SET DIMENSIONS D’UNA NACIÓ

En plena efervescència sobre si Catalunya és o no una nació, m’ha semblat oportú fer pública una aportació a aquest debat.

Sovint el debat se centra en paràmetres històrics. Són uns paràmetres vàlids, evidentment, i imprescindibles. Però molts elements d’aquests paràmetres estan sota una discussió permanent perquè hi ha dades suposadament interpretables i, en conseqüència, com que es pot, se’n fa una lectura molt interessada. Els partidaris d’Espanya com a nació única valoren uns determinats fets històrics que els serveixen d’arguments per a la seva posició. I a l’inrevés, els partidaris d’entendre Espanya com a pluralitat de nacions, troben, paradoxalment, arguments en els mateixos fets històrics que utilitzen com a aval de les seves teories.

Descarto totes aquelles posicions basades en prejudicis o subjectivismes vestits d’un aparent academicisme i totes aquelles posicions basades en el perquè sí i prou o amb l’argument de la força. No paga la pena de perdre-hi temps.

Abans, però, d’entrar en matèria, i perquè ningú no se senti enganyat, vull precisar dues qüestions:

a)      No sóc historiador, només sóc un lector assidu de textos que tracten de fets històrics, textos que m’han facilitat, això sí, nocions interessants. Reconec, no obstant això, que sovint m’he vist immers en un mar de confusions (sovint també d’irritació més o menys irada) en veure la disparitat d’interpretacions sobre uns mateixos fets i, sobretot, de segons quines interpretacions que, com a mínim poden ser qualificades de malintencionades.

b)      Malgrat aquesta confusió, sóc dels que pensen, fermament, que Catalunya és una nació. Si no fos així, no em preocuparia per fer cap mena d’aportació a aquest debat.

Potser amb els fets històrics no n’hi ha prou per definir una nació. Cal tenir altres factors en compte. Cap d’aquests altres factors, per si sol, tampoc no perfilaria què és una nació, però la confluència de tots ells teixeix una xarxa d’interrelacions (diferents en cada cas, és a dir, en cada nació), que la defineixen i en fan una realitat única i diferenciada de les altres.

La meva aportació, necessàriament breu, girarà a l’entorn de tesis que sobre “el fet nacional”, “la nació”, s’han anat elaborant des de finals del segle XIX fins a l’actualitat i des de diverses perspectives ideològiques.

Una nació, un “fet nacional” vindria definit per les set dimensions següents:

1. Dimensió territorial.

En el nostre entorn geogràfic i històric, el de l’Europa occidental, la territorialitat, els límits, han tingut un paper important, tant que van esdevenir fronteres. Les fronteres nacionals, sovint inestables i no sempre precises, delimitaven un espai dins del qual es feia realitat una col·lectivitat humana amb tota la seva complexitat.

La majoria de fronteres estatals actuals no coincideixen amb les fronteres d’aquestes col·lectivitats humanes perquè són fruit de tractats polítics derivats, en general, de conflictes bèl·lics, per tant amb vencedors i vençuts, d’interessos polítics i econòmics que poc han respectat els límits de les nacions (de vegades des de dins de la nació mateix) i s’ha repartit el territori segons la conveniència de qui tenia més poder. Un cop d’ull a un mapa polític actual d’Europa és l’evidència més clara de l’Europa dels Estats, però no de l’Europa de les “Nacions”. En una superposició dels dos mapes poques coincidències de fronteres hi trobaríem.

Sembla que no és gens discutible la dimensió territorial en el cas de Catalunya. De fet, ni els “enemics” més acèrrims d’entendre Catalunya com a nació discuteixen aquesta realitat, encara que per a ells no deixi de ser un territori “regional”, tant des d’Espanya com des de França (i de la resta d’Estats “oficials” del món), dos Estats, doncs, que reconeixen que cadascun té una part de territori “català”.

2. Dimensió cultural.

Potser sigui interessant intentar definir, prèviament, el substantiu “cultura” per entendre, posteriorment, l’abast del qualificatiu cultural en el context d’aquesta aportació. Entenem per cultura el “conjunt de les coneixences, tradicions i formes de vida materials i espirituals característiques d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat” (Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans). Com és obvi, la definició conté diversos nivells, ja que es planteja des de la particularitat (qualsevol petit conjunt social) fins a la universalitat (conjunt de la humanitat).

En aquest cas el nivell que interessa és el que fa referència a una col·lectivitat, la catalana, que ha creat i crea una cultura que es pot adjectivar i és una realitat inqüestionable: una cultura catalana que s’ha manifestat en tots els aspectes de la definició d’una manera ben diferenciada en relació a altres cultures, siguin més o menys veïnes, amb les quals hi ha força elements semblants i compartits, o altres cultures, més o menys llunyanes, en què les semblances són escassíssimes i les diferències molt abundants.

Aquesta dimensió cultural –i aquí pren cos l’adjectiu cultural associat  al nom dimensió agafa una consistència considerable a partir de la construcció de tota una visió de la realitat, una cultura, mitjançant una llengua pròpia.

3. Dimensió històrica.

Si en el cas de Catalunya no existís aquesta dimensió històrica no hi hauria res a discutir. Per tant, si la discussió existeix, és que hi ha Història. Sembla un argument de barata però és així de contundent. Les interpretacions, com deia a la introducció, són la prova més evident, fins i tot les interpretacions quasi negacionistes, és a dir les que neguen els drets històrics, que existeixen, però precisament per això, els partidaris d’aquesta negació ni tan sols volen que formi part del corpus de l’Estatut d’Autonomia.

No m’hi estendré més, en el tractament de la dimensió històrica, perquè no es tracta, aquí, de fer cap repassada que vagi de Guifré el Pilós fins a la manifestació del 10 de juliol d’aquest any. La dimensió històrica de Catalunya és una realitat indiscutible, s’interpreti com s’interpreti, molt a pesar d’ells.

4. Dimensió psicològica

A Catalunya existeix un sentiment social compartit i majoritari, una consciència col·lectiva, també majoritària, de sentir-se “nació”, malgrat la negació exterior (molt majoritària a la resta de l’Estat i “oficial” en el conjunt dels Estats del món), la negació interior (minoritària però molt militant) i la indiferència més o menys passiva de capes gruixudes de població immigrada.

D’altra banda, la majoria que sent, que té consciència de nació es reparteix entre diferents opcions polítiques que van des de l’autonomisme a l’independentisme passant per diferents models federalistes. D’això, però, se’n parlarà una mica més quan es tracti de la dimensió política.

Aquí, el que és important és remarcar la realitat d’aquest sentiment de pertinença, aquest conjunt d’emocions viscudes en col·lectivitat, la realitat d’aquesta consciència comuna que fa que els seus ciutadans se sentin diferents. Una altra realitat indiscutible.

5. Dimensió política

La dimensió política és, alhora, també històrica. Des del segle IX al segle XVIII van existir ininterrompudament institucions polítiques catalanes de govern. Aquest és un fet inqüestionable. No és el moment de valorar la major o menor bondat d’aquestes institucions, sinó de deixar constància de la seva existència històrica. Des del segle XVIII al segle XX, a partir del Decret de Nova Planta, desapareixen aquestes institucions i la decadència és notable. Però des de finals del segle XIX i els inicis del segle XX, en els moments d’obertura política de l’Estat espanyol, sempre hi ha hagut sobre la taula la reivindicació de l’autogovern.

Actualment, amb les institucions històriques de govern parcialment recuperades, la realitat política catalana és força diferent a la de la resta de l’Estat. Les opcions polítiques a Catalunya són molt més plurals que en la majoria de les altres comunitats autònomes i l’arc parlamentari català n’és un exemple ben palpable. El gran bipartidisme espanyol (PSOE-PP), és esquitxat, a Les Corts Espanyoles, per les minories polítiques procedents, sobretot, de Catalunya i el País Basc. Però aquest bipartidisme es difumina i desapareix en el Parlament de Catalunya (CiU, PSC-CC, ERC, PP, ICV, PCPC) en què la proporció de representació està molt més repartida i equilibrada. I no hi ha força política catalana que no es reconegui, encara que només sigui per estratègia en un parell de casos (PP i PCPC), com a mínimament autonomista.

És cert que la dimensió política no ha arribat a la seva màxima expressió, és a dir, tenir un estat propi. Tant perquè des de l’Estat espanyol no s’ha deixat com perquè Catalunya no ha estat –i de moment no n’és- capaç de fer-ho. Una altra dimensió que perquè no estigui assolida del tot, de manera sobirana, no deixa de ser una altra realitat diferenciada. Espanya no seria un Estat autonòmic sense Catalunya ni el País Basc (dues comunitats autònomes que s’autodefineixen com a “nació”.

6. Dimensió jurídica

Una nació també es caracteritza per un conjunt de lleis específiques diferents al cos jurídic d’altres nacions. Fins al Decret de Nova Planta de 1716 el conjunt de lleis de Catalunya eren específiques i es diferenciaven substancialment de les lleis de Castella. Un conjunt de lleis que regulaven el govern i la convivència, aspecte molt important perquè organitzava el teixit social del país de manera diferent a les nacions de l’entorn. Com tot conjunt de lleis, és discutible, però existia i va ser substituït per un altre ordre jurídic, el de Castella, també discutible i, a més, aliè. No obstant això, Felip V restituí, poc temps després, molts aspectes del dret civil català que s’han mantingut i s’han anat renovant al llarg del temps fins a l’actualitat.

A principis del segle XX, l’any 1914, la Mancomunitat de Prat de la Riba, una federació formada per les quatre Diputacions provincials, va significar la recuperació simbòlica de les antigues Corts Catalanes i va representar el primer reconeixement de la personalitat territorial, jurídica i política de Catalunya des de 1714. Durà fins a l’any 1925. La Dictadura del General Primo de Rivera, que començà l’any 1923, la prohibí i intentà desfer l’obra cultural, social, jurídica i política que havia dut a terme la Mancomunitat.

Amb la 2a República, nou intent democratitzador de l’Estat espanyol, l’autogovern de Catalunya tornà a ser una realitat amb l’Estatut de 1932, una rebaixa substancial de l’Estatut de Núria de 1931. La convulsa República s’acabà l’any 1939 amb el triomf de l’exèrcit franquista. Nova dictadura i nou aboliment de les lleis que regulaven el govern i la convivència a Catalunya.

Amb la Constitució democràtica de 1978 (de procés, però, molt condicionat per la transició) es recuperà de nou, amb l’Estatut de Sau de 1979, la Generalitat de Catalunya. I el 2006, amb l’Estatut de Miravet, tant discutit encara, s’elaborà un nou marc jurídico-polític de referència. I tampoc no s’ha d’oblidar que la Constitució de 1978 reconeix l’existència de “nacionalitats històriques”, com recentment em recordava, en un comentari d’un bon amic a aquest article, que també forneix més aquesta dimensió jurídica.

La dimensió jurídica és palesa.

7. Dimensió econòmica.

Antigament els mercats tenien una dimensió nacional molt més accentuada. Les relacions econòmiques més importants succeïen dins les fronteres (i les “fronteres” es van eixamplar molt amb la colonització duta a termes pels imperis europeus des de finals del segle XV fins al segle XX). A més, cada “nació” o “estat” tenia la seva pròpia moneda.  Aleshores, la dimensió econòmica tenia un paper molt important en la configuració de les nacions per la determinant importància del mercat intern i les interrelacions socials, jurídiques i polítiques específiques que generava.

La globalització de l’economia ha diluït aquesta dimensió no només a les nacions, tinguin Estat o no, sinó la dimensió d’Estat en si mateixa. A més, els diversos tractats de la Unió Europea, com els Acords de Schengen (1985 i 1990)  amb la supressió de controls fronterers i lliure circulació de béns, serveis, capitals i persones (treballadors i viatgers); Tractat de Maastricht (1992) amb la unió monetària i la progressiva unificació legislativa i en matèries de justícia, ha estat fonamental per a la unificació del mercat a nivell internacional.

No obstant això, i malgrat el centralisme econòmic de Madrid (a Espanya 23 de les 30 empreses espanyoles més grans i importants tenen la seu principal a la capital de l’Estat), Catalunya forma part, amb Waden-Württenberg (Alemanya), Llombardia (Itàlia) i Rhöne-Alpes (França) del que és conegut com “els 4 motors per a Europa” pel seu dinamisme econòmic. Quatre “regions” europees que sense tenir capitalitat d’Estat al si de cadascuna d’elles, realitzen un rol propi i particular molt important en els àmbits econòmics del desenvolupament  i la cooperació.

Encara que aquesta dimensió s’hagi reduït molt com a element definitori (i s’ha reduït per a tots els Estats) continua tenint la seva importància. No ho defenso de manera absoluta perquè la solidaritat econòmica és un valor democràtic de primer ordre, però només cal pensar en les possibilitats que s’obririen per a la població de Catalunya si la riquesa que s’hi crea es quedés al país. La necessària discussió de com redistribuir aquesta riquesa sense que signifiqui un espoli no és objecte d’aquesta aportació.

Això vol dir, però, que la dimensió econòmica també és un element important en la realitat de Catalunya.

Reunim totes aquelles consideracions que conformen la definició d’una nació encara que malauradament, ni qualitativament ni quantitativament, ni s’acabi de comprendre ni ens ho acabem de creure, massa sovint, nosaltres mateixos.

Vull acabar aquesta aportació amb una referència a la concepció jacobina francesa “nació = estat” o, dit d’una altra manera, “un estat, una nació”, encara que l’Estat, per a transformar-se en “nació” hagi d’assimilar, suprimir o anorrear les nacions no dominants dins l’Estat (França, com a exemple paradigmàtic). És evident que aquesta concepció jacobina és la dominant a l’Estat espanyol, indiscutiblement des de l’arribada de la dinastia borbònica i amb anteriors intents ja en temps de la dinastia dels Àustries (Conde-Duque de Olivares).

Prefereixo la concepció alemanya (de base hegeliana): l’Estat no és una imposició d’una nació dominant sobre les altres, sinó l’acord lliure i entre iguals (base del Dret) de les diverses nacions per viure i conviure dins d’una estructura política supranacional que les fa més fortes, tant particularment com col·lectivament.

La reflexió sobre el concepte nació i “el fet nacional” segueix ocupant un paper important en la teoria i en la filosofia polítiques actuals i hi ha novíssimes aportacions molt interessants. No és estrany: si les nacions són un producte històric i la història és dinàmica i canviant, les nacions i allò que les defineix també és canviant.

Carles Miquel Fauró i Sànchez

Solsona – Barcelona, agost – setembre de 2010

Advertisements

6 Respostes to “SET DIMENSIONS D’UNA NACIÓ”

  1. Aleix Says:

    És interressant acostar-nos al terme “nacio” des de 7 punts (els mateixos que dies té la setmana, que “Déu” va trigar en crar aquest món…jeje). Set punts que, semblen poc discutibles. I em quedo amb la definició d’Estat vinguda des de terres germàniques. Potser no necessitem un Estat propi, però la nostre nacionalitat ha d’estar fora de dubte. És una qüestió de dignitat.

  2. Laia Says:

    Gràcies!

  3. Òscar Says:

    Molt bon article, senzill i acadèmic. Totalment d’acord amb el que comentes respecte de la perspectiva històrica. Tan sols hi afegiría un punt: la pròpia Constitució, norma suprema en el ordenament jurídic estatal, reconeix l’existència de nacions dins l’estat español. Aquesta és una realitat jurídica innegable i imposible d’obviar, un reconeixement “per se” de la realitat que reflexes en el teu escrit.
    Una abraçada.

    • carlesmiquelfauro Says:

      Gràcies,Òscar. Fas una precisió molt interessant. La tindré en compte i, si no et sap greu, l’afegiré o millor, si sé com fer-ho, en faré referència de qui l’aporta.
      Una abraçada,

      Carles

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: