella carretera no s’havia tallat el trànsit normal, vam ser el fitó de les ires dels conductors i de les botzines dels cotxes  amb la qual cosa el xivarri va ser més que considerable al llarg de tot el recorregut que vam fer, d’anada i de tornada i amb els llums dels vehicles apagats.

General Pinochet després del cop d'Estat

General Pinochet després del cop d’Estat

El dia següent, 11 de setembre, data molt assenyalada per als catalans, vam assabentar-nos del cop d’Estat del General Pinochet, a Xile, i de la mort de Salvador Allende. No sé com descriure-ho, però entre molts de nosaltres es va escampar una barreja de ràbia continguda, d’impotència (què fèiem, allà, a part de l’imbècil!), de desesperació, de pena profunda, de ganes d’engegar tot allò a dida…Salvador Allende

Al capvespre, amb una lluna plena esplendorosa i lluminosa, sota les ordres del Tinent Otal, una secció de la companyia va sortir per fer una batuda nocturna i tallar possibles llocs de pas de les COE. Per caminois de muntanya vam arribar a una masia aïllada i en un prat que hi havia al davant vam descansar per sopar. Establerts els punts de vigilància, el Tinent Otal i tres soldats, el Josep Maria F., el Pariente (aquest n’era el cognom i com el coneixíem tots a la companyia) i jo mateix, vam adreçar-nos a la masia per comprar vi. Que a primeres hores de la nit un grup de soldats acampés davant la casa no els deuria fer gaire gràcia, als pagesos que hi vivien. El recel i el temor es reflectien clarament en la cara del matrimoni quan ens va obrir la porta. El Tinent, en català, els va explicar que érem una unitat de l’exèrcit que estàvem de maniobres, que soparíem allà al davant i que després, sense fer cap trencadissa de res ni cap malifeta, marxaríem silenciosament a complir amb la nostra missió.

Ens van dir que sí, que podien vendre’ns vi, que quant en volíem… Em va fer la sensació que fins i tot ens l’haurien regalat si fotíem el camp aviat. Vam pagar i vam endur-nos unes quantes garrafes amb el compromís de tornar-les un cop buides. En marxar, com era d’esperar, aquell senyors van tancar la porta a pany i forrellat.

Vam sopar, vam beure vi i hi va haver qui es va posar content,  qui es va posar molt content i qui, sense acabar d’emborratxar-se del tot, es va posar més que excessivament content. Tot i que em sap greu dir-ho, un dels qui més excessivament content es va posar va ser el mateix Tinent. Amb la llengua afluixada pel vi tots vam començar a parlar més del compte i se’m va ocórrer preguntar-li, al Tinent, com era que una persona com ell, tan amable, ponderada, sense fanfarronada, amb esperit demòcrata i dialogant s’havia fet militar. He de reconèixer que la resposta em va desconcertar. En castellà, perquè va dir que no sabia dir-ho en català, va respondre: ¡Por la reciedumbre de la vida militar! Recordaré sempre aquesta paraula: ¡Reciedumbre! El Diccionario de la Lengua Española de la Real Academia Española de la Lengua diu el següent: reciedumbre. (De recio.) Fuerza, fortaleza o vigor”. Ho deixo aquí.

I amb la llengua fluixa vam derivar cap al cop d’estat de Xile. Ens vam deixar anar, tant, que, víctima dels excessos etílics, el Tinent va proposar que aprofitant les maniobres ens revoltéssim contra el franquisme. Imagineu-vos la situació: uns soldats de tendències esquerranoses dient-li al Tinent Otal L. que què deia, si havia perdut el seny, que què podíem fer uns quants soldadets inexperts perduts per les muntanyes de la Garrotxa sense ni tan sols disposar de munició real… En fi… Delirant! I ens va costar convèncer-lo, a fe de déu!!

Passades les bafarades alcohòliques més eufòriques, el Tinent ens va demanar discreció i prudència sobre les seves paraules, cosa a la qual tots vam respondre que evidentment.

Ja ben entrada la nit, el Tinent va decidir enviar una avanzadilla exploradora  per un tram de la carretera secundària que hi havia per allà sota la sospita que per algun dels caminets que la travessava hi podia haver una de les rutes seguides per les COE. Per fer aquesta avanzadilla va triar tres soldats, els mateixos que l’havíem acompanyat a comprar el vi. “Aneu amb molt de compte!”, ens va dir en català, “i torneu de seguida que veieu alguna cosa sospitosa”. A la resta de la secció la va disposar estratègicament amagada pels vorals de la carretera i pels entorns.

De maniobres

De maniobres

I ara, estimats lectors, ve la narració més heroica i més “bomba” d’aquesta historieta. El Josep Maria F., un noi de Vila-Rodona, el Pariente, de l’Hospitalet de Llobregat i jo vam enfilar la carretera, ben silenciosament, caminant ara per un voral, ara per l’altre, això sí, travessant la carretera rapidíssimament, inclinats cap endavant amb una postura de vigília i atenció com si haguéssim d’entrar en combat,  amb el CETME a punt –sense bales, però a punt- i disposats a tot. Tan disposats que en sentir un soroll sospitós, com si algú caminés entre la boscúria que hi havia ran del voral, vam llançar-nos a terra, amagats en el desnivell del costat del voral. Silenci total i les armes apuntant. Passaven els minuts i allà no se sentia res. Parlant mig en signes mig en murmuri, vam decidir que un de nosaltres travessés la carretera en diagonal cap al voral contrari, allà on ens semblava haver sentit frec de peus. Li va tocar al Josep Maria F. En arribar al voral de l’altra banda un parell d’ombres plenes de fulles per totes bandes se li van tirar al damunt. Heroicament, el Pariente i jo vam sortir de l’amagatall fent veure que disparàvem i cridant com a bàrbars víkings allò de ¡Alto, rendíos! i, de cop i volta, tota una secció de boinas verdes ens va caure al damunt des de totes bandes, ens van immobilitzar, ens van desarmar, ens van sacsejar ben sacsejats i ens van agafar presoners. Van demanar que ens identifiquéssim, qui érem, a quina companyia pertanyíem i a quin regiment, etc., etc., etc.

Se’ns va presentar un oficial, un capità, ens va dir que érem presoners, que no féssim el ximple, que per nosaltres les maniobres havien acabat perquè ens durien al campament del Estado Mayor i que quan acabessin les maniobres ens retornarien a la nostra companyia.

La resta de la nit la vam passar caminant  per la muntanya, excepte una estona en què ens van dir que podíem dormir recolzats en el tronc d’un arbre fins a trenc d’alba. Ben vigilats, no fos cas que ens escapéssim, vam intentar dormir malgrat un fred que pelava, ben juntets per donar-nos escalfor. A mig matí, entre les 10 i les 11, ens van lliurar a l’autoritat competent i ens van “tancar”, ja que no podíem sortir ni per anar a fer pipí, en una tenda de campanya. Dintre la tenda, un cop sols, ens va agafar un atac d’histèria d’aquelles de riure fins a plorar. Vam ridiculitzar la situació, ens vam ridiculitzar a nosaltres mateixos fent paròdia de com havien anat les coses, vam ridiculitzar les COE i l’exèrcit sencer, vam ridiculitzar la guerra… Vam ridiculitzar-ho tot.

I quina no va ser la nostra sorpresa quan a primera hora de la tarda va entrar a la tenda el nostre Capità (?), el capità de la COE que ens havia capturat i els alts comandaments de les maniobres per parlar de com havia anat la nostra captura. Ho vam explicar i la discussió entre els comandaments va ser d’allò més curiosa. El capità de la COE va argumentar, amb una certa prepotència, que si hagués estat un cas real, ens haurien agafat sense que s’hagués disparat ni un tret. El nostre Capità es va empipar molt, va dir que això era impossible, que els seus soldats sabien molt bé què fer en circumstàncies com aquella, es va girar cap a nosaltres i ens va dir que expliquéssim detalladamente com vam saltar, el Pariente i jo, quan els de la COE van abraonar-se sobre el nostre company. Vam respondre que com si disparéssim en abanico i cridant com uns desesperats. ¿Disparásteis antes de que cayeran sobre vosotros y os desarmaran?, ens va preguntar. I vam respondre que sí. Un alt comandament ens va preguntar en quina direcció disparaven els nostres CETMEs i li vam dir com amb fermesa (això els agrada molt) i el Pariente, que era d’aquells soldats que s’ho prenia seriosament ho va dir molt vehentment, cap als guerrillers El capità de la COE va fer entrar un boina verde que va confirmar la nostra versió (li deuria caure el pèl, després) i el nostre Capità (?) va posar cara de triomf i, com aquell qui res, va dir-nos el següent:

–       Ahora estaríais los 3 muertos, junto con algunos guerrilleros, pero habríais dado la alarma y hubiéramos localizado al enemigo.

Quina il·lusió! Morts!

La qüestió és que els alts comandaments ho van donar per ver i ens van deixar anar, morts de gana i de fred –no ens l’havíem pogut treure de sobre- i després d’acomiadar-nos reglamentàriament vam pujar al jeep en què havia vingut el Capità (?) i cap a on hi havia la nostra companyia, que ens va rebre com si fóssim uns autèntics herois perquè vam ser els únics soldats que havíem caigut presoners. I va resultar que una animalada com aquesta va servir perquè les unitats ordinàries triomfessin sobre les COEs. Almenys això ens va dir el nostre Capità (?). Quina conya, oi?

4.4 LILI!!!

Cobertes de la Cartilla Militar

Cobertes de la Cartilla Militar

Aquesta és l’exclamació que diuen els soldats en finalitzar el servei militar. I aquesta va ser l’exclamació que vaig deixar anar a primers d’octubre quan vaig lliurar tot l’equipament militar, vestit de civil, i vaig marxar de la caserna del Bruc cap a casa i de manera definitiva.

Cartilla Militar, pàgines de valoració

Cartilla Militar, pàgines de valoració

Què en vaig extreure, d’una experiència com aquella? Seria fàcil fer una crítica a una institució com és un exèrcit, sigui l’espanyol o qualsevol altre, segur que fent servir tots els típics tòpics tindria un bon predicament; com ho seria si fes una crítica d’inspiració pacifista. No. Em quedo aquí, en un divertimento. Una crítica seriosa necessita un altre marc i una reflexió diferent. Potser més endavant la faci.

Recordant  Josep Maria Bardagí (Sant Climent), Pere Biete (Lleida), Llorenç Blasi (Lleida), Miquel Cabrol (Lleida), Josep Maria Cortés (Lleida), Toni Fernàndez (Sant Climent), Jesús Figuera. (Sant Climent i Lleida), Josep Maria Fuster (Barcelona), Jordi Guim, (Sant Climent i Lleida), Robert Mayoral (Barcelona), Jordi Oró. (Lleida), ? Pariente (Barcelona), Joan Maria Perarnau (Lleida), Josep Pla (Lleida), Emili Soro (Lleida), Joan U. (Sant Climent), Emili Vives. (Sant Climent i Lleida) i la resta de companys amb qui vaig compartir moltes hores, moltes històries, moltes idees, molts sentiments, certs riscos i més d’un excés.

Barcelona, octubre 2012 / gener 2013