COMIAT

DES DELS MÉS ANTICS FINS ALS MÉS NOUS

 Arribava final de curs i pensava que m’havia d’acomiadar de vosaltres, els meus companys i les meves companyes de Claustre. Amb aquesta idea ficada al cap feia dies que anava escrivint un text de comiat. M’hi entretenia molt perquè l’allau de records era considerable; escrivia-esborrava-escrivia-esborrava-escrivia….

 I heus aquí que el dijous 29 de juny, de conxorxa amb la meva família –que va saber enganyar-me com mai no ho havia aconseguit-, em vau donar una de les sorpreses més agradables que pot rebre una persona: el caliu sincer i emotiu dels companys de feina quan aquesta arriba a la seva fi (que no s’ha de confondre mai amb “s’ha acabat de fer coses”), en companyia de tota la meva família.

 Quanta gent que us vau aplegar! Des del 1974 fins al 2011 he treballat amb molta gent, tant a l’Escola Elaia com a l’Escola Pública Joan Miró, i la majoria hi éreu, des dels més antics fins als més nous. I en vaig prendre consciència.

 Moltes gràcies per la vostra presència, moltes gràcies als qui vau fer aquells parlaments, moltes gràcies a qui va preparar el DVD, a qui va aportar imatges, a qui va anar a adquirir el magnífic regal que em vau fer… No vull dir noms, disculpeu, però els qui hi éreu ja ho sabeu, i no voldria que ningú se sentís menystingut, perquè el millor regal és el vostre afecte, des dels més antics fins als meus nous.

 Em vau deixar sense paraules (cosa difícil, diuen) i vaig haver d’esperar un parell de dies per llegir, en una reunió de Claustre, el meu comiat, que vaig haver d’acabar una mica a corre-cuita. Ara, el faig públic i el poso a la vostra disposició. Com que no hi he pogut penjar el DVD,  hi penjaré unes fotos del sopar, d’algunes de les darreres activitats (Abioncillo, el Delta de l’Ebre) i, per mantenir el tremp, de les darreres mobilitzacions reivindicatives, perquè també em ve de gust compartir unes imatges que sense vosaltres i sense l’escola no tindrien sentit.

 De nou, una abraçada a totes i a tots, des dels més antics fins als més nous.

Barcelona, juliol de 2011

 NO ÉS UN ADÉU PER SEMPRE

Benvolgudes companyes i companys, estimades amigues i estimats amics,

Ha arribat el meu moment de deixar l’escola. No vull marxar, però, sense dirigir-vos unes paraules. És com una “marca de la casa”. Els meus fills em fan broma i diuen que fins i tot el dia que m’enterrin no podré resistir-me a dir-hi la meva. Deformació professional, diuen. Tot arribarà i tampoc no cal tenir pressa.

He fet de mestre 42 anys, que en són uns quants, i des del 1986 que sóc aquí, a l’Escola Pública Joan Miró, just quan va començar. I abans, a l’Escola Elaia, l’escola del CEPEPC que amb seu pas a l’escola pública va donar-li origen. I a l’Escola Elaia hi vaig ser des del 1974. Des del 1974 al 2011 han passat, ni més ni menys, que 37 anys. 37 anys aquí.

Els qui sou quasi tan antics com jo sabeu que hem passat moments de tota mena: moments de lluita i de tensió, moments una mica amargs, moments de dures, aspres i doloroses discussions i molts, molts, moments d’alegria i de satisfacció. Mentre escrivia aquestes ratlles, la de records de coses que m’han passat pel cap i quina llista de persones: mestres, pares i mares i un enfilat quasi incomptable d’alumnes. I com m’hi entretenia a mesura que m’anaven venint. He trigat un tou, a fer aquesta carta… Però n’he fet un cap mas i el resultat es pot resumir de la manera següent: Ha estat, tot plegat, un honor i un privilegi. I m’ha fet sentir feliç.

Em sento feliç d’haver treballat en aquesta escola, una escola que ha estat, és i desitjo que ho sigui essent al llarg de molts anys, una bona escola i que de ben segur encara pot arribar a ser millor; en un equip de mestres en què això, el treball en equip –que vol dir un joc d’aportacions i de renúncies- ha estat una constant, de vegades difícil, també és cert, però al que mai no s’hi ha renunciat; una escola en què com a criteri de funcionament intern s’han intentat fer compatibles els drets i deures individuals amb els drets i deures col·lectius; una escola preocupada pel rigor en l’acte d’ensenyar i d’educar; una escola pública, és a dir, per a tothom, compromesa i militant amb el país, amb la seva llengua i amb la seva cultura; una escola amb un equip de mestres que en un moment determinat vam decidir autoeducar-nos emocionalment i ser assertius i respectuosos en les maneres de fer i de dir entre nosaltres, tant en les discrepàncies com en els acords; una escola que ha estat l’escola dels meus fills. Què més puc dir?

I tot això ho he viscut envoltat d’unes mestres i d’uns mestres amb qui he anat aprenent, fins aquest moment, a fer de mestre i a ser millor persona.

Sense menyscapte de ningú, permeteu-me dir dues paraules als amics i amigues que aquests anys són o han passat o han anat i vingut de nou pel Cicle Superior. Compartir la feina quotidiana amb vosaltres ha estat una exigència i un plaer. Gràcies pel vostre afecte permanent i constant. Ara us deslliurareu del mestre més desordenat, caòtic, impuntual en el canvi de classe i improvisador del cicle. Quan retiri tots els meus papers, paperots i galindaines del despatx i d’aquells prestatges transformats en sac de drapaire en guanyareu una d’espai… Fins i tot farà goig.

Si us plau, companyes i companys, amigues i amics: mantingueu aquest estil “mironià” de ser i de fer les coses, sempre de cara i sense segones intencions. “Em jubilo, però no em retiro”, vaig dir l’altre dia en el sopar d’escola quan els pares van tenir la deferència de nomenar-me “Cavaller del Comtat de Joan Miró” amb espasa i corona incloses. Em sento tot un “Tirant lo Blanc” des d’aquella nit. I com que no em retiro, compteu amb la meva col·laboració. No us deslliurareu tan fàcilment de mi. No és un adéu per sempre.

Moltes gràcies per tot el que m’heu donat. Ha estat, repeteixo, un privilegi. Petons i abraçades.

El Carles

Reunió de Claustre

Escola Pública “Joan Miró”, Barcelona, juny de 2011

Anuncis

7 Respostes to “COMIAT”

  1. El fill del mestre Says:

    No vas poder treure cap paper humiliant pels que et preparem sorpreses… jeje. La sort és tenir un pare com tu, que per més que deixi l’escola o qualsevol cosa, segueixes al meu costat.

    Ai, com et trobaran a faltar!

  2. Juan Luis Hernández Says:

    Des Abioncillo només podem dir una cosa: gràcies, gràcies pel teu compromís, participació, dedicació, amistat i, en fi, per totes les coses que ens has aportat durant tots aquests anys. Sabem que el Joan Miro queda en bones mans però seria mentir si no diguéssim que anem a trobar a faltar. Des de la Castella profunda, una forta abraçada i fins aviat!

    Juan Luis, Félix, Laura i Ángel.

    • carlesmiquelfauro Says:

      Queridos amigos, cuando he visto vuestro comentario escrito en catalán se me han puesto los ojos llorosos. Gracias, gracias “moltíssimes gràcies”. Qué grandes sois y cuántas cosas os diría! Un abrazo para cada uno (y una) y otro para esa “Castilla profunda” que vosotros “m’heu ensenyat a estimar”.
      Carles

  3. Quim Says:

    Enhorabona Carles per arribar fins aquí d’aquesta manera, cadascú rep el que sembra. Tot un repte pels que vénen darrera, sens dubte.

    Quina gràcia, jo acabo el meu primer any amb força i tu acabes la teva carrera amb generositat. Moltes felicitats!

    El teu escrit m’ha fet pensar en els meus anys a l’Escola Elaia i posterior Joan Miró. La felicitat que regnava entre els companys és una cosa que m’ha quedat molt endins per reproduir-ho , ara, entre els meus alumnes.

    T’he gaudit com a mestre, director i tutor de pràctiques. Llàstima no haver-ho pogut fer com a company de feina, la veritat és que m’hauria encantat aprendre més coses de la teva experiència, cosa que no he pogut fer dels meus companys aquest primer any. Tot i això, friso per seguir amb la meva propera destinació i seguir creixent com a mestre.

    A veure si ara que tindràs més temps ( això diuen, jeje) podem quedar un dia per fer un café. Si tenim sort igual podré presentar-te a la Júlia.

    A vegades poques palabres són les importants, per tant, enhorabona, mestre!

    Una abraçada,

    Quim

    PD…M’ha fet molta il·lusió veure l’Àngels i el Xavier a les fotos, gràcies.

    • carlesmiquelfauro Says:

      Bona nit, Quim,

      Gràcies, gràcies per tot el que dius. Les teves paraules refermen la convicció que deixo una primera línia (sortosament n’hi ha més, de primeres línies) amb la satisfacció d’haver fet el que havia de fer. Probablement hauria pogut fer més, sempre es pot fer més, però un arriba on arriba i cal acceptar els límits.

      Sí senyor! Farem un cafè (i més, oi?), però si no et sap greu, haurem d’esperar a que s’acabin les vacances. La setmana que ve, possiblement, ja me’n vagi amb el Marc a Solsona, que comença les vacances del taller on va i tenir-lo a Barcelona és com tenir un lleó engabiat. La Iona (la meva dona) i l’Agnès s’hi afegiran una mica més tard. Els dos ganàpies ja fa molt de temps que la campen pel seu compte.

      Una abraçada, mestre,

      Carles

  4. onatge Says:

    Hola Carles, no t’he tingut de mestre, suposo que a la vida hi ha els teus deixebles i els que no ho han estat. Imagino la teva força de vocació, vocació per la vida i per la feina ben feta…, vocació per saber llaurar i sembrar la vida dels teus alumnes, ensenyar-los el sol i la lluna de viure, els somriures i les llàgrimes, i qeu qualsevol cosa que fem a la vida, s’ha de fer i viure amb PASSIÓ.

    Des del far una abraçada.
    onatge

    • carlesmiquelfauro Says:

      Hola Carles,
      La PASSIÓ (amb majúscules). Sí senyor! És com he viscut la meva feina de mestre, una feina apassionant. Quan els meus alumnes feien una prova de llengua catalana o de ciències socials (història o geografia, que en dèiem abans) m’entretenia, tot mirant-los, en suposar el so que devien estar fent les seves neurones. M’encantava suposar que treballaven a tot estrop. I veia les expressions de les seves cares. I de vegades, no podia resistir de participar en aquesta moguda neuronal, m’asseia al costat de l’un i de l’altre i de l’altre i intentava descobrir, parlant sobre la prova, com raonaven. com arribaven a determinades conclusions. I després, en parlàvem. M’encantava la feina de remenar en els seus cervells i servir-los d’estímul. Una vegada, fa molts anys, parlant amb el Jordi Roca, em va dir una cosa important: “la feina de pares i de mestres és fer de pont perquè puguin passar a l’altra banda”. És el que he intentat fer.
      Una abraçada, “Onatges”! (Per cert, no sé si pintes, però és que el que he vist en el teu bloc em fascina)-

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: