Archive for Agost de 2010

UNA REFLEXIÓ SOBRE ESPANYA

6 Agost, 2010

Les nacions acostumen a ser un resultat de moltes vicissituds històriques: lluites entre bàndols que han comportat derrotes i victòries a banda i banda; aliances polítiques en funció dels interessos de les classes socials dominants o de les monarquies de torn; llargs processos de fusions culturals, de creació lingüística i de creació de símbols i de mites; convivència de diferències, de diversitats i d’interessos diferents i sovint oposats… Tot plegat un llarg procés de construcció d’una identitat col·lectiva -de vegades destruint les minories discordants-, en què cadascun dels seus membres acaba, finalment, sentint-se identificat, orgullós de pertànyer-hi i respectat, i la gaudeix i la defensa perquè se’n sent part, un sentiment de dues dimensions: personal i social.

Aquest hauria pogut ser el procés d’Espanya. Hauria pogut ser el resultat d’un pacte entre iguals a partir, es pot suposar, que Castella per una banda, i Catalunya i Aragó per l’altra, des de la unificació dinàstica, podien construir una estructura estatal basada en el respecte a les diferències respectives. I així va ser durant un temps. També es pot suposar, però, que el pes de tots els contenciosos històrics entre els dos regnes al llarg de quasi mil anys, des dels inicis pràcticament del que és conegut amb el nom de Reconquesta fins a principis del segle XVIII  ho fes molt difícil.

I aquest segon supòsit és, probablement, el que es va materialitzar. En la lluita, de vegades sorda, intrigant i conspiradora, de vegades sorollosa, bèl·lica i sagnant, es va imposar Castella. A part de ser més poderosa militarment i més potent demogràficament, també va saber jugar millor les seves cartes, tant interiorment com internacionalment. La realitat actual n’és la prova més determinant.

A partir d’aquesta victòria, tant militar com política i jurídica, i utilitzar un altre terme seria un eufemisme, Castella construeix Espanya a la seva imatge i semblança. Allò que és diferent a Castella sobra o molesta. No és espanyol perquè no és castellà: es posterguen o es prohibeixen, almenys en l’àmbit públic, les llegües no castellanes; s’anul·len les lleis diferents a les de Castella i només es deixen parts del dret civil en els territoris ocupats; es canvia el sistema fiscal i impositiu; només es dóna cabuda a un exèrcit, el victoriós, el castellà, que passa a ser l’exèrcit espanyol… “Les Espanyes”, aquest plural que ja té els seus orígens en les “Hispaniae” romanes, va desapareixent a poc a poc per transformar-se, quasi definitivament, amb el singular “Espanya”. Singular que troba el seu punt més àlgid en la “España, Una, Grande y Libre” del franquisme. Només es podien acceptar variacions sobre el tema com el folklore, les variants dialectals del castellà, que en més d’un cas són “gracioses”… La resta, curiositats exòtiques que es contemplen amb una certa condescendència en el millor dels casos, o amb recel,  desconfiança i fins i tot amb menyspreu. És el que es podria anomenar el segrest de les Espanyes.

Catalunya (i altres zones de l’Estat que ara no es tractaran perquè no és l’objecte d’aquesta reflexió), per diverses raons, va resistir culturalment i lingüísticament amb més o menys èxit segons els moments històrics. I tampoc no va perdre ni ha perdut del tot la seva memòria històrica, passada de molts pares als seus fills de boca a orella, sovint mitificada i deformada, ja que no es podia ni estudiar ni aprendre. Aquesta resistència cultural i lingüística, aquesta memòria històrica -insisteixo, sovint deformada, mitificada  per interpretacions romàntiques iniciades en la Renaixença i traslladades al món acadèmic, tot i que han anat canviant a més reals i més certes al llarg d’aquests darrers temps- és el que ha preservat els trets de la seva identitat.

Entre una Castella que va guanyar però que no ho va saber fer bé (ni va saber ser destructiva ni assimiladora del tot, ni va saber ser generosa amb el vençut) i una Catalunya que no es resigna a desaparèixer, tenim una bona part del problema español (és fal·laç i malintencionat parlar del problema catalán), ja que queda clar que el problema es torna a plantejar sempre que l’Estat espanyol se situa en un marc democràtic.

La democràcia a l’Estat espanyol es troba, però, en un estat precari, actualment. Hi ha massa coses “intocables”, massa “principis fonamentals” inamovibles. La Constitució de 1978, tot i ser el resultat d’un estira i arronsa, té prous elements de flexibilitat com per fer-ne interpretacions ben obertes. Probablement aquesta va ser la intenció d’una part dels “pares” de la màxima Llei de l’Estat. Es creava l’oportunitat de com començar a construir Espanya de nou. Les propostes federalitzants, però, es van haver de disfressar d’ “autonomies”, i la possibilitat d’establir un diàleg entre les diferents nacions (batejades, un parell, amb el nom de “nacionalitats històriques”, és que no ho era Castella?) es va diluir amb la política del “café para todos” quan, de fet, gairebé a ningú, a excepció del País Basc i Catalunya de manera clara i inequívoca, es plantejava disposar d’un estatut d’autonomia. I és més que evident que la resposta va ser que si Catalunya i el País Basc volien “autonomia”, calia que hi hagués “autonomia” per a tothom que en volgués, encara que no sabessin què fer-ne. I va començar la subhasta.

Paradoxalment, però, qui més s’ha fet seva la Constitució són els sectors polítics i jurídics més retrògrades –i en aquell moment més anticonstitucionals- i són els que marquen la pauta, amb les tendències més centralistes i jacobines, de com interpretar-la. I amb la Constitució quasi esclerotitzada, transformada en una versió moderna d’aspecte democràtic de “los Principios Fundamentales del Movimiento Nacional, permanentes e inalterables” es torna a posar sobre la taula una variant del problema de sempre: Espanya ha de ser feta a imatge i semblança… no ja de Castella (ja no cal), que només compta, igual que altres zones de l’Estat espanyol, com a reserva de vots d’un determinat sentiment espanyolista que saben molt bé com agitar, sinó dels que remenen les cireres des de l’ombra (i demano disculpes pel to col·loquial), perquè tenen pànic de quedar-se sense prou recursos econòmics per seguir vivint com viuen si Catalunya rebaixa la seva aportació econòmica, sigui pel que diu l’Estatut del 2006 o per la possibilitat d’aconseguir un Concert Econòmic a l’estil del País Basc. És falç que els interessi el benestar econòmic de la població de les zones menys desenvolupades, ja que només s’emporten les escorrialles. Mentre Catalunya hi aporti diners, no cal que es plantegin com redistribuir d’una altra manera els seus propis recursos.

I ja hi tornem a ser. L’Espanya Federal del PSOE és una quimera que no se la creuen ni ells. De fet, em sembla que no se l’han cregut mai. Per més que parlin de Comitè Federal, d’estructura federal del partit, de federacions territorials, etc., etc., etc., a l’hora de la veritat l’única federació existent és entre el PSOE i el PSC ja que sobre el paper és una federació entre dos partits sobirans, cadascun en el seu territori. A la pràctica, però, l’ascendència del PSOE sobre el PSC és indiscutible i és més que discutible l’ascendència del PSC sobre el PSOE. Un altre cas entre desiguals, com al llarg de tota la història d’aquesta “pell de brau” en tantes i tantes coses.

Amb l’Estatut de Miravet (el de l’any 2006) erosionat fins al moll de l’os pel Tribunal Constitucional, potser es pot parlar d’una altra oportunitat perduda. Potser l’Estatut no estava ben fet, ni en el procés ni en el contingut final, però el paper del Tribunal Constitucional s’ha reduït a sancionar i prou i només en una determinada direcció, la de la interpretació més restrictiva. Els dos únics partits que actualment tenen possibilitats de dirigir la política espanyola són el PSOE i el PP. El federalisme del PSOE és més nominalista que real, i les tendències cap a l’Espanya “una i única” són les més dominants. El federalisme li fa trontollar els fonaments al PP i cada dia queda més clar que és el refugi dels antics franquistes i dels seus hereus, cada cop més influents al si del partit des de l’arribada del Sr. Aznar a la Secretaria General.

L’ “Espanya plural” del Sr. Zapatero, visió minoritària dins del PSOE, cada dia es dilueix més. La por a que li tirin els llops del “sentimiento patrio” al damunt i que per aquest motiu perdi les eleccions, és més que palpable, i ha fet marxa enrere en moltes coses. És molt probable que si perd les properes eleccions més d’una veu del seu partit li tiri en cara, a més de la gestió econòmica i altres qüestions, les seves vel·leïtats amb Catalunya. Quan el PP diu allò de “¡España se rompe!” tremola l’univers espanyol d’aquesta Espanya Una.

Adés parlava d’una oportunitat perduda. El dilema és: una més o l’última? Personalment no penso que sigui l’última, però en aquest cas és, probablement, més degut a la feblesa i a la divisió interna de Catalunya que no pas a altres raons.

Sigui com sigui o sigui pel que sigui, cal fer-nos una pregunta: ¿És encara possible construir una Espanya diferent, una Espanya autènticament federal entre totes les nacions de l’Estat espanyol? I aquesta pregunta l’hem de contestar no només els catalans, sinó tots els ciutadans de l’actual Estat espanyol. Potser les forces polítiques catalanes haurien de jugar a fons aquesta carta i forçar tots els partits, tant els d’àmbit estatal com els d’àmbits nacionals i regionals, a tractar i debatre sobre aquesta qüestió en les institucions de més representativitat democràtica de l’Estat: els Parlaments autonòmics i les Corts Generals. I engegar el procés de renovació constitucional si és que no es vol parlar de procés constituent.

El catalanisme polític, tant de dretes com d’esquerres, ha optat majoritàriament per la transformació d’Espanya. Transformar Espanya i fer possible un nou encaix en què Catalunya se senti còmoda ha estat, i encara és, l’objectiu a aconseguir. La veritat és que l’Espanya “Una” no li ho posa fàcil, al catalanisme polític, ni tan sols quan aquesta Espanya es reconeix a si mateixa com a Estat democràtic.

Si el planteig federal de debò no és possible, els catalans ens haurem de plantejar de deixar d’esforçar-nos per construir aquesta Espanya impossible d’una vegada per totes. Serà llavors que haurem de decidir com, quan i quant, és a dir, quina manera serà la més democràtica, quin moment serà el més oportú i adequat i si els comptes quadren, perquè qualsevol procés ha de ser econòmicament viable.

I encara falta, però, un element important, el qui, el subjecte actiu que ha de dirigir el procés, tant en el cas de la primera opció, la de l’Espanya Federal, com, si no és possible aquest projecte, el de la secessió o la independència: els nostres polítics (i els seus, no ho oblidem). Caldrà gent d’alçada, clarivident, amb carisma i de gran talla política, grans estadistes que sàpiguen llegir molt bé la realitat, que sàpiguen moure’s i siguin hàbils en els nivells nacional, estatal i internacional i que portin molt bé els comptes. I això, lamentablement, ara per ara és difícil.

Carles Miquel Fauró i Sànchez

Solsona, 6 d’agost de 2010