Una conferència del Sr. José Ignacio Wert, Ministre de “Educación, Cultura y Deporte” del Govern espanyol

Aquest és el títol d’una conferència que el Sr. José Ignacio Wert, l’actual Ministre de “Educación, Cultura y Deporte” del Govern espanyol, va fer en un campus de la FAES (Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales) l’11 de juliol de 2010 a Navacerrada (Madrid).

La primera imatge del power point de suport a la conferència és, en si mateixa tota una declaració de principis i d’intencions. I com que una imatge val més que mil paraules, paga la pena de poder-la visualitzar i deixar-la sense comentar. Es comenta sola i cadascú pot tenir les seves preferències en respondre la pregunta que el mateix Sr. Wert formula:

Les meves preferències són clares, tant pel contingut com per l’estètica.

La conferència del Sr. Wert és clara, molt ben ordenada i força didàctica. Estar-hi d’acord, però, ja és tota una altra cosa.

En principi només pensava comentar què diu el Sr. Wert sobre com reformar l’educació -i seguirà essent el gruix de la meva reflexió-, però m’és molt difícil resistir la temptació de comentar altres qüestions. Perquè no hi hagi dubtes sobre l’autenticitat de l’exposició del Sr. Ministre, exposaré en cada cas la diapositiva sobre la que faré el comentari.

Com diu el títol de la conferència, es tracta de l’exposició d’una “agenda de reformes” que a criteri del Sr. Wert seria bo de fer a l’Estat espanyol. Aquestes reformes les classifica, fonamentalment, en quatre grups:

– Les reformes polítiques i institucionals

– Les reformes econòmiques

– L’Educació

– Els Valors

Diu el Sr. Wert: “Lo vamos a hacer sin mucho aparato crítico, con voluntat rigurosa, pero buscando provocar el debate y las preguntas más que intentando cerrar respuestas apodícticas (apodíctic: raonament que és necessàriament veritable o fals). Nos anima un propósito sanamente provocativo e incluso no nos importaría que un tanto provocador.

I és certament així, ideològicament rigorós en el contingut i en la forma d’exposar-ho,  provocatiu provocador, però dubtosament apodíctic en més d’un argument, perquè unes quantes de les afirmacions que conté, precisament pel seu contingut ideològic, poden ser considerades o veritables o falses segons el paradigma en què siguin valorades.

El Sr. Wert comença la reflexió sobre las reformes polítiques constatant, segons el seu criteri, dues qüestions importants que considera “evidencias sociológicas”:

a) Desafecció política i des-alineament, sobre la que es pregunta quina intensitat real té.

b) La política com a problema, entenent que la societat percep que els polítics són el problema i no l’agent de la solució al problema.

Ambdues acostumen a coincidir, afirma, amb períodes de crisi econòmica i remeten quan l’economia va bé. Reforça el plantejament amb cinc gràfiques elaborades pel Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS): “Situación Política Actual”, “Situación Económica Actual”, “Expectativas Políticas”, “Expectativas Económicas” i “La Clase Política, los Partidos y el Gobierno como problema”.

 Després d’una sèrie de reflexions sobre la concurrència dels factors econòmics i els polítics -uns quants certament interessants-, se centra en aquests darrers i abans de plantejar unes possibles solucions destaca tres factors polítics importants:

a) Dimensions institucionals complexes. L’Estat de les Autonomies és un Estado compuesto en el qual hi ha disfuncions importants de funcionament. Aquestes disfuncions són intuïdes socialment però no existeix un estat d’opinió sólido de quina és la grasa que sobra ni de com reduir-la.

b) Pervivència -en ocasions exacerbada- d’emociones identitarias que se superposen a les consideracions racionals.

c) L’existència d’un principi implícit que no qüestiona la idea de pensar que sempre és positiva  la desconcentració, l’assumpció progressiva de competències per part, sobretot, de les Comunitats Autònomes (…) que desembocaria en un Estado líquido, residual, incompetent i incapaç de fornir allò que només l’Estat pot fornir: comunitat, anivellament, igualtat…

Per al Sr. Wert està molt clar que a l’Estat de les Autonomies li sobra greixuna manera de dir que sobra “autonomia”, ja que serien aquestes les que s’aprimarien per tornar a engreixar l’Estat central i el seu Govern; que el sentiment nacional no espanyol és “exacerbat”, amb  la qual cosa només és considerat com a bo un únic sentiment nacional, l’espanyol, sobre el qual no parla en cap cas d’exacerbació; i que un Estat “sòlid” és un Estat centralista i centralitzat. No ens ha d’estranyar, doncs, quin és el paquet de solucions que proposa:

Probablement penso en unes solucions situades als antípodes de les proposades pel Sr. Wert.

Si les reformes polítiques es basen en els conceptes de re-centralització i d’espanyolalització, les reformes econòmiques proposades pel Sr. Wert són un atac frontal als pilars de l’Estat del benestar. Un atac frontal  que s’ha d’anar fent, això sí, d’una manera subtil. Cal anar laminant-los a poc a poc.

Sobre el sistema de pensions públiques i la progressiva substitució per un sistema privat de pensions; sobre la cobertura de l’atur i la regulació laboral (la famosa Reforma Laboral) i sobre la progressiva privatització i re-centralització de la sanitat no comentaré res més enllà de manifestar la meva disconformitat. Hi ha veus molt més autoritzades que la meva per fer-ho. Sobre l’educació -tot i que també hi ha veus molt més autoritzades- sí que goso expressar, amb més deteniment, la meva opinió.

Convé partir de les paraules del Sr. Wert per anar pas a pas.

De l’argumentari  del Sr. Wert en vull destacar un sobre tots els altres: “La Comunidad educativa no puede ser una Comunidad democrática, porque el proceso educativo no es democrático“.

Sr. Wert, a aquestes alçades de l’evolució de la nostra societat el procés educatiu o és democràtic o no és procés educatiu. L’autoritat és un valor democràtic que no té res a veure amb l’autoritarisme. I aquí potser és necessari recordar què significa autoritat. Em permeto reproduir, aquí, un fragment del meu treball “Educació, democràcia, política…”

“Segons el Diccionari General de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que és l’oficial, la paraula autor / autora té el significat general següent:

–       Persona que és la causa primera d’alguna cosa.

 Així, doncs, la persona que escriu una novel·la és l’autor o l’autora; qui pinta un quadre també i, per posar un cas ben diferent, qui comet un robatori o un assassinat, també. Res a dir, doncs, segons la definició del Diccionari General o de qualsevol altre diccionari. És un significat que ningú no discuteix gens ni mica i que s’admet com a bo i correcte, tant si es refereix a un escriptor com a un assassí.

La paraula autor / autora procedeix de la paraula llatina auctor i en aquesta llengua el significat pot ser entès de la manera següent:

–       Persona que amb el seu treball* dóna i afegeix valor a les coses.

*(En llatí “labor”, ja que “treball” procedeix de la paraula llatina “tripalium”, aparell de tortura format per tres pals on lligaven i castigaven amb assots els esclaus que no feien, a criteri de l’amo, la “labor” ben feta).

És evident la diferència entre ambdues definicions i és una bona paraula per exposar com el significat original, eminentment positiu i constructiu, s’ha modificat al llarg del temps incorporant una noció de “neutralitat”: un autor pot fer coses en l’àmbit del bé i un altre autor (o el mateix) les pot fer en l’àmbit del mal. Tots podem ser autors, segons el significat actual, de coses bones i de coses dolentes.

La paraula autoritat, que és on vull anar a parar, parteix, precisament, del mateix grup etimològic que la paraula autor. Tenim auctor iauctoritas. Ara, però, exposaré les definicions en ordre invers.Auctoritas, en llatí i per resumir, vindria a tenir el significat següent:

–       Persona que, amb el seu treball (labor), estableix vincles, és a dir, que estableix relacions entre coses i entre persones, que els donen i afegeixen valor.

En canvi, el Diccionari General quan defineix autoritat diu, entre altres coses, el següent:

–       … Atribució i exercici del dret o poder de manar, de regir, de governar, de dictar lleis, de fer-les observar, etc. … // Poder d’imposar-se a l’opinió dels altres, pels mèrits, per la superioritat, etc. …

És clar que actualment entenem per autoritat el que diu el Diccionari General. I si observem detingudament la definició veurem que surten les paraules poder, manar, regir, governar… Aquestes són paraules que tenen un significat ben clar per a tothom. No obstant això, per unificar conceptes ens atindrem a les definicions que dóna el Diccionari General:

–       Poder: … domini que hom té sobre algú o sobre alguna cosa. …

–       Manar: imposar (de fer alguna cosa). // Exercir una autoritat superior (sobre algú).

–       Regir: Tenir sota la pròpia direcció, governar. // …

–       Governar: … Dirigir la conducta  (d’algú o d’alguna cosa). // Dirigir els afers (d’un estat -jo hi afegiria “d’entitats i d’ institucions en general”).  // …

El significat és clar. A la vegada, però, totes aquestes paraules tenen un fort contingut ideològic afegit, és a dir, que poden tenir, si no significats, sí interpretacions, consideracions i fins i tot valoracions molt diferents, segons les diferents ideologies o maneres de pensar. I és en aquestes interpretacions tan diferents on rauen uns quants dels problemes que vivim actualment en el conjunt d’escoles i, probablement, en la societat en general. Comprovem-ho.

Sobre el poder no tothom pensa igual. Hi ha qui pensa que és dolent per naturalesa, com és el cas de l’anarquisme, que planteja abolir tota mena de poder; hi ha qui pensa que és un mal necessari, que massa sovint corromp qui l’exerceix i que per evitar-ho cal controlar-lo democràticament mitjançant la “divisió de poders (el legislatiu o parlament, l’executiu o govern i el judicial o tribunals)” i un sistema d’eleccions; hi ha qui pensa que el poder és imprescindible perquè les coses funcionin i que és indispensable que existeixi una ferma “mà de ferro” que garanteixi “l’ordre” de manera inqüestionable, plantejament dels sistemes totalitaris i feixistes. També hi ha qui prefereix “passar de tot” i ingènuament, pensant que de res serveix “prendre partit, s’inhibeix (que no és el mateix que abstenir-se per desencant tot i que el resultat final sigui el mateix).

Cadascuna d’aquestes maneres d’entendre el poder respon a ideologies i a mentalitats diferents. Quanta gent, per exemple, té mentalitat feixista i pensa que no ho és? 

Seria llarg i feixuc entretenir-nos a fer la mateixa reflexió sobre cadascun dels conceptes representats pels verbs que intervenen en la definició d’autoritat. Em sembla, però, que ja queda clar que quan parlem d’autoritat no tothom entén el mateix.

Malgrat totes les dificultats per arribar a una bona entesa, cal córrer el risc i fer-nos una pregunta: el mestre, la mestra, ha de ser una autoritat? I si ho ha de ser –jo penso que sí-, quina mena d’autoritat ser?

Sóc del parer que cal partir de la definició llatina, ja que, si és així, legitima i dóna valors democràtics a uns quants trets de la definició moderna, la del Diccionari General. És a dir, la persona que amb el seu treball i el treball en equip amb els seus companys, crea vincles i afegeix valor a les coses, i que per aquest motiu se li reconeixen els mèrits, la capacitat de governar i la confiança per fer-ho.

Els valors democràtics en cap cas anul·len la necessària jerarquització que li cal a tot grup humà per avançar i progressar. En democràcia existeix la jerarquia però no existeixen els jerarques perpetus, ja que la democràcia té la virtut de no donar poder vitalici i arbitrari a ningú.”

Si no hi ha respecte, diàleg, debat i autoritat,  perquè l’autoritat emana de la voluntat de la majoria que delega en qui creu més capacitat la presa de decisions, no hi ha democràcia.

Em sembla que el concepte que Sr. Wert té de l’autoritat l’aproxima més a l’autoritarisme que a la concepció democràtica del terme. Un exemple ben clar és el que fa poc ha passat amb els Rectors de les Universitats de l’Estat, que el van plantar precisament per això, per autoritarisme, i que la resposta del Sr. Wert a aquesta plantada ho referma, perquè va venir a dir que els Rectors no estaven a l’altura de les circumstàncies.

L’EDUCACIÓ, així, amb majúscules, o és un projecte públic, col·lectiu, compartit, respectuós amb la diversitat nacional, cultural i lingüística i basat en els valors democràtics -i a Catalunya, un projecte també basat en la catalanitat-, o serà un projecte d’endoctrinament,  d’ensinistrament, privat i, més que probablement, un projecte separador, classista i espanyolista en el pitjor sentit del terme. En resum, vostè advoca per al següent: re-centralització, privatització, uniformització i espanyolització i autoritarisme. Potser aquest és el seu projecte, Sr. Wert, però no és el meu ni el de les persones que pensem de debò que la democràcia és un valor educatiu irrenunciable.

Si és cert que vostè ha dit que “en España sobran 20.000 maestros“, m’afegeixo a tots aquells que han dit que “sobra un ministro“.

Carles Miquel Fauró i Sànchez

Barcelona, 2 de juny de 2012

Advertisements

2 Respostes to “Una conferència del Sr. José Ignacio Wert, Ministre de “Educación, Cultura y Deporte” del Govern espanyol”

  1. Manel Says:

    CarlesMiquel tens totala raó, aquesta persona (¿?) creu amb l’autoritarisme de l’ensenyant -sóc mestre perquè no he pogut ser militar- i en canvi no sap que la única autoritat que pot tenir l’ensenyat és perquè transmet quelcom. M’agrada molt el desenvolupament que has fet,ara bé, aquest ministre no val tanta tinta, vols dir que ho entendria, el que dius?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: