Archive for juliol de 2011

COMIAT

14 juliol, 2011

DES DELS MÉS ANTICS FINS ALS MÉS NOUS

 Arribava final de curs i pensava que m’havia d’acomiadar de vosaltres, els meus companys i les meves companyes de Claustre. Amb aquesta idea ficada al cap feia dies que anava escrivint un text de comiat. M’hi entretenia molt perquè l’allau de records era considerable; escrivia-esborrava-escrivia-esborrava-escrivia….

 I heus aquí que el dijous 29 de juny, de conxorxa amb la meva família –que va saber enganyar-me com mai no ho havia aconseguit-, em vau donar una de les sorpreses més agradables que pot rebre una persona: el caliu sincer i emotiu dels companys de feina quan aquesta arriba a la seva fi (que no s’ha de confondre mai amb “s’ha acabat de fer coses”), en companyia de tota la meva família.

 Quanta gent que us vau aplegar! Des del 1974 fins al 2011 he treballat amb molta gent, tant a l’Escola Elaia com a l’Escola Pública Joan Miró, i la majoria hi éreu, des dels més antics fins als més nous. I en vaig prendre consciència.

 Moltes gràcies per la vostra presència, moltes gràcies als qui vau fer aquells parlaments, moltes gràcies a qui va preparar el DVD, a qui va aportar imatges, a qui va anar a adquirir el magnífic regal que em vau fer… No vull dir noms, disculpeu, però els qui hi éreu ja ho sabeu, i no voldria que ningú se sentís menystingut, perquè el millor regal és el vostre afecte, des dels més antics fins als meus nous.

 Em vau deixar sense paraules (cosa difícil, diuen) i vaig haver d’esperar un parell de dies per llegir, en una reunió de Claustre, el meu comiat, que vaig haver d’acabar una mica a corre-cuita. Ara, el faig públic i el poso a la vostra disposició. Com que no hi he pogut penjar el DVD,  hi penjaré unes fotos del sopar, d’algunes de les darreres activitats (Abioncillo, el Delta de l’Ebre) i, per mantenir el tremp, de les darreres mobilitzacions reivindicatives, perquè també em ve de gust compartir unes imatges que sense vosaltres i sense l’escola no tindrien sentit.

 De nou, una abraçada a totes i a tots, des dels més antics fins als més nous.

Barcelona, juliol de 2011

 NO ÉS UN ADÉU PER SEMPRE

Benvolgudes companyes i companys, estimades amigues i estimats amics,

Ha arribat el meu moment de deixar l’escola. No vull marxar, però, sense dirigir-vos unes paraules. És com una “marca de la casa”. Els meus fills em fan broma i diuen que fins i tot el dia que m’enterrin no podré resistir-me a dir-hi la meva. Deformació professional, diuen. Tot arribarà i tampoc no cal tenir pressa.

He fet de mestre 42 anys, que en són uns quants, i des del 1986 que sóc aquí, a l’Escola Pública Joan Miró, just quan va començar. I abans, a l’Escola Elaia, l’escola del CEPEPC que amb seu pas a l’escola pública va donar-li origen. I a l’Escola Elaia hi vaig ser des del 1974. Des del 1974 al 2011 han passat, ni més ni menys, que 37 anys. 37 anys aquí.

Els qui sou quasi tan antics com jo sabeu que hem passat moments de tota mena: moments de lluita i de tensió, moments una mica amargs, moments de dures, aspres i doloroses discussions i molts, molts, moments d’alegria i de satisfacció. Mentre escrivia aquestes ratlles, la de records de coses que m’han passat pel cap i quina llista de persones: mestres, pares i mares i un enfilat quasi incomptable d’alumnes. I com m’hi entretenia a mesura que m’anaven venint. He trigat un tou, a fer aquesta carta… Però n’he fet un cap mas i el resultat es pot resumir de la manera següent: Ha estat, tot plegat, un honor i un privilegi. I m’ha fet sentir feliç.

Em sento feliç d’haver treballat en aquesta escola, una escola que ha estat, és i desitjo que ho sigui essent al llarg de molts anys, una bona escola i que de ben segur encara pot arribar a ser millor; en un equip de mestres en què això, el treball en equip –que vol dir un joc d’aportacions i de renúncies- ha estat una constant, de vegades difícil, també és cert, però al que mai no s’hi ha renunciat; una escola en què com a criteri de funcionament intern s’han intentat fer compatibles els drets i deures individuals amb els drets i deures col·lectius; una escola preocupada pel rigor en l’acte d’ensenyar i d’educar; una escola pública, és a dir, per a tothom, compromesa i militant amb el país, amb la seva llengua i amb la seva cultura; una escola amb un equip de mestres que en un moment determinat vam decidir autoeducar-nos emocionalment i ser assertius i respectuosos en les maneres de fer i de dir entre nosaltres, tant en les discrepàncies com en els acords; una escola que ha estat l’escola dels meus fills. Què més puc dir?

I tot això ho he viscut envoltat d’unes mestres i d’uns mestres amb qui he anat aprenent, fins aquest moment, a fer de mestre i a ser millor persona.

Sense menyscapte de ningú, permeteu-me dir dues paraules als amics i amigues que aquests anys són o han passat o han anat i vingut de nou pel Cicle Superior. Compartir la feina quotidiana amb vosaltres ha estat una exigència i un plaer. Gràcies pel vostre afecte permanent i constant. Ara us deslliurareu del mestre més desordenat, caòtic, impuntual en el canvi de classe i improvisador del cicle. Quan retiri tots els meus papers, paperots i galindaines del despatx i d’aquells prestatges transformats en sac de drapaire en guanyareu una d’espai… Fins i tot farà goig.

Si us plau, companyes i companys, amigues i amics: mantingueu aquest estil “mironià” de ser i de fer les coses, sempre de cara i sense segones intencions. “Em jubilo, però no em retiro”, vaig dir l’altre dia en el sopar d’escola quan els pares van tenir la deferència de nomenar-me “Cavaller del Comtat de Joan Miró” amb espasa i corona incloses. Em sento tot un “Tirant lo Blanc” des d’aquella nit. I com que no em retiro, compteu amb la meva col·laboració. No us deslliurareu tan fàcilment de mi. No és un adéu per sempre.

Moltes gràcies per tot el que m’heu donat. Ha estat, repeteixo, un privilegi. Petons i abraçades.

El Carles

Reunió de Claustre

Escola Pública “Joan Miró”, Barcelona, juny de 2011

ESTUDIANTS

2 juliol, 2011

ESTUDIANTS

(Escrit amb motiu del Sopar-Comiat dels nois i noies de 6è, classes “Mediterrani” i “Grallers”, de l’Escola Pública Joan Miró, de Barcelona).

Benvolguts i benvolgudes alumnes,

Benvolguts pares i benvolgudes mares,

Benvolguts i benvolgudes mestres, companys i companyes, amics i amigues en la feina,

Com que em jubilo (present d’indicatiu) m’he permès (perfet d’indicatiu) la llicència de preparar (infinitiu) aquestes ratlles per

al sopard’avui si és que arriba  un moment adient per fer-ho. I sembla que sí, perquè si no, ara mateix no les estaria (condicional simple) llegint (gerundi).

Ho veieu, noies i nois de 6è, com fem servir els verbs contínuament?

El títol, “ESTUDIANTS”, ens el dedico a tots nosaltres. I com que ja sabeu com m’agrada de remenar en el significat de les paraules, aquí hi ha dues definicions:

Estudiar” vol dir:

Aplicar l’esperit a aprendre una cosa teòricament o pràcticament. // Examinar atentament una cosa per determinar-ne la naturalesa, la significació, etc. // Preparar curosament.

 

I “Estudiant” vol dir:

Persona que estudia.

I això, “estudiar”, si ens hi fixem bé, és el que fem al llarg de tota la nostra vida: estudiem com viure millor; estudiem com podem fer millor la feina; estudiem com podem ser més feliços i millors persones; estudiem quan ens enamorem i estimem… Estudiem per tot. Poso un exemple immediat.

Ara mateix ens estem “estudiant” tots els uns als altres. I ens estudiem amb lupa. Jo us miro, vosaltres em mireu i m’escolteu… Els uns, els alumnes, més d’un és probable que penseu: “Ja està el Carles amb els seus rotllos”. I no us equivoqueu perquè sou així, la mar de llestos. Potser uns pares pensareu: “ I ara, a què ve, tot això?” I més d’un mestre pot ser que penseu el mateix (va, amics, que aquí ens coneixem tots!). I penseu el que penseu, en traureu conclusions. Ho veieu? Esteu estudiant: esteu examinant la significació del que estic dient. I aquesta actitud, ara que als de 6è se us acaba l’escola, és la millor recomanació que avui, aquí, us puc fer. ESTUDIEU!!

Aquesta escola sempre serà casa vostra, com ho és i ho serà també sempre per a mi. Podeu venir quan vulgueu, com jo, que també vindré quan em passi per la barretina. I junts o cadascú pel seu compte, seguirem ESTUDIANT.

Així que, una abraçada molt afectuosa a tots i a totes (pares i mares, nois i noies de 6è, mestres…) I apa… A SEGUIR ESTUDIANT!!!

 

Escola Pública Joan Miró

16 de juny de 2011