EL MEU FILL MARC I LA SÍNDROME DEL CROMOSOMA X-FRÀGIL – Capítol 8 de 8

28. Els germans i nosaltres, els pares (…-1988-…)

Si dic que el Marc és una de les il·lusions, dels compromisos, de les prioritats i dels amors més importants dels germans… probablement em quedi curt. Si se’m pregunta com és que això és així, no sabré ben bé què respondre i només podré dir que són així. Cadascun ben diferent, cadascú per allà on l’enfila, però és així. Si el Marc fa alguna actuació amb Psico-Art, quasi sempre hi ha algun germà, si no tots tres, que el van a veure; si hi ha una competició de natació, igual, i com l’animen, l’aplaudeixen i li valoren el que fa. I el que és molt important: com li respecten el seu àmbit d’intimitat i el seu dret a la diferència.

De tant en tant se’n van a sopar els quatre junts. No ens hi volen, a nosaltres, perquè diuen que han de parlar de les seves coses.

Tres històries:

1)      L’Aleix és actor i director de teatre. Feina i camí dur, llarg i esforçat per a qui no ho conegui, sobretot si s’entén el teatre com a mitjà  per dir coses més enllà de la banalitat. En aquest llarg camí ja ha escrit, dirigit i estrenat tres obres a Barcelona (“Diòptria”, “Si avui és diumenge demà és dijous” i “L’hivern al cos”), i ha participat en diversos projectes importants com a subdirector (“La Maternitat d’Elna” i “La Ruta Blava”, per exemple). Doncs bé, quan ha estrenat sempre ha volgut que el Marc hi assisteixi tot i córrer el risc que des del pati de butaques digui o faci alguna cosa poc pertinent, com va passar una vegada, cridant l’atenció a una actriu que feia, segons el criteri del Marc, “una cosa dolenta” dalt de l’escenari. Diu que els actors ja n’estan assabentats i que tenen prou recursos o per integrar-ho o per ignorar-ho, ja que a poc a poc tots han anat coneixent el Marc.

I nosaltres, és a dir, l’Agnès i la Laia, i la mare i jo, envoltant el Marc i… a patir!!! Però en acabar la funció, cada funció d’estrena a la que hem assistit, ens sentim d’allò més orgullosos, tots, Aleix i actors i actrius inclosos, de la manera en què s’ha portat el Marc.

I això seguirà així perquè l’Aleix ho vol.

2)      La Laia és psicòloga i treballava a l’AFANOC (Associació de Famílies amb Nens Oncològics). Hi va ser 5 o 6 anys tractant, en molts casos,  amb pares i mares de nens terminals. Una mica cremada per la feina va decidir prendre’s un any semi-sabàtic viatjant per Amèrica del Sud realitzant un programa educatiu basat en les virtuts de la dansa com a mitja per adquirir habilitats socials.

En tornar, va tenir sobre la taula diverses propostes de treball d’entitats relacionades amb  projectes per a la joventut a nivell europeu, la qual cosa volia dir viatjar amunt i avall amb una certa freqüència, cosa que li agrada molt. Paral·lelament, l’ACSXF estava es procés de reestructuració i precisàvem d’una persona capaç de dur a terme la gestió de l’Associació. Era una bona candidata per assumir la feina, amb experiència més que contrastada. Davant d’aquesta possibilitat i plena de ganes, d’idees i d’il·lusió va oferir-se i va rebutjar les ofertes que li feien aquelles altres entitats en què cobraria un sou més elevat i es faria un tip de viatjar per Europa. Es tractava de gestionar l’Associació del seu germà, i això passava per davant de tot.

Per raons una mica estranyes i de molt difícil comprensió,  la proposta no es va materialitzar i encara no sabem el perquè. La Iona i jo, donades les circumstàncies, vam preferir distanciar-nos de la primera fila de l’Associació. I la Laia va acabar acceptant una oferta de treball que el Director d’una important entitat d’esplai de Catalunya li va oferir anant a buscar la resposta de sí o no definitiu a l’aeroport de El Prat,  ja que la Laia se n’anava a donar classes de swing a Estocolm. A la Laia, i a tota la família, ens va produir tristesa la manera en la que van anar les coses. Seguim pensant que va ser una llàstima.

3)      En dues ocasions l’Agnès va tornar a casa traient foc pels queixals. La primera vegada ens va explicar que unes companyes (amigues, no) d’unes estades d’Estiu de Gimnàstica Rítmica a l’INEFC, en assabentar-se que tenia un germà discapacitat se li van adreçar per fer-li preguntes. Ens deia que li feien preguntes sense sentit, que eren fora de lloc, cosa que no acabava d’entendre, i van acabar dient-li “si no li feia fàstic, tenir un germà subnormal, perquè a elles els en feien, els subnormals”. Em sembla que no  va explicar-nos ben bé del tot ni quina va ser la seva reacció ni com va acabar l’assumpte. I potser és millor no saber-ho.

L’Agnès té fama de ser vehement i contundent entre els seus amics i amigues; que no té pèls a la llengua, vaja, i que sovint les engega pel broc gros. A casa també en tenim experiència, d’aquesta manera de ser que sortosament no superen el llistó de la mala educació, i pel que ens van dir unes quantes de les seves amigues de debò, amigues que coneixen, aprecien i estimen força el Marc, les companyes esmentades van sortir-ne escaldades, força escaldades. “Vosaltres sí que feu fàstic” és la resposta més suau, ens va dir, que els havia donat. I les amigues ens ho confirmaven.

La segona vegada el conflicte el va tenir el curs passat amb una professora de l’institut, una excel·lent professora, per cert.  Segons diu l’Agnès, la professora va englobar totes les persones discapacitades en el grup de població no activa. L’Agnès argumentava que no totes les persones discapacitades es poden englobar en el grup de població no activa, que coneixia companys que havien anat a l’escola d’educació especial amb el Marc que treballaven en empreses ordinàries i en les administracions municipal i autonòmica, o en empreses especials de treball integrades en el circuit de l’economia productiva.

La discussió amb la professora deuria de pujar de to, sempre dintre dels límits estrictament acadèmics per ambdues bandes. Probablement la professora es va informar millor i uns dies després va acceptar les “tesis” de l’Agnès. És clar que no són “tesis”, són “llei”. Per exemple: les empreses amb més de 50 treballadors i l’Administració Pública tenen, teòricament segons la llei, l’obligació d’incorporar a la seva plantilla de treballadors un 2% de persones discapacitades si reuneixen les condicions de poder desenvolupar la feina de manera correcta.

I nosaltres, els pares? He trigat molt a escriure aquest apartat perquè les paraules costaven de sortir. Era fàcil caure en tòpics i no volia fer-ho. I si hi caic, demano disculpes a l’avançada. I també era fàcil caure en un desbordament emocional una mica patètic. També demano disculpes si no ho he sabut evitar.

És fàcil –i cert-, que ens fem un fart de patir, per tot, però també és cert –i fàcil- sentir-nos feliços, perquè el Marc ens omple de satisfaccions, també per tot. Ens neguiteja el seu futur? Evidentment, com ens neguiteja el futur dels altres tres fills, cosa que és absolutament normal en tots els pares. Tots els fills són acompanyats (o haurien de ser acompanyats) pels seus pares en el procés de creixement, en aquest procés d’aprendre a volar sols. En aquest sentit, el procés del Marc serà llarg, potser permanent, no ens enganyem, però cada petit pas de progrés en la seva autonomia personal és una gran victòria. Sabem que tenim i tindrem feina, però l’afrontem amb realisme i amb optimisme. Estem condemnats a ser optimistes perquè és el millor pel Marc, la millor manera d’afrontar aquesta realitat, aquesta seva i nostra realitat.

Hem pogut constatar que la discapacitat d’un fill pot tenir conseqüències dramàtiques en la vida d’una parella, conseqüències que han acabat amb la seva destrucció. No serem nosaltres els qui jutgem la realitat dels altres, prou feina tenim amb la nostra. Però si una parella és un projecte obert de vida en comú, en el nostre projecte hi va aparèixer el Marc i des d’aleshores el Marc forma part d’aquest projecte, del nostre projecte, un projecte que gaudim i afrontem amb optimisme. I em plau, això sí, explicar que aquest projecte ha esdevingut, també, un projecte de família, perquè aquí ens hi hem arromangat  i ens hi arromanguem tots, pares i germans.

I una cosa molt important: la realitat del Marc ens ha dut a conèixer moltes altres parelles amb una realitat similar ocasionada per una diversitat de síndromes considerable. I són admirables. La de coses que hem après en la nostra relació amb aquesta nombrosa colla de pares en què cada parella, a la seva manera, planten cara a la vida amb il·lusió, optimisme i un somriure als llavis. Així és com desarmen el desànim.

Sovint hem sentit dir que un fill discapacitat fa veure la vida d’una altra manera. La vida, la vida, no ho sé –els qui en sàpiguen més que ho expliquin. El que sí puc dir és que fa veure aspectes de la vida que haurien passat desapercebuts –que passen desapercebuts- per a qui no ho viu. No pas per a tothom, evidentment, si no, no hi hauria persones que dediquen la seva vida professional a tractar amb persones discapacitades, sigui en el món de l’educació, de la sanitat o de la investigació científica. O persones com els amics i coneguts, que ho han viscut des de la vora. Però és cert que hi ha canvis de prioritats i coses que semblaven importants perden importància i coses que semblaven nicieses, petiteses, esdevenen fonamentals. Potser no són tan poc importants, però no formen part de l’espectacularitat de l’aparador de la vida social. I un aparador, ja se sap, de vegades només acostuma a mostrar allò que és llaminer però amb aparença d’importància.

Vull acabar aquest apartat amb una imatge simbòlica. Ja sabeu, els qui heu tingut la paciència i l’amabilitat de llegir aquesta història, que el Marc fa dansa amb Psico-Art Catalunya. Doncs bé, ara fa poc, la Jannick Niort, fundadora i una de les ànimes fonamentals de l’entitat, psicòloga i ballarina, ens va sorprendre a tots amb un número de dansa sensacional i amb una càrrega emocional espectacular. Amb una música de la que no en sé donar referència ara mateix explica, mitjançant una dansa, la història següent:

a)      Després d’uns primers compassos d’aquesta música tan suggerent, apareix ella en escena arrossegant el David, un dels nois del grup de dansa afectat de síndrome de Down. Figura que és un nen petit, discapacitat, i ella és la mare. L’arrossega i l’arrossega i l’arrossega, agafat de la mà, amb un esforç considerable, titànic. Ella, inclinada endavant, camina i camina tibant del nen que, inclinat enrere, ofereix, sense ser-ne conscient, una gran resistència. I ella, la mare, persisteix i persisteix. Marxen d’escena per uns breus instants.

b)      Quan tornen a aparèixer figura que ja ha passat un temps. El nen ha crescut una mica, segueix oferint resistència, no tanta, i la mare, agafant-lo de la mà, segueix tibant i arrossegant. Tornen a marxar d’escena.

c)       Tornen a aparèixer; el nen és més gran i la mare, amb dubtes i temors, l’empeny a anar sol; el nen fa passos, però té por i torna enrere, però la mare torna a empènyer-lo. Marxen d’escena mentre la mare el segueix tibant.

d)      Tornen a aparèixer caminant agafats de la mà, l’un al costat de l’altra i la mare ja no tiba; el nen ja és un noi, es deixa anar de la mà de la mare i marxa sol; va tornant al costat de la mare i torna a marxar; el fet d’anar i tornar es repeteix unes quantes vegades; també hi ha moments en què estan junts, fent diverses oscil·lacions, compartint trossets de vida. Marxen d’escena agafats de la mà.

e)      Quan tornen a l’escenari, el fill ja és un home adult i la mare ja va pels camins de l’ancianitat; el fill va i ve i la mare en prou feines es pot moure, cada vegada més velleta i més encongida, envaïda pel fred de la vellesa. Aleshores, el fill li cobreix les espatlles amb un mantell, l’acull molt afectuosament passant-li un braç per les espatlles i agafant-li una mà, l’acompanya i l’ajuda en el seu caminar feble, trontollant i inestable fins que desapareixen de l’escena i acaba el ball, i la música.

Que les mares, les germanes, les tietes, les àvies, les amigues plorin, no és estrany. Les dones saben manifestar millor les emocions sense complexes. Que els pares, els germans, els tiets, els avis, els amics tinguem els ulls plorosos o, simplement, plorem… Ja està tot dit. Tota una metàfora, aquest ball. I us garanteixo que el públic, deixant que les llàgrimes regalimin, o dissimulant-les, ens pelem les mans, de tant d’aplaudir.

29. La nostra família

La nostra família és curta. Jo no tinc germans i amb els meus cosins fa anys que no ens veiem. Diferències ancestrals ens van separar. Entre els cosins no hi va haver conflictes, però tampoc un mínim interès per cap banda per retrobar-nos en alguna circumstància. Almenys ningú no ha pres aquesta iniciativa. I jo tampoc, tot i que reconec que de tant en tant s’encén una llumeta de curiositat i hi penso, en ells. Però no passa d’aquí, de moment.

La Iona és una altra cosa. Té un germà amb qui hi ha una relació fortíssima, allò que se’n diu “una relació de sang”. Com a conseqüència, amb la família del seu germà, és a dir, del meu cunyat (que llest que sóc!), sempre ha existit una estreta relació. Però tampoc no és una família extensa: el Joan, la seva dona, la Petra –alemanya de soca-rel en la manera de ser- i la Patrícia, la seva filla i la nostra estimada neboda. I s’ha acabat. I el Marc sempre ha estat present en tot el que aquesta família ha fet i fa. L’estimen amb bogeria.

Els avis fa temps que no hi són. El meu pare, el qui hauria estat l’avi Josep, va morir quan jo era jovenet -un any més de l’edat que ara té el Marc-, i a part del forat que va deixar, n’hi ha un altre: el fet de no haver conegut cap dels seus néts. Em sap molt de greu, perquè penso que els hauria gaudit d’allò més. El pare de la Iona, l’avi Ramon, va morir quan esperàvem l’Agnès. El Marc i ell van poder gaudir-se l’un a l’altre durant 6 anys. Allà on era el Marc, allà hi era l’avi Ramon. L’àvia Isabel, la meva mare, els va conèixer a tots, però va morir quan l’Agnès tenia 1 anyet. Estimava els quatre néts fins a l’infinit, però el Marc… El Marc era el Marc. I l’àvia Maria, la mare de la Iona, que no va dubtar gens ni mica a hipotecar el seu pis perquè nosaltres  poguéssim agafar la botiga, L’Endoll. Vagi aquest petit record com a homenatge en la seva memòria.

Tot i no ser un familiar “sanguini”, una persona es va guanyar el dret a ser considerat com a tal. Es tracta de l’ “Avi Pep”, un pagès i pastor de la Cerdanya. Em va acollir quan jo era petit i tenia problemes de salut. Recordo els temps de Pedra, un petit poblet situat a 4 km de Bellver de Cerdanya que tenia 24 habitants quan jo hi vaig ser, d’una manera intensa, d’una manera química. Des d’aleshores, casa seva, Can Nange, va ser casa meva i, per extensió, casa nostra, fins que va morir. Al Marc, com a mi, li deia “petit bordegàs”. A la seva manera, molt peculiar, el va “patir”, en saber que era discapacitat. I també el va acollir. A casa tots el conservem, molt entranyablement, en el nostre pensament.

30. Els nostres amics

Escolteu, amics. Si aquí no hi poso fotos vostres és perquè no hi cabríeu. Ho sento. Però us simbolitzo a tots amb una imatge. Amb un significatiu símbol.

Sovint  m’agrada fer servir l’expressió “tenim uns amics que no ens els mereixem”. Si dic que el Marc és com un “rei” entre els nostres amics i els seus fills –nois i noies d’unes edats semblants, més grans o més petits-, he de dir que encara em quedo curt. Tots els nostres amics estan “enamorats” del Marc i el cuiden d’allò més. I els pares de les amigues de l’Agnès, també.

Tenim la gran sort de trobar-nos envoltats de persones, molt diferents  les unes de les altres en moltes coses (maneres d’entendre la vida, de veure el món, d’entendre la societat, de creences religioses o d’absència de creences, d’idees polítiques…) però que totes, absolutament totes, ens estimen i estimen el Marc.

Si en algun moment hem tingut necessitat que algú de fora de la família es fes càrrec del Marc, tothom s’hi ha ofert. D’una cosa n’estem ben segurs: si volguéssim que el Marc tingués padrins, se n’oferirien uns quants, hi hauria cua i potser fins i tot tindríem algun problemet, en aquest cas agradable per l’excés.

Amics de Barcelona, de Solsona, de Lleida, d’Igualada, de Sabadell… Moltes gràcies per la vostra amistat, la vostra comprensió i el vostre recolzament permanent. No volia acabar aquest report sense fer-ne un reconeixement ben explícit.

31. El futur

El futur espera. Fem un brindis pel futur? Amics, a tots, us convidem a fer-lo i a que seguiu participant en les nostres vides.

Solsona – Barcelona, agost 2010 – abril 2011

Anuncis

19 Respostes to “EL MEU FILL MARC I LA SÍNDROME DEL CROMOSOMA X-FRÀGIL – Capítol 8 de 8”

  1. El Germà del crack Says:

    Punt i seguit… gràcies pare, moltes gràcies. És quan un s’obre en canal, com ho has fet tu, quan la gent pot acostar-se a nosaltres i preguntar sense embuts: què és això de l’X-fràgil? Mil petons… infinits petons!

  2. Cristina Kiskeri Says:

    Hola Carles,

    Ara que ja havien “sortit a la web” tots els capítols del teu relat sobre el Marc i el cromosoma X-frágil m’he sentat i m’ho he llegit tot en uns minuts.
    Felicitats! Amb aquestes paraules has emocionat a més d’un de ben segur i has dibuixat somriures quan recordavem moments amb vosaltres. Però sobretot, i al final és el més important, has redactat una esprança per algunes families i has donat a conèixer una informació que molta gent desconeixia. Tota una lliçó!

    Mentres llegia he anat reconeixent capítols que ja haviem compartit amb vosaltres: El Xut, El Gost, la picada d’ullet del grup La Oreja de Van Gogh amb la cançó de “Mariposa”, la piscina de Solsona, els taps de silicona, etc.

    Hauriem de veure’ns un dia per Barcelona, no tenim excusa! Si vivim a la mateixa ciutat! Hem d’organitzar alguna cosa.

    Un petò per a tots!! Molt i molt gran!

    • carlesmiquelfauro Says:

      Hola Cristina, Moltes gràcies! Sí, hem compartit molts moments a Solsona, moments inoblidables, tant a la piscina, com a Clariana de Cardener o al Port del Comte. I encara n’hem de compartir molts, les dues famílies. I tens raó, ara que també viviu a Barcelona, l’Andrea i tu, hauríem de veure’ns, és clar que sí. Ja eb parlarem.

      Una abraçada i petons, per a tu i tota la família lleidatana.

      Carles

  3. Jordi Says:

    Benvolgut Carles,
    Sóc amic de l’Aleix des de fa ben poc, però ja m’hi sento molt unit a ell. L’Aleix ens va enviar un e-mail als amics fent referència amb orgull al teu blog i convidant-nos a llegir-lo perquè “explica qui sóc jo, com sóc jo i el perquè d’això o d’allò”.
    Vaig entrar al blog per conèixer què era la síndrome x-fràgil, l’Aleix me n’havia parlat.
    Costa dir el que penso i el que sento després de la seva lectura. Vull agrair-te la manera en que ens obres les portes de casa teva per fer-nos veure una realitat que molts de nosaltres desconeixem. Aquest relat emociona, arriba dins de les persones i, per tant humanitza. És important saber conèixer els altres, com és important coneixe’ns a nosaltres mateixos. Aquest blog aconsegueix ambdues coses alhora.
    Mil gràcies de tot cor, i enhorabona,
    Jordi

  4. carlesmiquelfauro Says:

    Benvolgut Jordi,
    Intueixo que vam tenir el goig de conèixer-te un dia sortint del Tantarantana, després de veure “L’hivern al cos”. Si no és així, disculpa la falsa hipòtesi. No obstant això, tant si és com si no, moltes gràcies pel teu comentari. Fer conèixer la síndrome i com es pot viure amb ella i a la vegada explicar que es pot ser feliç afrontant un repte com aquest és la intenció.
    Una abraçada i gràcies de nou.
    Carles

  5. Isabel Castelló Says:

    Estimat Carles,
    Sempre hem tingut una admiració per a tu i l’hem tingut en consciència i per molts motius: esforç perseverant, paciència infinita, discreció, humilitat, optimisme constant, generositat immensa…
    Tanmateix, després de llegir el relat, tot prèn encara una magnitud més gran, una admiració profunda difícil d’explicar.
    Gràcies per la confiança. Gràcies per la teva amistat.
    Isabel Castelló

    • carlesmiquelfauro Says:

      Estimats Isabel i Toni i estimats Pau, Bernat i Roger. Moltes gràcies, moltes. De fet, els afortunats som nosaltres per tenir-vos com amics. La trepidació de la vida quotidiana sovint no ens deixa gaudir de la vostra presència, però sabem que sou aquí, que sou aquí per tot el que calgui. Què més podem desitjat d’uns amics? Ens heu ajudat, sempre, a ser més feliços, des que el Pau i el Marc eren a l’escola bressol quan tenien tot just 3 anyets acabadets de fer. I ara, ja en faran 23!!! Per molts més anys, amics!!!

      Carles

  6. marta Says:

    Estimat Carles,
    Sempre t’he tingut en un pedestral com a mestre i com a persona. Penso que amb aquest bloc has donat una llicó d’humanitat fantàstica obrint les portes del teu cor i de les de la teva família. M’he emocionat molt llegint-ho. De ben segur que tot això que has escrit ajudarà a moltes altres famílies amb fills/es especials. M’ha agradat moltíssim llegir-ho i t’animo a que continuïs plasmant les vostres vivències, sentiments, il.lusions… És fantàstic que un pare pugui escriure tantes coses sobre els seus fills. Un petó ben fort.

    • carlesmiquelfauro Says:

      Hola Marta,
      Moltes gràcies pel teu comentari, però ets excessivament generosa en les teves apreciacions. És cert que una de les intencions d’aquesta exposició és trencar una llança a favor d’aquestes persones anomenades discapacitades. M’inclino a pensar que tenen unes capacitats diferents i en segons quines coses són molt més capaces que nosaltres. Si nosaltres, per exemple, tinguéssim la mateixa capacitat d’esforç que tenen molts d’ells… Uff! Gràcies de nou i rep un petonàs.

  7. sara Says:

    Hola!!

    Soc la Sara, una amiga de la Laia des de fa poquet, de fet ens vam coneixer pq és la meva profe de swing però des de fa ja temps s’ha convertit en un pilar molt important. De fet ja des de ben principi vam tenir una connexió especial amb la teva filla. Me l’estimo moltíssim :))

    És molt interessant llegir el teu blog i conèixer d’aquesta forma més a la Laia, la seva família i la trajectoria a nivell personal de tots vosaltres. A part m’ha interessat molt conèixer més sobre el sindrome del cromosoma X fràgil. En aquest blog es veu clarament l’amor y “germanor” que hi ha a la vostra família. Es maquíssim, de veritat.

    Espero que ens coneguem algun dia – segur que tindrem l’ocasió en alguna obra de l’Aleix que de fet també conec – i poguem xerrar una miqueta.

    Felicitats pel blog!! i per la família que teniu!
    Sara

  8. Djamel Says:

    Ets un crack Carles!!!!
    Gràcies de tot cor pero tot el que has fet aquests ultims dos anys!!!

    Djamel

  9. sílvia Says:

    Carles, desde Solsona només puc dir, que vaig tenir la sort de conèixer el teu fill un estiu calurós, quant jo, pobra de mi, inexperta en tot, vaig topar amb en Marc i la seva família. Com i patía! jo volia que aprengués a llençar-se del trampoli sense por, que gaudís de la piscina i que, mentres estés amb mi, en Marc sentís que en aquella relació monitora /alumne, l’especial era jo, pq mai havía sentit tan de sentiment com el quin em feia sentir ell, a hores d’ara encara l’estimu amb la mateixa intensitat com ho vaig fer aleshores. Un petó.

    • carlesmiquelfauro Says:

      Hola Sílvia. Moltes gràcies. Em sembla, però, que el millor que et puc dir és explicar-te la cara i el somriure d’alegria que ha posat el Marc quan li he llegit el teu comentari. Se’n recorda tant de tu… Moltes gràcies per tot el que vas fer per ell. Una abraçada.
      Carles

  10. Aina Laín Says:

    Carles!
    Ahir vaig entregar el meu treball de recerca (la dansa com a mètode terapèutic per persones amb discapacitat intel·lectual) i el primer enllaç a la meva bibliografia es el teu blog, volia dedicar-hi més temps perquè realment el treball se m’ha quedat curt però espero no tancar aquest tema aquí, ja que és apassionant i molt agraït.

    Moltes gracies a tu a la Iona i a tota la família Fauró per deixar-me forma part de la vostre meravellosa família es un plaer 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: