EDUCACIÓ, DEMOCRÀCIA, POLÍTICA… (i uns quants polítics)

El gest groller del Sr. Aznar, l’anterior President del Govern espanyol, a un grup d’estudiants passats de voltes que l’esbroncava i l’insultava –cosa mal feta-, és la goteta d’aigua que ha fet vessar el got, el meu got, almenys, i el que em mou a escriure aquestes línies.

Per posar-nos d’acord, començaré per definir els conceptes prenent com a referència el Diccionari General de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.

a)    Educació: Acció d’educar; l’efecte … Bones maneres…

Educar: Formar (algú) desenvolupant i dirigint les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals.

b)    Democràcia: Govern en què el poble exerceix la sobirania.

c)    Política: … Ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors …

d)    Polític -a: … Persona que s’ocupa dels afers públics.

Sóc mestre i la meva feina, per delegació dels pares, consisteix a educar. La definició del diccionari satisfà les expectatives. Efectivament, la meva feina consisteix a “formar…” i també consisteix a intentar d’ensenyar, entre d’altres continguts acadèmics, “bones maneres”. D’aquestes “bones maneres”, és a dir, de la cortesia, la correcció, la deferència, formes adequades per manifestar respecte cap als altres, tindrem oportunitat de parlar-ne més endavant.

Sóc demòcrata per convicció, per un convenciment profund, gairebé atàvic. Crec, sense cap mena de dubte, que el diàleg, el debat, la resolució pacífica dels conflictes, la presa de decisions per majoria o per consens, l’autoritat reconeguda per la seva capacitat –no pel seu poder perquè sí- basat, tot plegat, en el respecte, són part del conjunt de valors democràtics que formen el  sistema menys dolent de funcionament de qualsevol comunitat humana. Les formes de la democràcia poden ser molt diverses i diferents i l’anàlisi d’aquestes formes diferents, ara i aquí, no n’és el cas.

Vull remarcar el respecte. El respecte és, al meu parer, un dels ingredients essencials de la democràcia. M’atreviria a dir que és l’esperit de la democràcia, el moll de l’os, si volem utilitzar una idea més material i no tan metafísica. Sense respecte no hi ha democràcia que valgui.

Em prenc la llicència de dir –i torna a ser el meu parer-, que la definició del Diccionari no és, precisament, una filigrana d’elaboració. No sé si és una definició pobre o una pobre definició. Com a mínim, és escassa. La democràcia i els valors democràtics (morals i ètics) mereixen una definició més àmplia, més sòlida, més consistent.

Si diem que educar és, entre d’altres, “desenvolupar les facultats morals d’algú”; i si diem que els valors ètics i morals de la democràcia són “el respecte, el diàleg, el debat, la resolució pacífica dels conflictes…” entendrem que educació i democràcia són com la trama i l’ordit d’un teixit amb el qual podem vestir, de manera racional, adequada i, a la vegada, agradable i elegant, la societat.

Tota societat també és un entramat d’afers col·lectius, d’interessos comuns i contraposats, de coincidències i de discrepàncies, de necessitats individuals i col·lectives. I és aquí on apareix la política, “ciència i art de governar”. És clar que es pot governar, és a dir, dirigir els afers d’una col·lectivitat, de maneres diferents. Aquestes maneres es poden englobar en dos grans conjunts: o bé dictatorials i totalitàries, o bé democràtiques i participatives.

Deixo de banda, amb tota la intencionalitat, els sistemes totalitaris i dictatorials. No són l’objecte d’aquesta reflexió, no formen part de l’àmbit de la democràcia.

Podem entendre, doncs, que la política en una societat democràtica –com diuen que és la nostra- és “la ciència i l’art de dirigir els afers col·lectius a partir del respecte, del diàleg, de la resolució pacífica dels conflictes…”.

Tant el Parlament de Catalunya com el Congrés de Diputats espanyol, dues cambres de màxima representació democràtica, haurien de ser un model de conducta democràtica, tant individual com col·lectiva, una mostra permanent de respecte, un model de tractament de la discrepància basat en el diàleg, el debat, l’argumentació… En unes altres paraules: també un model educatiu. No caldria dir que les organitzacions polítiques, els partits, que es reconeixen a si mateixes com a democràtiques, també haurien de ser-ho.

No vull dir ni vull que s’interpreti, de cap de les maneres, que penso que el Parlament o el Congrés de Diputats –o les organitzacions polítiques a nivell intern-, hagin de ser un paradís farcit de flors i violes. Els debats poden ser durs, les discussions fortes, els enfrontaments dialèctics contundents (es tracten qüestions molt importants i gens fàcils que ens afecten a tots), però sovint, i és aquí, quan apareix un cert tipus de polítics: els qui substitueixen els arguments per la prepotència, les desqualificacions, l’ús constant d’eufemismes d’insult quan no és l’insult pinxo directe, la retòrica demagògica, l’engany, la mentida, la corrupció i unes ànsies desmesurades i quasi malaltisses d’ocupar el poder. Conductes, totes elles, no gens democràtiques, perquè no tenen res a veure amb el respecte necessari malgrat les discrepàncies.

O sigui, que disposem d’unes estructures polítiques democràtiques, unes lleis que s’aproximen –les unes més i d’altres, no tant- a una concepció democràtica de la Llei. També tenim, però, un nombrós grup de polítics de totes les tendències i colors que confonen el diàleg amb el crit o el llançament de ganivets; el debat argumental amb la retòrica sarcàstica i oportunista; el legítim i necessari desacord amb la sempre suposada mala intenció de l’adversari (o hauria de dir l’enemic a liquidar?); que confonen l’error –tan humà- amb la incapacitat de fer bé les coses pel simple fet de ser d’un partit diferent; que confonen l’autoritat amb el poder i que confonen la correcta gestió dels afers col·lectius amb com gestionar-los en benefici propi, és a dir, la corrupció. Per acabar, podem dir que res de tot això tampoc no té res a veure amb les “bones maneres”. I les “bones maneres”, per acabar-ho de rematar, es confonen amb feblesa i amb manca de fermesa.

De vegades, l’espectacle que s’ofereix des del Parlament o, sobretot i massa sovint, des del Congrés de Diputats, és de lamentar. Més que argumentar, sovint sembla un concurs de qui és més graciosament mordaç desqualificant l’adversari.

¿Com puc, com a mestre, defensar els valors de la democràcia i la seva bondat per organitzar la convivència, si massa “polítics demòcrates(?)” ens ofereixen dia sí i dia també un espectacle tan lamentable? Doncs sí, malgrat tot això, defenso la democràcia perquè el respecte li és inherent; defenso la democràcia assenyalant què és el que no s’ha de fer gràcies als exemples constants i permanents que massa polítics –sortosament, no tots i en qualsevol color- ens ofereixen. I defenso la democràcia i els seus valors perquè la pràctica quotidiana ens demostra, tant als meus alumnes com a mi, que és la millor manera d’organitzar la nostra convivència.

La democràcia ha de ser implacable amb la corrupció, sí, perquè la corrupció és un dels càncers de la democràcia. No és l’únic. Un altre és el descrèdit amb el que dia rere dia uns quants polítics, amb les seves intrigues de palau i les males maneres embruten la democràcia i provoquen que els ciutadans, la majoria bona gent, s’allunyin de la política i facin una associació perillosa: política = tripijocs + mentida + manipulació. Un brou excel·lent per al tantsemenfotisme i, el que és molt pitjor, per al feixisme. I recordo que el feixisme és la renúncia a la llibertat de pensament, a la llibertat d’expressió, a la llibertat d’associació i de manifestació, tant individuals com col·lectives; la renúncia al diàleg i a la discrepància; la renúncia a decidir; la renúncia a la pròpia responsabilitat personal; la renúncia a ser socialment adults. Que el feixisme és el sotmetiment a un poder cec i absolut d’un algú –acompanyat d’un seguici de lacais- que ho decideix tot per a tots sense cap possibilitat de rèplica.

Si la democràcia ha de ser implacable amb la corrupció i ha de vetllar per evitar el descrèdit, també és cert que ha de ser una escola de “bones maneres”: una escola de cortesia, de correcció, d’amabilitat, i també d’exigència i de rigor.

I torno cap al gest del Sr. Aznar, darrer motiu, fins ara, que m’ha empès a fer aquesta reflexió. El Sr. Aznar té tot el dret del món a sentir-se ofès, a enfadar-se si se l’insulta o se li falta al respecte i a manifestar-ho públicament si ho considera necessari. Però no pot fer-ho faltant al respecte a ningú, ni als qui amb actituds energúmenes l’insulten i li falten al respecte, sobretot perquè ha estat President d’un govern democràtic d’un Estat democràtic. No pot ignorar que és un referent, un model per a moltes persones. I si ho ignora, conscient o inconscientment, em permeto, amb tots els respectes, i tenint en compte moltes actituds mostrades i demostrades sobre moltes altres qüestions diferents, dubtar, molt seriosament, de si n’entén o no, de democràcia.

Carles-Miquel Fauró i Sànchez

Advertisements

2 Respostes to “EDUCACIÓ, DEMOCRÀCIA, POLÍTICA… (i uns quants polítics)”

  1. txell sota Says:

    Doncs sí senyor, tota la raó del món. Els polítics tenen la obligació moral i ètica de donar exemple. Un gest com el que fa el “Senyor” Aznar, hauria de ser suficient per expulsar-lo de la política…però malauradament, aquest sistema que tenim, permet això i coses pitjors. També penso que la democràcia hauria de ser el millor sistema per establir una bona i justa convivència, però també crec que encara ha de millorar MOLT!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: