Archive for Març de 2010

¿Cómo te llamas?

12 Març, 2010

“¿CÓMO TE LLAMAS?”

Cap a finals del curs passat em trobava a l’Aula d’Informàtica de l’Escola, sol, preparant no recordo bé quines coses per als meus alumnes. Aleshores, va entrar a l’aula la Mariona, una de les mestres d’Educació Infantil, acompanyada d’un grupet d’uns 10 o 12 nens i nenes. Probablement, per l’aspecte i la desimboltura, eren de P5. La Mariona, amb la traça que la caracteritza, els explicava què anaven a fer amb els ordinadors i més d’una d’aquelles criatures, amb una fluïdesa verbal considerable i amb un fonètica molt pròpia de família catalanoparlant de tota la vida, li feien preguntes sobre l’activitat que els esperava.

De cop, un nen d’aquells que diuen que és més espavilat que un pèsol, en veure’m assegut allà, a l’aula, se m’adreçà sense cap mena de problema i de vergonya falsa i m’espetegà: ¿CÓMO TE LLAMAS?  

Reconec que em va sorprendre que m’ho preguntés en castellà i no vaig respondre immediatament. Res, dècimes de segon, i quan ho anava a fer ja se m’havia avançat la Mariona dient-li: “(Nom-del-nen), per què li parles en castellà, al Carles?”

La resposta del nen, sense sentir-se gens incòmode, amb la més gran naturalitat del món i amb la contundència de saber que tenia una bona raó, va ser d’una magnitud de bomba sociolingüística: “ÉS QUE NO EL CONEC!”

Li vaig confirmar el meu nom i la Mariona li va començar a raonar el perquè ho podia preguntar, perfectament i tranquil·lament, en català. I així va finalitzar aquesta petita història.

Aquesta situació, però, es va afegir en el meu magí a unes quantes més de característiques semblants sobre les quals ja fa temps que hi reflexiono. El tema m’interessa i també he fet unes quantes lectures sobre aquesta qüestió.

No puc estendre’m en un article d’aquestes característiques i, conscient de fer un salt argumental, exposaré el motiu de la meva preocupació en relació a l’ús social de la llengua catalana.

La història de la llengua catalana és complexa, difícil. Està envoltada per dues llengües poderosíssimes i magnífiques, la castellana i la francesa, que en més d’una ocasió –i no n’han estat poques- molts dels seus respectius parlants i, encara més, els poders polítics corresponents s’han mostrat molt agressius amb la nostra llengua. La negació malintencionada d’aquesta agressivitat n’és, de fet, una mostra més. Lamentablement, i en molts casos, també és una mostra del desconeixement, de la ignorància de molta bona gent sobre aquesta qüestió. I també, més lamentablement encara, el resultat d’una falsa, interessada i tòxica informació.

La llengua catalana coexisteix (dir que hi conviu seria excessivament ingenu), des de fa tres segles, amb la llengua castellana en els territoris del Principat (la Catalunya administrativa de “las cuatro provincias”), del País Valencià,  de les Illes Balears i de la Franja de Ponent (a l’Aragó); i quatre segles amb la llengua francesa en l’anomenada Catalunya Nord. Encara és més antiga la coexistència de la llengua catalana amb el sard –i més recentment amb l’italià- a l’Alguer, la ciutat de l’illa de Sardenya. En tots aquests territoris la llengua catalana s’ha mantingut viva malgrat les prohibicions, les vexacions, les persecucions (a França s’arribà a aplicar la pena de mort) i en el millor dels casos amb la indiferència. No obstant això, potser perquè la gent d’aquests territoris no en sabia parlar una altra, la feia servir sempre malgrat les dificultats abans esmentades.

Si en lloc de fer servir un registre tan narratiu fem servir un registre més expositiu, podem dir que la llengua catalana ha sobreviscut durant els tres o quatre darrers segles gràcies, sobretot, a que els qui la parlaven la utilitzaven, malgrat les dificultats, com a primera llengua. S’entén per primera llengua la que es fa servir sempre en primer lloc. És a dir, que a part de ser la llengua que es parla predominantment tant amb la família com amb els amics i els coneguts, també és la llengua que es parla quan se surt al carrer i es va a comprar, quan s’agafa un taxi, quan hom s’adreça a una persona desconeguda, quan els nens i les nenes surten a jugar al pati, etc.

Actualment es pot afirmar que tots els catalanoparlants en sabem una altra. És el cas del castellà als territoris de l’Estat espanyol, del francès a la Catalunya Nord i, evidentment, de l’italià a la ciutat sarda de l’Alguer.

La realitat sociolingüística en cadascun dels territoris esmentats és força diferent i precisa d’una anàlisi diferenciada i, a més, sectoritzada. Per qüestions, però, estrictament pràctiques i òbvies –aquest text ha de ser necessàriament curt-, reduiré aquesta mínima i delimitada reflexió a l’àmbit geogràfic de Catalunya.

La presència massiva de ciutadans catalans nouvinguts, procedents d’altres zones  de l’Estat espanyol, fa que gairebé més de la meitat de la població actual de Catalunya sigui castellanoparlant de primera llengua. Si hi afegim el fenomen de la nova immigració, veurem que el panorama esdevé força complex i, donades les circumstàncies, també força complicat. A Barcelona, concretament, i de manera quotidiana, es parlen actualment a l’entorn d’un centenar de llengües. Són comunitats lingüístiques establertes de manera quasi permanent a la nostra ciutat procedents de tot el món. I totes les persones que vivim a Catalunya necessitem una llengua comuna.

Quina és, en aquest assumpte, la qüestió que més em preocupa? Doncs, i de manera rasa i curta, que per primera vegada a la història i d’una manera massiva, molts catalanoparlants fan servir com a primera llengua el castellà. Davant d’una persona desconeguda i més si té aspecte d’estrangera, es dóna per suposat que amb el castellà no hi haurà problemes de comunicació. Així, doncs, quan s’entra en una botiga, en un taxi, quan es pretén “lligar” (disculpeu la frivolitat) o conèixer algú en una discoteca o cal preguntar alguna cosa a algun desconegut pel carrer, sovint s’usa el castellà. Quantes vegades se m’ha adreçat algú preguntant-me en castellà, per exemple, on és el carrer Rocafort? I quantes vegades, en respondre en català, el meu interlocutor o interlocutora ha passat a continuar la petita i curta conversa en català? Se’m fa difícil de comptar-les. De vegades, paradoxalment, fins i tot a mi em sorprèn –i em produeix una alegria difícil d’explicar-, que alguna persona desconeguda, sobretot a Barcelona, em pregunti alguna cosa directament en català.

Un altre fet i, en aquest cas a Solsona, gairebé al bell mig de la “Catalunya profunda”. Un capatàs d’edat avançada de la brigada municipal d’obres de la via pública, amb més aspecte de pagès de tota la vida que de capatàs, donava instruccions als seus operaris, cinc homes, un parell  d’origen àrab i els altres tres paquistanesos. Les deia cridant, en castellà i gesticulant com Marcel Marçeau, el mític mim francès: “Hasedlo així, bien achafado y bien plano, como si fuera una plana!” Els pobres operaris el miraven amb cara de no entendre ni un borrall. Com que el conec m’hi vaig aproximar i li vaig insinuar com n’era de pesada, la seva feina, amb el personal que dirigia. “I és clar -em deia-, acabats d’arribar, no entenen res!”

Amb una certa delicadesa i amb un petit toc d’humor perquè no se sentís ferit, li vaig fer l’observació següent: “I voleu dir que amb el vostre castellà, en el cas que entenguessin una mica aquesta llengua, l’entendran millor que en català? A més, que són sords?, perquè déu n’hi do de com els parleu de fort. Si heu de gesticular, gesticuleu, al capdavall serà el que entendran. I els podeu parlar en català que, almenys, els fareu un favor, ja que els ajudareu a entendre on són”.

Tornem de nou a l’escola. Atenció! A la nostra escola, amb majoria de nens i nenes catalanoparlants, comença a produir-se aquest fenomen -i tots són d’aquí-, quan es coneixen, sigui al pati o a l’aula. I de manera aclaparadorament massiva si arriba un nen o una nena estranger. Fins a tal punt, que un grup que estigui jugant al pati, parlant en català, passen al castellà si s’incorpora al joc un altre nen o un altra nena d’origen estranger, encara que no entengui el castellà. És clar que les criatures imiten, més que sovint, el comportament dels adults i això m’empeny a fer-me una pregunta: quin model de comportament social lingüístic oferim els adults als nostres nens?

No vull que s’interpreti que estic “contra el castellà”. Ben al contrari. Sóc del parer que els catalans tenim la sort de saber parlar i escriure el castellà, que és una de les llengües amb més parlants del món, que és una llengua que ens obre una infinitat de portes culturals, que és, en resum, una magnífica i esplendorosa llengua. Sempre serà la meva segona llengua (i tant de bo tingués un domini suficientment bo de l’anglès com per considerar-la la meva tercera llengua). El català, però, sempre serà la meva primera llengua. Per raons molt senzilles de les quals, aquí, només en vull destacar una: si els catalans no fem servir com a primera llengua la nostra, qui la farà servir i qui la parlarà per nosaltres?

Certament, el català és una llengua minoritària, petita en nombre de parlants, però no perquè sigui petita en nombre de parlants deixa de ser tan magnífica i esplendorosa com qualsevol de les llengües majoritàries del món d’avui. I és la llengua genuïna de casa nostra. I haurem d’aconseguir que sigui la llengua comuna de totes les persones que viuen i treballen a Catalunya, procedeixin d’on procedeixin, sense que cap d’elles, per aquesta raó, es vegi obligada a renunciar dels seus orígens. Com nosaltres, que penso que tampoc no hi hem de renunciar.

De vegades es fa servir un determinat argument, el de la bona educació, per passar a parlar en castellà amb una persona castellanoparlant. Entenc l’argument sempre que la persona castellanoparlant estigui de pas a Catalunya, sigui per motius de desplaçament laboral, sigui per turisme, de vacances o qualsevol altra situació breument temporal. Entossudir-se perquè sí a parlar-li en català no només seria de mala educació, seria una estupidesa. No em sembla vàlid, però amb persones que per les raons que siguin tenen establerta la seva residència a Catalunya de manera definitiva. I no vull entrar en un fals debat sobre qui és o no més ben educat, perquè si l’argument és fals, tant ho és una direcció com en l’altra. És una altra qüestió que no és objecte d’aquest escrit. Pot ser-ho d’un altre, si cal.

No aconseguirem que la llengua catalana sigui la llengua comuna si nosaltres mateixos hi renunciem i no fem que per a cadascú de nosaltres la llengua catalana sigui la nostra primera llengua en la nostra vida quotidiana en el nostre país. I el castellà, la segona, que està molt bé, i com més llengües, millor. Altrament, però, d’aquí a tres segles més potser es faci realitat el títol d’aquella novel·la: L’últim home que parlava català.

Carles-Miquel Fauró i Sànchez

Anuncis