Archive for Octubre de 2010

LA LLENGUA MATERNA, UN ARGUMENT “POLÍTIC” FAL·LAÇ?

2 Octubre, 2010

Sovint i en diversos escenaris, sobretot educatius i polítics, hem sentit a parlar de la llengua materna, de la importància fonamental de la llengua materna a l’escola com a vehicle d’aprenentatge; de la importància que se li dóna, a la llengua materna, en els debats polítics sobre l’educació i el model escolar… N’hem sentit a parlar, i molt.

Per poder obrir una reflexió sobre l’abast de la importància de la llengua materna, hi ha dues consideracions que em semblen necessàries de tenir en compte:

1. Què cal entendre per llengua materna.

2. Què cal entendre per context sociolingüístic.

1. Què cal entendre per llengua materna

La intuïció dóna una resposta molt simple i senzilla: la llengua materna és la llengua de la mare, la llengua amb què cada mare li parla al seu fill ja des d’abans de néixer i un cop ha nascut, la llengua amb la que el fill aprendrà a dir les primeres paraules i amb la que progressivament aprendrà a parlar. Fins aquí, de ben segur que tothom hi estarà d’acord. Que aquest fet genera drets no sembla discutible. Aquesta, però, és una qüestió jurídica que essent molt important no és motiu immediat d’aquesta reflexió.

Hi ha una segona pregunta: Què és el més important que rep una criatura de la seva mare des dels primers moments de la gestació? I la resposta també és molt senzilla: afecte, la base de la construcció de l’estructura emocional.

Tercera pregunta: Com rep aquest afecte? Doncs a través de la carícia i de la veu, que s’expressen combinadament i conjuntament, cosa molt important, mitjançant un llenguatge.

Quarta: I quin és el llenguatge més universal? Doncs una de les llengües dels milers de llengües que existeixen.

La llengua materna és, doncs, una part important de la columna vertebral a través de la qual la criatura anirà articulant, si no tota, sí que una bona part de la seva estructura emocional.

Així, hem arribat a un primer element: la llengua materna participa de manera primordial en la configuració de l’estructura bàsica del llenguatge i es troba íntimament i indestriablement unida

a l’estructura emocional. No és estrany, doncs, que quan un nen mostra problemes de llenguatge molt sovint també és símptoma d’alguna classe de problema emocional.

La llengua materna és, doncs, un dels primers codis que aprèn el nen. Però no és l’únic ni té per què ser l’únic. I encara més, probablement és millor que no sigui l’únic. I si és així, l’exclusivitat de l’argument pedagògic de només fer servir la llengua materna, queda seriosament en entredit. Un cas força freqüent, ni de bon tros excepcional, ho pot il·lustrar abastament: en una família la mare parla la llengua A i el pare la llengua B. Cadascun parla i estima el seu fill en la seva llengua i la criatura, si no hi ha altres tipus de problemes, molt sovint respon a cadascun en la llengua, en el codi, en què se li parla i se l’estima. Seria el cas d’una criatura bilingüe, amb domini, per tant, de dos codis, com tantes n’hi ha actualment al nostre país. Inclús si les llegües A i B no són del mateix tronc lingüístic. Tres casos força il·lustratius:

a)      Família 1: Mare catalana, pare escocès de parla anglesa i tres fills de 12, 10 i 7 anys respectivament. Han viscut a Catalunya, a Escòcia i de nou a Catalunya. Els tres fills parlen català i anglès perfectament (apresos a casa, a l’escola i al carrer en els dos llocs) i les escriuen força correctament cadascú al seu nivell. Parlen català amb la mare i anglès amb el pare i entre els pares parlen anglès. Els tres fills, escolaritzats en una escola pública de Barcelona, també han après a parlar el castellà (a l’escola i al carrer) i l’escriuen sense dificultats, també cada fill al seu nivell.

b)      Família 2: Mare catalana, pare alemany i dos fills de 18 i 15 anys. Els dos fills parlen i escriuen català (ensenyat per la mare a casa) i alemany (après a casa amb el pare, a l’escola i al carrer). Amb la mare i la família de la mare parlen català i amb el pare i la família del pare en alemany. Entre els pares parlen indistintament i simultàniament català i alemany. Viuen a Alemanya i cap dels dos fills no sap parlar castellà ni l’entenen a nivell oral. No el saben escriure, però llegit, utilitzant el català com a llengua pont, interpreten força correctament moltes paraules.

c)      Família 3: Mare alemanya, pare català i una filla de 33 anys nascuda a Canàries. Entre el pares parlen en castellà, la filla amb la mare alemany i amb el pare en català. Les tres llengües les va aprendre a casa i, en el cas del castellà i del català, també a l’escola i al carrer (a Canàries i a Catalunya, ja que van venir a viure-hi quan la filla tenia 6 o 7 anys). Parla i escriu perfectament les tres llengües (més anglès, francès i italià, apreses posteriorment) i estudia traducció i interpretació.

d)      Família 4: Potser val la pena exposar una altra situació lingüística interessant. En una família d’origen immigrant sud-americà, amb uns quants anys de residència a casa nostra, la mare, molt integrada, utilitza, amb el seu fill, petit, la llengua catalana; el pare, la castellana; i l’avi patern, que només sap parlar la llengua ameríndia originària del país de procedència, és amb la que s’adreça al seu nét. La mare manté amb el fill la relació afectiva normal i corrent en aquests casos; el pare, per raons que no vénen al cas, és una persona de comportament agressiu i mostra una actitud d’un cert rebuig cap al fill; l’avi, que forçosament parla poc, és molt afectuós amb el nét. El nen parla català amb la mare, utilitza paraules i expressions quítxues barrejades amb català amb l’avi i rebutja parlar castellà amb el pare (de fet, rebutja parlar amb el pare) i la poca cosa en què li parla és en català, la qual cosa és sovint font de conflictes. No obstant això, el nen parla castellà amb altres familiars i amb companys castellanoparlants de l’escola sense cap mena de problema.

La relació que s’estableix, doncs, entre estructura afectivo-emocional i la/les llengua/llengües és prou consistent. Tant que, hi insisteixo, si no existeixen altres tipus de problemes, una criatura pot desenvolupar diversos codis lingüístics simultàniament sempre que aquests codis es vagin adquirint en un entorn afectiu positiu en cada cas.

No cal posar en dubte la importància de la llengua materna, és prou evident, però també és evident que en un entorn afectiu sòlid la possibilitat d’adquirir més d’un codi lingüístic és totalment real sempre que cada llengua tingui un referent personal afectiu clar. La psicolingüística aporta molts elements interessants sobre aquesta qüestió.

Potser és arriscat, però tal vegada sigui convenient despullar la llengua materna del concepte d’exclusivitat i situar-lo en un lloc més adequat si volem clarificar determinades qüestions sobre l’ensenyament i l’educació.

2. Què cal entendre per context sociolingüístic.

Proposo que se situï el concepte llengua materna en un concepte més ampli: el context sociolingüístic. Cal entendre per context sociolingüístic el conjunt de circumstàncies lingüístiques, culturals, socials i polítiques que es donen a l’entorn d’una llengua. En aquest sentit, i en classificació gruixuda, podem trobar tres contextos sociolingüístics diferents amb moltíssimes variacions al si de cada context:

a) Context sociolingüístic monolingüe

b) Context sociolingüístic bilingüe

c) Context sociolingüístic multilingüe

a) En aquest primer cas coincideixen quatre àmbits diferenciats: l’àmbit familiar, l’àmbit social, l’àmbit escolar i l’àmbit “oficial” o “político-administratiu”. El concepte llengua materna, en ser la llengua usada en els quatre àmbits desapareix i es transforma en el concepte llengua única. En no existir dues o més llengües en contacte no existeix cap situació sociolingüística delicada i, conseqüentment, no hi ha possibilitats de conflicte lingüístic.

b) Existeixen dues llengües maternes i els quatre àmbits anteriors no sempre coincideixen. Cal tenir en compte que la realitat dels territoris on existeixen dues o més llengües maternes en contacte és molt diferent d’un lloc a un altre. Per tant, caldrà fer una anàlisi acurada per tal de construir, a cada lloc, una política lingüística adequada a cada realitat. Caldrà, per exemple, tenir un bon coneixement de la història del territori i de la història de cada llengua en aquest territori (que no s’ha de confondre amb la història de cada llengua en si mateixa); caldrà tenir en compte com s’interrelacionen les dues llengües entre elles; com s’interrelacionen els parlants d’una amb els parlants de l’altra; quin domini tenen els d’una llengua sobre l’altra i a l’inrevés; quin estatus polític té cada una (quina és llengua oficial o si ho són les dues i de quina manera ho és cada una); quines polítiques lingüístiques s’han seguit (si és que n’hi ha hagut) i, lògicament, si hi ha hagut o hi ha conflictes lingüístics: quins són, com són, on són, quan es produeixen i en quina quantitat i freqüència, etc.

En aquesta mena de context caldrà decidir (i sempre serà una decisió política, o bé per activa o bé per passiva) quina de les dues llengües ha d’esdevenir llengua comuna (és pràcticament impossible, sociolingüísticament parlant, que ho siguin les dues  sempre, no se’n coneix cap cas), és a dir, decidir políticament quina de les dues ha de tenir el predomini en l’àmbit de l’ús social,  en l’àmbit escolar (tot i que cal ensenyar les dues) i quina ha de predominar en l’àmbit político-administratiu més proper i  immediat (municipal, autonòmic, federal…), encara que totes dues tinguin la consideració de llengües oficials.

c) Tampoc no són iguals els contextos sociolingüístics multilingües. No és el mateix el context sociolingüístic de Londres, per exemple, amb moltes llengües presents, però amb una sola llengua oficial, l’anglès, i què ningú no posa en dubte que ha de ser la llengua comuna, que el context sociolingüístic de Barcelona, també amb moltes llengües presents (a l’entorn d’unes tres-centes), amb dues llengües oficials que a la vegada són, cadascuna, la llengua materna d’una bona part de la població, i amb una certa ambigüitat i desorientació social i política de quina de les dues llengües oficials ha d’esdevenir la llengua comuna.

Ni tampoc no és el mateix un Estat multilingüe, amb llengües molt ben definides territorialment, cosa que no vol dir que siguin llengües oficials, i una sola llengua oficial que acostuma a ser la de la nacionalitat dominant. Les variants són nombrosíssimes i el tractament  d’aquest context s’allunya molt de l’objectiu d’aquesta reflexió.

Si en contextos no monolingües cal prendre decisions polítiques, una d’elles és quin tractament cal donar a les llengües en els àmbits escolar, social i político-administratiu (no és plantejable, ni convenient, ni correcte, ni sobretot ètic, interferir en l’àmbit familiar), a la qüestió de les llengües i amb quins objectius. I això ens porta, inevitablement, a plantejar-nos com ho hem de fer a casa nostra.

Llengua materna, context lingüístic  i llengua escolar a Catalunya

A l’escola franquista (tant pública com privada), des de l’any 1939  fins a finals dels 70, l’ensenyament i l’educació eren obligatòriament en castellà i el català estava prohibit, qüestió que ha de quedar molt clara. En aquell context la llengua materna, referint-se a la llengua catalana, era utilitzada com a argument pedagògic –i també polític- necessari i molt important, en cap cas suficient, per part dels moviments de renovació pedagògica per defensar i reivindicar l’escola catalana i la necessitat de fer l’ensenyament en aquesta llengua en el nostre país.

Actualment, i després de molts anys de lluita i d’esforç, ara que a l’escola l’ensenyament és en català, que es fa immersió lingüística (una decisió política basada en el coneixement) i que també s’estudia el castellà com a segona llengua, per tant, una situació i un context radicalment diferents a l’anterior, s’utilitza l’argument de la llengua materna per defensar, en nom de la llibertat d’elecció dels pares, que els qui ho desitgin puguin tenir escola en castellà. I no dubten, els defensors d’aquesta argumentació, a reclamar una doble xarxa escolar, inclús a l’interior d’una mateixa escola, en què un grup-classe faci l’ensenyament en català i el grup-classe paral·lel en castellà.

Ja he avançat que les situacions són radicalment diferents: en la reivindicació de la llengua materna referida al català durant els darrers anys del franquisme, hi havia, i s’hi amagaven, cal reconèixer-ho (recordem que només hi havia una sola manera legal de fer política, la basada en “Los Principios Fundamentales del Estado Español”), moltes coses al darrere: unes determinades maneres de veure i entendre l’escola i les seves funcions recuperadores dins la societat i el país, per resumir-ho. Hi havia, a més d’un plantejament pedagògic, una intencionalitat política evident.

En la reivindicació actual del castellà com a llengua materna d’ús preferent en l’àmbit escolar,  sembla que també hi ha coses amagades al darrera (i no cal recordar que el context polític actual és democràtic i no cal amagar res), i em sembla intuir que el que es pretén, el que hi ha al darrere, és desmuntar el sistema escolar català d’immersió lingüística. Podem afirmar, per tant, que darrere d’una motivació aparentment pedagògica (amb persones honestes que sincerament se la creuen) hi ha una clara intencionalitat política (que moltes de les mateixes persones honestes abans esmentades no veuen). Altrament, i per tot el s’ha argumentat abans, és incomprensible.

No sé, però, si són conscients dels riscos que una política educativa d’aquest tipus comportaria. I no puc deixar de sospitar que els principals impulsors d’aquesta política educativa en siguin molt, de conscients, i sàpiguen molt bé les conseqüències que se’n derivarien: ras i curt, la progressiva substitució del català pel castellà, cosa que ja va pretendre el franquisme i no va acabar de sortir del tot bé, sortosament.

Així, doncs, l’argument de la llengua materna, utilitzat només políticament en nom de la “llibertat d’elecció”, aïllat d’altres consideracions, esdevé única i exclusivament això: un  argument polític, però de dubtós i sospitós contingut. Sobretot si tenim en compte que el context sociolingüístic de Catalunya va, actualment, molt més enllà del bilingüisme català/castellà, ja que hi estan establertes nombroses comunitats de diferents llocs del món al si de les quals també fan servir la seva pròpia llengua materna. És que aquestes comunitats no tindrien els mateixos drets, per a aquests senyors que el reclamen per al castellà?

Que la qüestió de les llengües ha de tenir un tractament polític, que s’han de fer polítiques lingüístiques, és innegable, però la política s’ha de basar en el coneixement de les coses, la política ha de venir després del coneixement. Si es fa política sense coneixement només es fa una política de disbarat.

La realitat lingüística de Catalunya, el context sociolingüístic, és força complex i diversificat, ja que no és el mateix el context sociolingüístic de Barcelona i la seva àrea metropolitana que el de les comarques centrals o de muntanya. La llengua catalana, l’originària del país, és parlada, aproximadament, per la meitat de la població. L’altra meitat parla castellà degut a les fortes onades  migratòries procedents de la resta de l’Estat espanyol a partir de l’any 1959 (Pla d’Estabilització franquista) que s’allargà fins a la dècada dels 70.

Durant molts anys la llengua catalana va ser reclosa a l’àmbit familiar i a sectors socials molt propers a la família. En l’àmbit social públic, en l’àmbit escolar i l’àmbit político-administratiu només era possible la utilització del castellà imposat de manera més que agressiva.

Actualment, i després d’uns quants anys de democràcia i d’escola catalana, la presència i potència de la llengua castellana és tan gran en gairebé tots els àmbits, i tan majoritària en els medis de comunicació que si no hi ha una acció de govern ferma i decidida la llengua catalana seguirà un procés de regressió i de retrocés sense gaires possibilitats de retorn.

A Catalunya, avui en dia, és difícil trobar un ciutadà catalanoparlant que no sàpiga parlar i escriure el castellà, la qual cosa està molt bé, perquè com més llengües, com més codis es dominin, molt millor. En canvi, és molt fàcil trobar ciutadans catalans castellanoparlants i ciutadans de la nova immigració que no saben o no són suficientment competents a parlar i escriure el català. I això és així malgrat els esforços que s’han realitzat i es realitzen des del món escolar, en primer lloc, i, en segon lloc, des de les nostres administracions públiques, excepte l’Administració central, i moltes altres entitats socioculturals.

En una situació en què la llengua catalana fa el paper de David i la castellana el de Goliat, argumentar que cal un tractament igual per a les dues llengües, institucionalitzar el bilingüisme sense elements correctors,  és condemnar el català a una lenta i dolorosa agonia. No cal ser gaire intel·ligent per adonar-se’n. I això és el que em fa pensar en una clara intencionalitat política, més que no pas pedagògica -que tampoc no té gaire consistència, actualment-  o, atorgant el benefici del dubte, en una ofuscació intel·lectual greu o en una manca de sensibilitat cultural cap a la llengua catalana de dimensions considerables.

Una estimada amiga i exalumna em deia un dia que això de les llengües és un mercat, i que les lleis del mercat decidiran, que probablement el català haurà desaparegut cap al 2500. I potser sigui cert, perquè ja hem vist què passa quan al mercat no se li posen límits ni se li exerceix un mínim control. Ningú no posa en dubte la necessitat del mercat, però si el mercat no està basat en una regulació política adequada, és un element de perversió de tot el que se li aboca. Només cal mirar el mercat de l’art, el mercat de l’esport i no cal ni alertar sobre el mercat de les finances i la greu crisi econòmica i financera provocada per l’ultraliberalisme econòmic… No. El mercat no pot ser totalment lliure. Fins i tot ho veuen els partidaris més intel·ligents del capitalisme. És cert que a les llengües se les valora molt des d’una perspectiva utilitarista, però si nomes se les valora des d’aquesta perspectiva el reduccionisme lingüístic tindrà unes conseqüències terribles d’empobriment cultural per a la humanitat.

Les llengües no poden estar sotmeses únicament a les lleis del mercat. En l’actualitat l’anglès ocupa cada vegada més el paper de lingua franca, és a dir, la llengua predominant i imprescindible en tots els àmbits comercials, econòmics, tècnics, científics i polítics del món. Està molt bé i cal aprendre-la, evidentment, si no es vol córrer el risc de patir un cert analfabetisme funcional. Això, però, no ha de voler dir, en cap cas, que les altres llengües hagin d’anar desapareixent.

Que a Catalunya l’escola sigui catalana no ha de representar cap mena de problema per a ningú. Donada la situació sociolingüística actual al nostre país, d’una pressió fortíssima del castellà, molts nens no catalanoparlants tenen una bona oportunitat, i no gaires més, d’aprendre a parlar i escriure en català a través de l’escola. La pràctica ens demostra que els nens castellanoparlants no perden gens ni mica la seva llengua en un marc escolar en què la llengua vehicular i d’aprenentatge sigui la catalana i s’estudiï el castellà com a segona llengua. I els nens catalanoparlants aprendrien el castellà encara que no s’ensenyés a l’escola, extrem al qual tampoc no seria bo d’arribar. Només una actitud basada en prejudicis, és a dir, sense coneixement suficient, o basada en una mena de rebuig irracional cap a la llengua catalana, encara que es disfressi en nom de la “llibertat d’elecció”, es pot oposar a una política lingüística de recolzament, potenciació i normalització de la llengua catalana.

Sembla mentida com la paraula “llibertat” pot ser utilitzada de manera tan demagògica  i que se’ns apareguin com a paladins de la llibertat uns que hi han estat en contra quasi sempre. O utilitzada en nom d’una suposada igualtat entre el català i el castellà –cosa que ja m’agradaria com a catalanoparlant- i s’esgrimeixi com a  argument. Tant en un cas com en l’altre l’argumentació és fal·laç perquè no es basa en el coneixement.

Les raons per aprendre una llengua poden ser diverses:

  • Necessitat: Pot venir produïda per immigració, promoció laboral, activitats econòmiques i comercials, estudi i promoció acadèmica… La necessitat és la raó més generalitzada per a l’aprenentatge d’una llengua.

Tots aquests motius es poden materialitzar o de bon grat o per força. Sigui d’una manera o d’una altra, podem afirmar, però, que la necessitat imposa.

  • Sensibilitat: També pot tenir diverses causes. Tenir la sensibilitat cultural i social, malgrat no tenir-ne  l’obligació, i voler parlar la llengua del país d’acollida encara que no sigui totalment necessari parlar-la; aprendre la llengua de la parella, d’uns amics…

Pot ser el cas de Catalunya, per exemple. A Catalunya es pot viure en castellà sense gaires dificultats, cosa que han fet generacions i generacions de ciutadans espanyols. Però també n’hi ha hagut molts que de motu propi han  après el català, i de nivells culturals molt diferents, fossin treballadors manuals o d’alt nivell cultural. I altres no ho han volgut fer. I darrerament hi ha hagut persones d’aquest darrer tarannà, intel·lectuals inclosos, sobretot, que s’hi han negat, amb un acte de voluntat plena i conscient, argüint que com que se’ls volia “imposar el català”, tenien perfecte dret, en nom de la llibertat, a  “oposar-s’hi”. D’altra banda, mai no han tingut cap mena d’escrúpol a que el castellà sí s’imposi, a les escoles i a tot arreu. Curiós. És clar que la sensibilitat no és una capacitat intel·lectual, és una actitud vital davant les coses.

  • Plaer: És el cas de voler saber parlar i/o escriure una llengua per motius molt personals. És, certament, una raó duta a la pràctica per una gran minoria de gent i normalment és degut a motius emocionals o estètics. Voler aprendre tal llengua per poder llegir tal autor en llengua original, per exemple.
  • Militància: A part de situacions de compromís polític, i a Catalunya hi ha hagut milers de ciutadans de la resta de l’Estat que van aprendre el català -i més d’un de pública notorietat- per aquest motiu, és el motiu més curiós, estrany o fins i tot pintoresc.

Posem el cas, per exemple, dels esperantistes. Pura militància idealista a contracorrent de tota tendència. Admirable, però potser anacrònic.

I el cas absolutament contrari: em va cridar molt l’atenció, quan feia el servei militar, que en la cartilla de manual de les aleshores anomenades COES (Compañías de Operaciones Especiales), els “boines verdes”, es fes una especial menció a estimular “al buen guerrillero a aprender el catalán para poder pasar por gente del país y ganarse la confianza de campesinos y otras gentes sencillas y mezclarse con ellos con el objetivo de recabar información sobre posibles insurgentes si hubiera necesidad”. No ho cito literalment perquè no ho recordo amb exactitud, però venia a dir això. No calen comentaris a un argument “manu militari” d’aquest tipus.

Per acabar, no puc evitar d’insistir a dir quatre paraules sobre els “suposats” debats polítics sobre el tema:

a)      Dic “suposats” perquè quan es tracta de debatre una qüestió se suposa que es té, entre els qui fan el debat, un mínim i suficient coneixement sobre el tema. Doncs bé, sobre aquest en concret el que més s’acostuma a manifestar, per part de segons quins polítics, és una ignorància supina i només es posa de manifest una descarada manipulació demagògica. De debat seriós i ben argumentat, poca cosa.

Posem un exemple: Quan parlem que a Catalunya l’ensenyament ha de fer-se en català, que cal fer immersió lingüística si volem preservar la llengua, sorgeixen una sèrie de personatges polítics importants de segons quins partits, uns quants intel·lectuals de suposada vàlua (de vegades innegable en segons quins camps de la ciència i el coneixement, però ferits d’un espanyolisme tronat i ranci) curiosament relacionats amb els mateixos partits als que abans s’ha fet referència indirecta, tots ells suposadament entesos en la matèria, que diuen que no, que la llengua materna és fonamental i forma part del dret dels pares a decidir en quina llengua volen que facin l’aprenentatge i s’eduquin els seus fills, que és més democràtic i respon més a la Catalunya real.

Que la Catalunya real és complexa lingüísticament parlant (i en moltes altres coses) és innegable. Però pensar que aquesta és la realitat que volem o que la realitat no es pot canviar perquè és com és, ja és en si mateixa una opció política determinada. Com ho són les opcions transformadores perquè aquesta no és la realitat que es vol.

b)      Curiosament, el mateix tipus de personatges diuen que és imprescindible garantir l’ensenyament en espanyol a tots els nens i nenes de l’Estat, evidentment també a Catalunya. És aleshores quan ataquen que a Catalunya es practiqui la immersió lingüística (ja no la llengua materna) i ho considerin una dictadura lingüística, perquè si es refereix a la preservació del català sembla que deixi de tenir importància i només sigui una mena de tossuderia fora de lloc, una obstinació de caire medievalitzant o tribal dels catalans,  un tancar-se a la universalitat de la cultura per a la qual els sembla que el català és un obstacle. I, és clar, com que molesta, no cal aprendre’l. En canvi, troben “ideal” que els seus fills vagin a fer colònies d’immersió lingüística en anglès. Acceptar la immersió lingüística en anglès i no en català ja és tota una declaració de principis.

c)      Als polítics i als partits que representen, sobretot als qui argumenten una política basada exclusivament en un bilingüisme passiu,  els recomano que abans de formular les seves propostes sobre la política lingüística a seguir s’informin bé sobre les aportacions de la sociolingüística i la psicolingüística, que adquireixin coneixement.

Contràriament tornarem a assistir a debats inútils, si no tòxics i fal·laços ja que atiaran el conflicte lingüístic, i com a conseqüència, a una política del disbarat sobre una qüestió tan sensible, delicada i fràgil com és el del tractament de les llengües.

Carles–Miquel Fauró i Sànchez

Barcelona, 1 d’octubre de 2010