ARA QUE JA NO CREC EN DÉU

Ara que ja no crec en déu, i d’això ja fa a la vora de 40 anys, em sento capaç de posar per escrit els meus motius, uns quants. Ho faig sense rancúnies al meu passat de creient ni a cap de les persones amb qui aleshores vaig compartir aquesta creença, i amb tot el respecte del que en sóc capaç cap a les bones persones que encara creuen en algun déu.

Remarco això de “les bones persones” perquè al llarg de la meva vida n’he trobat moltes, de persones, que s’han omplert la boca de “fe en déu” i, com diuen les escriptures, “per les seves obres els coneixereu”. I les seves obres no han estat, precisament, un model a seguir. Aquestes, no eren, ni són, “les bones persones”.

Tampoc no pretenc fer-ne una tesi (ni tan sols una tesina), sinó escriure d’una manera plana i senzilla unes reflexions que, de ben segur, no dec ser l’únic en haver-les fet.

Aniré enumerant aquests motius, només uns quants, que em semblen d’especial rellevància. L’ordre de l’exposició no és de prelació, almenys en la intenció, i només respon a l’ordre en què els he anat pensant a mesura que hi reflexionava.

  1. Sobre la figura de déu-pare. Una visió patriarcal.

Començaré aquesta reflexió per la figura atorgada a déu per les tres gran religions abrahàmiques: el judaisme, el cristianisme  i l’islamisme (l’ordre en què han estat citades només respon a criteris cronològics. I dic abrahàmiques perquè les tres prenen Abraham com a punt de referència

01-abraham

Abraham

 Aquesta figura és la del “Pare”. Vagi per endavant el meu respecte i admiració per la figura del “pare”, jo mateix en sóc, i sé que no és fàcil aquesta fantàstica i meravellosa funció basada en el mètode de l’assaig i l’error, sovint plena d’aquests darrers per defecte o per excés.

I les dues primeres preguntes són: per què déu ha de ser necessàriament pare?; per què no pot ser mare? Pot semblar una pregunta tòpica, però és tan meridianament clara que fins i tot em produeix una mica de vergonya respondre-la. En unes societats d’estructura patriarcal en què les dones han estat marginades de la vida pública en totes les seves manifestacions i reduïdes oficialment a la funció reproductiva (tot i que sovint amb grans responsabilitats en la funció productiva i en altres funcions més privades), la figura de déu havia de ser mascle. I la figura figuradament més afectuosa del mascle és la del pare, que no obstant això, no renuncia, en cap cas, a la representació de la màxima autoritat a la qual se li deu, si vols ser un bon i exemplar fill, obediència total.

02-deu-pare

Déu/Parell, obediència total.

De vegades s’ha volgut presentar la figura de déu com un ésser asexuat malgrat seguir-li dient pare, la qual cosa és, com a mínim, una contradicció en els termes. Però de més verdes en maduren, com és això de la virginitat i la maternitat simultànies en una mateixa dona en un mateix moment.

Què més implica, però, la figura d’un déu pare? En principi, tenir la necessitat que un ésser superior dicti les normes, que ens digui què està bé i què està malament, com si l’ésser humà fos incapaç de poder decidir per ell mateix sobre el bé i el mal.

03-taules-del-10-manaments

Les Taules de la Llei

I aquí prenen un paper fonamental els intermediaris. I qui són els intermediaris?  Aquells que han sentit la crida i han estat escollits per explicar-nos, a la resta de mortals, què vol aquest déu pare, com hem de fer allò que vol el déu pare, quan ho hem de fer i quant hem de fer: són els sacerdots, siguin rabins, mossens o imams.

L’actitud d’acatament que es desprèn d’aquest complir amb la voluntat del déu pare em recorda l’actitud de l’infant, és a dir, aquella actitud d’acceptació basada en l’admiració acrítica al pare (el pare ho sap tot, el pare tot ho fa bé, el pare és el millor…). Corrent el risc d’equivocar-me goso dir que aquesta actitud és una mostra d’infantilisme, és a dir, aquella etapa de la vida en què per manca de maduresa no podem prendre decisions per nosaltres mateixos i són els pares, els avis, els mestres i altres adults del nostre entorn els qui les prenen per nosaltres, els qui ens diuen què està bé i què està malament.

Potser ha arribat el moment d’assumir les responsabilitats i els riscos per nosaltres mateixos, deixar-nos anar de la tutela d’un ésser superior anomenat déu i esdevenir autors, directors i actors de la pròpia vida personal i de la vida col·lectiva.

 2. L’aportació de l’etimologia. La importància del significat de les paraules.

L’etimologia té la virtut de recordar-nos el significat original de les paraules, significat que en molts casos s’ha vist alterat per una significació posterior deguda a l’ús i en d’altres, oblidat. Tothom entén, per exemple, que “religió” és un “conjunt de creences i pràctiques que tenen per objecte retre culte a la divinitat” (DLC de l’IEC). Què volia dir, però, abans d’atorgar-li aquest significat?

10-cicero

Ciceró

D’entrada, la paraula religió prové del llatí religio-religione. Ciceró, 45 anys aC, afirmava que
la paraula es referia a relegere, és a dir, “rellegir”, ja que els entesos en el culte a la divinitat rellegien constantment les escriptures.Arribat aquest punt, em permeto una petita excursió etimològica.

11-lactantius

Lactanci

Aquesta interpretació, però, va ser rebutjada per Lactanci en el segle III dC amb l’argument que l’origen era en la paraula religare, “relligar”, perquè la religió és “un lligam entre déu i l’home” (en masculí, esclar).

12-sant-agusti

Sant Agustí

Fins i tot Sant Agustí´, en el segle IV dC, va donar la seva primera interpretació del terme; deia que religió procedia de religere, “reelegir”, perquè era a través de la religió que l’ésser humà reelegia de nou déu, del qual se n’havia separat elegint altres creences paganes. En una segona interpretació, Sant Agustí acull la teoria de Lactanci i torna al concepte de “relligar”.

Macrobi

Macrobi

I encara trobem una altra interpretació. Macrobi, també en el segle IV dC, diu  provéde relinquere, que significa “allò que ens han deixat els nostres avantpassats”.

De fet, i ben curiosament, aquestes interpretacions etimològiques semblen complementàries les unes de les altres: rellegir (escriptures/textos sagrats) per relligar (vinculació) i reelegir (acceptar) allò que creien i ens han deixat els nostres avantpassats (tradició transmesa pels nostres “majors”). També és curiós que la paraula relíquia signifiqui, segons el DLC de l’IEC, “vestigi d’una cosa passada, especialment que hom conserva com un record sagrat; allò que resta del cos d’un sant, del seu vestit, dels seus instruments de martiri, etc // Residu d’un tot.”

Sigui com sigui i s’interpreti etimològicament com s’interpreti, la religió és un vincle amb un ésser superior al qual se li atribueixen qualitats com la omnipotència (tot ho pot), la omnipresència (és a tot arreu), omnisciència (tot ho sap) i pietat i bondat infinites.

Què significa sacerdot? La paraula sacerdot procedeix del llatí sacerdos, sacerdotis, “encarregat de fer coses sagrades”, format de sacer, sacra, “sagrat” i l’arrel indoeuropea dhē-, “fer”.

Les coses sagrades, evidentment, no són ordinàries, són extraordinàries fins al punt de no ser d’aquest món. Per això els sacerdots són els intermediaris entre el sagrat (allò que és més que extraordinari) i el profà (allò que és simplement ordinari). Els intermediaris (amb diferents funcions més o menys estrictes o laxes segons la religió), entre els quals hi ha una jerarquia piramidal i vertical de dalt a baix inqüestionable, són els encarregats, cadascun al seu nivell, de dir als “fidels” què vol el déu-pare o si allò que fa cada fidel, en funció de la seva relació personal amb déu, s’hi adiu o no amb la interpretació correcta. I als “fidels” no els queda altra remei que obeir i acatar. La seva llibertat es redueix a acatar o a no acatar. Si acaten, fan el bé; si no acaten, potser no fan el mal totalment, però el bé queda totalment en entredit.

Rabí

Rabí

En el judaisme el nom que reben els intermediaris és rabí, que significa “el meu major”, tot i que també s’accepta “el meu mestre”.

Mossèn

Mossèn

En el cristianisme “nostrat” mossèn és l’abreviatura de la forma monsènyer, és a dir, monsenyor, que significa “senyor meu”. Si el significat de mossèn és clar, encara ho és més el significat de bisbe, que és el cap territorial d’un conjunt de mossens. Bisbe procedeix del llatí episcŏpu, que al seu torn procedeix del grec episkopos, que significa “guardià”. Arquebisbe vindria a ser “cap dels guardians” i Papa… A part del significat familiar i afectuós de pare, també, en majúscula, és el Cap de l’Església catòlica. Déu és el Pare  i el seu representant a la Terra és el Papa. I deixo els misteris trinitaris de banda perquè com a misteris que són, són una incògnita irresoluble.

Imam

Imam

El terme imam, nom de l’intermediari en l’islam (islam significa submissió a déu,)  té com  a significat original “conductor de la caravana”, o sigui el guia. No és d’estranyar perquè les travesses del desert demanaven un guiatge competent. Mahoma va ser el primer guia, el primer imam i, posteriorment, tot home a qui li delegava aquesta especial funció. I així, successivament al llarg dels temps. L’imam és el guia espiritual i temporal i aquesta doble funció és important per comprendre per què els Estats islàmics són règims en què allò que és espiritual i allò que es temporal (llei, política, economia, societat) són indestriables i tot ha d’estar sotmès a la voluntat d’Al·là, que no té altre significat que déu. La figura de l’imam no és exactament la del sacerdot. El seu paper principal és el de presidir i dirigir la pregària col·lectiva i pot ser qualsevol home que conegui bé el ritual i pugui fer de guia. Acabada la pregària, deixa de ser imam, almenys teòricament.

En resum, doncs, podem dir que els intermediaris, des dels més petits als més grans i amb les respectives variants, són els mestres-senyors-guies. Tot lligat i ben lligat i tot llegit i ben llegit, que és l’objectiu de tota religió.

Símbols de les tres religions

Símbols de les tres religions

La funció de lideratge exercida pels intermediaris no és exclusiva de les religions. En tot grup social, en tota col·lectivitat, sigui del tipus que sigui, existeix aquesta funció. En certs col·lectius el lideratge és indiscutible i està perfectament jerarquitzat. Qualsevol exèrcit n’és un bon exemple i la desobediència és castigada en proporció a la seva dimensió, des de l’amonestació verbal fins a la pena capital. Una ordre es compleix, ni tan sols es posa en dubte o es discuteix. En altres col·lectius la funció de lideratge no és tan rígida i si en el col·lectiu hi ha penetrat el sentit democràtic, les persones que l’exerceixen poden ser discutides, rellevades o destituïdes.

Les religions, per essència, no són democràtiques. Ni a déu ni als seus representants se’ls pot discutir res des de baix. Bé, des de baix, no es pot qüestionar res i si algú gosa fer-ho o se l’expulsa (abans se’l condemnava a mort amb maneres horroroses) o se’n va pel seu compte i funda una altra religió o subreligió.

Si monarquia significa “govern d’un” i aristocràcia significa “govern dels pocs”, democràcia significa “govern dels més”. Com tot invent humà, la democràcia no és perfecte, però és perfectible. Ho és perquè és canviable i no només de dalt a baix sinó de baix a dalt, encara que en aquest segon sentit sovint sigui massa difícil (proves històriques n’hi ha, i ben recentment, per cert, a l’Estat espanyol i al nostre país).

La democràcia es basa en el respecte al que és diferent a mi i a nosaltres, en el diàleg, en el debat i en la llei. Una llei democràtica, però, sempre pot estar en entredit, perquè com a llei sempre és millorable, canviable o derogable. Quan una llei democràtica es qüestiona, encara que sigui per una minoria, cal parlar-ne i aplicar allò que se’n diu resolució democràtica de conflictes, la qual cosa n’exclou l’ús de la força pel simple fet de ser el més fort. Suposo que queda clar que el crim, les seves causes i conseqüències, queda fora d’aquesta reflexió sobre la democràcia i la llei.

Disculpeu aquesta disquisició, més política que cap altra cosa, però em calia per establir la diferència entre les religions -més properes a la monarquia i a l’aristocràcia-, i la democràcia, de caràcter laic per definició. No vull entrar, en aquesta reflexió, en les diferents definicions de laïcisme o en els diferents significats de laïcisme i laïcitat, discussió reservada als entesos, cosa que jo no sóc. Em reduiré a dir que un dels significats de laïcitat (hi hauria qui en diria laïcisme), segons el DLC de l’IEC, “és el sistema que exclou les esglésies de l’exercici del poder polític o administratiu, i de l’organització de l’ensenyament”. I acabo aquest paràgraf amb el significat de laic, que procedeix del llatí laicus que significa “del poble”, que al seu torn deriva del grec laicos “el poble”.

Afirmo, doncs, el meu laïcisme (o laïcitat) socio-polític i el meu ateisme personal.

Fins i tot l’etimologia ens pot ser útil per ajudar-nos a situar les coses al seu lloc.

3. Les confrontacions entre religions i el domini sobre les consciències

Guerres de Religió

Guerres de Religió

No vull parlar de les guerres de religió. Ja se n’ha parlat prou i, lamentablement, sembla que encara n’hi ha i encara se’n parlarà. Actualment ja no hi ha dubtes que les guerres de religió eren l’excusa per combatre poders político-econòmico-militars enfrontats, i que s’utilitzaven les diferents fes i creences per justificar les lluites de poder i de domini. I quines atrocitats s’han fet –i es fan- en nom de les religions! Cal recordar la “Santa Inquisición”?

La Torà

La Torà

Quan utilitzo la paraula confrontació m’agradaria que s’entengués el contenciós

Antic Testament

Antic Testament

existent entre les diferents religions i sub-religions de cadascuna per erigir-se com la veritable i demostrar que les altres són falses o desviacions de la correcta. Quan des d’una religió es diu que és l’autèntica, es vol dir que les altres no ho són, cosa que ofèn, i molt, als fidels de les altres. I en què es diferencien? En les diferents interpretacions i tradicions que els intermediaris fan del que se’n diuen sagrades escriptures. I això passa en les tres religions abrahàmiques, les tres religions creadores i desenvolupadores del monoteisme.

El Nou Testament

El Nou Testament

A partir d’Abraham, apareixen successivament Moisès, Jesucrist i Mahoma.

L¡Alcorà

L¡Alcorà

Les tres religions es refereixen al mateix déu, sigui anomenat  Jahvè o Jehovà (nom propi de déu per als jueus), Déu-Pare/Jesucrist-Déu-Fill (noms propis de déu per als cristians), Al·là (déu en àrab i nom de déu per als àrabs). Es pot dir que del judaisme en deriva el cristianisme i del judaisme i del cristianisme en deriva l’islamisme. La cadena Adam, Abraham (Ibrahim en àrab), Moisès (Mussa en àrab) i Jesús (Issa, en àrab) es tanca amb Mahoma, el darrer i més gran dels grans profetes per a l’Islam.

 

És així com les tres grans religions monoteistes comparteixen part de les sagrades escriptures: la Torà del judaisme i l’Antic Testament del cristianisme són pràcticament el mateix; el Nou testament, que reconeix Jesús com a Messies (i per tant, déu), és rebutjat pel judaisme, però és reconegut com a gran profeta per l’islamisme, que no li reconeix la divinitat. I l’islamisme diu que amb l’Alcorà se superen, per mal interpretats, la Torà/Antic Testament i els Evangelis. Certament, amb l’Alcorà es culmina l’absolutisme religiós iniciat amb el judaisme, perquè l’Alcorà regula tots els aspectes de la vida individual i col·lectiva, des dels més insignificants, com la manera de vestir, als més importants, com la llei que regula tota la vida social política i econòmica.

Malgrat les evidents diferències de les tres religions, totes les sagrades escriptures tenen un important factor comú: el domini de les consciències, la submissió, d’una o altra manera, a la voluntat de déu, i aquest domini de les consciències és el poder més gran que existeix. Els encarregats d’exercir aquest domini sobre el conjunt de la humanitat són els intermediaris (rabins, mossens, imams), organitzats en una jerarquia de poder inqüestionable. I quan es qüestiona, apareix una nova religió o una subreligió d’una religió ja existent, com ja he dit anteriorment. La qüestió és la disputa pel poder sobre les consciències.

Personalment, rebutjo aquest control extern a mi, almenys en el que en sóc conscient, de la meva pròpia consciència.

4. Sobre “la bona gent” i el valor de l’ètica humanista

Quanta “bona gent” ha fet de la religió, amb una sinceritat i bona fe indiscutibles,  la seva norma de conducta!

Cal acceptar que durant milers d’anys la religió ha servit per organitzar les societats, per regular les conductes de les persones i ha servit, també, per evitar que els uns estripessin els altres i els altres els uns dintre d’un mateix context social i cultural. Si el context no era el mateix, la cosa ja canviava.

Parlem, però, de la “bona gent”. Teòricament, una de les intencions de la religió és fer el bé. “Estimaràs el proïsme com a tu mateix”, diu un dels preceptes cristians. I no estan gaire lluny d’aquest precepte d’altres de similars de les altres dues religions. Però si algú o un altre col·lectiu no era de la mateixa religió, se’ls qualificava d’“infidels” i calia “convertir-los”. I si no es volien convertir voluntàriament, calia “destruir-los”, en nom de déu, perquè aquesta era la seva voluntat. Això pensava fins i tot la “bona gent”. Com podien ser “bona gent” aquells que idolatraven un déu no vertader? O aquella altra “bona gent” que es desviava de la recta interpretació, segons els intermediaris, de les sagrades escriptures?  I ha estat així que molta “bona gent” s’enfrontava i encara s’enfronta a molta altra “bona gent”. Així ha estat la manipulació de les religions sobre la consciència de la “bona gent” sincera de cor.

Certament, sempre hi ha hagut, en les tres religions, “bona gent” disposada al diàleg i a la concòrdia, amant de fer el bé a tothom sense distincions. Però aquesta “bona gent” gairebé mai no ha tingut poder religiós, que molt sovint volia dir polític i econòmic, i massa sovint ha estat desprestigiada o fins i tot perseguida, acusada de “tova” com a mínim o tractada com a traïdora perquè no combatia els enemics de la veritable fe.

Valors humans

Valors humans

Potser ha arribat el moment de pensar que per ser “bona gent” no ens cal cap religió, si no el respecte cap a les altres persones pel simple fet de ser éssers humans, que no cal que cap déu ens ho mani, ni d’una manera ni d’una altra perquè és una exigència simplement humana.

 

 

 

5. Qui va crear a qui? La gènesi humana de Jehovà-Déu-Al·là

La Creació. Qui va crear a qui?

La Creació. Qui va crear a qui?

El primer llibre de la Torà i per tant de l’Antic Testament és el Gènesi (tot i que no va ser el primer a ser escrit), títol que la versió grega va donar al primer llibre del Pentateuc. En el Gènesi, que vol dir “orígen” hi ha dos relats de la Creació.

Els versicles 1.26, 1.27 i 1.28 del primer relat diuen el següent:

1.26 Déu digué:

– Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.

1.27 Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona.

1.28 Déu els beneí dient-los:

  • Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra.

En el segon relat, la creació de l’home (mascle) i la dona (femella) es troben en els versicles 2.7 i 2.21

 2.7 Llavors el Senyor Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es va convertir en un ésser viu.

Quan veu que “no és bo que l’home estigui sol”, crea la dona:31-creacio-deva

2.21 Llavors el Senyor Déu va fer caure l’home en un son profund… prengué una de les seves costelles… De la costella… va fer-ne la dona..

L’ésser humà sempre s’ha preguntat sobre els seus orígens. Només cal recordar les preguntes típiques: “D’on venim? Quins van ser els primers humans? Ens creà algú? Com i quan comença la vida?…” I a manca de respostes científiques i racionals basades en el coneixement, les respostes sempre han estat mitològiques i basades en alguna mena de revelació facilitada per un ésser superior capaç de fer allò que no comprenem ni podem fer. Fins que ho comprenem o, si bé de moment no ho podem fer o no ens interessa, ja ho farem, si és possible. Els límits de la ciència i del coneixement encara estan per fixar, si és que es poden fixar abans de la hipotètica autodestrucció humana o de la fi del planeta o del nostre sistema solar.

Quan la ciència ha pogut donar raons de la formació de la vida i de la seva evolució, el Gènesi s’ha transformat en literatura. En general, les esglésies cristianes, a excepció de les tendències creacionistes, han admès el Gènesi com a expressió literària de la Creació, una manera d’explicar-la de manera metafòrica i intel·ligible per als éssers humans de fa milers d’anys.

El primer relat gairebé frega la igualtat tot i que en un primer moment només parla de l’home. Immediatament, però, estableix la distinció home-dona. Fent-ne una interpretació generosament oberta la “semblança i la imatge” potser es refereix a tots dos.

El segon relat, amb perdó per l’expressió, no té sobralles. Déu crea l’home (mascle) i quan veu que cap altra ésser de la creació li lleva la solitud, l’adorm, li pren una costella… Et voilà, apareix la dona (femella) per fer-li companyia. Sospito que és  a partir d’aquí que a la dona se li dóna el paper d’acompanyant perpetu, l’actor secundari que serveix per realçar l’actor protagonista. Queda prou clar en el desenvolupament històric que han tingut les tres religions: les dones sempre han tingut un paper secundari i aquest paper s’ha traslladat als àmbits social i cultural. Només cal recordar la famosa frase “al darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona”. Al darrere. Eva, Sarah (les altres dones d’Abraham compten molt poc), Maria i Khadija. Cadascuna amb el seu paper, més o menys important, però al darrera.

Hipàtia d'Alexandria

Hipàtia d’Alexandria

Paga la pena recordar el cas d’Hipàtia d’Alexandria, filòsofa neoplatònica, matemàtica, astrònoma, inventora… que va ser linxada dins d’una església, l’any 415 dC, per una multitud cristiana fanatitzada. Diguem, per dir-ho breument, que els coneixements que tenia no acabaven d’encaixar amb l’ortodòxia científica i política ni la cosmovisió cristiana del Patriarca Ciril, cap de l’església a Egipte, i el conjunt de sacerdots i autoritats eclesiàstiques.

Aquí em ve de gust introduir un comentari sobre la bruixeria. És una qüestió colateral, però parlant del paper de la dona em sembla que s’hi escau.

21-bruixes

Crema de bruixes

Des de temps ancestrals han existit dones coneixedores de les propietats i facultats guaridores de les plantes. Això per una banda. De l’altra, el paper de màxima autoritat “científica” de l’Església, en el pensament de la qual hi havia la convicció que tot coneixement que no emanés de la fe o de la doctrina oficial era un coneixement diabòlic o, com a mínim, erroni, que calia combatre de totes les maneres possibles. I ja tenim l’enfrontament servit.

Desconec si històricament hi ha cap bruixa que destaqui pels seus coneixements o per la seva resistència a abandonar unes pràctiques qualificades de bruixeria, i si ha existit ja se n’ha encarregat la historiografia oficial d’amagar-la o de fer-la desaparèixer. Al capdavall, una bruixa no valia la pena, i si se la torturava i se la condemnava a morir públicament a la foguera era perquè s’ho mereixia. Calia parlar del càstig, que servia d’avís i d’exemple, i no de la castigada. I el càstig s’imposava per disposar d’uns coneixements i realitzar unes pràctiques que s’escapaven del control patriarcal de l’església i del poder.

En una societat en què la lluita per la igualtat de sexes en drets és, per fi, en primer pla, és difícil d’admetre religions de base patriarcal i doctrina masclista. De fet, es fa difícil admetre la Religió. Així, sense adjectius.

6. Una altra vida?

Si et portes bé i compleixes amb la llei de déu, aniràs al cel. si no, aniràs a l’infern; i si només compleixes amitges… al purgatori. I els pobrets que no han pogut ni complir ni incomplir perquè encara no tenien ús de raó i han mort abans de tenir-lo, als llimbs.

El Purgatori

El Purgatori

El Cel

El Cel

L'Infern

L’Infern

 

Els Llimbs

Els Llimbs

Sí, ho he dit de manera una mica barroera. ho sé. És com una caricatura del que més solemnement afirma, en aquest cas, el cristianisme.

I no cal parlar del nombre de verges que esperen, dalt del cel, l’arribada de cadascun dels fidels musulmans que moren havent complit amb els manaments d’Al·là.

Dit d’una altra manera: segons aquestes religions, hi ha recompensa als qui en aquesta vida han estat “bones persones”, de la qual cosa es pot deduir que cal portar-nos bé, que cal fer el bé en aquesta vida per gaudir eternament de la felicitat en l’altra vida.

Al meu modest entendre, té molt més mèrit ser “bona persona” i fer el bé en aquesta vida pel simple fet de ser humans sense esperar res a canvi. Té molt més mèrit ser “bona persona” per exigència ètica en aquesta vida, que ser-ho en funció d’una recompensa per a una altra vida en l’hipotètic i suposat cas que aquesta altra vida arribés a existir.

7. La ciència i la raó

Ciència i Religió

Ciència i Religió

La ciència i la raó han anat prenent terreny progressivament a la religió en la cpomprensió i explicació d’això que anomenem cosmos. Si abans la religió donava explicacions de tot i del per què de tot sense perdre la dimensió del misteri, ara és la ciència la que explica allò que hem arribat a saber i la raó demana explicacions comprensibles sobre les coses.

Han estat diverses les aportacions filosòfiques que han arribat a la conclusió següent: per a les coses del món físic, la ciència i la raó han de donar les respostes; per a les coses de déu i sobre la moral (el bé i el mal), n’hi ha prou amb la fe. L’averroisme, per exemple (Averrois, filòsof musulmà). Un intent intel·ligent d’evitar la confrontació entre raó i fe i de reservar-se l’àmbit de l’ètica per al manteniment del domini de les consciències.

Ciència i Religió

Ciència i Religió

No calen explicacions sobrenaturals, no calen explicacions mitològiques; els misteris han esdevinguts incògnites que cal tractar en processos de recerca. I la construcció de les consciències i dels valors és cosa nostra, cosa de les persones vivint en diàleg, debat i llibertat.

No ens calen ni déus ni ídols.

Solsona, agost 2016

Advertisements

4 Respostes to “ARA QUE JA NO CREC EN DÉU”

  1. Manel Says:

    Ja ho deia, ara no recordo qui, que és més cristià aquell ateu que treballa pel proïsme, que aquell que va a missa cada diumenge però no pensa ni amb el seu veí.

  2. miquel ferret Says:

    Ahir ho deia Paco Ibañez, que ho havia dit algun filòsof alemany: Déu no va crear l’home. Va ser l’home que va crear Déu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: