Archive for setembre de 2012

AUTONOMIA? FEDERALISME? INDEPENDÈNCIA?

22 setembre, 2012

És innegable que la societat catalana està immersa en el debat de quina ha de ser la forma política que li pot anar millor i de com ha de ser la seva relació amb l’Estat espanyol.

No és un debat nou. Des de l’any 1714 fins a l’actualitat, i sempre que hi ha hagut un mínim marc democràtic, el problema de l’encaix, o no, de Catalunya dins d’Espanya s’ha posat damunt la taula. Només ha esta sota dictadures, amb la visió de la “España Una”, que aquest debat no ha estat públic, és a dir, que s’ha mantingut en una arriscada i perillosa clandestinitat en els cercles polítics i en un sentiment amagat compartit en ambients familiars o d’amistat. Sentiment i debat no extensibles, però, a tota la població catalana degut a les fortes onades d’immigració d’altres zones de l’Estat espanyol en el segle XX, desconeixedores de la història de Catalunya i, fins i tot, de la seva pròpia història, sobre la qual, a tot estirar, tenien una idea intencionadament i interessadament distorsionada. I en el segle XXI, ja amb una autonomia limitada, desconeguda també per a la població vinguda amb les onades migratòries d’arreu del món.

Pot ser interessant fer un recorregut pels diversos intents històrics d’articular un Estat espanyol respectuós amb el fet diferencial català i veure si s’aconseguí o no i si és realment possible aquesta articulació. Per començar, cal fixar-nos en les dates següents:

1760 – Primer Memorial de Greuges

1869 – Pacte Federal de Tortosa

1883 – Projecte de Constitució de l’Estat Català

1885 – Segon Memorial de Greuges

1888 –  Petició a la Reina Regent, Maria Cristina d’Habsburg-Lorena

1892 – Les Bases de Manresa, presentades al Rei Alfons XII el 1895

1914 – La Mancomunitat de Catalunya, (1914-1925)

1931 – Estatut de Núria

1932 – Estatut del 32 (1932-1939)

1979 – L’Estatut de Sau (1979-2006)

2006 – L’Estatut de Miravet (2006-…)

Es pot dit que totes aquestes dates responen a intents més o menys reeixits, o fracassats, de fer reconèixer l’entitat política, social, econòmica, jurídica i cultural catalanes, és a dir, la nació catalana, i d’articular un Estat espanyol capaç de reconèixer-la com a tal.

Reprodueixo parcialment o íntegrament els documents corresponents a les dates esmentades i hi faig constar els enllaços que hi donen accés per si es considera oportú o convenient consultar-los.

Primer “Memorial de Greuges”, 1760.

Redactat en castellà, va ser presentat al rei Carles III, a Madrid, per representants de les ciutats de Barcelona, Palma de Mallorca, Saragossa i València.

Sense posar gens ni mica en dubte la unitat de la Corona, més aviat el contrari, s’hi reclamava el retorn de les institucions de la Corona d’Aragó anteriors als Decrets de Nova Planta. El llenguatge emprat en aquest “Memorial” tot i ser clar en les reivindicacions, és florit -propi de l’època-, prudent i apegalosament afalagador a la figura del Rei, fins i tot amb el seu pare que va ser, ni més ni menys, que Felip V. Val la pena de mostrar-ne uns fragments prou significatius.

«Algunos deben de pensar que si los españoles tienen un mismo rey conviene que tengamos una misma ley para que sea perfecta la armonía, la correspondencia y la unión de las partes de esta monarquía.”

 ”Al contrario, la misma política, la prudencia y la propia razón natural dictan que, siendo diferentes los climas de las regiones y los carácteres de los habitantes, han de ser diferentes sus leyes para que el todo sea bien ordenado y el cuerpo de esta monarquía llegue a ser feliz». 

 «Son tantos y tan patentes los agravios que, presentándoos algunos, diremos menos de los que todos sabemos que sufrimos».

«Los procesos y las escrituras de los siglos pasados están redactados en la lengua del pueblo, que, al cabo del tiempo, los castellanos llegan a comprender medianamente, pero nunca la totalidad del vocabulario, y aún menos la fuerza de muchas palabras, de la inteligencia de las cuales depende la justa decisión de los pleitos». Porque, según hemos dicho, aquí se habla una lengua particular; y aunque en las ciudades y villas principales hay mucha gente que entiende y habla la castellana, a pesar de todo, los labradores no la saben hablar ni la entienden».

«Nos encontramos en la triste necesidad de manifestar nuestra desdicha y de implorar vuestra real clemencia». 

Per fer-ne la lectura completa, podeu anar a l’enllaç següent:

http://materials.accat.cat/revista_3/rev3_doc_memorials.htm

La resposta va ser tot un seguit de mesures més aviat contràries. Vegem-ne uns exemples:

–       1768   Imposició de l’ensenyament primari en castellà (Real Cédula de 23 de junio de 1768)

–       1772   Prohibició de l’ús de la llengua catalana en els llibres de comptabilitat

–       1773   Prohibició de l’ús de la llengua catalana en els llibres de text

–       1778 Prohibició de l’ús de la llengua catalana en tots els llibres en general

I regnant ja el seu fill, Carles IV,

1801 Prohibició del teatre en llengua catalana

Pacte Federal de Tortosa, 1869

També conegut  com a Pacte de Tortosa, és una proposta d’organització de l’Estat espanyol feta pels partits republicans de tall federal d’Aragó, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. És la primera manifestació política d’intenció federalista que es materialitza a l’Estat espanyol.

Aprofitant la instauració de la Primera República el 1873, intentà, sense èxit, proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, model de república que tampoc no reeixí, ja que acabà imposant-se un model de república unitària. D’altra banda, la República instaurada no va durar gaire més d’un any i va començar el període conegut com a Segona Restauració Borbònica, amb Alfons XII com a Rei.

Els representants dels comitès republicans democràtics federals d’Aragó, Catalunya, València i Balears, als seus correligionaris.

 […] El partit republicà espanyol és cridat a una gran missió, i deu de complir-la. Per a ell ha acabat el període de la propaganda i ha arribat ja el de la realització pràctica de les seues doctrines. És un fet de convenciment universal a Espanya que per a constituir definitiva i sòlidament el país, per a donar l’expansió necessària a tots els interessos trobats, no hi ha més solució que la República, un mitjà més eficaç que els nostres principis regeneradors. Per a continuar l’obra de la Revolució i solidar-la, […] ens havem reunit, associat i concertat els representats del poble republicà d’Aragó, Catalunya, València i Balears, animats de la resolució firmíssima, irrompible d’oposar un cercat poderós a la marxa de la reacció, vinga d’on vinga i siga qui siga aquell que l’alente en els seus funestos propòsits i la guie al seu desastrós camí.

 […] Aragó, Catalunya i València, unides per la seua situació topogràfica, solidàries en els seus interessos més preuats, confoses pels seus records històrics, semblants sinó iguals en caràcter i costums, èmules dignes de la seua passió per la llibertat, estan cridades per la seua natura, a marxar unides, a viure aliades i a complir juntes els més alts destins provincials de la nostra raça. Ens unim per resistir a la tirania i a fur d’aragonesos, catalans i valencians, evocant en el nostre favor honrosos antecedents històrics, tenim dret a esperar que mereixerà la importància deguda la nostra resolució firmíssima.

 […]Som republicans, creguem que la República democràtica sols és possible a Espanya, davall una forma federal; però com cap persona ignora, la federació no és la separació. […] D’acord tots, doncs, a aquestes consideracions generals, els representats dels comitès republicans reunits a Tortosa es constitueixen en Assemblea confederada i representen a l’aprovació de les seus representats i a la consideració dels republicans de tota Espanya les següents bases:

Aquests fragments formen part de la introducció, traduïda al català, del Pacte Federal de Tortosa que tot seguit és presentat en la redacció en llengua original castellana.

 “1.- Los ciudadanos reunidos convienen en que las tres antiguas provincias de Aragón, Catalunya y Valencia, inclusas las islas Baleares, estén aliadas y estén unidas para todo lo que se refiera a la conducta del partido republicano y a la causa de la Revolución, sin que en manera alguna se entienda por esto que pretendan separarse del resto de España.

2.- Asimismo manifiestan que la forma de gobierno que cree conveniente para España es la República Democrática y Federal, con todas sus legítimas y naturales consecuencias.

3.- El partido republicano democrático y federal de las expresadas provincias completará su organización en la forma siguiente: Habrá comités locales, de distrito judicial, provinciales y de Estado. Los comités locales se establecerán en todas las poblaciones, los de distrito judicial en las que sean cabeza de partido, los provinciales en las capitales de Estado en Barcelona, Valencia y Zaragoza que representarán respectivamente a Catalunya, Valencia y Aragón. El comité de las islas Baleares se entenderá con el comité de Estado de Cataluña

4.- Los representantes aquí reunidos manifiestan que no consideran conveniente apelar a la fuerza material por el sólo hecho de que las Cortes Constituyentes voten de forma monárquica, siempre que en lo sucesivo no se conculquen los principios proclamados por la Revolución de Septiembre; pero convencidos de los males queinevitablemente ha de producir la monarquía, declinan toda responsabilidad de los que se ocasionen con su establecimiento.

Projecte de Constitució de l’Estat Català, 1883

És un nou intent d’organitzar un Estat espanyol federal que, com l’anterior, fracassa estrepitosament.

http://www.parlament.cat/activitat/cataleg/TJC7.pdf        (pàgines XVIII a XXIV)

El segon “Memorial de Greuges”, 1885.

Nom en què és conegut popularment la “Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña” presentada a Madrid al Rei Alfons XII. Tampoc, en aquesta ocasió es posa en entredit la unitat de la corona, ni tan sols la “unidad de la patria española”. De lectura recomanable. Cliqueu l’enllaç.

http://www.xtec.cat/~jrovira6/restau11/greuges1.htm

Potser l’únic èxit del “Memorial” i de la “Petició” va ser el manteniment del dret civil català. Res més.

Les Bases de Manresa, 1895

“Bases per a la Constitució Regional Catalana”. Aquest és el  nom oficial. Convé remarcar l’adjectiu regional perquè sovint, des de certs àmbits, diguem-ne de manera discreta “centralistes”, sempre s’han explicat com a document “separatista”.

Les “Bases de Manresa” oscil·laven entre un model federal per a Espanya i, en relació a la forma de govern a Catalunya, un retorn a les Constitucions Catalanes de 1575. Proclamaven la sobirania de Catalunya, organitzaven el territori a partir d’una base comarcal, proclamaven l’oficialitat de la llengua catalana i fixaven la creació d’un cos de voluntaris per a la contribució a la formació de l’exèrcit espanyol.

Ignoraven, però, les noves realitats socials que anaven sorgint en una societat industrialitzada i es mantenien mecanismes predemocràtics, com el funcionament del poder legislatiu, l’elecció de govern, el sistema de votació, el tracte amb l’Església Catòlica …

[PDF]

LES BASES DE MANRESA DEL 1892 PODER  – IES Montilivi

http://www.iesmontilivi.net/arees/…/web/…/Bases%20de%20Manresa.pdf

La Mancomunitat de Catalunya, 1914-1925

Malgrat tenir, només, funcions administratives que no anaven més enllà de les competències de les Diputacions provincials, va realitzar autèntiques funcions de govern. De fet, va representar el primer reconeixement de la personalitat de Catalunya per part de l’Estat espanyol des del 1714.

Article 1. Les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, acollint-se al Reial Decret de 18 de desembre del 1913, s’uneixen indefinidament per constituir la Mancomunitat catalana, que es regirà per les disposicions d’aquest Estatut i pels acords de l’Assemblea i del Consell presos dintre les seves atribucions.

 Article 2. Seran de competència de la Mancomunitat tots els serveis i totes les funcions que la legislació provincial vigent permet establir i exercitar a les Diputacions provincials.

  […].

 Article 4. La Mancomunitat serà representada pel President i governada per una Junta o Assemblea deliberant i un Consell permanent.

Formaran part de l’Assemblea tots els Diputats provincials de les Diputocions mancomunades.

 Presidirà l’Assemblea de la Mancomunitat el Diputat que ella mateixa hagi designat en constituïr-se. El President de l’Assemblea ho serà també del Consell permanent.

  […]

 El Consell permanent serà format pel President de l’Assemblea i per vuit vocals designats per aquesta votació.

  […]

 Correspondrà al Consell permanent fer complir els acords presos per l’Assemblea dins de la seva competència; regir, ordenar i vigilar l’aplicació dels pressupostos; dirigir i reglamentar l’execució i el funcionament de tots els serveis de la Mancomunitat. 

La Mancomunitat va ser paralitzada per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, Capità  General de Catalunya l’any 1923, i dissolta el 20 de març de 1925. A més, aquesta Dictadura hi posà un gran interès a desfer l’obra que la Mancomunitat havia fet.

L’Estatut de Núria i l’Estatut del 1932

El 12 d’abril de 1931 Luís Companys, proclamava la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Poques hores després, Francesc Macià, des del mateix balcó i anant més enllà del que s’acordà en el Pacte de Sant Sebastià, proclamava la República Catalana en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques.

El conflicte amb el govern provisional de la República estava servit. Finalment, ni República Catalana ni Federació de Repúbliques Ibèriques: República unitària i Estatut d’Autonomia amb el restabliment de la Generalitat.

Arribar a l’Estatut del 1932, però, va ser llarg i difícil. L’Estatut de Núria va ser aprovat el 26 de juliol de 1931, primer, per 1.063 ajuntaments de Catalunya (el 98%), després, el 2 d’agost del mateix any –havent votat el 75% de la població masculina major d’edat (les dones no tenien dret a vot)-, va ser aprovat per 595.205 vots a favor i 3.286 en contra.

Una llarguíssima i pesada negociació, plena de retallades (això de les retallades ja veiem que ve de molt lluny) i amb una oposició ferotge de la ultradreta espanyola va acabar amb l’aprovació de les Corts el 9 de setembre de 1932. Aquest Estatut retallat és el conegut amb el nom de l’Estatut del 32.

Els dos estatuts es poden trobar, comparats, en l’enllaç següent:

L’Estatut de Núria (1932). Els Estatuts de Catalunya comparats

La Guerra (In)Civil –no m’agrada l’adjectiu “civil” com a complement d’un nom com “guerra”-, va acabar amb totes les prerrogatives, ja de per si una mica minses, de l’Estatut del 32.

Una de les primeres mesures que el general Francisco Franco va prendre quan les seves tropes van entrar a Catalunya després de la batalla de Terol, va ser derogar, per decret, l’Estatut de Catalunya. El text de l’esmentat decret és el següent:

 Llei de derogació de l´Estatut de Catalunya pel general Franco.(1938)

El Alzamiento Nacional significó en el orden político la ruptura con todas las instituciones que implicase negación de los valores que se intentaba restaurar. Y es claro que, cualquiera que sea concepción de la vida local que inspire normas futuras, el Estatuto Cataluña, en mala hora concedido por la República, dejó de tener validez, en el orden jurídico español, desde el día diecisiete de julio de mil novecientos treinta y seis. No sería preciso, pues, hacer ninguna declaración en este sentido.

Pero la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán plantea el problema, estrictamente administrativo, de deducir consecuencias prácticas de aquella abrogación. Importa, por consiguiente, restablecer un régimen de derecho público que, de acuerdo con el principio de unidad de la Patria, devuelva aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España.

En consecuencia, a propuesta del Ministro del Interior y previa deliberación del Consejo de Ministros

Dispongo:

Artículo 1. La Administración del Estado, la provincial y la municipal en las provincias de Lérida, Tarragona, Barcelona y Gerona se regirán por las normas generales aplicables a las demás provincias.

Artículo 2. Sin prejuicio de la liquidación del régimen establecido por el Estatuto de Cataluña, se consideran revertidos al Estado la competencia de legislación y ejecución que le corresponde en los territorios de derecho común y los servicios que fueron cedidos a la región catalana en virtud de la Ley de quince de septiembre de mil novecientos treinta dos.

Burgos, 5 de abril de 1938. FRANCISCO FRANCO

La repressió franquista contra tot allò que feia olor de llibertat i democràcia va ser terrible a tot Espanya. En el cas de Catalunya cal afegir-hi la persecució contra la llengua i la cultura, que va ser  espaordidora i va atiar, fins a extrems delirants, l’odi més irracional i atàvic contra els catalans. Parlar de genocidi cultural no és cap exageració. Vegeu-ne uns exemples en l’enllaç indicat tot seguit.

 http://www.unitat.cat/articles/repressio.html

 El franquisme durà el que durà el seu creador. Després de la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975, començà el procés que és conegut amb el nom de “la Transició”, que consistí en el període de temps en què es va trigar a redactar la nova Constitució, aprovada en referèndum el 6 de desembre de 1978.

Aquesta Constitució és el resultat d’un estira i arronsa entre els representants del tardofranquisme i els representants de diverses forces democràtiques antifranquistes. Una mostra d’aquest estira i arronsa és l’Article 2:

Article 2

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

M’he permès la llicència de marcar en colors diferents uns supòsits: en blau, l’aportació tardofranquista amb la qual, de ben segur, hi estaven d’acord els representants democràtics de tendències centralistes i jacobines; en taronja, l’aportació de representants democràtics de tendències federalistes, nacionalistes i/o partidàries del reconeixement del dret d’autodeterminació; en gris, la llavor del “café para todos”, no fos cas que…; en vermell, una obvietat que la pràctica posterior ha demostrat que no tothom entén igual.

El pànic a la “dissolubilitat” (pànic que només s’entén quan la “indissolubilitat” és qüestionada, i si ho és, per alguna cosa serà) queda reflectida en diversos articles de la Constitució. Posem un exemple:

Article 8

1. Les Forces Armades, constituïdes per I’Exèrcit de Terra, l’Armada i I’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i I’ordenament constitucional.

 Que les Forces Armades de qualsevol país tinguin com a missió garantir-ne la sobirania, la independència i l’ordenament constitucional podem dir que està fora de tot dubte. I aquesta garantia deu d’implicar, òbviament, la “integritat territorial”. Aleshores, per què remarcar-ho d’una manera tan explícita? La resposta també em sembla òbvia: perquè no es refien que tots els territoris sentin que formen part d’Espanya o d’una manera determinada d’entendre Espanya, que és la seva i prou. Per tant, és un avís a possibles temptacions secessionistes o separatistes.

I com és, que n’hi ha? La resposta deu ser en la Història.

De fet, des d’una mentalitat nacional-espanyolista deuen recordar molt bé que determinats territoris formen part d’Espanya no per lliure elecció, sinó per la força de les armes i per “Decrets de Nova Planta” que s’entossudeixen a mantenir (cal tenir molt en compte que el famós “Decret de Nova Planta” no està abolit). A Espanya hi ha un “nosaltres” (els espanyols com cal, amb pedigree, vaja) i un “vosaltres” (uns “espanyols” que cal “vigilar”, poc fiables, sense pedrigree, que ho poden ser de bon grat o per força).

De fet, des d’una mentalitat nacional-espanyolista deuen recordar molt bé que determinats territoris formen part d’Espanya no per lliure elecció, sinó per la força de les armes i per “Decrets de Nova Planta” que s’entossudeixen a mantenir (cal tenir molt en compte que el famós “Decret de Nova Planta” no està abolit). A Espanya hi ha un “nosaltres” (els espanyols com cal, amb pedigree, vaja) i un “vosaltres” (uns “espanyols” que cal “vigilar”, poc fiables, sense pedrigree, que ho poden ser de bon grat o per força).

És clar que el raonament anterior és transversal socialment parlant i que, també objectivament i socialment, hi ha tota una colla de problemes més que importants en comú entre les classes populars d’una banda i de l’altra de l’Ebre, per entendre’ns, però una cosa no treu l’altra en cap de les dues direccions.

La Constitució de 1978 empara els estatuts d’autonomia i, evidentment, el conegut popularment com l’ “Estatut de Sau” de 1979. Es pot consultar en l’enllaç següent:

Estatut d’autonomia de 1979 – Generalitat de Catalunya

http://www.gencat.cat/generalitat/cat/estatut1979/index.htm

 Els tripijocs centralistes -tant del Partido Popular com del PSOE, partits que han exercit el poder en el govern central, com del Poder Judicial mitjançant els Tribunals Suprem i Constitucional-, fent una lectura restrictiva de la Constitució i una lectura més que restrictiva de l’Estatut de Sau, van empènyer les forces polítiques catalanes a plantejar la necessitat d’elaborar d’un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya que “blindés” determinades competències que d’una manera directa o indirecta contínuament eren laminades.

Com que l’acord per elaborar-lo es prengué en una reunió al Castell de Miravet, també és conegut popularment com l’Estatut de Miravet.

 Estatut d’Autonomia de Catalunya. Generalitat de Catalunya

http://www.gencat.cat/nouestatut

Al marge de si les coses es van fer més bé o més malament, el procés va ser complex i difícil. La cronologia és la següent:

  • 9 de febrer 2004: constitució de la ponència parlamentària de redacció de l’Estatut.
  • 30 de setembre 2005: aprovació al Parlament de Catalunya; el 89% dels diputats (CiU, PSC, ERC, ICV) varen votar a favor, i l’11% (el PP en solitari) va votar en contra.
  • 2 de novembre 2005: acceptació a tràmit a les Corts Generals espanyoles.
  • 2 de novembre 2005: presentació del PP d’un recurs d’inconstitucionalitat, posteriorment és rebutjat.
  • 2 de novembre 2005: presentació al Congrés de Diputats per part de tres parlamentaris catalans.
  • 21 de gener de 2006Pacte de la Moncloa entre Artur Mas i José Luís Rodríguez Zapatero, arribant a un acord sobre el redactat final de l’estatut que modificava notablement  l’aprovat al Parlament de Catalunya.
  • 10 de maig 2006: aprovació a les Corts Generals espanyoles.
  • 1 de juny 2006: inici de campanya de ratificació en referèndum.
  •  18 de juny 2006: aprovació del text en referèndum popular a Catalunya.
  • 19 de juliol 2006: sanció i promulgació de l’Estatut per part del rei Joan Carles I.
  • 20 de juliol 2006: publicació del text estatutari al BOE i al DOGC.
  • 9 d’agost 2006: Entrada en vigor de l’Estatut.
  • 28 de juny 2010: Sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’Estatut.

El 10 de juliol de 2010 tingué lloc la gran manifestació (1 milió de persones) de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Aquesta manifestació, convocada per Òmnium Cultural i recolzada per totes les forces polítiques (excepte el PP i Ciudadanos) va ser una mostra del descontentament creixent,  de la “desafecció” progressiva de gran part de la ciutadania de Catalunya cap a un Estat molt reticent, malgrat les lleis, a reconèixer-la com a nació. Un “Adéu, Espanya!” va ser un dels lemes, dits i escrits, més abundant.

L’agreujament de la crisi financera i econòmica, les polítiques de retallades de drets socials aplicades per la dreta espanyola (PP) i la dreta catalana (CiU), polítiques compartides, però enfrontades pel repartiment territorial dels recursos econòmics (cosa que ha sabut aprofitar molt bé CiU per donar totes les culpes a “Madrid”), la corda s’ha anat tensant en barrejar-se amb el sentiment d’atac permanent a la llengua i la cultura catalanes i a l’Estatut. Uns exemples de conflictes ben actuals:

–       Sentència contra la immersió lingüística

–       L’anomenat espoli fiscal

Conseqüència: l’11 de setembre de 2012. A la vora de 2 milions de catalans clamen majoritàriament per la INDEPENDÈNCIA.

Proposta de Pacte Fiscal

Un darrer intent acordat per CiU, ERC, ICV i SI, amb un PSC dividit i trencat que s’absté, i situats en contra PP i Ciudadanos, com ha estat el reclamar un Pacte Fiscal, també ha fracassat en trobar-se amb un govern espanyol del PP que cada vegada torna més cap a les “esencias patrias”.

Una reflexió final

Autonomia?

L’autonomisme, diluït en el “café para todos”, no ha servit per resoldre l’encaix del País Basc i de Catalunya a l’Estat espanyol i, ben contràriament, ha significat la creació de “17 problemes” que no se sap ben bé com resoldre.

L’autonomisme, almenys aquest autonomisme, no ha estat ni pot ser una solució.

Federalisme?

El federalisme podria haver estat una bona solució, però la permanent i continuada negativa espanyola, tant des de la dreta en la seva quasi totalitat, des de fa més de 200 anys, com des d’una certa esquerra històrica amb més presència a l’Estat espanyol, darrerament representada pel PSOE, ho ha impedit. Potser perquè des d’una certa mentalitat espanyolista no es pot acceptar, de cap de les maneres, un tracte d’igualtat de tu a tu entre el centre i la perifèria, és a dir, entre una determinada i dominant mentalitat castellana (que només entén Espanya d’una manera) i, sobretot, el País Basc i Catalunya.

Dos (o més) no es poden federar si un (qui té més força i poder, com l’exèrcit, per exemple) no ho vol. L’intent de fer una Constitució Federal, la del 1978, va fracassar víctima de l’estira i l’arronsa i de la por a estripar les cartes.

Els múltiples i fracassats intents d’organitzar un Estat Espanyol Federal impulsats des de Catalunya,  desaconsellen definitivament tornar-ho a intentar, perquè tornaríem a fracassar. Ho dic ben convençut després d’haver estat defensant aferrissadament el federalisme fins al 10 de juliol de 2010, perquè vaig adonar-me que el tractament que Espanya ha donat a Catalunya (sovint amb la complicitat d’una bona part de les classes dominants catalanes, perquè els convenia) no ha anat més enllà de com es tracta una colònia.

Em deia un amic que després de la manifestació de l’11 de setembre “sortiran federalistes de sota les pedres, a Espanya”. Doncs sembla que ni això. A la “Festa de la Rosa”, festa que cada any celebren els socialistes catalans, des del PSC es feia una crida al PSOE perquè prengués una actitud ferma en defensa del federalisme, una crida a organitzar una Espanya federal. En el discurs de resposta del Secretari General del PSOE no es va fer cap menció ni al federalisme ni a l’Espanya federal. Si n’hi ha, de federalistes, a la resta de l’Estat, que segur que sí, guarden un silenci incomprensible, excepte en el cas de puntualíssimes excepcions a nivell peronal.

Independència?

Ho sento per Espanya, perquè tot hauria pogut ser molt diferent.

La tan reclamada “solidaritat” no s’ha exercit mai, institucionalment, en les dues direccions. A Catalunya se li ha reclamat, exigit i obligat l’aportació de diners i si arrufava el nas, perquè eren massa, se l’ha etiquetat d’insolidària, d’egoista, de fenícia…

Però quan Catalunya ha reclamat respecte per la seva llengua, la seva cultura, la seva història i el seu dret a la diferència i a existir, sempre s’han argumentat, demagògicament i fal·laçment, raons d’Estat (la llei, la Constitució, la crisi econòmica…) per limitar-ho, retallar-ho i entorpir-ho. I això, sovint, en el millor dels casos, com ho demostra la història. Perquè quan han anat maldades, la prohibició, la repressió i la persecució de tot allò que sonava a català han estat la norma. Com una colònia.

No crec que la independència per si sola resolgui tots els problemes. Resoldrà, i a llarg termini, els que es deriven de la dependència, que déu n’hi do, però no resoldrà els problemes socials si les polítiques que s’apliquen són de caire neoliberal com les que s’estan aplicant darrerament. I els haurem de fer front, evidentment, si Catalunya esdevé un nou Estat d’Europa.

Penso que Espanya no ens ha deixat altra sortida. Si volem fer el nostre camí com a poble no ens queda més remei que exercir el DRET A DECIDIR, EL DRET A L’AUTODETERMINACIÓ.

Solsona – Barcelona, agost/setembre 2012