ARA QUE JA NO CREC EN DÉU

20 Setembre, 2016

Ara que ja no crec en déu, i d’això ja fa a la vora de 40 anys, em sento capaç de posar per escrit els meus motius, uns quants. Ho faig sense rancúnies al meu passat de creient ni a cap de les persones amb qui aleshores vaig compartir aquesta creença, i amb tot el respecte del que en sóc capaç cap a les bones persones que encara creuen en algun déu.

Remarco això de “les bones persones” perquè al llarg de la meva vida n’he trobat moltes, de persones, que s’han omplert la boca de “fe en déu” i, com diuen les escriptures, “per les seves obres els coneixereu”. I les seves obres no han estat, precisament, un model a seguir. Aquestes, no eren, ni són, “les bones persones”.

Tampoc no pretenc fer-ne una tesi (ni tan sols una tesina), sinó escriure d’una manera plana i senzilla unes reflexions que, de ben segur, no dec ser l’únic en haver-les fet.

Aniré enumerant aquests motius, només uns quants, que em semblen d’especial rellevància. L’ordre de l’exposició no és de prelació, almenys en la intenció, i només respon a l’ordre en què els he anat pensant a mesura que hi reflexionava.

  1. Sobre la figura de déu-pare. Una visió patriarcal.

Començaré aquesta reflexió per la figura atorgada a déu per les tres gran religions abrahàmiques: el judaisme, el cristianisme  i l’islamisme (l’ordre en què han estat citades només respon a criteris cronològics. I dic abrahàmiques perquè les tres prenen Abraham com a punt de referència

01-abraham

Abraham

 Aquesta figura és la del “Pare”. Vagi per endavant el meu respecte i admiració per la figura del “pare”, jo mateix en sóc, i sé que no és fàcil aquesta fantàstica i meravellosa funció basada en el mètode de l’assaig i l’error, sovint plena d’aquests darrers per defecte o per excés.

I les dues primeres preguntes són: per què déu ha de ser necessàriament pare?; per què no pot ser mare? Pot semblar una pregunta tòpica, però és tan meridianament clara que fins i tot em produeix una mica de vergonya respondre-la. En unes societats d’estructura patriarcal en què les dones han estat marginades de la vida pública en totes les seves manifestacions i reduïdes oficialment a la funció reproductiva (tot i que sovint amb grans responsabilitats en la funció productiva i en altres funcions més privades), la figura de déu havia de ser mascle. I la figura figuradament més afectuosa del mascle és la del pare, que no obstant això, no renuncia, en cap cas, a la representació de la màxima autoritat a la qual se li deu, si vols ser un bon i exemplar fill, obediència total.

02-deu-pare

Déu/Parell, obediència total.

De vegades s’ha volgut presentar la figura de déu com un ésser asexuat malgrat seguir-li dient pare, la qual cosa és, com a mínim, una contradicció en els termes. Però de més verdes en maduren, com és això de la virginitat i la maternitat simultànies en una mateixa dona en un mateix moment.

Què més implica, però, la figura d’un déu pare? En principi, tenir la necessitat que un ésser superior dicti les normes, que ens digui què està bé i què està malament, com si l’ésser humà fos incapaç de poder decidir per ell mateix sobre el bé i el mal.

03-taules-del-10-manaments

Les Taules de la Llei

I aquí prenen un paper fonamental els intermediaris. I qui són els intermediaris?  Aquells que han sentit la crida i han estat escollits per explicar-nos, a la resta de mortals, què vol aquest déu pare, com hem de fer allò que vol el déu pare, quan ho hem de fer i quant hem de fer: són els sacerdots, siguin rabins, mossens o imams.

L’actitud d’acatament que es desprèn d’aquest complir amb la voluntat del déu pare em recorda l’actitud de l’infant, és a dir, aquella actitud d’acceptació basada en l’admiració acrítica al pare (el pare ho sap tot, el pare tot ho fa bé, el pare és el millor…). Corrent el risc d’equivocar-me goso dir que aquesta actitud és una mostra d’infantilisme, és a dir, aquella etapa de la vida en què per manca de maduresa no podem prendre decisions per nosaltres mateixos i són els pares, els avis, els mestres i altres adults del nostre entorn els qui les prenen per nosaltres, els qui ens diuen què està bé i què està malament.

Potser ha arribat el moment d’assumir les responsabilitats i els riscos per nosaltres mateixos, deixar-nos anar de la tutela d’un ésser superior anomenat déu i esdevenir autors, directors i actors de la pròpia vida personal i de la vida col·lectiva.

 2. L’aportació de l’etimologia. La importància del significat de les paraules.

L’etimologia té la virtut de recordar-nos el significat original de les paraules, significat que en molts casos s’ha vist alterat per una significació posterior deguda a l’ús i en d’altres, oblidat. Tothom entén, per exemple, que “religió” és un “conjunt de creences i pràctiques que tenen per objecte retre culte a la divinitat” (DLC de l’IEC). Què volia dir, però, abans d’atorgar-li aquest significat?

10-cicero

Ciceró

D’entrada, la paraula religió prové del llatí religio-religione. Ciceró, 45 anys aC, afirmava que
la paraula es referia a relegere, és a dir, “rellegir”, ja que els entesos en el culte a la divinitat rellegien constantment les escriptures.Arribat aquest punt, em permeto una petita excursió etimològica.

11-lactantius

Lactanci

Aquesta interpretació, però, va ser rebutjada per Lactanci en el segle III dC amb l’argument que l’origen era en la paraula religare, “relligar”, perquè la religió és “un lligam entre déu i l’home” (en masculí, esclar).

12-sant-agusti

Sant Agustí

Fins i tot Sant Agustí´, en el segle IV dC, va donar la seva primera interpretació del terme; deia que religió procedia de religere, “reelegir”, perquè era a través de la religió que l’ésser humà reelegia de nou déu, del qual se n’havia separat elegint altres creences paganes. En una segona interpretació, Sant Agustí acull la teoria de Lactanci i torna al concepte de “relligar”.

Macrobi

Macrobi

I encara trobem una altra interpretació. Macrobi, també en el segle IV dC, diu  provéde relinquere, que significa “allò que ens han deixat els nostres avantpassats”.

De fet, i ben curiosament, aquestes interpretacions etimològiques semblen complementàries les unes de les altres: rellegir (escriptures/textos sagrats) per relligar (vinculació) i reelegir (acceptar) allò que creien i ens han deixat els nostres avantpassats (tradició transmesa pels nostres “majors”). També és curiós que la paraula relíquia signifiqui, segons el DLC de l’IEC, “vestigi d’una cosa passada, especialment que hom conserva com un record sagrat; allò que resta del cos d’un sant, del seu vestit, dels seus instruments de martiri, etc // Residu d’un tot.”

Sigui com sigui i s’interpreti etimològicament com s’interpreti, la religió és un vincle amb un ésser superior al qual se li atribueixen qualitats com la omnipotència (tot ho pot), la omnipresència (és a tot arreu), omnisciència (tot ho sap) i pietat i bondat infinites.

Què significa sacerdot? La paraula sacerdot procedeix del llatí sacerdos, sacerdotis, “encarregat de fer coses sagrades”, format de sacer, sacra, “sagrat” i l’arrel indoeuropea dhē-, “fer”.

Les coses sagrades, evidentment, no són ordinàries, són extraordinàries fins al punt de no ser d’aquest món. Per això els sacerdots són els intermediaris entre el sagrat (allò que és més que extraordinari) i el profà (allò que és simplement ordinari). Els intermediaris (amb diferents funcions més o menys estrictes o laxes segons la religió), entre els quals hi ha una jerarquia piramidal i vertical de dalt a baix inqüestionable, són els encarregats, cadascun al seu nivell, de dir als “fidels” què vol el déu-pare o si allò que fa cada fidel, en funció de la seva relació personal amb déu, s’hi adiu o no amb la interpretació correcta. I als “fidels” no els queda altra remei que obeir i acatar. La seva llibertat es redueix a acatar o a no acatar. Si acaten, fan el bé; si no acaten, potser no fan el mal totalment, però el bé queda totalment en entredit.

Rabí

Rabí

En el judaisme el nom que reben els intermediaris és rabí, que significa “el meu major”, tot i que també s’accepta “el meu mestre”.

Mossèn

Mossèn

En el cristianisme “nostrat” mossèn és l’abreviatura de la forma monsènyer, és a dir, monsenyor, que significa “senyor meu”. Si el significat de mossèn és clar, encara ho és més el significat de bisbe, que és el cap territorial d’un conjunt de mossens. Bisbe procedeix del llatí episcŏpu, que al seu torn procedeix del grec episkopos, que significa “guardià”. Arquebisbe vindria a ser “cap dels guardians” i Papa… A part del significat familiar i afectuós de pare, també, en majúscula, és el Cap de l’Església catòlica. Déu és el Pare  i el seu representant a la Terra és el Papa. I deixo els misteris trinitaris de banda perquè com a misteris que són, són una incògnita irresoluble.

Imam

Imam

El terme imam, nom de l’intermediari en l’islam (islam significa submissió a déu,)  té com  a significat original “conductor de la caravana”, o sigui el guia. No és d’estranyar perquè les travesses del desert demanaven un guiatge competent. Mahoma va ser el primer guia, el primer imam i, posteriorment, tot home a qui li delegava aquesta especial funció. I així, successivament al llarg dels temps. L’imam és el guia espiritual i temporal i aquesta doble funció és important per comprendre per què els Estats islàmics són règims en què allò que és espiritual i allò que es temporal (llei, política, economia, societat) són indestriables i tot ha d’estar sotmès a la voluntat d’Al·là, que no té altre significat que déu. La figura de l’imam no és exactament la del sacerdot. El seu paper principal és el de presidir i dirigir la pregària col·lectiva i pot ser qualsevol home que conegui bé el ritual i pugui fer de guia. Acabada la pregària, deixa de ser imam, almenys teòricament.

En resum, doncs, podem dir que els intermediaris, des dels més petits als més grans i amb les respectives variants, són els mestres-senyors-guies. Tot lligat i ben lligat i tot llegit i ben llegit, que és l’objectiu de tota religió.

Símbols de les tres religions

Símbols de les tres religions

La funció de lideratge exercida pels intermediaris no és exclusiva de les religions. En tot grup social, en tota col·lectivitat, sigui del tipus que sigui, existeix aquesta funció. En certs col·lectius el lideratge és indiscutible i està perfectament jerarquitzat. Qualsevol exèrcit n’és un bon exemple i la desobediència és castigada en proporció a la seva dimensió, des de l’amonestació verbal fins a la pena capital. Una ordre es compleix, ni tan sols es posa en dubte o es discuteix. En altres col·lectius la funció de lideratge no és tan rígida i si en el col·lectiu hi ha penetrat el sentit democràtic, les persones que l’exerceixen poden ser discutides, rellevades o destituïdes.

Les religions, per essència, no són democràtiques. Ni a déu ni als seus representants se’ls pot discutir res des de baix. Bé, des de baix, no es pot qüestionar res i si algú gosa fer-ho o se l’expulsa (abans se’l condemnava a mort amb maneres horroroses) o se’n va pel seu compte i funda una altra religió o subreligió.

Si monarquia significa “govern d’un” i aristocràcia significa “govern dels pocs”, democràcia significa “govern dels més”. Com tot invent humà, la democràcia no és perfecte, però és perfectible. Ho és perquè és canviable i no només de dalt a baix sinó de baix a dalt, encara que en aquest segon sentit sovint sigui massa difícil (proves històriques n’hi ha, i ben recentment, per cert, a l’Estat espanyol i al nostre país).

La democràcia es basa en el respecte al que és diferent a mi i a nosaltres, en el diàleg, en el debat i en la llei. Una llei democràtica, però, sempre pot estar en entredit, perquè com a llei sempre és millorable, canviable o derogable. Quan una llei democràtica es qüestiona, encara que sigui per una minoria, cal parlar-ne i aplicar allò que se’n diu resolució democràtica de conflictes, la qual cosa n’exclou l’ús de la força pel simple fet de ser el més fort. Suposo que queda clar que el crim, les seves causes i conseqüències, queda fora d’aquesta reflexió sobre la democràcia i la llei.

Disculpeu aquesta disquisició, més política que cap altra cosa, però em calia per establir la diferència entre les religions -més properes a la monarquia i a l’aristocràcia-, i la democràcia, de caràcter laic per definició. No vull entrar, en aquesta reflexió, en les diferents definicions de laïcisme o en els diferents significats de laïcisme i laïcitat, discussió reservada als entesos, cosa que jo no sóc. Em reduiré a dir que un dels significats de laïcitat (hi hauria qui en diria laïcisme), segons el DLC de l’IEC, “és el sistema que exclou les esglésies de l’exercici del poder polític o administratiu, i de l’organització de l’ensenyament”. I acabo aquest paràgraf amb el significat de laic, que procedeix del llatí laicus que significa “del poble”, que al seu torn deriva del grec laicos “el poble”.

Afirmo, doncs, el meu laïcisme (o laïcitat) socio-polític i el meu ateisme personal.

Fins i tot l’etimologia ens pot ser útil per ajudar-nos a situar les coses al seu lloc.

3. Les confrontacions entre religions i el domini sobre les consciències

Guerres de Religió

Guerres de Religió

No vull parlar de les guerres de religió. Ja se n’ha parlat prou i, lamentablement, sembla que encara n’hi ha i encara se’n parlarà. Actualment ja no hi ha dubtes que les guerres de religió eren l’excusa per combatre poders político-econòmico-militars enfrontats, i que s’utilitzaven les diferents fes i creences per justificar les lluites de poder i de domini. I quines atrocitats s’han fet –i es fan- en nom de les religions! Cal recordar la “Santa Inquisición”?

La Torà

La Torà

Quan utilitzo la paraula confrontació m’agradaria que s’entengués el contenciós

Antic Testament

Antic Testament

existent entre les diferents religions i sub-religions de cadascuna per erigir-se com la veritable i demostrar que les altres són falses o desviacions de la correcta. Quan des d’una religió es diu que és l’autèntica, es vol dir que les altres no ho són, cosa que ofèn, i molt, als fidels de les altres. I en què es diferencien? En les diferents interpretacions i tradicions que els intermediaris fan del que se’n diuen sagrades escriptures. I això passa en les tres religions abrahàmiques, les tres religions creadores i desenvolupadores del monoteisme.

El Nou Testament

El Nou Testament

A partir d’Abraham, apareixen successivament Moisès, Jesucrist i Mahoma.

L¡Alcorà

L¡Alcorà

Les tres religions es refereixen al mateix déu, sigui anomenat  Jahvè o Jehovà (nom propi de déu per als jueus), Déu-Pare/Jesucrist-Déu-Fill (noms propis de déu per als cristians), Al·là (déu en àrab i nom de déu per als àrabs). Es pot dir que del judaisme en deriva el cristianisme i del judaisme i del cristianisme en deriva l’islamisme. La cadena Adam, Abraham (Ibrahim en àrab), Moisès (Mussa en àrab) i Jesús (Issa, en àrab) es tanca amb Mahoma, el darrer i més gran dels grans profetes per a l’Islam.

 

És així com les tres grans religions monoteistes comparteixen part de les sagrades escriptures: la Torà del judaisme i l’Antic Testament del cristianisme són pràcticament el mateix; el Nou testament, que reconeix Jesús com a Messies (i per tant, déu), és rebutjat pel judaisme, però és reconegut com a gran profeta per l’islamisme, que no li reconeix la divinitat. I l’islamisme diu que amb l’Alcorà se superen, per mal interpretats, la Torà/Antic Testament i els Evangelis. Certament, amb l’Alcorà es culmina l’absolutisme religiós iniciat amb el judaisme, perquè l’Alcorà regula tots els aspectes de la vida individual i col·lectiva, des dels més insignificants, com la manera de vestir, als més importants, com la llei que regula tota la vida social política i econòmica.

Malgrat les evidents diferències de les tres religions, totes les sagrades escriptures tenen un important factor comú: el domini de les consciències, la submissió, d’una o altra manera, a la voluntat de déu, i aquest domini de les consciències és el poder més gran que existeix. Els encarregats d’exercir aquest domini sobre el conjunt de la humanitat són els intermediaris (rabins, mossens, imams), organitzats en una jerarquia de poder inqüestionable. I quan es qüestiona, apareix una nova religió o una subreligió d’una religió ja existent, com ja he dit anteriorment. La qüestió és la disputa pel poder sobre les consciències.

Personalment, rebutjo aquest control extern a mi, almenys en el que en sóc conscient, de la meva pròpia consciència.

4. Sobre “la bona gent” i el valor de l’ètica humanista

Quanta “bona gent” ha fet de la religió, amb una sinceritat i bona fe indiscutibles,  la seva norma de conducta!

Cal acceptar que durant milers d’anys la religió ha servit per organitzar les societats, per regular les conductes de les persones i ha servit, també, per evitar que els uns estripessin els altres i els altres els uns dintre d’un mateix context social i cultural. Si el context no era el mateix, la cosa ja canviava.

Parlem, però, de la “bona gent”. Teòricament, una de les intencions de la religió és fer el bé. “Estimaràs el proïsme com a tu mateix”, diu un dels preceptes cristians. I no estan gaire lluny d’aquest precepte d’altres de similars de les altres dues religions. Però si algú o un altre col·lectiu no era de la mateixa religió, se’ls qualificava d’“infidels” i calia “convertir-los”. I si no es volien convertir voluntàriament, calia “destruir-los”, en nom de déu, perquè aquesta era la seva voluntat. Això pensava fins i tot la “bona gent”. Com podien ser “bona gent” aquells que idolatraven un déu no vertader? O aquella altra “bona gent” que es desviava de la recta interpretació, segons els intermediaris, de les sagrades escriptures?  I ha estat així que molta “bona gent” s’enfrontava i encara s’enfronta a molta altra “bona gent”. Així ha estat la manipulació de les religions sobre la consciència de la “bona gent” sincera de cor.

Certament, sempre hi ha hagut, en les tres religions, “bona gent” disposada al diàleg i a la concòrdia, amant de fer el bé a tothom sense distincions. Però aquesta “bona gent” gairebé mai no ha tingut poder religiós, que molt sovint volia dir polític i econòmic, i massa sovint ha estat desprestigiada o fins i tot perseguida, acusada de “tova” com a mínim o tractada com a traïdora perquè no combatia els enemics de la veritable fe.

Valors humans

Valors humans

Potser ha arribat el moment de pensar que per ser “bona gent” no ens cal cap religió, si no el respecte cap a les altres persones pel simple fet de ser éssers humans, que no cal que cap déu ens ho mani, ni d’una manera ni d’una altra perquè és una exigència simplement humana.

 

 

 

5. Qui va crear a qui? La gènesi humana de Jehovà-Déu-Al·là

La Creació. Qui va crear a qui?

La Creació. Qui va crear a qui?

El primer llibre de la Torà i per tant de l’Antic Testament és el Gènesi (tot i que no va ser el primer a ser escrit), títol que la versió grega va donar al primer llibre del Pentateuc. En el Gènesi, que vol dir “orígen” hi ha dos relats de la Creació.

Els versicles 1.26, 1.27 i 1.28 del primer relat diuen el següent:

1.26 Déu digué:

– Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.

1.27 Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona.

1.28 Déu els beneí dient-los:

  • Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra.

En el segon relat, la creació de l’home (mascle) i la dona (femella) es troben en els versicles 2.7 i 2.21

 2.7 Llavors el Senyor Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es va convertir en un ésser viu.

Quan veu que “no és bo que l’home estigui sol”, crea la dona:31-creacio-deva

2.21 Llavors el Senyor Déu va fer caure l’home en un son profund… prengué una de les seves costelles… De la costella… va fer-ne la dona..

L’ésser humà sempre s’ha preguntat sobre els seus orígens. Només cal recordar les preguntes típiques: “D’on venim? Quins van ser els primers humans? Ens creà algú? Com i quan comença la vida?…” I a manca de respostes científiques i racionals basades en el coneixement, les respostes sempre han estat mitològiques i basades en alguna mena de revelació facilitada per un ésser superior capaç de fer allò que no comprenem ni podem fer. Fins que ho comprenem o, si bé de moment no ho podem fer o no ens interessa, ja ho farem, si és possible. Els límits de la ciència i del coneixement encara estan per fixar, si és que es poden fixar abans de la hipotètica autodestrucció humana o de la fi del planeta o del nostre sistema solar.

Quan la ciència ha pogut donar raons de la formació de la vida i de la seva evolució, el Gènesi s’ha transformat en literatura. En general, les esglésies cristianes, a excepció de les tendències creacionistes, han admès el Gènesi com a expressió literària de la Creació, una manera d’explicar-la de manera metafòrica i intel·ligible per als éssers humans de fa milers d’anys.

El primer relat gairebé frega la igualtat tot i que en un primer moment només parla de l’home. Immediatament, però, estableix la distinció home-dona. Fent-ne una interpretació generosament oberta la “semblança i la imatge” potser es refereix a tots dos.

El segon relat, amb perdó per l’expressió, no té sobralles. Déu crea l’home (mascle) i quan veu que cap altra ésser de la creació li lleva la solitud, l’adorm, li pren una costella… Et voilà, apareix la dona (femella) per fer-li companyia. Sospito que és  a partir d’aquí que a la dona se li dóna el paper d’acompanyant perpetu, l’actor secundari que serveix per realçar l’actor protagonista. Queda prou clar en el desenvolupament històric que han tingut les tres religions: les dones sempre han tingut un paper secundari i aquest paper s’ha traslladat als àmbits social i cultural. Només cal recordar la famosa frase “al darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona”. Al darrere. Eva, Sarah (les altres dones d’Abraham compten molt poc), Maria i Khadija. Cadascuna amb el seu paper, més o menys important, però al darrera.

Hipàtia d'Alexandria

Hipàtia d’Alexandria

Paga la pena recordar el cas d’Hipàtia d’Alexandria, filòsofa neoplatònica, matemàtica, astrònoma, inventora… que va ser linxada dins d’una església, l’any 415 dC, per una multitud cristiana fanatitzada. Diguem, per dir-ho breument, que els coneixements que tenia no acabaven d’encaixar amb l’ortodòxia científica i política ni la cosmovisió cristiana del Patriarca Ciril, cap de l’església a Egipte, i el conjunt de sacerdots i autoritats eclesiàstiques.

Aquí em ve de gust introduir un comentari sobre la bruixeria. És una qüestió colateral, però parlant del paper de la dona em sembla que s’hi escau.

21-bruixes

Crema de bruixes

Des de temps ancestrals han existit dones coneixedores de les propietats i facultats guaridores de les plantes. Això per una banda. De l’altra, el paper de màxima autoritat “científica” de l’Església, en el pensament de la qual hi havia la convicció que tot coneixement que no emanés de la fe o de la doctrina oficial era un coneixement diabòlic o, com a mínim, erroni, que calia combatre de totes les maneres possibles. I ja tenim l’enfrontament servit.

Desconec si històricament hi ha cap bruixa que destaqui pels seus coneixements o per la seva resistència a abandonar unes pràctiques qualificades de bruixeria, i si ha existit ja se n’ha encarregat la historiografia oficial d’amagar-la o de fer-la desaparèixer. Al capdavall, una bruixa no valia la pena, i si se la torturava i se la condemnava a morir públicament a la foguera era perquè s’ho mereixia. Calia parlar del càstig, que servia d’avís i d’exemple, i no de la castigada. I el càstig s’imposava per disposar d’uns coneixements i realitzar unes pràctiques que s’escapaven del control patriarcal de l’església i del poder.

En una societat en què la lluita per la igualtat de sexes en drets és, per fi, en primer pla, és difícil d’admetre religions de base patriarcal i doctrina masclista. De fet, es fa difícil admetre la Religió. Així, sense adjectius.

6. Una altra vida?

Si et portes bé i compleixes amb la llei de déu, aniràs al cel. si no, aniràs a l’infern; i si només compleixes amitges… al purgatori. I els pobrets que no han pogut ni complir ni incomplir perquè encara no tenien ús de raó i han mort abans de tenir-lo, als llimbs.

El Purgatori

El Purgatori

El Cel

El Cel

L'Infern

L’Infern

 

Els Llimbs

Els Llimbs

Sí, ho he dit de manera una mica barroera. ho sé. És com una caricatura del que més solemnement afirma, en aquest cas, el cristianisme.

I no cal parlar del nombre de verges que esperen, dalt del cel, l’arribada de cadascun dels fidels musulmans que moren havent complit amb els manaments d’Al·là.

Dit d’una altra manera: segons aquestes religions, hi ha recompensa als qui en aquesta vida han estat “bones persones”, de la qual cosa es pot deduir que cal portar-nos bé, que cal fer el bé en aquesta vida per gaudir eternament de la felicitat en l’altra vida.

Al meu modest entendre, té molt més mèrit ser “bona persona” i fer el bé en aquesta vida pel simple fet de ser humans sense esperar res a canvi. Té molt més mèrit ser “bona persona” per exigència ètica en aquesta vida, que ser-ho en funció d’una recompensa per a una altra vida en l’hipotètic i suposat cas que aquesta altra vida arribés a existir.

7. La ciència i la raó

Ciència i Religió

Ciència i Religió

La ciència i la raó han anat prenent terreny progressivament a la religió en la cpomprensió i explicació d’això que anomenem cosmos. Si abans la religió donava explicacions de tot i del per què de tot sense perdre la dimensió del misteri, ara és la ciència la que explica allò que hem arribat a saber i la raó demana explicacions comprensibles sobre les coses.

Han estat diverses les aportacions filosòfiques que han arribat a la conclusió següent: per a les coses del món físic, la ciència i la raó han de donar les respostes; per a les coses de déu i sobre la moral (el bé i el mal), n’hi ha prou amb la fe. L’averroisme, per exemple (Averrois, filòsof musulmà). Un intent intel·ligent d’evitar la confrontació entre raó i fe i de reservar-se l’àmbit de l’ètica per al manteniment del domini de les consciències.

Ciència i Religió

Ciència i Religió

No calen explicacions sobrenaturals, no calen explicacions mitològiques; els misteris han esdevinguts incògnites que cal tractar en processos de recerca. I la construcció de les consciències i dels valors és cosa nostra, cosa de les persones vivint en diàleg, debat i llibertat.

No ens calen ni déus ni ídols.

Solsona, agost 2016

2014 in review

20 gener, 2015

The WordPress.com stats helper monkeys prepared a 2014 annual report for this blog.

Here’s an excerpt:

A San Francisco cable car holds 60 people. This blog was viewed about 3,600 times in 2014. If it were a cable car, it would take about 60 trips to carry that many people.

Click here to see the complete report.

EL TEATRE A L’ESCOLA. UN ASSAIG D’EINA EDUCATIVA

3 Febrer, 2014
Màscares del teatre grec

Màscares

No cal argumentar el valor del teatre com a eina educativa. Està fora de tot dubte. Per aquest motiu la pràctica teatral a l’antiga Escola Elaia, escola que formava part del CEPEPC (“Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana”) i a l’Escola Pública Joan Miró (hereva d’ Elaia), ha estat una pràctica, tot i que amb alts i baixos, de manera quasi contínua. Sempre que ens plantejàvem, però, fer una obra de teatre, ens trobàvem amb dos problemes una mica difícils de resoldre: el primer, que calia trobar una obra amb molts personatges i/o que permetés desdoblar-ne perquè tots els alumnes tinguessin algun paper, la qual cosa també volia dir que calia fer retocs i petites adaptacions; el segon, sovint irresoluble, que el protagonisme fos el màxim de repartit. Aquest primer problema va fer-se més gran quan l’Escola Elaia, amb un sol grup-classe de 35 alumnes per nivell, va passar a la xarxa pública amb el nom d’Escola Pública Joan Miró, amb dos grups-classe paral·lels de 35 alumnes per nivell, és a dir, 70 “actors i actrius”. És clar que les solucions al segon problema no ens deixaven mai del tot satisfets. En tota obra sempre hi ha uns protagonistes principals i tota una colla de personatges o bé secundaris o bé de farcit. No obstant això, sempre tiràvem endavant mirant d’arranjar fins allà on sabíem i podíem aquest problema. També és cert que de vegades vam pecar de ser excessivament ambiciosos o exageradament optimistes i les obres triades van ser d’una envergadura una mica desmesurada per a les nostres capacitats i possibilitats. La veritat, però, és que vam sortir-nos-en prou bé, però el cost en temps i esforços era una mica fora de mida. Fem, però, una mica d’història d’aquesta aventura teatral que sortosament encara segueix ben viva a “Joan Miró”  i a la que ara, malgrat que ja estic jubilat, gràcies als meus companys hi segueixo participant. I li des Cal remuntar-nos al curs 1982-1983. És en aquest curs on trobem una posta en escena que per primera vegada en la història d’Elaia transcendia la vida interna de l’escola, és a dir, les festes o celebracions amb alumnes i mestres i prou. “DE LA TARDORADA A LA HIVERNADA I ENTREMIG… LA CASTANYADA!” Aquest va ser el títol del primer muntatge teatral –o quasi-teatral, per no ser tan presumptuós- amb què arrenca la nostra experiència de fer teatre a l’escola. I dic “la nostra” perquè sense el treball en equip dels mestres i les mestres de Cicle Superior (o 2a Etapa d’EGB, com era abans) no hauria estat possible. Cal que faci una puntualització important: els meus coneixements de tècnica teatral són escassos. És com aquella persona que fa música sense tenir coneixements de solfeig i que toca un o més instruments d’oïda amb poca o sense cap mena de formació acadèmica. Pura intuïció. Per tant, començo demanant disculpes als entesos en la matèria.  El muntatge teatral (amb permís) “De la tardorada a la…” va sorgir d’un debat col·lectiu en una classe de 8è d’EGB, la classe Cavall Fort, en el curs 1982-1983, que acabà amb la proposta de “fer alguna cosa de teatre”. Des del Consell d’Escola (ja existia a Elaia, molt abans de la LODE) s’estava organitzant una celebració en què mestres i pares preparàvem una paròdia sobre l’escola franquista per a la festa de la Castanyada i amb motiu de la celebració del 15è Aniversari de l’Escola. La festa de la Castanyada formava part d’aquell recull de festes tradicionals catalanes d’arrel popular que des de les escoles s’anaven recuperant. I aquesta va ser la idea de partida per fer aquest primer muntatge. Per un costat, el Costumari Català d’en Joan Amades va proporcionar molt de material i moltes idees; per l’altre, la manera de fer teatre dels joglars de l’Edat Mitjana va donar les idees de la posta en escena. La combinació no va anar gens malament: textos senzills, divertits per als nois i noies de 8è, músiques del Renaixement fàcilment interpretables amb flautes i instruments de percussió i una posta en escena simple van ser els elements que van permetre repartir papers a tort i a dret. La qüestió és que va tenir tant d’èxit en la vida de l’escola que l’any següent, amb una proposta d’Àngels Bartolomé,  professora de Llengua Francesa, i de la mà de l’Eulàlia Comas, tutora de 8è aquell curs 1983-1984, classe Pau Casals, ens vam embolicar amb Els Pastorets. Com que no cal entrar en una crònica detallada i de quina obra es va fer cada any i de com ho vam aconseguir, ho resumiré, tot plegat, en un llistat cronològic.

ESCOLA ELAIA

Joan Amades

Joan Amades

1982-1983   “De la tardorada a la hivernada i entremig la Castanyada”, recull de textos de

Joan Amades recorrent el país i recollint "rondalles".

Joan Amades recorrent el país i recollint “rondalles”.

Joan Amades fet per Carles-Miquel Fauró. Classe de 8è “Cavall Fort”. Representada al pati de l’escola en els locals del carrer de Calàbria.

"Els Pastorets", de Josep Maria Folch i Torres

“Els Pastorets”, de Josep Maria Folch i Torres

1983-1984   “Els Pastorets” Autor: Josep–Maria

Josep Maria Folch i Torres

Josep Maria Folch i Torres

Folch i Torres. Equip de mestres: Eulàlia Comas,(tutora de 8è) i Àngels Bartolomé ( proposta d’obra), Adela Blasi (decorats), Pere Rius (llums, so i efectes especials), Josep Farré (música) i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classe de 8è “Pau Casals”. Representada a la Sala d’Actes de la Companyia de Tramvies de Barcelona (Cotxeres dels carrers Viladomat- Borrell).

En Picarol al País de les Cares Llargues

En Picarol al País de les Cares Llargues

 

1984-1985   “En picarol al País de les Cares Llargues” Autor: Andreu Vallvè i

Andreu Vallvè

Andreu Vallvè

Ventosa. Equip de mestres: Xavier Riu (tutor de 8è i proposta d’obra), Adela Blasi (decorats), Pere Rius (llums, so i efectes especials),  Josep Farré (música) i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classe de 8è “Dofí”. Representada a la Sala d’Actes del Col·legi “El Sortidor”, del Poble Sec.

16 Les joguines mecàniques

1985-1986   “Les joguines mecàniques” Autor: Joan de Ballester i Castellet. Equip de mestres: Adela Blasi (tutora de 8è i proposta d’obra i decorats), Pere Rius (llums, so i efectes especials), Flora (?) …(música) i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classe de 8è… Representada a la Sala d’Actes dels Salesians  del carrer Rocafort.

ESCOLA PÚBLICA JOAN MIRÓ

Dispara, Flanaghan!

Dispara, Flanaghan!

1986-1987   “Dispara, Flanaghan!” Autor: Jordi Teixidor. Equip de mestres: Xavier Riu i  Eulàlia Comas (tutors de 8è i proposta d’obra), Pere Rius (llums, so i efectes especials), Adela Blasi (decorats), Núria

Jordi Teixidor

Jordi Teixidor

Bordas (música) i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classes de 8è: “Dofins” i “Estels”. Representada a la Sala d’Actes dels Salesians del carrer Rocafort.

El retaule del Flautista

El Retaule del Flautista

1987-1988   “El Retaule del Flautista”  Autor: Jordi Teixidor. Equip de mestres: Àngels Bartolomé,i Vicki  Ibáñez (tutores de 8è i proposta d’obra), Pere Rius (llum, so i efectes especials), Adela Blas (decorats), Núria Bordas (música) i Carles-Miquel Fauró (direcció); Classes de 8è: “Pirineu” i “Montseny”. Representada a la Sala d’Actes dels Salesians del carrer Rocafort.

Molère

Molère

1988-1989   “El burgès gentilhome” Autor: Molière. Equip de mestres: Xavier Riu i Eulàlia Comas (tutors de 8è i  proposta d’obra), Núria Bordas (música), Adela Blasi (decorats), Pere Rius (llums, so i efectes especials) i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classes de 8è: “Falcons” i Montjuïc”. Representada a la Sala d’Actes dels Salesians del carrer Rocafort.

 

Antaviana

Antaviana

 

1989-1990   “Antaviana” Autor: Pere Calders. Equip de mestres: Àngels Bartolomé i Maite Alay (tutores de

Pere Calders

Pere Calders

8è i proposta d’obra), Núria Bordas (música), Pere Rius (llums, so i efectes especials), Susanna Ullibarri (decorats) i Carles-Miquel  Fauró (direcció). Classes de 8è “Rodamons” i “Pica-soques”. Representada a la Sala d’Actes dels Salesians del carrer Rocafort, amb la presència de l’autor.

"La Bella Helena"

“La Bella Helena”

1990-1991   “La Bella Helena” Autors: Música de Jacques Offenbach, i Llibret de Henri Meilhac i Ludovic

Offenbach

Offenbach

Henri Meilhac

Henri Meilhac

Ludovic Halévy

Ludovic Halévy

Halévy. Equip de mestres: Eulàlia Comas i Xavier Riu (tutors de 8è i proposta d’obra), Esteve Nabona i Núria Bordas (música), Pere Rius (llums, so i efectes especials), Susanna Ullibarri (decorats) i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classes de 8è “Dofins” i “Anxanetes”… Representada a la Sala d’Actes dels Salesians del carrer Rocafort.

"Supertot"

“Supertot”

1991-1992   “Taller de Fantasia” i “Supertot” Autor: Josep Maria Benet i Jornet. Equip de mestres: Àngels

Josep Maria Benet i Jornet

Josep Maria Benet i Jornet

Bartolomé, i Maite Alay (tutores de 8è i proposta d’obra), Núria Bordas (música) Susanna Ullibarri (decorats, llums, so i efectes especials) , Carles-Miquel Fauró (direcció).  Classes de 8è “Esquirols” i “Trencapins”.. Representada a la Sala d’Actes del Col·legi Públic Ramon Llull, a l’Avinguda Diagonal.

"Dins un gruix de vellut"

“Dins un gruix de vellut”

1992-1993   “Dins un gruix de vellut” Autor: Alexandre Ballester i Moragues. Equip de mestres:20 Alexandre Ballester Xavier Riu i Eulàlia Comas (tutors de 8è i proposta d’obra), Núria Bordas (música), Susanna Ullibarri (decorats, llums, so i efectes especials) i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classes de 8è “Castellers” i i “Tramuntana”. Representada a la Sala d’Actes del Col·legi Públic Ramon Llull, a l’Avinguda Diagonal.

Per raons d’ordre intern, tant de possibilitats pedagògiques com organitzatives en aquell moment, i parlem del curs 1993-1994, es van deixar de fer obres de teatre a 8è d’EGB.

No obstant això, la idea de reprendre tan bon punt fos possible alguna activitat d’ordre teatral es va mantenir viva. I en desaparèixer els cursos de 7è i 8è, és a dir, els dos darrers cursos de l’EGB i començar l’època de l’Educació Primària, vam tornar a recuperar la idea intentant adaptar-la a la nova realitat dels alumnes de 6è.

És així com van néixer dues propostes:

–      “EL PERSONATGE SORPRESA”. Per Nadal, es feia un petit muntatge consistent en què un (o uns) “algú”, de reconeguda presència en l’imaginari infantil (en Patufet, l’Shrek…), diferent cada curs, visitava l’escola i portava “regals” als diferents grups-classe. Aquest Personatge sorpresa era representat, mitjançant una sèrie de petits esquetxos, pels alumnes de 6è que acabaven repartint els regals a les classes dels companys més petits.

–      “REPRESENTACIONS DE CARNAVAL”. Aprofitant la festa i relacionat amb el tema de Carnaval que s’escollia (mitjans de comunicació, la ciència, el món dels animals, la vida al mar, la màgia…), els alumnes de 6è també feien petites representacions per a tots els nens de l’escola. Representacions a les quals hi podien assistir, també, els pares i altres familiars dels nens i nenes de 6è, només de 6è.

És a partir del curs 2000-2001 que comencen a prendre cos aquestes representacions de Carnaval:

– Curs 2000-2001 –> “La Música, balls i estils”, classes de 6è “Oceà” (mestre-tutor Xavier Riu) i “Univers” (mestra-tutora Montserrat Ferrer i suport de Montserrat Payès).

– Curs 2001-2002 –> “Harry Potter”, classes de 6è “Tramuntana” (mestra-tutora Àngels Bartolomé) i “Horitzó” (mestre-tutor Carles Fauró).

– Curs 2002-2003 –> “El <Chapapote> i altres actualitats”, classes de 6è “Mediterrani” (mestre-tutor Xavier Riu) i “Neptú” (mestra-tutora Encina Cotado).

– Curs 2003-2004 –> “Històries diverses”, classes de 6è “Meteorits” (mestra-tutora Àngels Bartolomé) i “Falcons” (mestre-tutor Carles Fauró).

– Curs 2004-2005 –> “El Quixot a la Joan Miró”, classes de 6è “Mediterrani” (mestre-tutor Xavier Riu) i “Xaloc” (mestre-tutor Jordi Peiró).

– Curs 2005-2006 –> “El Danubi és blau”, classes de 6è “Univers” (mestra-tutora Khadija Comas i suport de Laura (?)) i “Saturn” (mestre-tutor Carles Fauró).

– Curs 2006-2007 –> “Històries diverses” (per exemple, “El Flautista d’Hamelín”), classes de 6è “Gaudí” (mestre-tutor Fernando Iglesias) i “Mercuri” (mestra-tutora Rosa Cortadella).

– Curs 2007-2008 –> “Shrek”, classes de 6è “Dofí” (mestra-tutora Marisol Garcia) i “Tramuntana” (mestre-tutor Carles Fauró).

– Curs 2008-2009 –> “Històries diverses de nou”, classes de 6è “Kilimanjaro” (mestra-tutora Rosa Cortadella) i “Atlàntic” (mestre-tutor Fernando Iglesias).

El curs 2009-2010, a iniciativa dels mestres tutors de 6è (Glòria Tomàs i jo mateix) i amb el vist-i-plau de tots els mestres del Cicle Superior i de l’Equip Directiu, es va fer un salt qualitatiu en aquesta mena de senzilles representacions. El salt qualitatiu va consistir a “teatralitzar”, de manera més treballada i rigorosa aquestes representacions, donant un fil argumental més consistent i muntant una dramatització més elaborada i una mica més complexa.

El plantejament pretenia superar els dos problemes amb els que ens trobàvem quan muntàvem obres de teatre amb 8è. Va ser aleshores quan se’m va ocórrer jugar amb tres conceptes: primer, el teatre coral d’origen grec (donant uns moments de protagonisme a cada nen i nena amb un text breu i fàcil de memoritzar, alternant amb la intervenció de tot el gran grup (en forma coral, tant en veu com en gest); segon, la simplicitat joglaresca en el muntatge de l’escena; tercer, donar al tema triat un fil històric, és a dir, incloure en el muntatge la noció de procés, que es prengués consciència que les coses, tal com ara les coneixem, han estat fruit d’una evolució en la que hi han intervingut diversos factors.

És així com van néixer les històries següents:

2009-2010 

“La història de la bossa en una bossa” (Nadal)

Autor del text i selecció de músiques: Carles-Miquel Fauró. Equip de Mestres: Montserrat Sala (suport escènic), Anna Vázquez (enregistrament i minutatge de les músiques) Eugènia Cantos (reportatge gràfic) i Glòria Tomàs i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classes de 6è “Huracà” i “Empordà”.

 “Barcelona és bona… Història de la nostra ciutat”

(Carnaval i Setmana Cultural-Sant Jordi) Autor del text i selecció de músiques,  Carles-Miquel Fauró. Equip de Mestres: Montserrat Sala (suport escènic), Rosa Cortadella (suport i reportatge gràfic), Anna Vázquez (enregistrament, minutatge de les músiques i coreografia del ball final), Susanna Ullibarri (atrezzo), Eugènia Cantos i Jordi Peiró (reportatge gràfic) i Glòria Tomàs i Carles-Miquel Fauró (direcció).Classes de 6è “Huracà” i “Empordà”.

2010-2011  

“Una història de cine” (breu història del cinema)

(Carnaval) Autor del text i selecció de músiques: Carles-Miquel Fauró. Equip de Mestres: Montserrat Sala (suport escènic), Rosa Cortadella (suport), Anna Vázquez (enregistrament, minutatge de les músiques i coreografia del ball final), Susanna Ullibarri (atrezzo), Xavier Riu (reportatge  gràfic) i Fernando Iglesias i Carles-Miquel Fauró (direcció).Classes de 6è “Grallers” i “Mediterrani”.

 “Un pinzell, una nota i un martell” (breu història de les arts)

(Nadal i Setmana Cultural-Sant Jordi) Autor del text i selecció de músiques Carles-Miquel Fauró. Equip de Mestres: Anna Vázquez (enregistrament i minutatge de músiques i coreografia del ball final) Susanna Ullibarri (atrezzo), Xavier Riu (reportatge gràfic) i Fernando Iglesias i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classes de 6è “Grallers” i “Mediterrani”.

 2011-2012  

“Escola Pública Joan Miró, 25 anys d’història” (història de l’Escola Elaia i de l’Escola Pública Joan Miró)

 (Setmana Cultural-Sant Jordi) Autor del text i selecció de músiques: Carles-Miquel Fauró. Equip de Mestres: Anna Vázquez (enregistrament i minutatge de músiques i coreografia del ball final), Susanna Ullibarri (atrezzo), Jordi Peiró (suport escènic), Khadija Comas (suport), Xavier Riu (reportatge gràfic) i Glòria Tomàs i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classes de 6è “Venus” i “Antàrtida”.

2012-2013  

“De l’intel·ligent Tam-Tam al telèfon intel·ligent” (breu història dels mitjans de comunicació)

(Setmana Cultural-Sant Jordi) Autor del text i selecció de músiques: Carles-Miquel Fauró. Equip de Mestres: Anna Vázquez (enregistrament i minutatge de músiques i coreografia del ball final), Xavier Riu i Fernando Iglesias (atrezzo i suport escènic), uns pares de 6è (reportatge gràfic) i Carles-Miquel Fauró (direcció). Classes de 6è “Canigó” i “Pedraforca”.

De tots aquests muntatges teatralitzats en trobareu dos tot seguit. El primer, sobre la història de Barcelona, muntatge del curs 2009-2010, el primer fet amb consciència dels tres els elements. És un guió “net”, sense anotacions (el document de treball va anar a parar a la paperera després de la representació). El segon és el darrer, sobre la història dels sistemes de comunicació entre els humans al llarg dels temps i veure que a partir del text original s’hi ha anat afegint anotacions, ampliacions, rectificacions, crides “atenció”… La raó és ben senzilla: a mesura que es va treballant el text i es van muntant les escenes, tant els mestres com els mateixos alumnes aporten noves idees, suggeriments, propostes de modificació, etc. Les que són acceptades per una majoria d’alumnes i són vistes com a factibles pels mestres s’incorporen al text i a l’escena. Això és el que permet, a partir de la proposta inicial (que ha de procurar ser prou coherent i consistent), fer diverses transformacions i tothom acaba sentint-se co-autor del muntatge. I si els alumnes senten que el muntatge també és seu, aleshores és molt fàcil treballar amb ganes, amb il·lusió i entusiasme.

Del primer muntatge que s’exposa, “Barcelona és bona… Història de la nostra ciutat”, em sap greu no poder reproduir ni les mides de les lletres, diferents segons la funció. Sí que es pot reproduir, tot i que amb mancances, la graella de distribució i la llegenda dels colors. Del darrer muntatge, “De l’intel·ligent Tam-tam al telèfon intel·ligent”, s’ha escanejat, en format fotografia, el guió final, que es pot veure força bé si es clica la foto i se n’amplia la visió.

NEGRE –> Text a recitar. Els nombres corresponen cada un a un nen.

BLAU –> Instruccions d’escena

VERMELL –> Intervencions corals de tot el grup

CARABASSA –> Músiques

MARRÓ –> Fotos, enregistrament i atrezzo

SURTEN TOTS, EN FILA, I ES COL·LOQUEN DE CARA AL PÚBLIC, EN SILENCI.

Van vestits de negre, amb guants blancs i la cara pintada com un mim.

BARCELONA ÉS BONA SI LA BOSSA SONA!!

(tant si sona com si no sona… Barcelona sempre és bona!!!!)

 (1) BARCELONA (Montserrat Caballé i Freddie Mercury)

 INTRODUCCIÓ (foto)

1) Les primeres notícies que tenim de gent que va viure en el territori que avui ocupa la ciutat de Barcelona daten de l’Edat de Pedra, del Neolític, fa uns 5000 anys aC, és a dir, ara fa uns 7000 anys!!! (Iaia, hola! De què et queixes!!). Unes van ser trobades al carrer de la Reina Amàlia, unes altres al costat de l’església de Sant Pau del Camp i, unes altres més, al carrer de la Riereta, totes allà al Raval, al costat de la Ronda de Sant Pau. D’això, però, en fa tants, d’anys i panys, que ho deixarem córrer i vindrem una mica més cap aquí… Uns 700 anys aC, és a dir, ara fa uns 2700 anys!!!. (Hola Iaio!!!)  A l’època de… ELS IBERS!

 

NARRACIÓ

Glòria

 

ESCENA

Carles

 

MÚSICA

Anna

FOTOS, ENREGISTRAMENT  I ATREZZO

 

Jordi, Montse, Rosa…

2) El que avui coneixem com a Comarca del Barcelonès era un espai ocupat per densos boscos, petits turons i aiguamolls o maresmes prop del mar. 3 grups de mims que van sortint a mesura que s’anomenen:–       Arbres – grup1–       Turons – grup 2–       Aiguamolls – grup 3 

ELS AVANTPASSATS

(Història de Catalunya amb cançons) 1a estrofa i tornada

 

    
3) Fa uns 2700 anys hi havia dos nuclis de població: en un turonet molt a la vora de l’actual Montjuïc (veieu el perfil de la muntanya?), un poblat anomenat LAIE.4) I, situat al Mons Tàber, on ara hi ha el carrer Paradís, al costat de la Plaça de Sant Jaume, en l’actual Barri Gòtic, BÀRKENO, aleshores també a la vora del mar.5) Eren els LAIETANS.Per això tenim, a Barcelona i en record seu, un carrer que es diu VIA LAIETANA. 3 grups de mims a l’esquerra:–       Montjuïc (perfil del Morrot) – grup 4–       El mar – grup 5–       LAIE – grup 6 (mercat) 3 grups de mims a la dreta:–       Mons Tàber – grup 7–       El mar – grup 9–       BÀRKENO –grup 8TOTS SALUDEN EL PÚBLIC:SOM ELS LAIETANS!!!  
Es retiren cap al fons de l’escena excepte “els ibers”.   
Es posen a treballar. TROMPETES ROMANES  
6) Els ibers vivien  tranquils i laboriosos. L’any 218 aC van arribar… ELS ROMANS !!!gent molt guerrera queno s’estava de romanços.7) Després d’un quants estira-i-arronses i d’uns quants balls de bastons que van durar uns 200 anys, van fer fora els ibers de BÀRKENO i hi van construir una potent fortificació militar.8) Els romans, que sembla que eren molt tocats i posats, és a dir, eren una mica massa “xulos”, van tornar a fundar BÀRKENO i li van posar un nom…9) Nens i nenes, papes i mames, mestres i mestres… Estigueu ben atents que amb el nom que sentireu, caureu tots de cul a terra. (Ai no, que ja l’hi teniu!) El nom era:10)“Iulia        (BÉ!)Augusta        (BÉ!)Paterna        (BÉ!)Faventia      (BÉ!)BÀRCINO” (BÉÉÉÉ!!! I aplaudiments).Sembla que passi llista de les nenes de la classe!

11) L’Emperador Claudi… Ep, papes i mames! Recordeu aquella sèrie de “JO, CLAUDI”?

12) Doncs sí, va se aquest emperador, que era coix, qui va fer construir les primeres muralles romanes de BÀRCINO.

13) I va dirigir l’obra un tal Caius Cælius, que ja fa molts anys que té un carrer dedicat aquí a Hostafrancs, a l’altra banda del carrer Tarragona: el carrer Cai Celi.

14) Actualment, al barri de Nostra Senyora del Port, allà a la Zona Franca, passada la plaça d’Ildefons Cerdà –i d’aquest Sr. ja en parlarem-, hi ha l’Escola Pública BÀRKENO.

15) Ho veieu? Tot va lligant, tot va lligant….

Grups 3 i 4 Entren marcials i en formació militar – Grups 5-6-7-8-9   Grups 5-6-7-8-9 –       “xulescos i xulesques; creguts i cregudes”Es retiren cap al fons.Surten les “nenes” BCN en pla “miss”.Una mim “Iulia” (Júlia)Una mim “Augusta” (Irene)

Una mim “Paterna” (Clara)

Una mim “Faventia” (Idoia)

Una mim “BÀRCINO” (Paula)

 

(tornen al darrere)

“Claudi” (Adolf) que coixeja per l’escena i té la idea d’emmurallar Barcelona..

 

 “Claudi” té la idea de fer construir les muralles.

 

“Caius” (Sergi V.) dibuixa, a l’aire, els merlets de la muralla.

 

TOTS: assenyalant Hostafrancs: Carrer Tarragona… carrer Cai Celi!

Tornen a lloc Claudi i Cai.

Tres grups de mims i un mim sol:

–       Barri Ntra. Sra. del Port – Grup 5 (mercat)

–       Zona Franca – Grup 6

–       Sr. Ildefons Cerdà. (Oriol Fuertes)

–       Esc. BÀRKENO Grup 7

TROMPETES (1 toc)         FOTO    

 

 

FOTO

 1) Banda a l’estil “miss”

 

FOTO

 

 

 

 FOTO

 

 2) Corona de llorer.

 

FOTO

 

 FOTO

  

 FOTO

 

 FOTO

 

 

FOTO

  3) Barret de copalta

 FOTO

(4) MÚSICA PRE-RENAIXENTISTA   
16) Després dels romans, l’any 415 dC, en van venir uns que diuen que encara eren més bestiotes: els VISIGOTS, que eren uns BÀRBARS.17) Ep! Que “bàrbar” només volia dir “estranger”, en grec.18) Sí, però sembla que aquells estrangers eren tan animalots que “bàrbar” va canviar de significat i ara vol dir això: animalot, bestiota per civilitzar…19) El seu rei, de nom Ataülf (que vol dir Pare-Llop), es va casar amb tota una princesa romana, tota una peça, diuen, d’aquelles que es portaven l’oli, vaja, i que es deia AELIA GAL·LA PLACÍDIA.  Aquesta senyora té una plaça al seu nom en el barri de Gràcia.20) Sembla que van durar poc… Només uns 200 anys…  Dos dies, vaja, i poca cosa van fer i van deixar per a la història de Barcelona. Grup de mims:  –       els Bàrbars, que es comporten com a tals.Grups 1-2-3-4-8 i 9–       Fan fora els RomansGrups 5-6 i 7–       Els Bàrbars es queden.   Un mim: Rei Ataülf, (Pau) amb posat una mica ferotge i fatxenda. Una mim: Gal·la Placídia (Laura B.), amb aires seductors, intrigants i conspiradors.

TOTS:els de darrere avancen i assenyalant en direcció a Gràcia:

A GRÀCIA!

Tots es retiren cap a la part de darrera.

 

 FOTO   FOTO    FOTO   5) CoronaFOTO

 6) Corona

FOTO

 

FOTO

FOTO

(5) MÚSICA ÀRAB  
21) I en el segle VIII, l’any 718, un tal Al-Hurr ibn Abd-ar-Rahman ath-Thaqafí, un àrab molt important, valí d’Al-Andalus,  va conquistar Barcelona i li va posar, de nom:MADINAT BARSHALUNA.22) Tampoc no hi van durar gaire, els àrabs a Barcelona, només uns 80 anys, el temps de canviar-li el nom i poca cosa més, perquè l’any 801, una gent que venia del nord els va fer fora. 1 mim Al-Hurr (Arnau) acompanyat de “tropes” gesticula que canvia el nom de la ciutat.Grups 1-2-3 i 4Irrupció de la resta de mims, grups 5-6-7-8 i 9, fent fora els que són a escena. 7) TurbantFOTO    FOTO FOTO
23) I entrat el segle IX hi trobem una senyora realment impòrtant:DUODA, COMTESSA DE BARCELONA !!!24) A més de parlar en català parlava llatí, grec, hebreu, alemany i una mica d’àrab. És la primera dona que va escriure un llibre, un manual, de com educar un fill.25) Llastimosament, és poc coneguda i hi té dedicat un carrer, potser massa petit, al barri de la Verneda, a Sant Martí de Provençals. Una mim Duoda (Ona)Canvia de positures:–       llatí -> mans obertes–       grec -> dits ortodoxes–       hebreu -> mans juntes–       alemany -> “ferms!!”–       àrab -> oracióSimula que escriu.LLUNY, LLUNY, LLUNY…(gest de canell i enrere)  8) PlomaFOTO  FOTO   FOTO  FOTO
D’entre la gent que fa fora els àrabs acaba sobresortint Guifré el Pilós. EL COMTE GUIFRÉ EL PILÓS(Història de Catalunya amb cançons)Només la 1a estrofa i la tornada.  
26) El Comte GUIFRÉ EL PILÓS, nascut l’any 840, va fer de Barcelona la Ciutat Comtal, Cap i Casal de Catalunya. I la llegenda diu que amb la seva sang es van fer les “Quatre Barres”, la bandera de Catalunya.27) Té un carrer petitó, petitó, potser massa petitó, al barri del Raval. “Barcelona, Cap i Casal”! 9) Perruca, barba i senyera. FOTO   FOTO
28) Uns 300 anys després, ens trobem amb ALMODIS DE LA MARCA: Aquesta senyora devia ser d’aquelles de bandera, perquè estant casada, amb Ponç III de Tolosa, el Comte de Barcelona, Ramon Berenguer I la va raptar, la va portar a Barcelona i s’hi van casar.I ella va estar-hi d’acord!Són els fets de Troia a la catalana.29) Era una dona molt culta i amb molt de caràcter. Va governar amb el seu marit, va comprar els comtats de Carcassona i Rasés, al sud de França i els va unir a Catalunya.Però no té cap carrer ni cap plaça a Barcelona.30) I després… uns 100 anys més tard…JAUME I  !!!  –       Almodis (Maria M.)–       Ponç III de Tolosa (Àlex)–       Ramon Berenguer I (Gerard C.)Escena de segrest entre Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca. La resta, al darrere, es posa les mans al cap. Almodis ensenya les monedes.   TOTS: OOOOOOOOOOH! (de desil·lusió i Almodis, Ramon Berenguer i Ponç se’n van amb el grup).  10) Monedes grosses de xocolata.FOTO         FOTO 

 

 FOTO

FOTO

Tots, amb la música:EL REI! EL REI! JAUME I(només la 1a estrofa)   
Va néixer la nit de l’1 al 2 de febrer de 1208 a Montpeller, en el Palau de Tornamira.31) Un dels reis més grans, que es va fer gran i educar sota la protecció dels cavallers del Temple, els Templers.32) I també diuen que era guapo, com el Brat Pitt de l’època, vaja, que ja és dir! Va tenir:- 3 esposes,- 8 amants “conegudes”i…- 14 fills. Tot un rècord!33) El que és important, però, és que va crear el CONSELL DE CENT, que va esdevenir l’òrgan de govern de la ciutat de Barcelona.34) El carrer Consell de Cent el tenim aquí al costat, en aquella banda del pati. I moltes famílies de l’escola hi viuen, en aquest carrer.35) Els àrabs l’anomenaven Yaqmu al-Barsaluni. I actualment, al costat de la Plaça de Sant Jaume, hi ha el carrer Jaume I. Què menys, per un rei anomenat al-Barsaluni i fundador del Consell de Cent! Apareix en escena un mim Jaume I (John M.).Apareixen els cavallers templers amb una actitud vigilant i atenta. Grups 8 i 9. Els templers es retiren una mica.Jaume I pren actituds galants i seductores.Apareixen:– 3 Esposes CARAMB! (Maria de O., Àngela Z. i Laura P.)– 8 Amants  OSTRES! (Abril L., Mireia C., Júlia S., Irene T., Clara N., Idoia G., Paula V., Giselle M.)–       i…–       14 Fills!! APAAAAA!!! (Grups 7-8 i 9)Es forma un rectangle obert cap al públic i, a la banda tancada hi seuen Jaume I i 2 consellers.Grups 1 i 2Es retiren cap al fons de l’escena de manera majestuosa. FOTO   FOTO   FOTO  FOTO 

 

 

FOTO

 

 

 

 FOTO

36) Després, van passar molts anys, molts reis i… moltes més coses: guerres, lluites dinàstiques, assassinats, pestes i malalties, pobresa, fam…37) I arribem a l’11 de setembre de 1714.Barcelona, després de més d’un any d’un setge ferotge, cau en mans de les tropes borbòniques de Felip V.38) Aquí teniu una imitació del quadre del pintor Antoni Estruch: Rafael de Casanova cau ferit mentre portava la bandera de Sta. Eulàlia, que només es treia en situacions molt greus.39) Rafael de Casanova, Conseller en Cap; Antoni de Villarroel, Comandant Suprem de l’exèrcit a Catalunya el 1714… Donen nom a dos carrers de la Nova Esquerra de l’Eixample,  ben a prop de l’escola. Grups 3-4-5 i 8 Surten a escena i es preparen, cadascú al seu lloc, per a la representació plàstica.Reproducció, en quadre plàstic del quadre de Rafael de Casanova amb la bandera de Sta. Eulàlia.        

 

 

 

Desfan el quadre plàstic i es van retirant capcots cap al darrere. Retirada lenta, dramàtica…

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

(Música de fons)

 

  FOTO       FOTOS    

FOTOS

 

 

 

 

  

FOTO

Entren els grups 6-7 i 1 LA GUERRA DE SUCCESSIÓ(a tot estrop!!)   
40) LA CIUTADELLA: Ai, la Ciutadella! Ai, Montjuïc!Felip V va castigar Catalunya i Barcelona molt durament.L’any 1716 va fer construir la fortalesa militar més gran d’Europa fent fora una bona part dels habitants del barri de la Ribera. Volia tenir Barcelona controlada militarment.41) Els veïns que van ser fets fora de la ciutat van haver d’anar a viure a una zona plena de maresmes, al costat del mar. Allà van haver de construir les seves cases i van fer la “Barcelona Petita”, la BARCELONETA!!!42) Felip V, però no en va tenir prou i va voler transformar el CASTELL DE MONTJUÏC  en l’altra punta de la pinça que emmanillava Barcelona. I va fer construir un nou castell a l’estil de la fortalesa de la Ciutadella.43) Al General Josep Moragues, un dels defensors de Barcelona, el van voler fer servir d’escarment: el van torturar, el van decapitar i  esquarterar i van penjar el seu cap en una gàbia al Portal de Mar. Hi va estar 12 anys, allà penjat!!! I no té cap carrer a Barcelona!!!44) Els aragonesos, els valencians, els balears i els catalans van agafar tanta mania a Felip V que no el podien veure ni en pintura. Per això al Museu de Xàtiva el retrat d’aquest rei està penjat de cap per avall.45) I els catalans i les catalanes, quan havien d’anar a fer… les seves necessitats, deien: “Anem a Can Felip!!” És clar, quan una cosa o una persona fa una cosa i no ens agrada, ens posem… “escatològics”… i fàcilment l’enviem a… Tots prenen positures abatudes, vençudes.3 grups de mims:–       Els que marxen abatuts a construir la Barceloneta. Grup 6–       Els soldats felipistes que els empenyen  i els vigilen mentre construeixen. Grup 7–       Ben separat, un mim FELIP V (Dimas B.) i la seva Cort que d’una manera fatxenda fan riota dels catalans. Grup 1 Se’n van els grups 6 i 7 Es queda grup 1TOTS: HEREU !!! A QUÈ ESPERES??!!Envolten al mim Felip V el posen de cap per avall.

 

 

 

 

 

Fan veure que fan les “seves necessitats” fent riota de Felip V.

 FOTO FOTOFOTO FOTO    FOTO

 

 

 

 

 

FOTO

 

 

 

 FOTO

 

 

 

FOTO

EL CANT DELS OCELLS

(suaument i de fons mentre llegeix el lector núm. 45)

 

 
46) BARCELONA, però, és BARCELONA i fins ara de totes se n’ha sortit. (Diuen que els militars i els soldats francoespanyols que van entrar a Barcelona el dia 11 de setembre es van quedar més que bocabadats quan van veure que els barcelonins es van posar a treballar per refer la ciutat, enterrar els seus morts al Fossar de les Moreres…Començar la seva feina… sense fer-los-hi ni cas. 2 grups de mims: –       Un grup, tots feinejant. Grups 5 i 6–       Un grup de filipistes mirant bocabadats. Grup 7 TOTS:“AL FOSSAR DE LES MORERESNO S’HI ENTERRA CAP TRAÏDOR!FINS PERDENT NOSTRES BANDERES…SERÀ L’URNA DE L’HONOR!!”Van tots cap enrere.         FOTO  
SANT MARTÍ DEL CANIGÓ (Pau Casals)  
47) I passem al segle XIX, deixant enrere les calamitats del segle XVIII. No és que en el segle XIX tot fossin flors i violes, però hi va haver coses bones per a Barcelona.48) Barcelona sembla una gran i immensa olla a pressió. Les muralles l’ofeguen, l’asfixien, les persones s’hi apilen, la higiene de la ciutat és dolentíssima i la ciutat segueix creixent i creixent en habitants.49) Entre l’any 1854 i el 1856, per fi!, s’enderroquen les muralles que va fer construir Jaume I. L’enginyer Ildefons Cerdà presenta un pla d’eixamplament per urbanitzar la major part del Pla de Barcelona. Grups 8-1 i 2Canvi d’actitud: més dinamisme, més optimisme.    Tots s’ajunten i uns quants (grups 3 i 4) fan de muralla que prem els altres, que es tapen el nas per la mala olor…  S’hi afegeixen grups 5-6 i 7 Desfan “la muralla” i tots els grups, excepte el grup 9 van formant quadrats d’illes de cases. Ildefons Cerdà passeja entre les illes

 TOTS:

L’EIXAMPLE JA ÉS AQUÍ!!  IUHU!!

           

 

 

 

 

 

 

 FOTO     FOTO      

FOTO

 

 

 

 

 

50) I arribem al segle XX !  I quin segle, quina bogeria, quina de coses que han passat!:  
S’aixequen i es posen a ballarper parelles al ritme del cuplet. REMENA NENA(Cuplet de la Guillermina Mota)  FOTO
Monarquia amb Alfons XII, Dictadura de Primo de Ribera, Monarquia de nou amb l’Alfons XIII, la 2a República i la Generalitat Republicana… En acabar la música es queden quiets fent quadre plàstic.    FOTO
SOROLL DE BOMBES  
51) La Guerra Civil del 36 al 39: Barcelona, la nostra estimada ciutat té el trist honor d’haver estat la primera gran ciutat del món, la primera, a ser bombardejada per l’aviació. I després de la guerra… “la Barcelona pintada de gris”. Tots s’amaguen, fugint de les bombes i espantats.  FOTO
Tristesa dominant.Grups 9-1-2 i 3 BARCELONA, CIUTAT GRIS(Joan Isaac)  
52) Els 40 anys de franquisme, la Transició a la democràcia, les manifestacions del 1976…L’actual Monarquia Constitucional, la Generalitat Moderna… TOTS: es preparen per a la manifestació.TOTS, en manifestació:LLIBERTAT-AMNISTIA-I-ESTATUT D’AUTONOMIA!!!Ho diuen 3 vegades els grups 4-5-6-7 i 8 fent una volta i s’hi afegeixen els grups 9-1-2 i 3.

LA GALLINETA

(Lluís Llach)

La 1a estrofa i tornada

 FOTO  FOTO  
53) I l’any 1992, a finals del segle XX,Els Jocs Olímpics de barcelona!!!“Els millors de la Història Moderna”, en paraules del President del Comitè Olímpic Internacional. Quan acaben la manifestació es queden tots, en les files que corresponen, davant del públic, en primera línia.

“BARCELONA”

(F.Mercury i M. Caballé)

Un “Barcelona” impactant i prou

 

 FOTO    FOTO 
Ballant, al ritme de la rumba mentre sona la música. “RUMBA DE BARCELONA”(Gato Pérez)  
54) I en el segle XXI, què és BARCELONA???  FOTO
TOTS:BARCELONA SOM NOSALTRES!!! A BALLAR!!! ATENCIÓ: SALUDAR     FOTOS
De l'intel·ligent Tam-tam...

01 De l’intel·ligent Tam-tam…

Scan0003

02 De l’intel·ligent Tam-tam…

03 De l'intel·ligent Tam-tam...

03 De l’intel·ligent Tam-tam…

04 De l'intel·ligent Tam-tam...

04 De l’intel·ligent Tam-tam…

05 De l'intel·ligent Tam-tam

05 De l’intel·ligent Tam-tam

06 De l'intel·ligent Tam-tam...

06 De l’intel·ligent Tam-tam…

07 De l'intel·ligent Tam-tam...

07 De l’intel·ligent Tam-tam…

Carles – Miquel Fauró i Sànchez

Barcelona, 2013-2014

2013 in review

3 gener, 2014

The WordPress.com stats helper monkeys prepared a 2013 annual report for this blog.

Here’s an excerpt:

A San Francisco cable car holds 60 people. This blog was viewed about 3,600 times in 2013. If it were a cable car, it would take about 60 trips to carry that many people.

Click here to see the complete report.

NOVES TECNOLOGIES – NOUS REPTES EDUCATIUS

3 Octubre, 2013

Aquesta és una reflexió que neix al Cicle Superior d’Educació Primària de l’Escola Pública Joan Miró, de Barcelona, el curs 2007-2008, arran d’uns usos inadequats observats en més d’un i d’una alumna. Els companys i companyes de Cicle van delegar en mi  la redacció inicial. Posteriorment va ser passada a l’Equip de Coordinació Pedagògica que, després de debatre-la, va considerar d’interès traspassar-la al Claustre de Professors per a una discussió col·lectiva més àmplia i perquè cada cicle hi aportés les seves propostes o suggeriments.

 Timbre de Joan MiróRecollides les propostes acceptades pel Claustre, se’m demanà que fes la redacció definitiva per passar-la als pares de l’escola i obrir, amb ells, una nova via de col·laboració educativa.

 En considerar que aquesta reflexió i la proposta de treball que conté poden ser d’interès educatiu, he demanat l’autorització pertinent als meus companys del Cicle Superior de l’escola per penjar-la en el meu bloc. Els agraeixo, també, que m’hagin facilitat les “actualitzacions” fetes darrerament. Així, doncs, aquí teniu el resultat d’aquest procés.

“NOVES TECNOLOGIES – NOUS REPTES EDUCATIUS

Les possibilitats tecnològiques

Les possibilitats tecnològiques

La irrupció de les noves tecnologies en la nostra vida quotidiana obre unes expectatives extraordinàries. Només cal pensar, per exemple, en les possibilitats de la telefonia mòbil, de la domòtica (habitatges i edificis intel·ligents), de l’ofimàtica (paquet integrat de programes informàtics per a oficines), de l’ús privat i particular  de la informàtica, de les il·limitades possibilitats d’internet, de les xarxes socials, etc.

 Com que tot això repercuteix i encara repercutirà molt més en la nostra vida diària, els mestres hem pensat que serà bo i interessant engegar un cert procés de reflexió sobre  criteris d’ús d’unes quantes d’aquestes tecnologies.

Generació "botonets i pantalletes"

Generació “botonets i pantalletes”

És inevitable (i això és bo d’entrada) que els nostres nens, és a dir, els vostres fills (que són els nostres alumnes) creixin en un entorn de “botonets, pantalletes, càmeres i mòbils” i n’esdevinguin usuaris habituals sovint més destres, intuïtivament, que nosaltres mateixos. No cal, doncs, que diguem que si a més de ser més intuïtius tenen més coneixements, els pares i els mestres ja podrem dir que hem perdut un altre tren.

 Totes aquestes tecnologies, com ho han estat i són el coneixement i totes les eines inventades per la humanitat, són instruments que per si sols no són ni bons ni dolents. TOT DEPÈN DE L’ÚS QUE SE’N FACI.

I com que l’ús depèn de criteris, no anirem desencaminats si som capaços, entre tots, d’iniciar la reflexió que proposem i d’arribar a unes primeres i elementals conclusions educatives. Per començar, us fem arribar les consideracions i les recomanacions següents:

1.    ACOMPANYAR, DIALOGAR, ENSENYAR, CONFIAR :

Acompanyar, dialogar, ensenyar, confiar...

Acompanyar, dialogar, ensenyar, confiar…

És bo que també els pares ensenyin i acompanyin els nens i les nenes en les primeres navegacions per internet i que en aquest primer període d’aprenentatge vagin parlant i dialogant sobre allò que es veu, que ensenyin a destriar les informacions que apareguin en pantalla… És millor acompanyar, dialogar, ensenyar i confiar que no pas deixar sol, no parlar, abandonar, desconfiar i prohibir. Desconfiar i prohibir són, sovint, les millors invitacions a fer-ho tot d’amagat.

Situar

Situar

 2.    SITUAR:

Si és possible, col·locar l’ordinador que fa servir el nen o la nena en un espai d’ús comú de la casa. La tauleta, degut a la fàcil mobilitat, pot facilitar o dificultar-ne la situació.

3.    DEFUGIR:  

En principi, defugir que els nens i les nenes usin “contrasenyes secretes d’accés”. Educar la privacitat, com en el cas de l’autonomia personal, és un procés. No cal tenir pressa per tenir-ne i disposar-ne. Els nens i les nenes poden comprendre que, per motius de seguretat (informació laboral dels pares, informació bancària…, només com a exemples), el pare i la mare tenen “dret a la privacitat”, com el tindran ells quan es facin una mica més grans i els pares ho considerin oportú. En aquest sentit, però, és important que els pares “no facin tard” si no volen trobar-se la feina feta. 

4.  SABER UTILITZAR:

Xarxes, programaris...

Xarxes, programaris…

Els pares i les mares han de ser capaços d’utilitzar l’ordinador i la resta d’eines digitals i/o informàtiques al mateix nivell, com a mínim, que els seus fills.

5.  PROTEGIR:

A casa, com a l’escola, cal utilitzar filtres de contingut no desitjat i anar-los renovant per evitar l’accés a pàgines no adequades.

6. PARLAR, INTERCANVIAR, VALORAR, LIMITAR:

És bo, interessant i convenient, sobretot en els primers moments de l’aprenentatge, poder parlar amb els fills, com de qualsevol altra cosa, de les navegacions que es fan, intercanviar informacions sobre allò que es veu,  allò que es consulta, fer-ne valoracions ètiques, manifestar reserves i reticències i establir uns límits molt clars quan convingui.

7.   XATEJAR:

Xatejar, una altra manera de parlar.

Xatejar, una altra manera de parlar.

Està molt bé que els pares també ensenyin a xatejar als fills, com quan se’ls ensenya a parlar per telèfon. Poder compartir moments de xateig, de tant en tant i si s’escau, és com compartir converses telefòniques. També cal pensar en el procés educatiu cap a l’ús del “dret a la privacitat” que més tard o més d’hora els fills reivindicaran.

Cal explicar als nens i nenes i deixar imperativament clar, que quan es connecten al xat o a qualsevol xarxa social NO S’HAN DE DONAR NI DEMANAR ADRECES, NÚMEROS DE TELÈFON O QUALSEVOL ALTRA INFORMACIÓ QUE PUGUI IDENTIFICAR-LO O IDENTIFICAR-LA O IDENTIFICAR A TERCERS. Els pares, sense necessitat d’alarmismes desproporcionats, han de ser clars sobre els riscos que es poden derivar de xatejar amb desconeguts.

8. EVITAR:

Múltiples maneres de comunicar-se

Múltiples maneres de comunicar-se

És molt convenient, perquè tampoc no tenen l’edat, evitar l’ús d’internet, particularment el xat, durant la nit “perquè si no, m’avorreixo o no sé què fer”.

9.   AVISAR:

Fer-li veure la necessitat d’avisar els pares sempre que “un amic del xat o de qualsevol xarxa social”, generalment desconegut, insisteixi a demanar informacions, fotografies, costums o hàbits tant personals com d’un altre membre de la família.

10.    DEIXAR CLAR:

En unes primeres etapes és convenient i necessari que els pares col·laborin a elaborar i compartir les contrasenyes dels seus fills. Com en el cas de l’accés a l’ordinador i derivats, ja arribarà el moment de gaudir del “dret a la privacitat”, que com qualsevol altre dret s’ha d’anar aprenent a utilitzar. Els fills han de saber i entendre que si els pares controlen les seves contrasenyes és, precisament, una manera més de protegir-los de situacions indesitjables.

Entre les divereses qüestions sobre les quals és interessant d’iniciar aquesta reflexió conjunta en destaquen, per la importància i la repercussió social que tenen, les següents:

11. BLOCS (també blogs), METROFLOGS, MESSENGER I XARXES SOCIALS:

Mereixen una atenció especial. Com tantes altres coses, les possibilitats que ofereixen aquests programes són fabuloses. I com més fabuloses són les possibilitats MÉS DE PROP S’HAN DE CONTROLAR.

Col·locar imatges, fotografies i escriure-hi comentaris permet fer coses molt bones, divertides i de qualitat. TAMBÉ PERMET, PERÒ,  FER

Blocs, messanger, facebook...

Blocs, messenger, facebook…

BARBARITATS, com posar fotografies (retocades o no) de companys i/o companyes de classe sense que els afectats ho sàpiguen, amb comentaris poc afortunats, atribuir aquests comentaris malintencionats a altres persones, fer suplantacions d’identitat, (fet legalment punible), etc.

Cal recordar que PER PODER UTILITZAR LA IMATGE DELS NENS I NENES DE L’ESCOLA EN LA PÀGINA WEB OFICIAL DEL CENTRE ÉS NECESSARI I OBLIGATORI DEMANAR L’AUTORITZACIÓ ALS PARES, TAL COM ESTABLEIX LA LEGISLACIÓ VIGENT.

Atenció, doncs, als problemes, inclús legals, que es poden presentar per una utilització no correcta de fotografies i/o de comentaris adjunts que poden fer els nens des de casa seva i pel seu compte en els seus blocs i en les xarxes socials.

12. CÀMERA DIGITAL I/O MÒBIL INTEL·LIGENT: 

El desig de moltes criatures

El desig de moltes criatures

Cal tenir present que actualment gairebé tots els nens i les nenes disposen de càmera digital (o telèfon mòbil amb càmera) i van fent fotos i petits vídeos molt sovint, sobretot quan fan sortides, excursions, colònies… i també de manera quotidiana. Els fa gràcia fotografiar-se i/o filmar-se contínuament i fotografiar i/o filmar companys i companyes en situacions “compromeses” (mentre dormen, mentre es canvien de roba, mentre es fan bromes, si discuteixen entre ells…). Després, “pengen” unes quantes d’aquestes imatges als seus blocs o al Facebook amb els comentaris que se’ls ocorren.

Massa sovint aquests blocs tenen accés lliure, és a dir, HI POT ENTRAR TOTHOM I TOTHOM HI POT VEURE LES FOTOGRAFIES I LLEGIR ELS COMENTARIS. És molt convenient que els pares establiu les contrasenyes tècniques i els límits ètics, entenent per límits ètics que cap nen ni cap nena NO POT UTILITZAR CAP IMATGE NI FER CAP COMENTARI DE CAP COMPANY O COMPANYA QUE PUGUIN SER CONSIDERATS IRRESPECTUOSOS O OFENSIUS. 

13. WEBCAM:

Atenció: Una webb-cam!!

Atenció: Una webcam!!

Recomanar insistentment que només s’usi la webcam amb interlocutors coneguts, tant a nivell individual com a nivell de grup, i desconnectar-la en presència de desconeguts.

MOLT IMPORTANT:

 EN CAP CAS NO S’HA DE LLIURAR LA CONTRASENYA DELS BLOCS, DEL “MESSENGER”, DEL CORREU ELECTRÒNIC, etc., A NINGÚ,

A pany i forrellat!!

A pany i forrellat!!

 NI ALS AMICS NI A LES AMIGUES!

La responsabilitat educativa en els criteris d’ús d’aquestes tecnologies la comparteixen els pares i l’escola. La col·laboració, per tant, és necessària. En aquest sentit també cal clarificar, perquè ens ajudarà a tots, els àmbits i els nivells de responsabilitat entre la família i l’escola.

Deixarem que passi?

Deixarem que passi?

 Aquesta col·laboració no s’ha de reduir, per part dels pares, a una simple i mera “delegació” de responsabilitats, és a dir, “des de l’escola ja faran…”. Com en totes les altres coses, la funció educativa dels pares és anterior, prèvia i més important que la de l’escola. I com que només des de casa els nens en poden fer un ús privat, cal que els pares estiguin força atents, perquè és des de casa des d’on se’n pot fer més mal ús. 

Responsabilitats legals

Responsabilitats legals

L’ESCOLA HA DE COL·LABORAR A RESOLDRE ELS MALS USOS, PERÒ NO ÉS RESPONSABILITAT DE L’ESCOLA EL QUE ELS NENS PUGUIN FER DES DE L’ORDINADOR DE CASA. Els pares han de tenir clar que SÓN ELS ÚNICS RESPONSABLES, DAVANT LA LLEI, de tot allò que des de l’ordinador de casa poden fer els seus fills.

Permeteu-me una pregunta final: Quan deixarem de dir “noves” tecnologies a allò que forma part de la nostra quotidianitat? Potser ja van essent hora que en diguem TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació).

Carles-Miquel Fauró i Sànchez

Barcelona, octubre 2013

LA TUTORIA: Com un tamboret de 3 potes (aportació per a una reflexió sobre la tutoria)

9 Setembre, 2013

Abans de començar, vull donar les gràcies als companys i les companyes amb qui al llarg de molts anys he compartit aquesta apassionant feina de mestre que és la tutoria, perquè és amb qui he après a fer-la.

Escola Tabor, Santa Perpètua de Mogoda

Escola Tabor, Santa Perpètua de Mogoda

De l’Escola Tabor, de Santa Perpètua de Mogoda, a Maribel Serra, Joan Coll, Dolors Cerqueda, Josefina Rodríguez…

Escola Elaia

Escola Elaia, Barcelona

De l’Escola Elaia, de Barcelona i del CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana), a Núria Ramos, Mercè Fluvià, Alba Espot, Sebastià Sorribas, Joaquim Giménez, Gemma Barris, Adelaida Aguilar, Eulàlia Comas, Àngels Bartolomé, Adela Blasi, Xavier Riu

Escola Pública Joan Miró, Barcelona

Escola Pública Joan Miró, Barcelona

De l’Escola Pública Joan Miró, de Barcelona, a Núria Cuberes, Encina Cotado, Rosa Cortadella, Marisol Garcia, Khadija Comas, Maite Alay, Àngels Bartolomé, Xavier Riu, Montserrat Payès, Jordi Peiró, Fernando Iglesias i Glòria Tomàs.

La rella, la peça que llaura la terra.

La rella, la peça que llaura la terra.

I ara que estic jubilat, agrair les aportacions i les crítiques sobre aquesta reflexió, sempre amb bon criteri, dels companys de l’Associació Rella (de mestres i professors jubilats), Ramon Bas, Pilar Nievas i Jordi Maduell.

I encara que no els he anomenat, perquè no he compartit la tutoria, també a la resta de companys i companyes, que en són molts, amb qui sí que he compartit en Claustre els projectes educatius de cada escola.

.

A partir de la meva experiència personal i professional, considero la tutoria com un dels aspectes més importants i apassionants de la feina de mestre. Per què? Per la potència de la seva dimensió educativa. Si la feina de mestre consisteix a ensenyar i educar (i l’ensenyar s’ha d’incloure en l’educar), la tutoria és un dels àmbits més importants.

Diccionari de la Llengua Catalana

Diccionari normatiu

 Segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, tutor / tutora és, en la 2  accepció, “Professor responsable de l’educació individual dins un grup d’alumnes”. I en la 3a accepció, “Guia, conseller, defensor, d’algú, en qualsevol afer o qüestió”.

Permeteu-me que posi un exemple contrari a les definicions donades. Imaginem-nos un mestre o una mestra, un professor o una professora que excel·leixi en matemàtica, fins i tot que sàpiga explicar-la molt bé, però que amb les dificultats de comprensió que mostri una part de l’alumnat tingui una resposta esquerpa i desagradable i hi hagi alumnes que se sentin humiliats o menystinguts. La dimensió educativa en l’ensenyament de la matemàtica no només desapareixerà, sinó que fins i tot pot originar actituds de rebuig cap a la matèria i cap a la persona que la imparteix tallant, així, la possibilitat de crear vincles emocionals positius que facilitin l’aprenentatge i una bona relació personal. Si aquest mestre o professor exerceix, a més, la tutoria del grup, la feina que pugui fer estarà molt –per no dir totalment- hipotecada. És per això que “l’ensenyar” ha d’estar inclòs en “l’educar”.

Tamboret de 3 potes

Tamboret de 3 potes

I per què el subtítol de “un tamboret de tres potes?” Perquè la feina de tutoria considero que es basa en tres elements, com si fossin les tres potes d’un tamboret que necessàriament han de tenir la major estabilitat i equilibri possibles per poder seure-hi amb tranquil·litat:

 1. El mestre-tutor i la necessària col·laboració de tot l’equip docent de cicle. Categoria educativa a tenir també en compte en els Departaments en l’ESO, en els Batxillerats i, per què no, a la Universitat i en el món laboral, tot i que aquestes dues darreres etapes no són objecte d’aquesta reflexió.

 2. El nen/noi o la nena/noia com a individu únic i la dinàmica dels grups classe i nivell dels quals en forma part.

 3. I mentre l’alumne sigui menor, els pares, el context familiar i l’espai de lleure i esport (projectes d’aprenentatge i servei) al marge de l’entorn acadèmic.

 Els tres elements formen una tupida xarxa de relacions de la qual el tutor pot ser-ne més o menys conscient i, conseqüentment, exercir-ne un major o menor domini, entenent com a domini el conjunt de destreses i habilitats que li permetin fer la feina de la millor manera possible.

  • 1. El tutor
Acompanyament

L’acompanyament, feina de tutoria.

 Cal donar per suposat que qui fa de mestre o de professor ho fa per vocació (reivindico el concepte), és a dir, que vol treballar amb nens i nenes -o nois i noies- i que això vol dir un cert nivell d’implicació afectiva gratuïta, fins i tot amb els successius  grups d’alumnes que li toquin i que encara no coneix. Es fa difícil d’entendre que algú es dediqui a aquesta feina sense aquesta premissa, la qual cosa no vol dir, lamentablement, que de vegades succeeixi.

 Entenc que la feina de tutor i l’objectiu de la tasca tutorial consisteix a acompanyar cada nen/noi, cada nena/noia, en el seu camí de desenvolupament personal (emocional, intel·lectual) i ajudar-lo a descobrir les seves habilitats, capacitats i possibilitats. També entenc la tutoria com un compromís amb els valors ètics i democràtics com ho són el respecte a si mateix, als altres, a la diferència,  a la diversitat i a l’entorn natural i cultural; l’assertivitat en la manera de donar resposta a la realitat que l’envolta i, com a conseqüència, la resolució pacífica dels conflictes mitjançant el diàleg i l’empatia; l’alegria i el sentit de l’humor en la manera de prendre’s les coses quan és oportú fer-ho i, perquè també és molt important, saber posar els límits necessaris –i si convé, de manera immediata i contundent-, perquè no es traspassin les fronteres del respecte i, si es traspassen, aplicar les mesures correctores que es considerin més adients.

 En aquest camí d’acompanyament, no és tasca del tutor fer proselitisme (cercar i adoctrinar per fer adeptes, sigui d’una religió, d’una teoria filosòfica o d’un corrent polític); ni tampoc caure en el dogmatisme (que és la tendència a donar com a dogma, és a dir, com a veritat indiscutible, allò que és opinable i discutible). Però sí que és exigible la coherència personal, és a dir, que hi hagi una relació estreta d’idees que s’acordin entre elles i s’acordin amb les actituds vitals.

tutoria 10

Alegria, tristesa… Emocions

 Com a resum es pot dir que els tres àmbits que al meu parer són fonamentals en l’acció tutorial i en totes les etapes de l’ensenyament, bo i canviant les formes i la proporcionalitat, són els següents:

Àmbit de valors

Esforç, solidaritat, respecte…

–       Àmbit emocional: l’afectivitat i el conreu de l’autoestima

–       Àmbit de valors: la democràcia i el sentit de l’autoritat

Àmbit intel·lectual

Sinapsis neuronals

–       Àmbit intel·lectual: rigor, disciplina, imaginació i creativitat en el treball

La tutoria cal adaptar-la a cada etapa educativa i a la progressiva autonomia personal de l’alumnat a mesura que es va fent gran. És evident que no és el mateix una tutoria a l’etapa preescolar que a l’ESO, per exemple, i que també cal tenir en compte, a més, les diferències que es poden donar en les diferents fases de cada etapa. Així, doncs, cal precisar quins elements han de ser constants i permanents, malgrat prendre formes variables, i quins elements poden ser conjunturals i/o temporals. I també caldrà tenir en compte la relació de proporcionalitat entre aquest elements segons l’etapa. Abans de posar uns exemples, una consideració important vàlida per a totes les etapes: La tutoria, tot i ser una constant en tota l’activitat acadèmica, ha de tenir un horari específic de realització, una estona definida que formi part de l’organigrama i de la programació del centre escolar. Passem a veure els exemples:

Preescolar

Preescolar

Preescolar

 Àmbit emocional:

 Predomini de l’afectivitat. El contacte físic a  nivell de pell, és fonamental. Cada nen i cada nena ha de sentir-se estimat i estimada per sobre de tot.

 Àmbit de valors:

 El diàleg afectuós i el començar a parlar dels problemes de relació que pot tenir un infant amb els altres nens i nenes i mirar d’ajudar-los a resoldre’ls de manera no agressiva o passiva és la introducció a la resolució democràtica i positiva dels conflictes.

 Àmbit intel·lectual:

 En el treball, és important la progressiva adquisició de bons hàbits: el bon tracte, bon ús i bona manipulació de les joguines, dels estris i del material de treball  (paper, pinzells i pintures, llapis… ); del mobiliari (taules i cadires i saber seure amb postures adients a allò que es fa); desplaçaments adequats individualment i en grup, tant a l’interior de l’aula com a l’exterior (passadissos, escales, carrer i espais oberts…); control del to de la veu i ajudar a una correcta pronúncia dels sons i una correcta construcció de les frases; la correcta utilització de la noció de quantitat…

Disfressats de "Dona i Ocell".

Disfressats de “Dona i Ocell”

 És fonamental la valoració positiva de la feina ben feta i la correcció afectuosa i no frustrant dels errors com a exercici del rigor intel·lectual al qual cal anar habituant els infants, alhora que és un bon estímul per a l’autoestima.

 L’estímul i el conreu de la imaginació… La dimensió histriònica del tutor ha de ser molt gran per encomanar entusiasme, per estimular la motivació…

 Es pot afirmar que la interrelació entre tutoria i procés d’aprenentatge és tan estreta que l’una no es comprèn sense l’altre.

 Abans de passar al segon exemple, paga la pena de remarcar la importància del “traspàs de tutoria”. Els canvis de tutors, tant dins d’un mateix cicle com en el moment de canviar de cicle o d’etapa educativa són importants. I també és important plantejar en quin moment s’ha de fer aquest traspàs o si cal més d’un moment per fer-lo.

Traspàs d'informació de tutoria

Traspàs d’informació de tutoria

 Que el tutor que deixa el grup traspassi tota la informació al futur tutor té avantatges i inconvenients. Avantatges perquè el proper tutor disposarà d’una informació (acadèmica, emocional, familiar…) que el podrà orientar en les primeres actuacions, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. No partirà de zero i no tot seran sorpreses. També té, però, els seus inconvenients, perquè pot ser difícil traspassar segons quines informacions sense subjectivismes i sense etiquetatges que condicionin la visió de l’alumne o del grup-classe (prejudicis).

 Aquesta és una discussió freqüent en els equips docents que treballen el traspàs, perquè hi ha mestres que argumenten que es bo fer-lo a priori i mestres que argumenten que és millor fer-lo a posteriori, és a dir, fer el traspàs després d’un breu però suficient període de temps i haver adquirit un cert coneixement sobre cadascun dels alumnes i del grup.

 En aquest sentit, la meva experiència personal consisteix a haver fet el traspàs en dos temps:

Avaluacions

Avaluació acadèmica

 a)    Un primer moment, a priori, en què es traspassen totes les informacions “objectives”: nivell acadèmic, diagnòstics –si n’hi ha-, situacions familiars, etc.

Empatia, simpatia...

Empatia, simpatia…

 b)    Un segon  moment, a posteriori, en què es posen sobre la taula les informacions més “subjectives”: les impressions personals, les intuïcions, les simpaties i empaties, etc.

 És curiós comprovar, més sovint del que es podia suposar, com poden arribar a ser de diferents les informacions que es discuteixen en aquest a posteriori, però també és cert que en aquests contrastos d’opinions s’afinen moltes coses. És més feina, evidentment, però el resultat del traspàs és molt més satisfactori.

 Un traspàs molt important, que lamentablement no és gaire freqüent, és el de 6è de Primària a 1r d’ESO en centres en què no hi ha continuïtat entre l’un i l’altre. Aquesta situació mereixeria un tractament més específic perquè va molt més enllà de la bona voluntat que hi posin els mestres de l’un i els professors de l’altre. Vagi un reconeixement a l’esforç que fan les escoles i els instituts que d’una manera voluntariosa i més o menys reeixida ho realitzen. Considero que aquesta qüestió hauria d’estar reglamentada i que hauria de formar part de la normativa i de la normalitat.

Primer Cicle d’ESO

Educació Secundària

Educació Secundària

 Àmbit emocional:

 Sempre s’ha de mantenir l’afectivitat, en la feina de tutoria, però s’anirà transformant a mesura que l’alumnat es vagi fent gran. Progressivament, el tacte, és a dir, el frec a frec, ha d’anar disminuint. S’ha de fer per imperatiu psico-fisiològic. Arriba un moment en què el preadolescent rebutja el contacte. El rebutja amb els pares i amb els adults en general. No li interessa i més aviat el molesta. Li interessa el frec a frec amb els amics o amb les amigues, amb els companys o les companyes, i prou.

 La consciència del sentir-se respectat va prenent relleu. El mestre, el professor, sempre ha de respectar l’alumne i el grup-classe, cosa imprescindible perquè l’alumne i el grup-classe el respecti. Quan són petits aquesta consciència del respecte és més emocional, sentir-se estimat és suficient, i a mesura que va creixent és cada vegada més racional, més formal, i en el Primer Cicle de l’ESO l’alumnat ja n’és plenament conscient.

 Àmbit de valors:

Comença la rebel·lia

Comença la rebel·lia: estètica inclosa.

 Treballar els valors democràtics del respecte, del diàleg, de la resolució pacífica i positiva dels conflictes esdevé  (ja ho era, com a mínim, en el Cicle Superior d’EP) un element importantíssim.

Conflictes

Conflicte servit.

 Aquesta edat és un període delicat perquè no s’és ni carn ni peix, és a dir, no és prou petit, però tampoc no és prou gran, i quan li interessa vol ser tractat com un nen i quan li interessa vol ser tractat com un adult. El conflicte, i de manera permanent, està servit. Si a més, hi ha una mala experiència escolar anterior i/o un entorn familiar amb un cert nivell de desestabilitat, el conflicte pot ser gran.

 És un conflicte que pot passar, també i sovint, pel “rebuig a l’estudi i al món acadèmic”, i és aquí on ha d’intervenir l’habilitat del mestre o del professor. Si en aquest context l’alumne, tant individualment com col·lectivament, se sent menyspreat, és a dir, se sent tractat d’inútil, de no ser capaç de…, o se sent insultat, ja hem begut oli, perquè la motivació per aprendre acaba desapareixent del tot i la feina d’ensenyar pot ser com picar en ferro fred.

Penso que és oportú, aquí, fer un parèntesi sobre la figura del mestre i/o professor.

"Hipotètic mestre"

“Hipotètic mestre”

Als mestres sovint se’ls retreu, en primer lloc, la falta de formació acadèmica, és a dir, saber una mica de tot però de res en profunditat; en segon lloc, d’haver escollit fer de mestre perquè intel·lectualment no donaven més de si per fer una carrera de rang superior; i en tercer lloc, perquè treballar amb nens és “bonic”. La primera afirmació pot ser certa en molts casos; sobre la segona, possiblement hi ha de tot, però no és exclusiu dels mestres; i sobre la tercera… per què negar-ho, tot i que no només és això? Les persones, però, que han decidit fer de mestre, totes, amb més o menys traça, saben que hauran d’educar i d’ensenyar. És l’opció que han pres.

Hipotètic professor"

Hipotètic professor”

 Als professors no se’ls pot retreure, d’entrada, falta de formació acadèmica. Almenys, d’una cosa en saben molt (física, química, matemàtiques, economia, filosofia, història, llengua i literatura, biologia, arquitectura, dibuix, música, llengua estrangera…), però se’ls retreuen altres coses. Sovint, que fan de professors perquè no han trobat una altra feina on desenvolupar la seva especialitat o perquè han fracassat en altres àmbits de desenvolupament professional. És cert que no tots els professor havien pensat en l’ensenyament i que s’hi han hagut de dedicar per guanyar-se les garrofes, però això no vol dir que un cop ficats, molts no facin bé la seva feina. I n’hi ha, i molts, que van voler estudiar una carrera de grau superior per dedicar-se, posteriorment, també a la docència combinant-ho amb la investigació i/o l’estudi permanent de la seva especialitat.

 El problema rau en aquells casos en què l’ensenyament ha estat una sortida a la frustració, una manera no desitjada de guanyar-se la vida. L’afectivitat és absent i, entre d’altres coses, ens trobem amb el problema d’una col·lisió de drets: el dret a treballar de qui fa de professor i el dret a ser ben atès i ben ensenyat de l’alumne. Conflicte segur, perquè és aleshores quan pot passar que el professor pensi que els alumnes són uns desagraïts mal educats que li fan la vida impossible i els nois i noies hi vegin l’ “enemic” que només pensa a “putejar-los”. I és que l’ensenyament no havia estat la seva opció. És clar que ha de prevaler, en aquests casos, el dret de l’estudiant.

 En aquesta situació de conflicte, la tutoria (i no només la tutoria) pateix, perquè tot allò que es desprèn d’aquesta feina o bé molesta i es fa malament o bé, i simplement, no es fa.

 De vegades, si el professor sap ensenyar bé, és rigorós intel·lectualment i fa gaudir de manera suficient els alumnes amb la seva assignatura, es compensa la manca d’un tracte personal afectuós, o com a mínim cordial, amb l’alumne. Però és que si a més a més la didàctica és deficitària…

 Lamentablement aquesta és una situació que tot i ser probablement minoritària és encara massa present en el nostre sistema educatiu. I tanco el parèntesi sobre la figura del mestre i/o professor.

Rectificar és de savis.

Rectificar és de savis.

Saber assumir i reconèixer els errors -i si és el cas saber demanar perdó- no fa minvar, ans el contrari, el sentit de l’autoritat i el necessari lideratge de grup que el mestre-tutor ha d’exercir. Que l’autoritat reconegui l’error, que s’ha equivocat, és, democràticament parlant, d’un valor educatiu enorme.

Àmbit intel·lectual:

Hàbits de treball

Hàbits de treball

Teòricament es pot suposar que en arribar a l’ESO els alumnes ja tenen adquirits uns bons hàbits de treball i d’estudi, uns bons hàbits educatius. Sabem, però, que això no sempre és cert, que de vegades és just el contrari. Doncs ha de continuar essent feina de tutoria vetllar perquè en la mesura del possible els vagin adquirint o entenguin que els han d’adquirir, perquè l’àmbit intel·lectual ja ha pres una importància primordial.

Equip de Mestres i Tutors en lluita per una escola pública catalana de qualitat.

Equip de Mestres i Tutors en lluita per una escola pública catalana de qualitat.

 La tutoria, però, no ha de ser una feina que un mestre o professor faci en solitari. Tot i ser una tasca a realitzar en primera persona, al seu darrere hi ha d’haver l’equip de mestres o de professors de cicle o departament com a eina de debat i de suport. Les realitats individuals de cada alumne i la xarxa de relacions socioafectives dels grups classe i nivell, si és el cas, s’han de situar en l’eix troncal de la feina de l’equip docent de cicle o de departament, cosa que els alumnes han de percebre de manera clara a través de l’actuació del mestre/professor-tutor i de tot l’equip, tant col·lectivament com individualment. I la feina de l’equip de docents s’ha d’emmarcar en el Projecte Educatiu de Centre. L’escola i l’institut ha de definir la tasca de tutoria en el seu Projecte Educatiu tenint en compte els àmbits citats.

 Suposem, però, que un mestre o professor treballa en un context escolar de “regne de taifes”, és a dir, que no pot compartir la tutoria perquè cadascú va bonament per allà on l’enfila o perquè només se li ha donat una dimensió estrictament administrativa (fer de tutor perquè toca, tot reduint la tutoria a tràmits burocràtics com la comunicació de qualificacions acadèmiques, notificacions a casa sobre afers disciplinaris, paperasses diverses…). Fins i tot en aquestes circumstàncies no es pot renunciar a exercir la tutoria com a eina educativa. Caldrà, això sí, adaptar-la a les condicions de possibilitat.

 Al final de l’ESO la tutoria pren una dimensió important quant a orientació i derivació o bé cap als Batxillerats o bé cap als Cicles Formatius. Moment delicat, aquest, perquè no es pot proposar de tancar cap porta de manera definitiva.

 2. El nen/noi- la nena/noia

Cada nen i cada nena són una personalitat única.

Cada nen i cada nena són una personalitat única.

Cada nen i cada nena i cada noi i cada noia és un individu únic i irrepetible i el tutor ha de poder copsar, encara que només sigui intuïtivament de bon principi (que caldrà contrastar posteriorment), el nombre màxim de components d’aquesta unicitat: la personalitat, la història personal, les capacitats intel·lectuals, el nivell cultural i el nivell de coneixements escolars i acadèmics, l’afectivitat i l’estat emocional i les seves variacions i oscil·lacions, la salut, l’entorn familiar (afectiu, cultural, econòmic…), les relacions socials amb els companys…

Colònies al Delta de l'Ebre

Colònies al Delta de l’Ebre

Cada realitat individual ha de ser assumida pel tutor més enllà de les humanes simpaties (o les també tan humanes antipaties -i encara amb més motiu) que aquesta realitat pugui suscitar, perquè només assumint-les es pot materialitzar l’acompanyament que s’ha de fer en el creixement integral de l’alumne.

La dinàmica de grup i el rol que cada nen/noi i cada nena/noia hi desenvolupa també és un element important. En aquest sentit, el tutor ha de vetllar de manera especial pels més febles i ha de vetllar, també de manera especial però diferent, pels prepotents. Als més febles per protegir-los i per ajudar-los a modificar les actituds i/o les conductes que puguin originar aquesta feblesa davant del grup. Als prepotents, per protegir-los de la seva pròpia prepotència i, evidentment, també per ajudar-los a modificar les actituds i les conductes. Als primers, potenciant les seves qualitats i possibilitats davant els companys; als segons, fixant-los clarament els límits i ajudant-los a trobar alternatives de lideratge positiu i constructiu per al grup.

Visita al Parlament de Catalunya

Visita al Parlament de Catalunya

 L’educació emocional i l’educació en valors hi tenen un paper important. El conreu de l’empatia, és a dir, aprendre a posar-se en el lloc de l’altre, l’assertivitat en les respostes a allò que succeeix (conflictes, situacions de divertiment, espais de diàleg, etc., rebutjant respostes passives i/o agressives) ho seran en l’àmbit emocional. I en l’àmbit dels valors, ho seran el foment del respecte a la discrepància i a la diferència.

Entrevista individual

Entrevista individual

Les converses individuals hi tenen un paper decisiu. Són xerrades que, sempre que sigui possible, cal fer en un espai discret i en un clima distès, amable i relaxat. Si convé, per encoratjar i donar ànims, tant per a qüestions acadèmiques, com per a qüestions emocionals. I si convé, i sense perdre mai l’ambient d’acollida, “per cantar les quaranta”, per renyar, per sancionar si cal i, després del reny o la sanció, oferir sortides. El reny ha de ser “professional”, és a dir, no pot ser ni “subjectiu” ni “visceral”.

L'Assemblea, l'espai dels debats.

L’Assemblea, l’espai dels debats.

 Els debats col·lectius del grup-classe (i del grup-nivell, si convé) també són importants. La vida de grup (en segons quins grups més i en segons quins, menys) es desenvolupa, en gran part, més enllà del tutor i més com més grans són. Això és normal i el tutor no pot pretendre -i tampoc no seria bo- ser-hi a totes. El tutor pot ser el líder del grup en molts aspectes importants, però no és un amic més. Hi ha uns corrents subterranis que els alumnes guarden molt gelosament de la possible incidència del tutor. Si en algun moment, però, algun d’aquests corrents es transforma en conflicte important, els mateixos alumnes acostumen a demanar-li la intervenció si li tenen prou confiança.

 Aleshores és un dels moments en què el grup-classe es pot transformar en grup de debat, en assemblea puntual per parlar sobre “el problema”. Abans, però, el tutor ha de mirar de recollir tota la informació que li pugui ser útil per ajudar el grup a situar “el problema” en unes coordenades adequades i fer observar uns principis tan elementals com el respecte a totes les intervencions, saber guardar el torn de paraula, esforçar-se a ser empàtics, donar respostes assertives i, si arriba el cas, prendre decisions per majoria i respectar les minories.

3. Els pares

L'entrevista amb els pares

L’entrevista amb els pares

La relació amb els pares també va canviant. No és la mateixa relació a Preescolar, que és molt estreta, freqüent i global (des de com es comporta a classe fins a què i com ha menjat, per exemple), que a l’ESO, que sovint es redueix a qüestions acadèmiques o disciplinàries i pràcticament desapareix quan acaba l’escolaritat obligatòria.

 Si en l’escolaritat obligatòria partim d’una situació estàndard i normalitzada, el tutor ha de tenir en compte, en la seva relació amb els pares, tant en les entrevistes formals com en encontres no formals, les obvietats següents adaptades a l’etapa corresponent. Per tant, el tutor ha de tenir clar que:

 –       1a Els pares són les persones que més estimen el seu alumne.

Els pares, els educadors més importants.

Els pares, els educadors més importants.

 –       2a Els pares, en siguin o no conscients, són els principals i més importants educadors del seu alumne.

 –       3a Els pares estan convençuts que actuen de la millor i la més correcta manera que saben en relació a l’educació del seu alumne.

 –       4a Als pares els agrada sentir coses bones i positives del seu alumne.

 –       5a Els pares consideren que el seu alumne té coses a millorar.

 –       6a Els pares es preocupen per “les notes” que pot treure el seu alumne.

 –       7a Als pares els preocupen “les amistats” del seu alumne.

Col·laborant amb els pares fins al darrer moment.

Col·laborant amb els pares fins al darrer moment.

–       8a El tutor ha de tenir clar que és un col·laborador dels pares.

 –       9a És imprescindible que els pares percebin que el tutor també estima el seu fill i que procurarà fer el que estigui al seu abast per ajudar-lo a créixer intel·lectualment, emocionalment i –malgrat ser més delicat-, èticament (educació en valors).

 –       10a El tutor ha de tenir l’habilitat de saber escoltar els pares i, sense cap mena de falsedat o d’impostura, de seduir-los, és a dir, que els pares, siguin de la manera que siguin i pensin com pensin, se sentin acollits, se sentin còmodes i estiguin contents que el seu fill “sigui alumne d’aquest mestre o professor”.

 –       11a Molts pares defensaran i poden posar-se a favor del seu fill si els sembla percebre que “el mestre o professor li té mania”. Aleshores, fàcilment  posaran en dubte el crèdit, la paraula i l’actuació del tutor. Si sorgeix la discrepància o el desacord en relació a alguna actitud o actuació del fill/alumne, el tutor ha de tenir l’habilitat d’evitar l’enfrontament (sempre que sigui possible) i situar la discrepància en el terreny de la reflexió, de la hipòtesi, de la proposta o de l’assaig (provatura).

Lliçons? Cap.

Lliçons? Cap.

 –       12a En cap cas, llevat de situacions de límit o de risc, el tutor es pot prendre la prerrogativa de dir  als pares que “no ho fan bé”, de pretendre “donar-los lliçons” de com han d’educar el seu fill o de “renyar-los”, sobretot -i a més a més-, si el tutor no té fills.

 –       13a En cas de situacions de risc, abans de parlar més del compte amb els pares o de prendre unilateralment o personalment alguna decisió extraordinària, cal parlar-ne amb l’equip de cicle o de departament, la direcció del centre i altres òrgans de suport a l’escola i a l’institut (EAP, Servei d’Inspecció, etc.), Les decisions, en aquests casos, han de ser molt consensuades i preses als nivells que la situació requereixi.

Educar en el respecte a la diversitat.

Educar en el respecte a la diversitat.

Per acabar aquesta reflexió, afirmar que la feina de tutor requereix una formació inicial (a realitzar en les escoles de mestres  o en els màsters de formació de professorat) i una formació permanent que capaciti el mestre i el professor a fer front a les diferents realitats socials, culturals, idiomàtiques, ideològiques i religioses amb les que es pot trobar en l’exercici de la seva feina.

Aquesta mena de codi de tutoria –matisable, incomplet i discutible, com tot-, hauria de formar part de la formació bàsica del docent.

Carles-Miquel Fauró i Sànchez

Proposta de treball a “Invariants pedagògiques”

Comissió de treball de l’Associació Rella

(Associació de mestres i professors jubilats)

Barcelona / Solsona, estiu de 2013

“¡ETO E UN MULO!” Una historieta antiga: la mili. Un divertimento il·lustrat.

31 gener, 2013

Mai no m’havia imaginat que em passaria pel cap escriure una historieta com aquesta. Fins fa uns dies, i no sé ben bé el perquè. ¿Potser perquè amb això de la independència del país s’ha parlat de què faria l’exèrcit? Més d’un militar s’ha manifestat públicament amb to “d’acció castrense”, malgrat estar jubilat, i és suposable que d’altres ho deuen haver fet en seu casernària. ¿Potser perquè de tant en tant es recorden experiències viscudes? ¿Potser, simplement, perquè m’ha vingut de gust?

Noteta que rebíem tots els "mozos" militaritzables.

Noteta que rebíem tots els “mozos” militaritzables.

Sigui com sigui, se m’ha acudit escriure-ho com a pur divertimento. A aquestes alçades de la meva vida allò de “la mili” se m’apareix a la memòria no com una època tensa, que també ho va ser, sinó com una mena de tragicomèdia de la qual és més divertit extreure’n la part de la comèdia. No vull, ni tan sols, plantejar-ho com una crítica a una institució, l’Exèrcit –sigui l’espanyol o qualsevol altre, cap no m’és simpàtic- però és clar que no puc controlar quina interpretació en podrà fer qui ho llegeixi. Això, ja no depèn de mi.

Així, doncs, allà va aquesta “historieta” que no sabia ben bé ni com subtitular-la, si com a antediluviana, càmbrica o –per fer-ho a l’estil de Steven Spielberg- juràssica. I he optat per dedicar-la als companys amb qui la vaig viure tot i no saber ni per on paren, a excepció de tres o quatre, dels qui només de tant en tant en tinc alguna notícia.

Per respecte als meus companys i a la seva intimitat i en absència d’autorització explícita, he emmascarat els seus rostres en les fotografies que publico en aquest escrit. Només si algun d’ells ho permet recuperaré la seva imatge.

  1. A la caserna de Sant Agustí Vell, l’antic convent. Juny de 1972

Si n’ha viscut, d’històries diferents aquest antic edifici del barri de la Ribera de Barcelona! L’Orde de Sant Agustí n’inicià la construcció el 1349 i fou mig enderrocat després del setge de 1713-1714 perquè ben a la vora es construí la Fortalesa de la Galeria de l'antic claustre de Sant Agustí

Galeria de l’antic claustre de Sant Agustí
Façana desapareguda de la "Adademia Militar de Matemáticas"

Façana desapareguda de la “Adademia Militar de Matemáticas”

Ciutadella, i en la major part del que hi va quedar s’hi instal·là l’Academia Militar de Matemáticas, l’any 1720, convertint-se definitivament l’any 1750, en una caserna militar. L’any 1838 l’Ajuntament de Barcelona també hi construí, en una part, un “pastriny”, un forn de pa municipal, que posteriorment va ser tancat.

La Ciutadella, plànol de l'any 1725

La Ciutadella, plànol de l’any 1725

Actualment acull el Centre Cívic de Ciutat Vella, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i el Museu de la Xocolata, activitats, diguem-ne, més simpàtiques, atractives,  agradables i cíviques.

Museu de la Xocolata a l'Antic Sant Agustí Vell

Museu de la Xocolata a l’Antic Sant Agustí Vell

No deixa de ser curiós i potser no és casualitat, que al segle XVIII l’exèrcit borbònic fos un entusiasta consumidor de xocolata. Mireu, si no, que deia una ordenança sobre els esmorzars de la tropa:

Para desayuno de cada cadete y oficial de compañía se dará onza y media de chocolate con un cuarterón de pan…

Doncs sí, aquí, comença la meva curta i poc heroica, per sort, història militar. Aquí, a l’antic convent de Sant Agustí Vell, ens van concentrar a tots els “quintos” de la lleva del juny/juliol de 1972 que havien de traslladar, en un tren d’aquells anomenats “borregueros”, fins a Figueres.

Estació de França

Estació de França

D’aquesta concentració només recordo tres coses: un estat de nervis generalitzat que tothom intentava combatre amb un humor desaforat i uns somriures histèrics disfressats de suficiència; els crits de desfogament que van sorgir en veure aparèixer una brigada –mantinguem el llenguatge castrense adequat- de senyores de neteja (no gaire atractives, per cert, però senyores, al capdavall) a les quals uns companys, encara desconeguts, dedicaren floretes com carne, carne fresca!; i, en darrer lloc, la cursa, en formació de tres en fondo cap a l’Estació de França, esperonats per un conjunt de soldats veterans que volien presumir d’autoritat davant nostre i dels ciutadans que ens miraven amb cara de sorpresa, a base de crits de l’estil de: ¡Venga bultos, a correr como hombres, que pareceis nenazas!! En fi…

  1. Sant Climent Sescebes, juny-setembre de 197

    Escut de Sant Climent Sescebes

    Escut de Sant Climent Sescebes

En arribar a Figueres, nom derivat de Ficaris, d’origen visigòtic, uns autocars una mica atrotinadets ens van transportar a Sant Climent Sescebes. Bé, al poble no, al CIR Nº 9 (Centro de Instrucción de Reclutas Nº 9), les instal·lacions militars que ens havien de servir de casa durant tres mesets.

Dolmen megalític

Dolmen megalític

Sant Climent Sescebes és un petit poblet de l’Alt Empordà d’aproximadament uns 600 habitants. Tot i ser petit té una llarga història, com ho demostren els monuments megalítics de la zona i les restes ceràmiques romanes. El primer document escrit que fa referència al poble data de l’any 882 amb el nom de Villa Sti. Clementis. I Sescebes sembla procedir del llatí “ipsas cepas”, que pot traduir-se com “de les cebes”, referint-se, evidentment, a aquesta planta herbàcia d’hort.

Menhir de Vilartolí, Sant Cilment Sescebes

Menhir de Vilartolí, Sant Cilment Sescebes

Modernament, la presència militar es remunta a l’any 1927, quan s’hi van fer per primera vegada unes maniobres que es repetirien any rere any. Posteriorment, l’any 1946 es van iniciar els tràmits per construir-hi un campament militar permanent amb tendes de campanya de lona excepte la cuina, les oficines i els serveis, que eren barracots de fusta. Es feia servir els mesos d’estiu com a centre d’instrucció de reclutes. L’any 1952 l’Exèrcit va comprar més terrenys, va anar substituint les tendes de lona per barracots de fusta i hi va incorporar una infermeria, dutxes, una cuina més gran i uns grans barracots per fer de menjadors.

Base militar de Sant Climent, CIR núm. 9

Base militar de Sant Climent, CIR núm. 9

Una bateria de barbers amateurs, eines a la mà, ens esperava amb un deler una mica  sàdic. Com que ja m’havien informat sobre les maldestres esquilades que s’hi feien, m’havia tallat els cabells a Barcelona, una peladeta decent. Altres reclutes més testimonials i contestataris, amb generoses cabelleres, van ser sotmesos a una implacable i irregular rasurada cranial.

 

 2.1 La Novena Compañía

De "calòiu", estiu 1972

De “calòiu”, estiu 1972

I després, a distribuir-nos. Em va tocar la Novena Compañía, el número 244, i vestir-nos, com deia el meu pare, de “calòius”, és a dir, ben uniformadets i submergits en la despersonalització i la no-identitat. Discursos patriòtics i discursos amenaçadorament disciplinaris, plens d’instruccions inicialment incomprensibles per a nosaltres, van ser la benvinguda.

I va arribar la primera sorpresa. A l’hora d’anar a sopar, amb el toc de corneta de Rancho, el primer que vam aprendre per qüestió de supervivència, vam formar tots davant dels barracots que ens havien assignat i ens van anunciar el menú. De primer plat, Ensaladilla Española. La curiositat va envair-nos però aviat va quedar ben satisfeta. Es tractava, ni més ni menys, que la conegudíssima i usual amanida russa. L’any 1972, però, es veu que fins i tot l’agradable i gustosa amanida russa era sospitosa de contubernis judeo-rojo-masònicos, a l’Exèrcit Espanyol d’aleshores.

2.2 El Teniente Balbino.

El matí següent, els caporals primers i els no primers van donar-nos les primeres instruccions, a grito pelao, de com havíem de posar-nos per estar firmes i en descanso, coses molt importants, i després d’assajar-ho unes quantes vegades (havia de sortir bé perquè si no nos caería el pelo –més, impossible), ja estàvem en condicions de rebre les primeres autoritats militars.

Se les havia de rebre sabent fer bé allò que ens havien ensenyat. El tinent Balbino (el nom no és broma) va fer una irrupció en escena d’allò més masculino-militar, és a dir, corrent, mostrant i dilapidant energia, força física i fanfarroneria per totes bandes, amb la camisa mig espitregada, les mànigues ben arremangades i mig de perfil per lluir les dues estrelles de 6 puntes que duia a les espatlles. El discurs va ser monumental. Havíem se ser la mejor compañía del CIR u os caerá el pelo del puro que os voy a meter. Quina mania amb els cabells! I això del puro, doncs ja us ho podeu imaginar. Aquell dia, però, vam aprendre dues coses fonamentals en la vida de tot recluta.

La primera, l’himne de la companyia. Amb la música d’Aïda (si Verdi hagués aixecat el cap l’hauria tornat a entaforar) i una lletra d’un valor lírico-literari fora de sèrie, ens hi vam passar bona estona del matí. Com que la lletra no té desaprofitament, l’exposo per a gaudi i delit dels possibles lectors. Si mentalment hi poseu la música (us hi ajudo amb l’allargament d’unes quantes vocals i d’accents mal posats), disposareu d’una autèntica obra mestra:

"Aïda", de G. Verdi

“Aïda”, de G. Verdi

Tengóóó dos novias yo que son
Carmen y el mooosquetón.
Una es mi amor
la otra es, la otra es mi dolooor.
En uuuna mando yo
y en la otra manda el cááápitan,
siempre dije yo
que en el amor
lo mejor
es el mandaaar.

 Hi havia més lletra, però no la recordo. No es pot negar que la rima és sublim i el missatge molt educatiu i d’una profunditat intel·lectual fora de tot dubte.

Primers companys del barracot.

Primers companys del barracot.

I ja veieu uns quants galifardeus vestits de calòius amb el “chéster”, la roba de fer instrucció, desfilant tot marcant el pas marcialment amunt i avalI per l’esplanada d’instrucció del CIR i cantant a ple pulmó, orgullosos de pertànyer a la millor companyia. És clar que aquest sentiment era poc original perquè, si no ho recordo malament, cada companyia es considerava a si mateixa la millor.

Sempre recordaré un company que de cognom es deia Espada, no és broma i li esqueia la mar de bé, que la va aprendre i se la va prendre com si fos l’himne de la seva vida. Com la cantava el xicot  i quina passió hi posava!! I com s’enfadava amb els qui no hi posàvem prou ànima. La d’esbroncades que ens vam guanyar.

La segona cosa va ser, després de desfilar i de suar la cansalada, una magnífica i magistral classe de Historia de España que ens va fer el tinent Balbino. Com a bon professor, un cop acabada la seva clara exposició va preguntar a uns quants reclutes que repetissin fragments del que havia explicat. Va anar preguntant, ens havíem d’aixecar i dir amb energia i virilitat el nostre nom i cognoms quan preguntava a algú, i va acabar adreçant-se i assenyalant un company: A ver, ése, el de las gafas: cuántas regiones tiene España que sean Principado. El noi, després de presentar-se com cal, amb un accent que denunciava clarament la procedència catalana, va dir: El Principado de Asturias, el Principado de Catalunya…. No va poder seguir perquè l’esbroncada que li va caure va ser superlativa: Catalunya no ha sido nunca un Principado! El Tinent el va tractar d’inútil, de no haber escuchado con atención i li va preguntar què havia estudiat i a què es dedicava. La resposta va ser: Soy licenciado en Historia, doy clases en un instituto de Reus y cuando acabe la mili seguiré con el doctorado. La cara del tinent va ser tot un poema i nosaltres la feinada que vam tenir per dissimular el riure. I més quan el tinent, un cop recuperat de l’ensurt i amb un to molt més mesurat li va dir: Pues le recomiendo que repase un poco. Com diuen en castellà, genio y figura. Tot un tinent havia de tenir l’última paraula davant de qualsevol recluta, encara que fos un doctorant.

Posteriorment ens van lliurar el famós CETME, el fusell metrallador, a cadascú el seu i ben numerat, del qual ens n’havíem de fer responsables totals, el fusell metrallador amb què se suposava que havíem de fer estralls a les files enemigues arribat el cas. I com pesava, el malparit! Ara, al cap d’uns quants dies de carregar hores i hores amb ell desfilant o fent simulacres de combat, fins i tot amb la baioneta calada, la veritat és que el dominàvem com si fos un llapis. Fins i tot en fèiem filigranes passant-lo d’una mà a l’altra o fent-lo giravoltar per les espatlles i pel damunt del cap. La de vegades que el vam muntar i desmuntar en el marc de les estupendes classes teòriques que ens donaven. Apassionants.

2.3 Els malnoms del barracot i de la companyia

El "clan" de "els Rossos".

El “clan” de “els Rossos”.

En tot grup humà una mica nombrós es fan grupets segons les avinences i entre els companys de mili no podia ser altrament.

El primer “clan” que es va formar va ser l’autoanomenat “los Consortes”. No en recordo el motiu. Estava format per 4 o 5 companys de tarannà quinqui” per entendre’ns. El cap de colla era un noi catalanoparlant que a l’hora de la veritat s’expressava molt millor i molt més fluidament en un castellà castís d’aquells del sud. “Coses de l’ambient en què he crescut”, em va dir un dia. La veritat és que eren força inofensius. Van fer la seva capelleta, entre ells es cridaven els uns als altres com a “consorte!” i, a part de ser els més machotes i actius, només verbalment i de pòsters en qüestions de relació sexual amb les noies (les seves taquilles eren un museu d’exuberants noies de calendari) van destacar, sobretot, per les nombroses trompes de garnatxa de les quals en feien un mèrit important tot i passar-ho molt malament. Van ser un clan molt tancat en si mateix.

La vida dóna sorpreses, que diu la cançó i a aquest cap de colla de “los Consortes” me’l vaig trobar un dia que va venir amb la seva dona, amb un posat postís tot seriós, a l’Escola Elaia, de Barcelona, on jo treballava de mestre, per demanar plaça pel seu fill. El seu fill va entrar a l’escola i al cap de poc de temps el meu company de mili va desaparèixer. Mai més no l’he tornat a veure. Curiosament, tot i que ja fa molts anys que el seu fill va marxar de l’escola perquè va acabar l’EGB, amb ell sí que m’he continuat veient de tant en tant i, gràcies a les xarxes socials, mantenim un contacte freqüentt. No cal que digui que no té res a veure amb el seu pare.

El segon “clan”, format per una mitja dotzena d’aprenents de soldat, va aparèixer gairebé simultàniament amb el de “los Consortes”. Van ser “els Unis”. El formaven els reclutes que feien milícies universitàries, és a dir, aquells que havien demanat legalment fer com una mena de mili especial que respectava el calendari universitari. De fet, es veien de seguida perquè com a distintiu duien una mena de doble cordó honorífic que enganxat a la xarretera de l’espatlla dreta, baixava pel lateral del pit fins al capdamunt dels abdominals, feia una corba i ascendia pel mig del pit, s’enganxava en un trau i el respectiu botó i penjava després amb unes borles metàl·liques. Els cordons eren de colors diferents segons la carrera que s’estudiava.

Amb aquest distintiu no és d’estranyar que ben aviat es “clanifiquessin” i conscientment o no s’erigissin en una mena de casta superior diferenciada. Es clar, però, que no eren els únics que podien estar cursant o fins i tot haver acabat una carrera universitària i aviat se’ls va haver d’ensenyar que no eren tan únics, almenys als ulls de tothom. La majoria, sortosament, ho van entendre bé i van deixar de donar-se tanta importància. Sí que normalment rebien un tracte diferenciat, com més respectuós, per part d’oficials i caps (de tinent en amunt), i un tracte que oscil·lava entre el recel, el rebuig i una gelosia estranya entre els suboficials (brigades, sergents i caporals primers reenganxats) i una certa admiració i enveja per part de la tropa amb un nivell cultural baix. Tot i formar el seu grupet, cal reconèixer que eren oberts a tothom.

Un altre clan, més nominatiu que real, va ser el de “los Polacos”. Allà a Sant Climent era estrany, aquest nom, perquè molts sabíem que “los polacos” sempre havien estat els reclutes i soldats catalans que feien la mili fora de Catalunya. Però a un caporal primer reenganxat que es deia Galán i lluïa de cognom li feia gràcia i va batejar d’aquesta manera els 3 balears que hi havia. Per més que s’esforcés, gairebé ningú no li va fer cas, ni els mateixos balears, ja que mai no s’hi van sentir identificats perquè no van ser en cap moment un grup en si mateix més enllà de sentir-se orgullosament mallorquí, menorquí i eivissenc respectivament.

La resta de gent de la companyia va agrupar-se per afinitats i per avinences sense formar cercles tancats. Excepte un que, per necessitat òbvia, més que clan era “clandestí”. El vam formar aquells soldats que per trajectòria personal exercíem, orgànicament o no, una militància política democràtica. D’una manera una mica vaporosa i imprecisa, tant organitzativament com en l’acció, era allò que va ser anomenat “Comissions de Soldats”. Ja en parlaré més endavant.02.11 Els companys de barracot

Un cas particular i aïllat va se el “Jaén”. Amb aquest sobrenom  va ser conegut un xicot que era de Jaén i va venir a viure a Catalunya, es va empadronar en una població de l’entorn metropolità i al cap de poc, menys d’un any, va tornar cap a la seva població natal, un poblet de Jaén, on per descuit no va tornar a empadronar-se. I esclar, quan va arribar el moment d’anar a la mili… li va tocar Sant Climent. Estava permanentment emprenyat, no volia estar amb ningú i va acabar que ningú no volia estar amb ell, ni tan sols dormir a la llitera del costat. Motiu? No dutxar-se ni una sola vegada durant els tres mesos d’estiu a Sant Climent. Ep! Que quedi clar que en cap cas vull que ningú pensi que el comportament d’aquest noi es pugui fer extensible a ningú més, ni de Jaén ni d’enlloc.

2.4 Canvi de Teniente i canvi d’himne.

A mig període de la nostra estupenda formació militar vam canviar de tinent. El Teniente Balbino va acabar el seu període de pràctiques i va ser substituït, de sobte, per un altre d’aparença una mica més jove i no tan fatxenda, el Teniente N. Moscoso del P.

És evident que de seguida li va caure la “s”, sobretot perquè es va encaparrar en que havíem de canviar d’himne. Així, doncs, que de la “Carmen”, d’Aïda, vam passar a la “Margarita se llama mi amor”, una cançó no tan lírica i una mica més populatxera. De la música, que és força coneguda, no en sé donar referència, però de la lletra només puc dir que també és molt impressionant per la seva profunditat semàntica:

Text íntegre de la cançó

Text íntegre de la cançó

Margarita se llama mi amor, ¡¡UNO, DOS!!
Margarita Rodríguez Garcés. ¡¡UNO, DOS!!
Una  chiiiica, chica, chica “Bom”,¡¡UNO, DOS!!
del caliiibre ciento ochenta y tres.¡¡UNO, DOS!!

Carall amb la Margarita, quin “calibre” de dona!! I els ¡¡UNO, DOS!! es referien al marcatge del pas. “UNO” peu esquerre, “DOS” peu dret.

Uff! Tota una revolució amb matemàtiques incloses. I una emprenyada més que majúscula del company Espada que gairebé es declara en vaga d’ “himnes caiguts” perquè ja no podia manar la Carmen. Bé, i això sí, es va declarar obertament en vaga de silenci perquè gairebé mai no va cantar el nou himne, només ho feia veure. Com enyoràvem la seva potent, desaforada i desafinada veuota!! I quin descans per als timpans de la resta!!

D’aquest tinent recordo una frase que repetia contínuament. Al final de cada instrucció o lliçó teòrica de com havíem de combatre contra un hipotètic enemic, sempre deia: Y zas! Nos los cepillamos a todos! Això del cepillo, sigui amb l’enemic o amb l’Estatut de Catalunya –potser també és un enemic i no ho sabíem-, sembla que tingui uns quants fans, per aquelles terres de ponent.

I una altra anècdota. Després d’un d’aquests nombrosos y zas, nos los cepillamos a todos, un company va aixecar el dit per demanar la paraula. Un cop atorgada es va presentar segons les ordenances i va preguntar: Con las armas nucleares y los misiles, en lugar de “cepillar” no sería mejor enseñarnos a correr más de prisa? Ens deien tantes barbaritats i ens explicaven tantes guerretes de còmic que suposo que el company no es va poder estar de fer aquesta pregunta.

El Teniente Moscoso del P. va saber mantenir les bones maneres i va mostrar un cert sentit de l’humor, va riure i tot, la qual cosa el va honorar en aquell moment, però el diàleg que va seguir és d’antologia:

–       Teniente Moscoso del P.: Una posición no se puede considerar conquistada hasta que la infantería no le pone el pie encima.

 –       Recluta: Pero si la bomba o el misil son atómicos no se podrá acceder a ella por la radiación.

 –       Teniente Moscoso del P.: Bien cubiertos con una manta, sí.

Sense comentaris. Sort que érem asseguts a terra, perquè si no, hauríem caigut de tant de riure. No obstant això i tractant-se d’un exèrcit, potser és millor que les coses no hagin canviat gaire.

2.5 Festival de Música

Cartell del Festival de "Fin de Campamento"

Cartell del Festival de “Fin de Campamento”

Cap a finals de l’estada al CIR es va organitzar un festival de música. No sé ben bé com va anar, però m’hi vaig veure embolicat juntament amb un xicot de la comarca d’Osona que era d’una altra companyia. Com que els dos tocàvem la guitarra ens vam proposar cantar en català. No sabíem si ho podríem fer, però calia intentar-ho. Després d’uns tràmits inicials a les respectives companyies i d’haver-ne obtingut l’autorització, a l’exèrcit tot s’ha d’autoritzar, ens vam presentar a un dels organitzadors que vetllava per la qualitat de les ofertes artístiques. Feia la mili com a membre de la Banda de Música del CIR i es deia Bardagí, Josep Maria Bardagí.

Mestre Bardagí

Mestre Bardagí

Sí, sí, Bardagí. I amb els anys l’hem conegut com a “Mestre Bardagí”, el músic que dirigia la banda de música de les Maratons de TV3, lamentablement desaparegut, i pare del Bardagí dels “Glaucs”, el conjunt de música. Va ser una experiència interessant. De seguida ens vam entendre molt bé i va dir que defensaria la nostra proposta davant dels comandaments responsables de l’organització del festival.

Sembla ser que no va ser gaire difícil i el “Mestre Bardagí” ho va aconseguir. Per a nosaltres i per a dos companys més que  no coneixíem i que cadascú cantava pel seu compte. Aleshores, vam haver d’anar a veure un oficial encarregat de fer el cartell anunciador del festival. Li havíem de dir el nom artístic amb el que ens presentàvem per fer-ho constar en l’esmentat cartell. Com que no teníem pretensions, li vam dir que amb els nostres noms n’hi havia prou.

Programa de mà del "Festival de Fin de Campamento".

Programa de mà del “Festival de Fin de Campamento”.

I aquí comença la part més complicada de l’afer. En el meu cas convèncer-lo que havia de posar “Carles Miquel”, ni “Carlos” ni “Miguel”. No ho trobava gaire adequat perquè parece francés y estamos en España. Finalment, i amb una certa condescendència, ho va acceptar. El meu company, però ho va tenir més complicat i no precisament pel nom, sinó pels cognoms. Quan li va dir “Usart” de primer i “Serradesantferm” de segon… ¡Coño, más difícil que los vascos!. I ja veus el meu company lletrejant-li els cognoms. Mentre l’oficial els escrivia només li faltava treure la punteta de la llengua. Al final només hi va posar el primer cognom i prou. I això va servir perquè els altres dos companys també poguessin posar els seus noms en català.

La veritat és que el dia del festival ens tremolaven les cames quan vam sortir a l’escenari. No era por escènica. Era por “política”, per entendre’ns, compartida amb els altres dos companys. Tot i que havia estat acceptat i publicat, no les teníem totes. Era l’any 1972, l’Exèrcit era com era, molt majoritàriament franquista, i això de cantar en català… Ens semblava que ens ficàvem a la gola del llop. D’altra banda, tampoc no sabíem com ho acceptarien la resta de soldats. És cert que teníem el suport incondicional d’un bon nombre de soldats que s’havien assabentat que cantàvem en català, però no sabíem com reaccionaria la majoria. I, la veritat, és que va ser un èxit considerable i més per cantar en català que no pas per la nostra perícia artística, tot i que per no pecar de falsa modèstia val a dir que tampoc no ho fèiem tan malament, ni nosaltres ni els altres dos companys.

No vam cantar res de compromès ni cap cançó de cantant sospitós de rojo-separatista. Ja ni recordo quines cançons vam fer. Em vaga per la memòria que eren una mica bucòliques i una mica marxoses, amb bon ritme, perquè teníem clar el context i el tipus de públic, i probablement amb cançons com “La Vall del Riu Vermell”, per exemple, que és una gran cançó però poc adient, ens haurien tirat pedres.

Quan vam acabar la nostra actuació el Mestre Bardagí ens va venir a abraçar als quatre i ens va dir que gràcies a l’èxit que havíem tingut i com havia estat acceptat per la tropa, “a mi no em caurà un puro”.

Acabat el festival, ens va cridar un oficial, ens va felicitar lo habéis hecho muy bien i va voler deixar ben clar que hasta aquí hemos llegado; ahora a ser buenos soldados españoles. Ens semblà, només ens semblà, que de moment aquí s’acabava tot. I aquí s’acabà tot.

2.6 ¡¡SÍ, LO JURAMOS!!” // ¡¡SÍ, LO DUDAMOS!!

I per fi va arribar el dia en què deixàvem de ser reclutas i passàvem a ser soldados amb tots els honors.

El CIR es va omplir de pares, mares, avis, àvies, oncles, nòvies, dones casades amb futurs soldats i més d’un fill o filla que assistien a la solemne cerimònia de la “Jura de la Bandera”.

Per als de casa meva era una cerimònia trista. M’explicaré. El pare era republicà convençut i mai no es va poder treure de sobre la realitat del vençut i del represaliat. Aquella no era la seva bandera, la seva era la tricolor, i l’entristia molt que el seu fill hagués de jurar la rojigualda. N’havíem parlat en més d’una ocasió quan els caps de setmana ens deixaven anar cap a casa.

Em sembla, però, que el reconfortava saber que érem uns quants soldats els que n’havíem parlat, d’això, i que ens havíem conxorxat i posat d’acord.

L’acord consistia a dir “¡¡SÍ, LO DUDAMOS!!” de manera camuflada enmig de la resposta col·lectiva en el moment en què el Coronel del CIR fes la pregunta reglamentària de “Juráis…”  I després, passar sota la bandera fent veure, només fent veure, que li donàvem el petó de rigor. I curiosament, amb això ens sentíem valents perquè ens feia la sensació de fer una cosa arriscada. En fi, deixo aquesta part trista.

  1. Lleida i la caserna del Gardeny
Lleida

Lleida

Claustre del Roser

Claustre del Roser

De la ciutat de Lleida en guardo records molt bons. Les passejades pel Carrer Major, la Paeria, les visites a la Seu Vella, el Castell del Rei i la Suda, el monument dedicat a Indibil i Mandoni, el Convent del Roser –símbol de la resistència catalana en la Guerra de Successió-, el Segre…  I una barreja de sentiments i sensacions a la caserna del Gardeny.

La Seu Vella de Lleida

La Seu Vella de Lleida

Lleida és una magnífica ciutat amb molta història. IItirda o Ildirda n’era el nom abans de l’arribada dels romans. La hipòtesi més probable sobre el seu significat és la següent: el segment inicial il(i) significa “ciutat” en ibèric; el segment tir o dir probablement i en base als estudis etimològics que s’han fet, significa “llop”, i el llop era el símbol dels ilergetes. És a dir, que l’antiga Lleida molt probablement significava “La Ciutat dels Llops”. No està malament.

Monument a Indíbil i Mandoni, caps dels ilergetes.

Monument a Indíbil i Mandoni, caps dels ilergetes.

Els romans, que eren molt seus, el van transformar en Ilerda. El nom es va mantenir fins a la dominació musulmana, que el van canviar per Làrida.

L’any 1139, conquerida per Ramon Berenguer IV i Ermengol d’Urgell, repoblada amb gent del Pallars, de l’Urgell, de la Ribagorça i de Barcelona, inclosa ja en el domini lingüístic català, és quan la seva denominació esdevé Lleida.

Castell de Gardeny

Castell de Gardeny

I el Gardeny? El Castell de Gardeny, situat en el turó que li dóna nom, ha estat, ja des dels romans, un punt estratègic important. Juli Cèsar mateix hi va dirigir, des d’aquest indret, el setge d’Ilerda, que s’havia posicionat a favor de Pompeu en la guerra civil que els va enfrontar.

Ramon Berenguer IV, després de la conquesta de la Làrida musulmana, el va lliurar a l’Orde del Temple que hi instaurar una comanda a l’entorn de l’any 1152 que durà fins el 1314, quan el Papa Climent V abolí l’Orde.

El castell va tenir un paper important en la Guerra dels Segadors (1641-1652) i en la Guerra de Successió (1701-1714/15).

L’any 1996 la base militar va ser desmantellada i els terrenys venuts a la Paeria, que hi ha creat un Centre d’Interpretació de la Història de la Ciutat. També acollirà el Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida.

Caserna de Gardeny

Caserna de Gardeny

Però l’any 1972 encara era un aquarterament militar i allà em van destinar, al Regimiento de Cazadores de Montaña “Barcelona 63”. Els nous soldats, “els bultarracos” ens deien, hi vam arribar a primers d’octubre i quina va ser la nostra sorpresa en veure que hi havia molt poca tropa. “Estan de maniobres” ens van dir. Ens van distribuir i a mi em va tocar, per ser mestre, la Unidad de Destinos.

Aquesta Unidad és la que s’encarrega dels serveis en una caserna. Hi són els pintors (“els brotxes”, en l’argot casernari), els fusters (“els garlopes”) , els oficinistes (“els tecles”), els lampistes (“els xispes”), els mestres (“els profes”)… és a dir, els diversos oficis que mantenen la infraestructura casernària. I com és que també hi havia els mestres? Molt senzill, l’any 1972 encara hi havia un nivell d’analfabetisme sorprenent. L’any 1972 hi havia, al Gardeny, uns 1200 soldats dels quals 256 no tenien el títol de Graduat Escolar. I d’aquests, n’hi havia 26 d’analfabets quasi totals. Feina per als mestres.

Els veterans ens van dir que teníem un tinent d’aquells que es porta l’oli, que era el tinent de la Primera Compañía i també de la Unidad de Destinos, als soldats de la qual els tenia molta mania perquè per a ell no feien la mili, ja que en lloc de fer sempre instrucció militar també feien feinetes civils; que era un senyor que bevia molt i sovint es presentava més que torrat a l’hora de fer instrucció; que com més torrat anava més vermella tenia la cara; que tenia molta mala llet i una manera molt peculiar de parlar.

3.1 El Teniente Don AJ de Pantoja

 Ben aviat vam poder comprovar totes aquestes virtuts. Quan van tornar de les maniobres, tots enfangats i més bruts que una guilla, el tinent  Don AJ de Pantoja, un tros d’humanitat considerable, alt, més aviat una mica panxut, panxa cervesera, i una mica estret d’espatlles, va venir a presentar-se (és un dir) als nous soldats, als quals, ben formadets, ens va clavar una esbroncada de campionat i a tots ens va trobar defectes de vestimenta, de cabell massa llarg o de botes poc netes. “¡A parhtí de mañana, verei!”. Manera peculiar de parlar i una bona amenaça… Per anar fent ambient.

I el dia següent va ser… Va ser un dels moment més antològics de la meva vida militar.

Al matí, tots els soldats de la Unidad de Destinos vam anar a fer la nostra feina i, a la tarda, el Teniente” Don AJ de Pantoja ens va reunir a tots els nous de la Primera Compañía i de la Unidad de Destinos i ens va portar davant les quadres de les mules.

Intentaré transcriure la seva manera de parlar i, de debò que no és cap exageració. Probablement li hauria anat molt bé fer logopèdia quan era petit, però en aquells temps no s’estilava gaire fer-ne. Un masclot com ell ho hauria considerat una “mariconada” (amb perdó i sense voler ofendre  a ningú, perquè ho limito a l’argot purament militat).

Caserna de Gardeny amb les corts de les mules a la dreta.

Caserna de Gardeny amb les corts de les mules a la dreta.

A un de nosaltres li va dir: Thú, tsaca un mulo!

Mula ensenyant les dents. Foto de Francisco Garvi Talavera.

Mula ensenyant les dents. Foto de Francisco Garvi Talavera.

Tots els soldats sabíem que les mules són uns animals temibles. Les mossegades i les coces poden ser superlatives i poden fer força mal. I que cal saber tractar-les ideixar clar qui mana. Per tant, el pobre noi, a part de no saber com entrar a la quadra,

probablement no havia vist mai un mulo, almenys tant de la vora, i després de decidir quin trauria, cosa que li deuria costar déu i ajuda perquè va trigar una eternitat a aparèixer, va sortir de la quadra amb un braç que no se li podia haver fet més llarg. Al final d’aquest llarguíssim braç, seguia una corda que s’esforçava inútilment a tensar; i finalment va aparèixer una senyora mulassa. Va semblar que l’animal era conscient del protagonisme que prenia i ens va fer un bon recital de brams, d’esbufecs i de posturetes hípiques.

Hipòtesi: Mula fotent-se d'un soldat novell.

Hipòtesi: Mula fotent-se d’un soldat novell.

Situada la mulassa -i el soldat blanc de por i amarat de suor- davant la tropa asseguda a terra, el Teniente” Don AJ de Pantoja va començar la dissertació:

En el campamentho no habei aprendido ná de ná. Aquí, conmigo, vai a aprendé musho y a formao como exchelenthe soldao.

 – ¿Vei? ¡Eto e un mulo! Como podei comprobá, tiene cuathro patha y do oreja. Pero lo má importhanthe, lo má importhanthe… E que pientsa –i va dir-ho amb el dit índex assenyalant-se la templa dreta. Pietnsa y enthiende!!!!!!!! –insistint repetidament amb el dit a la templa i la veu ocupant tot l’espai.

L’animal, com si realment ho entengués, va sacsejar el cap tot llançant un sorollós esbufec, la qual cosa va ser aprofitada pel Teniente per reblar el clau de la seva sòlida i contundent argumentació:

–  ¿Lo vei?! ¿Lo vei?!

Podeu suposar com ens costava d’aguantar el riure. Aleshores, un company que no sabia que en aquells moments s’hi jugava el suïcidi, després de presentar-se segons les ordenances, li va preguntar:

– ¿Para ser teniente, se tiene que estudiar mucho?

 I la resposta, amb una actitud de catedràtic filosòfic, no cal ni comentar-la.

– Hay que thené uno ethudio profundo, tsuperiore e ÍNTHIMO!!!

Això de estudios íntimos va fer que no ens poguéssim aguantar més. Les rialles, més que desbordades i amb llàgrimes als ulls, van tenir conseqüències immediates: a més de fer-nos pelar més a tots, durant un parell de dies no vam poder sortir de la caserna, a la tarda, a fer la passejada per Lleida. No sé per què, però als qui no vam poder parar de riure al moment, malgrat els crits i les sancions, ens va agafar una mania…

No vaig ser l’únic, però cada vegada que ens passava revista, treia un bolígraf de la seva butxaca, el posava horitzontalment a l’arrel dels cabells del front i prenia el gruix del cilindre de l’estri com a patró de mesura per a la mida capil·lar. I normalment, quan arribava a mi, deia: Hombre, el maethro!! Ala, a pelá®tse!!

Si tenim en compte com es porten els cabells de curts a la “mili” i pensem que una tarda em va fer anar tres vegades seguides a pelar-me, ja us podeu imaginar la semblança entre el meu crani i una bola de billar. Vaig decidir anar a queixar-me al capità de la companyia, un menorquí tan calmós com diu la llegenda i al fill del qual jo li feia repàs perquè m’ho va demanar-ordenar, que en veure’m es va esverar i tot. Sé, perquè m’ho va dir, que quan va veure el Teniente Don AJ de Pantoja li va deixar clar que los soldados de mi compañía no pueden parecer de campo de concentración.

Una de les dèries del Teniente era que havíem de saber, sense cap mena de dubte, el Himno de Infantería, i vam viure la primera setmana al Gardeny passant “exàmens” continus. I qui no se’l sabia de cap a peus, no sortia a passejar. N’exposo la lletra tot seguit:

Escut d'Infanteria

Escut d’Infanteria

Ardor guerrero vibre en nuestras voces
y de amor patrio henchido el corazón 
entonemos el himno Sacrosanto
 
del deber, de la Patria y del Honor ¡Honor!

De los que amor y vida te consagran 
escucha España, la canción guerrera
 
canción que brota de almas que son tuyas
 
de labios que han besado tu Bandera.

De pechos que esperaron anhelantes 
besar la cruz aquella
que formaban la enseña de la Patria
y el arma con que habían de defenderla.

Nuestro anhelo es tu grandeza

Escut del "Barcelona 63"

Escut del “Barcelona 63”

que seas noble y fuerte.
Nuestro anhelo es tu grandeza
 
que seas noble y fuerte
y por verte temida y honrada
contentos tus hijos irán a la muerte.
Y por verte temida v honrada
contentos tus hijos irán a la muerte.
 
Si al caer en lucha fiera ven flotar
victoriosa la bandera
ante esa visión postrera
orgullosos morirán.
 
Y la patria, al que su vida le entregó
en la frente dolorida
le devuelve agradecida
el beso que recibió.
 
El esplendor de gloria que otros días

Darrera desfilada militar de l'era Zapatero. Mireu la cara del "legionario".

Darrera desfilada militar de l’era Zapatero. Mireu la cara del “legionario”.

tu celestial figura ha de envolver
que aún te queda la fiel Infantería
que, por saber morir, sabe vencer.
 
Y volarán tus hijos ansiosos al combate tu nombre invocarán.
Y la sangre enemiga en sus espadas
y la sangre española derramada
tu gloria y sus hazañas contarán.
 
Y estos soldados de tu Infantería
sienten que se apodera de sus pechos
con la épica nobleza y gallardía
el ansia altiva de los grandes hechos
te prometen ser fieles a la historia
y dignos de tu honor y de tu gloria.

No comento la sintaxi ni l’ús, per exemple, dels signes de puntuació. Si no estic mal informat, aquest himne va ser creat per dos cadets de l’Academia de Infantería de Toledo l’any 1908 amb el títol de Auras de Gloria. L’any 1911 dos germans van escriure la lletra definitiva i el titularen Himno de la Academia de Infantería. Posteriorment, la lletra va ser modificada parcialment i, per exemple, el vers con la épica nobleza y gallardía  substituia l’original con la épica nobleza castellana amb la intenció de fer-lo més globalment “espanyol”. Curiosament, no és fins el dia 12 de novembre de 1991, ja en plena democràcia (?) que aquest himne esdevé, oficialment, Himno del Arma de Infantería.

Personalment no comparteixo gens ni  mica ni els valors ni l’esperit que representen la lletra d’aquest himne. La mística de la mort heroico-imperialista no és un valor que comparteixi. Simplement l’he exposat  i que cadascú valori.

Deixant l’himne de banda, les pantojades, així en dèiem els soldats, van ser contínues i no paga la pena d’entretenir-s’hi més, perquè totes responien al mateix model.

3.2 El Sargento Margarito i el meu amic Emili

Regimiento de Cazadores de Montaña "Barcelona 63"

Regimiento de Cazadores de Montaña “Barcelona 63”

Impecable. Semblava que sempre sortia de la capseta, el Sargento Margarito. Ben polit, amb els uniformes planxadíssims, fins i tot el “chester” d’instrucció, sense faltar-li ni un detall. I no em pregunteu el nom real. Dubto que algun soldat el sabés de debò. El Sargento Margarito era el Sargento Margarito i prou. S’ho creia de debò, això de l’exèrcit, i cal reconèixer-li la virtut de suar la cansalada amb la tropa quan es feia la instrucció. Si havíem de córrer, ell corria el que més; si ens havíem d’arrossegar, ell s’arrossegava el que més; si havíem de marxar amb aire marcial, ell era tot un model a seguir. Ho volia tot impecable i perfecte, tal com ell s’esforçava i s’exigia a fer-ho. I així ens ho exigia a nosaltres.

Però no tothom està dotat per marxar marcant el pas sense errors ni fer les filigranes amb l’armament quan havíem de fer orden cerrado, és a dir, desfilar al pas i fer els moviments reglamentaris amb l’armament (que si ara sobre el hombro!, que si ara firmes!!, que si ara descanso!, que si ara presenten… armas!!, que si ara en prevención… Totes elles seguides del preceptiu “AR!!”

El meu amic Emili era un negat per a aquestes coses i el Sargento Margarito ho va detectar de seguida el primer dia que ens va dirigir la instrucció. Ens va aturar a tots, el va fer sortir de la formació i li va ordenar, a ell sol, que fes el que li manava. L’Emili era d’aquells del “pinyó fix”, és a dir, que no sabia coordinar braços i cames tot marcant el pas. En lloc de fer anar el braç dret amb la cama esquerra i el braç esquerre amb la cama dreta, com ho fem normalment quan caminem, no senyor! El braç dret li anava amb la cama dreta i l’esquerre amb l’esquerra, la qual cosa feia que es mogués amb una rigidesa total. I no hi havia manera. Tot un fracàs.

El va tractar i li va dir de tot. M’estalvio reproduir la rastellera d’insults homòfobs i humiliants que li va dedicar. La situació més esperpèntica, però, va passar quan li va preguntar:

–       ¿Que dirá tu novia si te ve haciendo el maric… de esa manera?

El "Sargento Margarito" sempre anava el primer.

El “Sargento Margarito” sempre anava el primer.

–       No tengo novia, mi Sargento.

–       ¿No tienes novia? ¿Es que eres maric… de verdad?

–       No, mi Sargento: Soy religioso.

La cara del Sargento Margarito  va transmutar-se en color i expressió. Del roig de l’ira va passar al blanc de l’estupefacció, i de la fúria en la mirada a la perplexitat del desconcert. Canviant radicalment d’actitud, encara va tenir l’habilitat de dir l’última paraula:

–       Pues con más razón tiene usted que marchar bien, porque todo buen español es medio monje y medio soldado.

I apa, aquí es va acabar el bròquil i a marxar marcant el pas tota la companyia sencera. L’Emili va continuar al seu aire de “pinyó fix”, però aquí van finalitzar tots els retrets.

3.3 El Capitán C.

InterruptorPrestatge 2Era la personificació d’una obsessió malaltissa per la neteja. Quan entrava en una dependència fregava el dit per damunt dels prestatges i dels marcs dels interruptors. Si el dit arrossegava una mica de pols… els encarregats de la dependència ja havíem begut oli. Podia caure una sanció com si res.

Una cosa, però, li agraíem tots els soldats: quan el Capitán C era l’oficial de cuina del mes, aquell mes menjàvem molt bé, aquell mes no entrava al magatzem de la cuina cap caixa de fruita per a la tropa amb la inscripció “Desecho de fruta para los cerdos”. N’hi havia uns quants, d’oficials i suboficials que es preocupaven per la qualitat del menjar de la tropa.

Això de la cuina, però, deuria ser com una mena de financera per a segons quins altres suboficials i oficials. Una vegada, entrant amb un company a fer un encàrrec al bar dels suboficials, vam sentir una conversa en què un suboficial li deia a un altre unes paraules semblants a aquestes: El mes que viene me toca cocina, podré comprarme un buen coche, como lo hizo el teniente Mengano al terminar su mes de cocina. Vam deduir que ni el Capitán C. ni cap dels oficials i suboficials que es preocupaven per la qualitat del menjar no es compraven un bon cotxe després de passar per la cuina.

Amb el Capitán C. vaig mantenir una llarga relació durant tot el meu temps a Lleida. El Capitán C., juntament amb el Capitán Capellán, és a dir, amb el mossèn de la caserna, un mossèn mallorquí que d’amagat parlava català amb nosaltres, eren els encarregats del funcionament del que s’anomenava Extensión Cultural, destí que pel fet de ser mestre se’m va atorgar.

3.4 Extensión Cultural

Vista aèria de l'antiga caserna de Gardeny.

Vista aèria de l’antiga caserna de Gardeny. Les dependències de “Extensión Cultural” eren sobre la “H” de l’esquerra, un edifici de dimensions més petites.

El Capitán C. passava molt sovint per les dependències. A part de la neteja i la pulcritud, que havia de ser òptima als lavabos, es preocupava de com anaven les classes, de com progressaven els soldats que hi assistien, de si ens faltava material, hojas y lapiceros, sobretot. I cada tres mesos, quan hi havia els exàmens dels soldats que anaven a llicenciar-se, ens valorava segons el nombre d’aprovats en la prova d’obtenció del Graduat Escolar.

Quan s’havien de fer els exàmens, pujava al Gardeny un inspector d’EGB de la Delegación Provincial del Ministerio de Educación y Ciencia i amb ell arribaven els impresos de les proves. Teòricament les proves les havia de corregir l’inspector, però a l’hora de la veritat, mentre ell feia petar la xerrada i compartia copetes de cava i vermutet pica-pica amb els oficials, ho fèiem els mestres de Extensión Cultural. I a fe de déu que érem generosos en la puntuació, fonamentalment per dues raons: primera, perquè corria el rumor que si un soldat suspenia podien allargar-li el període d’estada fins a l’examen següent, és a dir, tres mesos més de mili; segona, perquè sortir de la mili amb el títol de Graduat escolar podia significar o bé mantenir la feina, condició imposada per l’empresa en què treballava, o bé per trobar-ne una de millor.

De vegades l’inspector repassava unes quantes proves corregides per veure com ho havíem fet. Sort que amb el bon humor provocat per les copetes de cava sempre acabava “comprenent” els arguments no acadèmics que li explicàvem sobre el soldat “X”, el soldat “Y” o el soldat “Z”. I això sempre passava sota la benèvola, comprensiva i sorneguera mirada, en aquells moments, del Capitán C. I acabada la correcció, érem convidats a participar del pica-pica.

Les freqüents revistas a la dependència del Capitán C. és el que va propiciar que de tant en tant tinguéssim més d’una conversa sobre qüestions que anaven més enllà de la vida militar i de l’exèrcit i entréssim en temes més delicats. Per exemple, sobre coneixements culturals i científics, com si ens volgués fer entendre que a part de ser militar tenia un bon nivell de coneixements; sobre política i el paper de l’exèrcit en segons quines situacions; sobre Catalunya i vuestra manera de ser, la de los catalanes, que choca un poco con todo esto, un todo esto que sempre quedava en una ambigüitat que, probablement, era tan volguda per ell com per nosaltres… De vegades fins i tot van ser interessants, aquestes converses.

Certificat d'haver fet de mestre a Extensión Cultural

Certificat d’haver fet de mestre a Extensión Cultural

Els soldats que fèiem de mestres érem tres, normalment, cadascun amb un grup de diferent nivell i un altre soldat que duia l’oficina, és a dir, controlar l’assistència, que era obligatòria, i les necessitats de material. Els soldats que assistien a les classes de Extensión Cultural ens venien classificats de la manera següent: Hi havia el grup A, que eren els soldats amb el Certificat d’Escolaritat; el grup B, que eren els que no havien acabat l’escolaritat però sabien un mínim de llegir, d’escriure i de comptar; i el grup C, considerats analfabets quasi totals.  Cadascun de nosaltres tenia un grup i de tant en tant ens canviàvem perquè el grup C era realment duret.

Recordo el cas d’un soldat del grup C que havia vingut a fer la “mili” i que vivia a Alemanya. No sabia llegir, no sabia escriure, no sabia comptar, no sabia parlar castellà i amb prou feines entenia el que se li deia en aquesta llengua. Només parlava gallec i deia que sabia parlar alemany, cosa que ningú no va saber confirmar ni negar perquè cap de nosaltres no en teníem ni idea, d’alemany. Suposàvem que sí, perquè quan s’enfadava –que passava sovint perquè contínuament se sentia agredit- deixava anar una de paraules incomprensibles amb tonalitat i accent germànic, barrejades amb paraules gallegues, que déu n’hi do. De ben petit havia marxat amb els seus pares a Alemanya i no havia tornat mai a l’Estat espanyol. Només havia vingut a fer la “mili”. Vam decidir donar-li una atenció personalitzada perquè es defensés en castellà com més aviat millor. I no va ser fàcil. Era el més semblant a una bestioleta (o a una bestiolassa, perquè tot i que era baixet, era d’ossada ampla i cada braç seu era com una cuixa nostra) i reaccionava violentament a tot. La de conflictes que vam viure!!

Les dependències de Extensión Cultural s’omplien de soldats en acabar la instrucció del matí –cada dia, de dilluns a divendres fèiem una hora de classe- i quedaven buides a les tardes. Disposar d’un espai que a les tardes estava molt poc controlat, ho vam aprofitar molt bé. M’explicaré.

La majoria de soldats érem catalans i catalanoparlants i el grup següent més nombrós eren nascuts a Catalunya, de pares immigrants, sobretot d’Andalusia i en major  nombre castellanoparlants. I una minoria, per raons diverses, venia o d’algun altre punt de l’Estat o d’algun país d’Europa, ja que aquests darrers si venien a fer la “mili” els enviaven a Sant Climent i, des d’allà, els escampaven per les diverses instal·lacions militars de Catalunya. Els soldats parlàvem molt entre nosaltres i a mesura que ens anàvem agafant confiança i superàvem recels, anàvem tractant temes més personals, més ideològics, més polítics, més… més…

I un bon dia, parlant amb dos companys, un d’Artesa (ja no recordo si de Lleida o de Segre) que es deia Jordi O., pagès, i que tocava la

Faristol, llenguatge i gramàtica

Faristol, llenguatge i gramàtica

guitarra clàssica de meravella (va participar en el Festival de Sant Climent amb el nom de Jorge), i l’altre, Miquel C., que també era pagès i d’Arbeca, els vaig dir que sabia escriure en català. “Hosti, hosti, hosti! Que me n’ensenyaries?” –va dir el Jordi O. amb una cara d’il·lusió difícil de descriure. I el Miquel C. s’hi afegí al moment. No vaig dubtar ni un moment a dir-los que sí. I la pregunta va ser: “Bé, i on ho farem?”, perquè, esclar, no era fàcil i sí era arriscat.

El dia següent ho vaig comentar amb els companys mestres i oficinista de Extensión Cultural: “Això ho hem de planificar bé”. Va ser la seva resposta.

El "Cafè de la República"

El “Cafè de la República”

Faig un petit parèntesi. Els companys de Extensión Cultural eren (i ho són) unes persones magnífiques. El Josep Maria C. estudiava Econòmiques (molts anys després va ser comentarista d’afers econòmics en el programa“El Cafè de la República” d’en Joan Barril); el Jordi G. estudiava Biologia (ens hem vist pel carrer alguna vegada i ens hem retrobat al Facebook) i el Toni P., l’oficinista, era administratiu de professió. Al matí vam comentar-ho i a la tarda, en la soledat incontrolada de la dependència, ho vam planificar. Formava part de la planificació difondre la proposta entre els soldats de confiança i al cap d’una setmana ja teníem més de mitja dotzena de “valents”. I dic “valents”, perquè no tots els possibles alumnes van voler assumir el risc d’assistir a aquestes classes.

Ensenyes de "Capitán Capellán"

Ensenyes de “Capitán Capellán”

Que certes tardes, però, i en lloc de sortir a passejar per Lleida hi haguessin soldats que es quedessin a la caserna i anessin a Extensión Cultural, va despertar les sospites del Capitán Capellán. Tot i que sempre hi havia algú vigilant, una tarda s’hi va presentar per sorpresa i ens va enxampar en plena feina, és a dir, tots els “alumnes” amb un llibret a la mà que es deia “Faristol” i que cadascú se l’havia comprat en alguna llibreria de Lleida, i una pissarra quasi esborrada però amb algun final de paraula no castellana encara escrit. El Capitán Capellán s’havia quedat amagat, diguem-ho així, en una de les aules buides i havia esperat pacientment la nostra arribada i posta en escena.

Amb el seu català de Mallorca, ens va tractar d’insensats en amunt, si sabíem el que fèiem, etc., etc., etc. La nostra sorpresa va ser, però, que ell mateix ens va oferir una coartada. Ens va dir que de la mateixa manera que ell s’havia estranyat de què feien a Extensión Cultural uns soldats dues o tres tardes a la setmana, podien estranyar-se altres oficials o suboficials. Bé, ell diria, oficialmente, que un grupet de soldats i els mestres s’havien posat d’acord per fer una mena de clases particulares extraoficiales y gratuitas para mejorar el nivel cultural, que le habían solicitado el permiso pertinente y él se lo había concedido.

Una altra vista aèria de la caserna de Gardeny.

Una altra vista aèria de la caserna de Gardeny.

Així que, sota el mantell o la sotana protectora del, a partir d’aleshores, Mossèn Capità perquè sempre més vam parlar català entre ell i nosaltres, vam continuar amb les classes de Llengua Catalana, els anys 1972-1973, a la Caserna del Gardeny de Lleida. I les classes de català van originar poder parlar d’altres coses. La que va tenir més èxit i a la que s’hi van apuntar (és una manera de dir) més soldats, van ser unes sessions d’“Informació i Formació Sexual”, en col·laboració amb companys soldats que estudiaven Medicina. Tema Top Ten Mili, que vam haver de fer en castellà perquè contínuament hi anaven traient el cap suboficials i oficials para ver cómo tratan el tema estos chicos amb un interès més que notable.

Val a dir que el més arriscat de tot va ser tractar, amb un grupet reduït i molt triat i garbellat, el marxisme. Fer com una mena de seminari marxista mentre fèiem la mili va ser, si no quantitativament, sí qualitativament, un altre Top Ten.

Nomenament de Caporal

Nomenament de Caporal

Entremig de tot això, se’m va proposar per fer el curso de cabo, el vaig fer, el vaig aprovar i em van nomenar. Una mica més de paga al mes i una mica més de responsabilitat, si es pot dir així, en la meva etapa militar.

És aquí on reprenc allò de les “Comissions de Soldats”. He de reconèixer que orgànicament era una nebulosa, almenys a Lleida. En parlàvem en petit comitè a Extensión Cultural i amb algú més, algun “obrerete” conscienciat, però més enllà d’algunes reflexions i d’algunes xerrades i divagacions de què hauríem de fer si ens feien sortir al carrer, res més. Ah! I el seminari marxista!! Sabíem que en altres llocs funcionaven més o menys bé, però a Lleida, al Gardeny i en aquells moments…

3.5 La boira del Segre, la boira de Lleida

La boira a Lleida

La boira a Lleida

Una de bona i una de dolenta. La dolenta és que amb la boira, a l’hivern fa un fred que pela, a Lleida, i les nits eren dures, sobretot si tenim en compte que una finestra no tenia vidre i van trigar gairebé tot l’hivern a reparar-la. Fins i tot costava dormir. Jo no era dels que més es tapava, però dormia amb el pijama, a sobre el “chester” i tres mantes amb la del mig plegada per la meitat per fer més gruix. I així i tot els llençols eren humits quan ens ficàvem a la llitera. Si em semblava que jo dormia com momificat, els companys que dormien amb cinc mantes havien de sentir-se com en un sarcòfag. La bona és que en dies de boira molt espessa no es podia fer instrucció a l’aire lliure perquè no vèiem més enllà d’un parell de metres. I això de la boira tenia un altre aspecte força divertit.

De tothom és sabut que quan un militar es creua amb un altre militar de més graduació és d’obligació saludar-lo portant la mà dreta, amb els dits ben juntets i estiradets, a l’alçada del botó de la gorra o, dit d’una altra manera, a la templa dreta, allà on en el crani s’ajunten els ossos frontal i parietal dret. Doncs bé, els dies de boira molt espessa era impossible de saber, si et creuaves amb algú  mentre travessaves el pati d’armes, si aquest

A la vora del Segre, la boira.

A la vora del Segre, la boira.

“algú” era un superior, i sovint se sentien crits d’esbroncada d’algun suboficial o oficial renyant un soldadet per no haver-lo saludat segons prescriuen les ordenances. Curiosament, com de menor graduació era el militar no saludat més esbroncades queien, cosa que deixava al descobert els complexos i les inseguretats d’aquesta mena de personal. I aquí és quan ens ho passàvem bomba. Jugàvem, sí, uns quants jugàvem a passar ben a la vora d’algú i a no saludar. Si aquest algú era un soldadet com nosaltres, no passava res, però si era un militar d’esperit “xusquero” i acomplexat, de seguida se sentien la cridòria i les excuses. El més divertit, però, era que quan el “xusquero” començava a reclamar els seus drets d’obediència piramidal, el qui de nosaltres es trobava en la tessitura havia de començar a córrer i desaparèixer en la boira espessa. Sentir que es cridava, s’insultava o s’amenaçava a “ningú” ens divertia d’allò més, sobretot si qui cridava era el Teniente Don AJ de Pantoja.

Aquest cognom, el de “Pantoja”, deu de tenir quelcom d’especial, perquè el porta cada personatge… I que em disculpi la gent normal que se’n digui.

3.6 El Festival de la Patrona

Festival de la Patrona al Gardeny, 8 de desembre de 1972

Festival de la Patrona al Gardeny, 8 de desembre de 1972

La “Inmaculada Concepción” és la patrona de la Infanteria i el dia 8 de desembre s’havia de fer festa grossa. Un altre Teniente amb cognom de títol nobiliari, el Teniente C., era l’encarregat d’organitzar-lo. I un altre cop havíem de muntar una petita conxorxa, un contubernio, que dirien cert tipus de persones. Què podia fer jo? Doncs tornar a cantar, si era possible, en català.

El Teniente C, amb l’assessorament de soldats músics de la banda de la caserna i de les dues filles del Coronel del Regiment, que tenien més o menys la mateixa edat que nosaltres en aquell moment (servituds obligades, m’imagino), volia valorar la qualitat dels candidats a actuar i va citar tothom que volia participar-hi a una mena d’audició o de càsting a la Sala d’Actes de la caserna. M’hi vaig presentar amb una proposta de tres cançons: “El Bandoler”, de Lluís Llach, “El preso número 9”, de Joan Baez (la cantant de folk americana) i “El Cóndor pasa” tocada amb flauta dolça.

Cal reconèixer que el Teniente C. era una persona oberta, molt diferent al Teniente Don AJ de Pantoja, tant en les actituds com  pel  tracte de respecte a la tropa, no va posar cap inconvenient a cantar en català i, per sort, li va agradar la meva proposta,  la van avalar els soldats assessors i les dues filles del Coronel, sobretot la gran  -ja en parlarem-, i a partir d’aquí vam començar a muntar un conjunt musical. Per formar-ne part, s’hi van oferir tres dels músics de la banda, un percussionista i un contrabaix i un pianista fantàstic que també sabia tocar molt bé la guitarra; un company del nucli dur “catalanista” que treballava a “La Llar del Llibre” del carrer de Pelai de Barcelona, el Llorenç B., que també tocava la guitarra, i el bateria d’un conjunt d’una certa anomenada en aquells temps, “Vino Tinto”, de qui lamentablement no en recordo el nom.

Festival de la Patrona, el Conjunt.

Festival de la Patrona, el Conjunt.

Vam començar a assajar i una assistent permanent a tots els assajos va ser la filla gran del Coronel, una noia força bonica de qui no en diré el nom, que ben aviat em va mostrar un gran entusiasme personal. No entraré en detalls per respecte, però ben aviat vaig haver de marcar, amb delicadesa i afecte, límits a la relació que en proposava. Puc dir que allò que és racional es va imposar sobre allò que és emocional. Embolicar-se, ni que fos temporalment, amb la filla del Coronel no em va semblar ni adequat ni recomanable. A més, jo ja tenia nòvia i també li devia respecte. Em va costar unes quantes xerrades personals, unes quantes sessions de llàgrimes i unes quantes tardes de passejades i de bars (amb borratxera inclosa de la noia) per Lleida.

Aclarida la situació i sense rancúnies, la filla gran del Coronel va dedicar els seus encants femenins -que n’eren uns quants- i els seus esforços al company bateria de “Vino Tinto”. I amb ell, malgrat les meves recomanacions en sentit contrari, tant a la noia com al meu company, va reeixir. Temporalment, perquè en arribar la Primavera el meu company va voler desentendre-se’n, ja que acabava la seva mili. I sant tornem-hi amb les llàgrimes, les passejades i els bars amb borratxera inclosa per Lleida. Tot un drama.

Tot un drama que vull comentar una mica. Molt de tant en tant em ve a la memòria una de les coses que em deia la noia entre copa i copa i els ulls amarats: ¿Te imaginas la vida que me espera? Casarme con un militar, como quiere mi padre y si todo va bien,  después de habérseme cepillado unos cuantos desgraciados. Tinc la sensació que de poc servien i de poc deurien de servir les reflexions que jo li feia en el sentit que, si això li passava, seria perquè ella volia, perquè tenia prou empenta i personalitat perquè les coses fossin diferents. I em va deixar un amarg regust el dia que em va dir: Quiero alguien como tú i jo li vaig haver de dir que aquest “alguien” no era jo.

Dinar del dia de la Patrona, 8 de desembre de 1972

Dinar del dia de la Patrona, 8 de desembre de 1972

Tornem, però, al Festival que, simplement, va ser brutal. “El Bandoler”, amb els canvis de veu, va ser ovacionada al bell mig de la cançó un parell de vegades; “El Preso número 9” va ser molt aplaudit perquè això de ya lo van a fusilar i que está encerrado en su celda que diu la lletra,  va activar sensacions  molt properes a la vida castrense del moment; i “El Cóndor pasa” perquè els companys del conjunt van saber muntar un acompanyament musical per a la flauta realment impressionant. I el més sorprenent: la Sala d’Actes, amb gairebé tots els soldats de peu, aplaudint i demanant un bis de “El Bandoler”.  Els del conjunt ens vam emocionar tant que encara no sé com ho vam poder fer.

3.7 Permís per Nadal i Servei per Cap d’Any

Poc abans de les festes de Nadal el Capitán M., el de la meva companyia, em va fer cridar pel caporal de guàrdia, un cop fet el toc de retreta (el toc que diu que ja hem d’anar a dormir), al cos de guàrdia de manera urgent. Era el Oficial de Día, és a dir, el capità a qui li tocava està 24 hores de servei.

Ben estranyat i una mica preocupat, perquè no era gens normal cridar la gent a l’hora d’anar a dormir, hi vaig anar. La conversa va ser més o menys la següent:

– Cabo Fauró (jo ja era caporal, aleshores) le he hecho llamar porque es usted muy amigo del soldado Emilio V. y es usted una persona muy comedida. Quiero que vaya a la Compañía, hable con dicho soldado y con cuidado y esmero le diga que se presente en el Cuerpo de Guàrdia. Usted lo acompañará y esperará a que hable con él. Después acompañelo de nuevo a la Compañia con una orden que le daré y se la entrega al Cabo Cuartel y al soldado de la primera imaginaria.

¡A sus órdenes, mi Capitán! –vaig respondre tal com toca. ¿Si no es indiscreción, se puede saber el motivo?

 – Tengo que comunicarle que su padre ha muerto. Usted no le diga nada, se lo diré yo. A usted le necesito para que lo acompañe en este triste momento.

Em vaig quedar que si em punxen no em treuen sang i vaig respondre el primer que em va venir al cap:

 – ¡A sus órdenes, mi Capitán! Muchas gracias por su confianza.

Vaig girar cua i, acompanyat pel Caporal de Guàrdia, cap a la companyia de nou. No sé amb quina cara li vaig dir a l’Emili V. que havíem d’anar els dos al Cos de Guàrdia perquè el capità volia parlar amb nosaltres, però em va semblar sospitar que l’Emili va copsar que no seria una cosa agradable. Mentre anàvem a veure el capità l’Emili ens va cosir a preguntes, tant al Caporal de Guàrdia com a mi, i els dos vam haver de fer el paperot de dir-li que no en teníem ni idea. Esclar que, amb el nostre posat i la nostra cara, no podia esperar res de bo.

L’Emili va entrar al despatx del capità i va sortir al cap de breus moments. A les  nostres preguntes va respondre que el capità li havia dit que el seu pare es trobava en estat greu i crític i que li havia signat un permís per baixar a Cornellà de Llobregat, que era on vivia, aquella mateixa nit; que no podia autoritzar-lo a fer auto-stop perquè estava prohibit, però que li va donar un paper perquè si l’enxampava la Policia Militar l’ensenyés, ho comprendrien i no l’arrestarien. El Caporal de Guàrdia i jo vam intercanviar una mirada còmplice de comprensió i jo vaig tornar amb ell cap a la companyia intentant animar-lo dient-li que només seria un ensurt, que el pare es posaria bé aviat i que tornaríem a veure’ns en uns pocs dies.

Orden del Día del Regimiento del 27 de desembre de 1972

Orden del Día del Regimiento del 27 de desembre de 1972

Ens vam tornar a veure al cap de pocs dies, sí, passades les festes de Nadal, però sense allargar la simulació de fer veure que no n’havia sabut res.

Els dies de les festes de Nadal gairebé tots els soldats vam gaudir d’un permís, en dos torns, per passar dies amb la família. Els qui tenien permís per Nadal no en van tenir per Cap d’Any i a l’inrevés. A mi em va tocar, per atzar, Nadal, Sant Esteve i algun dia més. Per Cap d’Any em va tocar servei. I quin servei!!!

Nit de Cap d'Any

Nit de Cap d’Any

La Nit de Cap d’Any va ser heroica, quasi èpica. Primer, perquè em va tocar fer de Cabo Cuartel, és a dir, de responsables que a la seu de la nostra companyia tot estigués en ordre i com cal. En segon lloc, un sopar a la caserna en el qual tothom estava alegre i cadascú amb els seus motius, sobretot els que s’havien de llicenciar, perquè celebraven que aviat tornarien a casa definitivament. Passat el sopar, la cantina es va omplir de tots els “pringats” que havíem de ser allà, pendents de les campanades del canvi d’any i bevent fins i tot pels descosits. Això de beure sembla ser que va molt lligat amb certa interpretació de l’esperit militar. Al principi va ser divertit, diria que fins que un dels cambrers de la cantina va sortir amb una paella immensa i un cullerot amb la intenció de reforçar el toc de les campanes televisives.

A partir d’aquell moment, però, l’alcohol, sobretot ginebra de garrafot, va començar a fer estralls en la ment i en el cos de molts soldats i allà va començar un dels via crucis més penosos de la meva vida castrense. De mones, és a dir, de borratxeres, tothom sap que n’hi ha d’unes quantes menes: l’eufòrica, que acaba

Nit de Cap d'Any avançada

Nit de Cap d’Any, amb gresca una mica “avançada”.

sobtadament amb un semicoma etílic; la ploranera, perquè surten de manera desbocada totes les penes i frustracions acumulades i dura i dura i dura; l’agressiva, que pretén resoldre tots els contenciosos amb l’entorn humà a base de patacades; la discursiva, més pròpia de ments cultivades intel·lectualment i que en aquells moments es desprenen del superego freudià i entren en dinàmiques de míting sobre el tema que en aquells moments els passa pel cap… En fi, tot un quadre, perquè em vaig passar la nit portant soldadets en semicoma etílic al llit, soldadets amb ploreres sentimentals o que cridaven la seva mare desconsoladíssimament, separant soldadets disposats a fer-se la pell i havent de fer servir la meva superior i altíssima autoritat de Cabo Cuartel que en aquells moments no valia ni una punyetera merda i escoltant discursos sobre el sexe dels àngels, la lluita de classes, les crisis de fe religiosa, l’opressió nacional a la que estem sotmesos els catalans, les qualitats de la pasta de dents… I el millor de tot: fregant i netejant vomitades a tort i a dret i per totes bandes. I així se’m va fer de dia, evitant les intencions suïcides d’un company que es deia Bondia, que es volia llaçar per la finestra i que em va donar una gran malamatinada i un mal començament del dia, perquè n’estava ben tip i ja no m’aguantava dret.

3.8 Conflicte lingüístic a l’oficina de Mayoría

El brigada que feia de cap d’oficina de Mayoría de la nostra caserna, una oficina  que sembla ser que és molt important en qualsevol regiment,  es deia Arnau, de cognom. No cal molta imaginació per entendre que amb un cognom així havia de ser del país. A més, per si quedaven dubtes, només calia sentir el castellà que parlava. I els soldats que eren a l’oficina, almenys en aquells anys, tots, sense excepció, eren catalanoparlants.

Aquest simple fet produïa situacions força estranyes i paradoxals. Des de l’oficina de Mayoría s’establien moltes converses amb altres instal·lacions militars. Sovint es parlava amb el Govern Militar de Lleida, amb el Govern Militar de Barcelona, amb el mateix Ministerio de Defensa (no recordo si aleshores, l’any 1973, rebia aquest nom o un altre de diferent) i resulta que la major part de soldats que feien el servei militar en aquesta mena d’oficines eren catalanoparlants, tant a Catalunya com a Madrid i en altres indrets de la península. Així, doncs, que les converses telefòniques es feien majoritàriament en català. No deixava de ser curiosa, la situació, perquè es parlava en català de moltes coses oficiales del Ejército Español. I no era estrany veure el Coronel davant d’una taula d’un soldat mentre aquest parlava en català de un asunto importante, segons el Coronel, amb un altre soldat del Ministerio a Madrid. I el soldadet de la taula li traduïa al castellà allò que un altre soldadet deia en català des de Madrid.

Aquests soldats eren “la màfia catalana”, que deia el Coronel amb un cert to de broma i una mica de barreja rara entre suspicàcia i afecte. Però és que molts  militars que feia anys que vivien a Catalunya havien acabat per veure com a normal la situació. Però els que acabaven d’arribar, sobretot de la Academia, sovint s’escandalitzaven i feien uns escarafalls considerables.

Un nou tinent volia la segona línia

Un nou tinent volia la segona línia

Un dia va arribar destinat a Lleida un tinent acabadet de sortir de la Academia a qui li van encarregar, segons ell, la importante misión de dirigir la Oficina de Mayoría. Fetes les presentacions van anar per feina i es va quedar més que esgarrifat de veure que entre els soldats es parlava en català i que el brigada Arnau no només ho tolerava, sinó que també hi parlava. Va muntar un sarau de ca l’ample i va prohibir, bajo pena de arresto tornar a dir res en català, i l’esbroncada al brigada Arnau va ser majúscula.

A partir d’aquell moment el silenci es va imposar en aquesta oficina. Va ser un silenci força espès, perquè en entrar el Coronel i després de complir amb el ritual de rigor (tothom dempeus, ben quadradet, l’imprescindible ¡a sus órdenes, mi Coronel!, etc., etc., etc.,) va adonar-se que allà passava alguna cosa rara, que hi havia una tibantor anormal. En preguntar què passava, ningú, no va respondre, ningú. Ni els soldats ni el brigada Arnau no sabien com dir-ho. Aleshores, com si hagués fet una cosa important i hagués imposat l’ordre universal de les coses, el nou Teniente, convençut que faria mèrits, li va explicar al Coronel l’ordre que havia donat i les mesures a prendre en cas d’incompliment.

El Coronel, que feia molts anys que residia a Catalunya, que ja era un gat vell, que fins i tot es vantava que les seves filles eren catalanes, li va dir de manera ben seca: Pase a mi despacho.

Al cap d’una bona estona, sense haver-se sentit cap crit, el nou tinent va sortir del despatx del Coronel. Amb la cara pagava. No va dir res ni tampoc no es va retractar de res. Silenci. Les mirades d’intel·ligència entre els soldats van ser notòries i  el soldat més veterà, de fet, “l’amo” de l’oficina, que de cognom es deia Salich, va trencar el silenci demanant, en català, un document de  no-sé-què a un altre soldat. El brigada Arnau estava ben desconcertat i suava la cansalada, la resta de soldats ben expectants en la fragilitat del moment… El nou tinent, com si no hi fos o no hagués sentit res. Aquella estranya normalitat lingüística va ser represa de nou.

Potser us preguntareu com és que ho sé tan bé, això. És senzill. De vegades, per qüestions de Extensión Cultural algú de nosaltres havia d’anar a l’oficina de Mayoría i aquell dia, casualitats que succeeixen, m’hi va tocar anar a mi. El Salich i jo ens ho vam passar d’allò més bé, explicant-ho als nostres companys.

3.9 Una mala notícia per a mi: 3 de maig de 1973

Una nit, just després del toc de retreta, un company a qui la havia tocat fer guàrdia em va venir a buscar per dir-me que el capitán de cuartel volia parlar amb mi immediatament. Sabeu què és un déja vue, oi? Doncs això és el que em va semblar.

Vaig anar cap al cos de guàrdia molt preocupat. La salut de la meva mare passava per un mal moment, l’havien operat d’una estenosi pilòrica i em temia el pitjor. En arribar al cos de guàrdia el capità va seguir el mateix protocol que s’havia seguit amb el meu amic Emili, dient-me que el meu pare estava greu i que em tenia preparat un permís per baixar urgentment a Barcelona. Em va estranyar, perquè donava per suposat que es tractava de la mare, però ell em va aclarir que no, que amb qui havia parlat era amb ma mare i qui estava greu era el pare.

A la benzinera que hi havia a la carretera que uneix Lleida amb Saragossa i Barcelona, que quedava sota mateix del Gardeny, vaig tenir sort. No feia ni 10 minuts que feia auto-stop quan es va aturar un 600 a fer benzina que precisament anava a Barcelona.

El viatge va ser curiós: un senyor polonès que es defensava força bé en castellà i que duia el cotxe carregadíssim de barrets mexicans per distribuir-los entre les botigues de souvenirs  per a turistes que hi ha a la Rambla. A part del neguit pel que podia estar passant a casa, la incomoditat del viatge va ser considerable, perquè tot i anar assegut al costat del conductor, havia de portar uns quants barrets a la falda enfilats entre ells pel cucurutxo mexicà. Una mica tragicòmic.

El dia 1 de maig, és a dir, tot just dos dies abans, jo era a casa de rebaje de fin de semana i el meu pare em va cridar perquè anés amb ell a l’habitació que ens feia de saleta. Allà, tot emocionat, em va dir: “Va, cantem junts!”. Va assegurar-se de tenir la porta de la terrassa ben tancada i va treure un disc  d’aquells de pissarra que tenia amagat entre llibres. A una cara hi havia “Els Segadors” i a l’altra “La Internacional”, amb cors i orquestra. Era un disc enregistrat quan la República.

I tant, que vam cantar! I també vam plorar i ens vam abraçar. Puc dir que aquesta és la darrera imatge que tinc del meu pare. Dos dies després moria a causa d’un infart cardíac.

Sol·licitud de trasllat a BCN 1

Sol·licitud de trasllat a BCN 1

No m’entretinc a explicar detalls. Disposava d’un mes de permís per fer companyia a la mare i resoldre els afers que succeeixen després d’una defunció. Aquí, vull donar les gràcies als meus amics, sempre han estat unes persones fantàstiques, i a altres persones conegudes de la família que en aquells moments ens van donar suport.

Una de les qüestions a resoldre era el meu trasllat a una caserna de Barcelona. Ho havia de sol·licitar la meva mare i jo li vaig redactar els escrits.

Acabat el permís, a Lleida només hi vaig passar un mes més. El darrer dia em vaig acomiadar dels

Sol·licitud de trasllat a BCN 2

Sol·licitud de trasllat a BCN 2

companys molt emocionat, perquè havien preparat, a les dependències de Extensión Cultural un petit acte en què hi eren tota la Unidad de Destinos, tots els soldats que tenia d’alumnes, els meus companys catalanistes i esquerranosos de l’embrió de les “Comissions de Soldats” que estàvem creant, el Mossèn Capellà i fins i tot els capitans C. i M. No vaig trobar a faltar el Teniente Don AJ de Pantoja.

  1. Barcelona i la Caserna del Bruc
Caserna del Bruc

Caserna del Bruc

La Caserna del Bruc sembla un castell de la Ventafocs de Disney. Diguem, seriosament, que imita l’estil dels castells francesos dels segles XVII i XVIII. La caserna actual va ser dissenyada per dos enginyers militars l’any 1929, el coronel Vicente Martorell Portas i el tinent Vicente Martorell Otzet.

És una caserna que disposa d’un fons bibliogràfic important, uns 60.000 volums, i un arxiu militar amb documents interessant: plànols antics de la ciutat, el llistat de tots els presoners republicans que van ser al castell de Montjuïc… I molts documents considerats valuosos pels estudiosos de la història militar.

Aquest va ser el meu nou destí al qual m’hi vaig incorporar a primers de juliol de 1973. Vaig passar del “Barcelona 63” , a Lleida -sense saber què volia dir aquest “63”- al “Jaen 25” -, a Barcelona, sense haver sabut mai el perquè d’aquest “25”. Ho he intentat, de debò, però els documents consultats, a part de ser espessos de redacció i de contenir un enfilall indesxifrable de nombres, no en donen una raó clara. I a més, és curiós que a Lleida hi hagi el “Barcelona” i a Barcelona el “Jaen”. Quin hi deu haver a Jaen?  El “Gerona”? La lògica militar és extraordinària i deu de tenir les seves pròpies regles, difícils de comprendre des d’una perspectiva civil i ordinària.

Caserna militar del Bruc, Pedralbes, 1934. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Caserna militar del Bruc, Pedralbes, 1934. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

4.1 “Els enciams”, “els tomàquets” i el “Robert”

De la meva arribada al Bruc recordo dues coses que van passar tot just entrar. En primer lloc, en el Cuerpo de Guardia els soldats que hi havia es van ficar amb mi perquè portava els galons de caporal de color verd, “enciams”, en deien, que què havia fet amb els “tomàquets”, els galons de color vermell que portaven en aquella caserna; de si volia fer el notes, que d’on els havia tret, que ja veuria com s’emprenyarien els “jefes”… No entenia res. I en segon lloc, encara entenia menys que em diguessin “Robert”, com si em coneguessin de tota la vida amb aquest nom. La veritat és que no en vaig fer gaire cabal i vaig anar a veure l’Oficial de Guardia, a presentar-li els papers. Em va dir a quina companyia havia d’anar, la 3a, i que donades les meves circumstàncies d’incorporació al Jaen 25, sol·licités d’immediat el pase pernocta, passi que m’autoritzaria a dormir a casa totes les nits mentre estigués al toc de Diana a la caserna.

Quan vaig entrar a la companyia, sant tornem-hi amb els “enciams” i amb el “Robert” i aquí ja em vaig començar a estranyar, fins que vaig explicar que venia de Lleida, quin n’era el motiu i per què la mania de dir-me “Robert”. Els companys que m’interpel·laven ho van entendre de seguida: els “enciams”, d’acord, però que això de “Robert” era perquè m’assemblava moltíssim a un altre company que estava de permís i que encara trigaria un parell de dies a tornar.

La semblança havia de ser molt gran, perquè quan em vaig presentar, primer al Teniente  Otal L. –una excel·lent persona de qui ja en parlaré-, i després al Capitán ? –una altra gran persona-, de qui no en puc dir el nom perquè ja no el recordo, em van dir el mateix: què feia amb els “enciams” i “com és, Robert, que has tornat abans d’hora”. Així, en català. Ja en parlaré, també, d’aquest capità.

Aclarides les coses, tant l’un com l’altre em van dir que la semblança amb el tal “Robert” era notable i que les diferències passaven desapercebudes a primer cop d’ull.

Efectivament, al cap de dos dies, el Robert (ja li trec les cometes) i jo vam trobar-nos cara a cara i és difícil de dir qui dels dos va posar més cara de babau. Igual de baixets, igual de prims, igual de color d’ulls i de cabells semblants… La diferència més evident van ser les dents: el Robert tenia les pales davanteres superiors una mica separades i jo les tenia juntetes. No em  sorprendria que els companys encara estiguessin rient. Esclar, que teníem diferències, i evidents, però calia fixar-s’hi una mica. Amb el temps, poc, vam aprendre a treure’n beneficis, de la nostra semblança, i més d’un cop ens substituíem l’un a l’altre, fins i tot vam arribar a fer-ho en alguna guàrdia. Llàstima que no disposi de fotos. De vegades, si el Capità ens cridava o a l’un o a l’altre, ens deia: “Ensenya’m les dents!”. I s’assegurava que parlava amb qui volia. Li havien arribat notícies de les nostres “substitucions”.

A Barcelona se’m va acabar la ganga de fer de mestre i vaig haver de fer la instrucció com tothom, però no tenia res a veure amb la que es feia a Lleida. La més cansada de Barcelona era com la més lleugera de Lleida i el ritme de vida molt més relaxat.

4.2 Un incendi la nit de Sant Jaume

Incendi

Incendi

Encara no feia un mes que era a Barcelona que es va declarar un incendi a la vora de Vilafranca del Penedès. L’incendi va prendre unes mesures colossals i alguna autoritat va prendre la decisió de mobilitzar l’exèrcit per ajudar a combatre’l. Total, que a primera hora de la tarda de la vigília de Sant Jaume van fer el toc d’alerta, ens van reunir al pati d’armes i ens van dir que havíem d’anar a apagar foc.

Els caps militars anaven de bòlit organitzant l’expedició cap a Vilafranca i completament desbordats per la urgència. Al cap d’estar esperant un parell d’hores en el pati d’armes, ens van fer passar successivament per uns magatzems a recollir pics i pales, unes llaunes de menjar de campanya, fogonets de carbur per escalfar-les, mantes i cap als camions. Al front de l’expedició hi anava un brigada i a mi em va tocar anar al seu camió.

No sé com deuen anar actualment les coses, però allò va ser digne d’una pel·lícula de riure. Primer, vam quedar bloquejats per la densitat del trànsit a la Diagonal. Després, en arribar a Vilafranca, l’expedició no sabia ben bé on anar i vam fer una paradeta en un carrer que semblava una rambla, ple de gent que celebrava la revetlla de Sant Jaume. Us imagineu la pinta? Al mig d’una mena de festa major, un brigada preguntava a la gent: ¿Dónde está el incendio? Havíem sortit del Bruc cap a les 6 de la tarda i arribàvem a Vilafranca cap a les 9 de la nit.

Després d’unes quantes giragonses per carreteres de muntanya vam veure la resplendor de l’incendi i cap allà ens vam encaminar. Vam arribar a una mena de clariana gran al costat d’un camí rural on hi havia una dotació de bombers que estaven més que extenuats. S’alegraren moltíssim de veure’ns, però els va durar ben poc, perquè en baixar dels camions el brigada va voler fer una demostració d’autoritat i d’eficàcia militar i ens va fer formar a tots amb allò del ¡A cubrirse, ar! ¡Derecha, ar! i no sé quants “ars” més cap a la dreta, cap a l’esquerra… Total, que els bombers, després de creuar entre ells unes mirades d’aquelles que diuen si-que-anem-bé-cirerer, ens van considerar poc més que inútils i el cap de bombers de la dotació li va preguntar al brigada si havíem sopat. Pues que primero cenen y después ya les daremos instrucciones, va dir el bomber.

Doncs bé, vam treure les mantes, les llaunes, els fogonets i…  I els responsables de muntar la logística s’havien oblidat de posar els obrellaunes i les cantimplores d’aigua per fer cremar el carbur. Vam haver d’obrir les llaunes a cops de pic. Imagineu l’escena. Si a més us la imagineu amb uns quants soldats fent-ho expressament de manera ben exagerada, com si estiguessin obrint una rasa amb un gran esforç, ja teniu l’escena muntada.

Escena surrealista: el foc cremava violentament allà la vora, els bombers barallant-se feroçment amb l’incendi i un grup de soldats fent un pícnic al costat, asseguts sobre unes mantetes, i obrint llaunes a cops de pic mentre es trinxen de riure de la seva pròpia inutilitat i van menjant carn freda i gelatinosa de llauna amb un sabor desconegut quasi indescriptible.Incendi 4

No vam acabar de sopar. Era immoral està asseguts allà mentre els bombers maldaven per fer front al foc. Vam deixar les llaunes i vam convèncer el brigada que havíem de fer alguna cosa. A poc a poc ens vam anar posant al costat dels bombers fent el mateix que ells feien.

El foc és impressionant i imprevisible. Un grup de bombers i de soldats ens vam ficar bosc endins  i anàvem fent el que podíem. De cop i volta els bombers van començar a cridar: “Enrere, enrere!!”. El vent havia canviat de direcció i començava a córrer per sobre dels nostres caps saltant per les capçades dels arbres. Corria més ràpidament que nosaltres i vam tenir sort de no haver entrat més de 100 metres dins del bosc. Impressiona molt veure com el foc va més de pressa que tu per damunt del teu cap.

Hi vam passar tota la nit i de bon matí, esgotats, bruts de sutge per tot arreu i amb la cara ennegrida, els bombers li van dir al brigada que el foc estava controlat i que ja podíem marxar. Vam tornar cap al Bruc, ens vam dutxar, ens van reunir al pati d’armes i ens van donar el dia lliure. Me’n vaig anar a casa a dormir.

4.3 El Capità (?), el Tinent Otal L. i unes maniobres a Mieres i Rocacorba.

Mieres

Mieres

Ja he explicat que en arribar a Barcelona no vaig fer de mestre i estava sotmès a la vida militar sense concessions. M’havia lliurat de totes les maniobres militars que es feien a Lleida, però no va ser així quan em vaig incorporar a la caserna del Bruc. Així, doncs, que quan faltaven poc més de 15 dies per arribar al final de la meva vida militar… MANIOBRES!!

Per a aquells i aquelles que no sapigueu què són unes maniobres us diré, curt i ras, que es tracten d’un simulacre de combat. Porten els soldats a fer una excursió per la muntanya uns quants dies a fer veure que estan en “guerra” contra un hipotètic enemic. Sovint s’organitzen dos bàndols i a veure qui guanya. L’escenari d’aquestes maniobres va ser la zona fronterera entre les comarques de la Garrotxa (Mieres) i del Gironès (Rocacorba). I els enemics érem els soldats ordinaris contra unes companyies de Boinas Verdes.

Granollers de Rocacorba, casa on es van reunir els Remences per reclamar els seus dret.

Granollers de Rocacorba, casa on es van reunir els Remences per reclamar els seus dret.

Mieres, documentada des de l’any 834, era una petita població d’uns 500 habitants l’any 1973 (actualment uns 330) i forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. L’any 1484 va ser l’escenari de la Segona Guerra dels Remences en negar-se els pagesos a pagar els desmesurats tributs que exigien els senyors. Vés a saber si aquelles maniobres volien rememorar l’efemèride.

Rocacorba

Rocacorba

M’ha semblat oportú parlar del Capità (?) i del Tinent Otal L. en el marc d’aquestes maniobres per mostrar quin era el seu tarannà.

Placa commemorativa de la Guerra dels Remences, Amer

Placa commemorativa de la Guerra dels Remences, Amer

El Capità (?) es preocupava molt pel benestar de la tropa. Sense renunciar als principis d’intentar formar bons soldats i de mantenir la piràmide de l’autoritat, no suportava que se’ls fes patir perquè sí.

A aquesta manera de fer i de ser cal afegir-hi que era un oficial molt observat i controlat. Eren conegudes les seves simpaties per un Estat democràtic i, com es deia en l’argot del moment, van estar a punt d’ “empaperar-lo” unes quantes vegades, és a dir, d’incoar-li un expedient disciplinari i fins i tot algun Consejo de Guerra (almenys, això es deia per ràdio “mascuto”.

Vaig tenir unes quantes converses privades amb ell i no només mostrava simpaties per un Estat democràtic. Puc dir, sense anar gaire errat de comptes, que les seves simpaties es decantaven clarament pel PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), partit del quan en són hereves Iniciativa per Catalunya i Esquerra Unida i Alternativa, actual formacions polítiques.

No sé, però, si en un camp de batalla real hauria estat un bon militar. En les maniobres de Rocacorba figurava que ens enfrontàvem les unitats ordinàries d’infanteria, és a dir, nosaltres, contra la COE (Compañía de Operaciones Especiales), els famosos  “Boinas Verdes”, unitats d’elit de l’exèrcit espanyol.

El Capità, sempre preocupat per la tropa, va fer instal·lar la cuina de campanya, ben camuflada i ben coberta per aquelles xarxes bigarrades de coloraines boscoses, en un espai arraconat en una punta d’una petita i estreta vall. Les olles eren d’una mida considerable, d’aquelles d’hostaleria, per entendre’ns, i, per anar ràpids en el cuinar, a pressió, amb unes vàlvules força grandotes.

Pel que recordo, les COE havien de travessar les nostres línies i nosaltres els ho havíem d’impedir. No sé si era realment això, però en

Les COE

Les COE

donava tota la sensació. A priori, ni les COE no havien de saber on ens instal·làvem els ordinaris i els ordinaris no havíem de saber per on intentarien passar les COE. Normal, els exèrcits no saben què pensa fer l’enemic.

Em sembla, però, que les COE van saber ben aviat on s’havia instal·lat la nostra companyia perquè quan a la cuina es van posar a fer el primer àpat, les vàlvules d’aquelles immenses olles a pressió van començar a xiular com unes sirenes d’emergència.

Per reblar el clau, a la nit ens van ordenar fer una operació de reconeixement en què havíem d’anar motoritzats (jeeps i camions) per una de les principals carreteres de la zona, però amb els llums dels vehicles apagats, no fos cas que ens descobrissin. Com que per aquella carretera no s’havia tallat el trànsit normal, vam ser el fitó de les ires dels conductors i de les botzines dels cotxes  amb la qual cosa el xivarri va ser més que considerable al llarg de tot el recorregut que vam fer, d’anada i de tornada i amb els llums dels vehicles apagats.

General Pinochet després del cop d'Estat

General Pinochet després del cop d’Estat

El dia següent, 11 de setembre, data molt assenyalada per als catalans, vam assabentar-nos del cop d’Estat del General Pinochet, a Xile, i de la mort de Salvador Allende. No sé com descriure-ho, però entre molts de nosaltres es va escampar una barreja de ràbia continguda, d’impotència (què fèiem, allà, a part de l’imbècil!), de desesperació, de pena profunda, de ganes d’engegar tot allò a dida…Salvador Allende

Al capvespre, amb una lluna plena esplendorosa i lluminosa, sota les ordres del Tinent Otal, una secció de la companyia va sortir per fer una batuda nocturna i tallar possibles llocs de pas de les COE. Per caminois de muntanya vam arribar a una masia aïllada i en un prat que hi havia al davant vam descansar per sopar. Establerts els punts de vigilància, el Tinent Otal i tres soldats, el Josep Maria F., el Pariente (aquest n’era el cognom i com el coneixíem tots a la companyia) i jo mateix, vam adreçar-nos a la masia per comprar vi. Que a primeres hores de la nit un grup de soldats acampés davant la casa no els deuria fer gaire gràcia, als pagesos que hi vivien. El recel i el temor es reflectien clarament en la cara del matrimoni quan ens va obrir la porta. El Tinent, en català, els va explicar que érem una unitat de l’exèrcit que estàvem de maniobres, que soparíem allà al davant i que després, sense fer cap trencadissa de res ni cap malifeta, marxaríem silenciosament a complir amb la nostra missió.

Ens van dir que sí, que podien vendre’ns vi, que quant en volíem… Em va fer la sensació que fins i tot ens l’haurien regalat si fotíem el camp aviat. Vam pagar i vam endur-nos unes quantes garrafes amb el compromís de tornar-les un cop buides. En marxar, com era d’esperar, aquell senyors van tancar la porta a pany i forrellat.

Vam sopar, vam beure vi i hi va haver qui es va posar content,  qui es va posar molt content i qui, sense acabar d’emborratxar-se del tot, es va posar més que excessivament content. Tot i que em sap greu dir-ho, un dels qui més excessivament content es va posar va ser el mateix Tinent. Amb la llengua afluixada pel vi tots vam començar a parlar més del compte i se’m va ocórrer preguntar-li, al Tinent, com era que una persona com ell, tan amable, ponderada, sense fanfarronada, amb esperit demòcrata i dialogant s’havia fet militar. He de reconèixer que la resposta em va desconcertar. En castellà, perquè va dir que no sabia dir-ho en català, va respondre: ¡Por la reciedumbre de la vida militar! Recordaré sempre aquesta paraula: ¡Reciedumbre! El Diccionario de la Lengua Española de la Real Academia Española de la Lengua diu el següent: reciedumbre. (De recio.) Fuerza, fortaleza o vigor”. Ho deixo aquí.

I amb la llengua fluixa vam derivar cap al cop d’estat de Xile. Ens vam deixar anar, tant, que, víctima dels excessos etílics, el Tinent va proposar que aprofitant les maniobres ens revoltéssim contra el franquisme. Imagineu-vos la situació: uns soldats de tendències esquerranoses dient-li al Tinent Otal L. que què deia, si havia perdut el seny, que què podíem fer uns quants soldadets inexperts perduts per les muntanyes de la Garrotxa sense ni tan sols disposar de munició real… En fi… Delirant! I ens va costar convèncer-lo, a fe de déu!!

Passades les bafarades alcohòliques més eufòriques, el Tinent ens va demanar discreció i prudència sobre les seves paraules, cosa a la qual tots vam respondre que evidentment.

Ja ben entrada la nit, el Tinent va decidir enviar una avanzadilla exploradora  per un tram de la carretera secundària que hi havia per allà sota la sospita que per algun dels caminets que la travessava hi podia haver una de les rutes seguides per les COE. Per fer aquesta avanzadilla va triar tres soldats, els mateixos que l’havíem acompanyat a comprar el vi. “Aneu amb molt de compte!”, ens va dir en català, “i torneu de seguida que veieu alguna cosa sospitosa”. A la resta de la secció la va disposar estratègicament amagada pels vorals de la carretera i pels entorns.

De maniobres

De maniobres

I ara, estimats lectors, ve la narració més heroica i més “bomba” d’aquesta historieta. El Josep Maria F., un noi de Vila-Rodona, el Pariente, de l’Hospitalet de Llobregat i jo vam enfilar la carretera, ben silenciosament, caminant ara per un voral, ara per l’altre, això sí, travessant la carretera rapidíssimament, inclinats cap endavant amb una postura de vigília i atenció com si haguéssim d’entrar en combat,  amb el CETME a punt –sense bales, però a punt- i disposats a tot. Tan disposats que en sentir un soroll sospitós, com si algú caminés entre la boscúria que hi havia ran del voral, vam llançar-nos a terra, amagats en el desnivell del costat del voral. Silenci total i les armes apuntant. Passaven els minuts i allà no se sentia res. Parlant mig en signes mig en murmuri, vam decidir que un de nosaltres travessés la carretera en diagonal cap al voral contrari, allà on ens semblava haver sentit frec de peus. Li va tocar al Josep Maria F. En arribar al voral de l’altra banda un parell d’ombres plenes de fulles per totes bandes se li van tirar al damunt. Heroicament, el Pariente i jo vam sortir de l’amagatall fent veure que disparàvem i cridant com a bàrbars víkings allò de ¡Alto, rendíos! i, de cop i volta, tota una secció de boinas verdes ens va caure al damunt des de totes bandes, ens van immobilitzar, ens van desarmar, ens van sacsejar ben sacsejats i ens van agafar presoners. Van demanar que ens identifiquéssim, qui érem, a quina companyia pertanyíem i a quin regiment, etc., etc., etc.

Se’ns va presentar un oficial, un capità, ens va dir que érem presoners, que no féssim el ximple, que per nosaltres les maniobres havien acabat perquè ens durien al campament del Estado Mayor i que quan acabessin les maniobres ens retornarien a la nostra companyia.

La resta de la nit la vam passar caminant  per la muntanya, excepte una estona en què ens van dir que podíem dormir recolzats en el tronc d’un arbre fins a trenc d’alba. Ben vigilats, no fos cas que ens escapéssim, vam intentar dormir malgrat un fred que pelava, ben juntets per donar-nos escalfor. A mig matí, entre les 10 i les 11, ens van lliurar a l’autoritat competent i ens van “tancar”, ja que no podíem sortir ni per anar a fer pipí, en una tenda de campanya. Dintre la tenda, un cop sols, ens va agafar un atac d’histèria d’aquelles de riure fins a plorar. Vam ridiculitzar la situació, ens vam ridiculitzar a nosaltres mateixos fent paròdia de com havien anat les coses, vam ridiculitzar les COE i l’exèrcit sencer, vam ridiculitzar la guerra… Vam ridiculitzar-ho tot.

I quina no va ser la nostra sorpresa quan a primera hora de la tarda va entrar a la tenda el nostre Capità (?), el capità de la COE que ens havia capturat i els alts comandaments de les maniobres per parlar de com havia anat la nostra captura. Ho vam explicar i la discussió entre els comandaments va ser d’allò més curiosa. El capità de la COE va argumentar, amb una certa prepotència, que si hagués estat un cas real, ens haurien agafat sense que s’hagués disparat ni un tret. El nostre Capità es va empipar molt, va dir que això era impossible, que els seus soldats sabien molt bé què fer en circumstàncies com aquella, es va girar cap a nosaltres i ens va dir que expliquéssim detalladamente com vam saltar, el Pariente i jo, quan els de la COE van abraonar-se sobre el nostre company. Vam respondre que com si disparéssim en abanico i cridant com uns desesperats. ¿Disparásteis antes de que cayeran sobre vosotros y os desarmaran?, ens va preguntar. I vam respondre que sí. Un alt comandament ens va preguntar en quina direcció disparaven els nostres CETMEs i li vam dir com amb fermesa (això els agrada molt) i el Pariente, que era d’aquells soldats que s’ho prenia seriosament ho va dir molt vehentment, cap als guerrillers El capità de la COE va fer entrar un boina verde que va confirmar la nostra versió (li deuria caure el pèl, després) i el nostre Capità (?) va posar cara de triomf i, com aquell qui res, va dir-nos el següent:

–       Ahora estaríais los 3 muertos, junto con algunos guerrilleros, pero habríais dado la alarma y hubiéramos localizado al enemigo.

Quina il·lusió! Morts!

La qüestió és que els alts comandaments ho van donar per ver i ens van deixar anar, morts de gana i de fred –no ens l’havíem pogut treure de sobre- i després d’acomiadar-nos reglamentàriament vam pujar al jeep en què havia vingut el Capità (?) i cap a on hi havia la nostra companyia, que ens va rebre com si fóssim uns autèntics herois perquè vam ser els únics soldats que havíem caigut presoners. I va resultar que una animalada com aquesta va servir perquè les unitats ordinàries triomfessin sobre les COEs. Almenys això ens va dir el nostre Capità (?). Quina conya, oi?

4.4 LILI!!!

Cobertes de la Cartilla Militar

Cobertes de la Cartilla Militar

Aquesta és l’exclamació que diuen els soldats en finalitzar el servei militar. I aquesta va ser l’exclamació que vaig deixar anar a primers d’octubre quan vaig lliurar tot l’equipament militar, vestit de civil, i vaig marxar de la caserna del Bruc cap a casa i de manera definitiva.

Cartilla Militar, pàgines de valoració

Cartilla Militar, pàgines de valoració

Què en vaig extreure, d’una experiència com aquella? Seria fàcil fer una crítica a una institució com és un exèrcit, sigui l’espanyol o qualsevol altre, segur que fent servir tots els típics tòpics tindria un bon predicament; com ho seria si fes una crítica d’inspiració pacifista. No. Em quedo aquí, en un divertimento. Una crítica seriosa necessita un altre marc i una reflexió diferent. Potser més endavant la faci.

Recordant  Josep Maria Bardagí (Sant Climent), Pere Biete (Lleida), Llorenç Blasi (Lleida), Miquel Cabrol (Lleida), Josep Maria Cortés (Lleida), Toni Fernàndez (Sant Climent), Jesús Figuera. (Sant Climent i Lleida), Josep Maria Fuster (Barcelona), Jordi Guim, (Sant Climent i Lleida), Robert Mayoral (Barcelona), Jordi Oró. (Lleida), ? Pariente (Barcelona), Joan Maria Perarnau (Lleida), Josep Pla (Lleida), Emili Soro (Lleida), Joan U. (Sant Climent), Emili Vives. (Sant Climent i Lleida) i la resta de companys amb qui vaig compartir moltes hores, moltes històries, moltes idees, molts sentiments, certs riscos i més d’un excés.

Barcelona, octubre 2012 / gener 2013

 

 

AUTONOMIA? FEDERALISME? INDEPENDÈNCIA?

22 Setembre, 2012

És innegable que la societat catalana està immersa en el debat de quina ha de ser la forma política que li pot anar millor i de com ha de ser la seva relació amb l’Estat espanyol.

No és un debat nou. Des de l’any 1714 fins a l’actualitat, i sempre que hi ha hagut un mínim marc democràtic, el problema de l’encaix, o no, de Catalunya dins d’Espanya s’ha posat damunt la taula. Només ha esta sota dictadures, amb la visió de la “España Una”, que aquest debat no ha estat públic, és a dir, que s’ha mantingut en una arriscada i perillosa clandestinitat en els cercles polítics i en un sentiment amagat compartit en ambients familiars o d’amistat. Sentiment i debat no extensibles, però, a tota la població catalana degut a les fortes onades d’immigració d’altres zones de l’Estat espanyol en el segle XX, desconeixedores de la història de Catalunya i, fins i tot, de la seva pròpia història, sobre la qual, a tot estirar, tenien una idea intencionadament i interessadament distorsionada. I en el segle XXI, ja amb una autonomia limitada, desconeguda també per a la població vinguda amb les onades migratòries d’arreu del món.

Pot ser interessant fer un recorregut pels diversos intents històrics d’articular un Estat espanyol respectuós amb el fet diferencial català i veure si s’aconseguí o no i si és realment possible aquesta articulació. Per començar, cal fixar-nos en les dates següents:

1760 – Primer Memorial de Greuges

1869 – Pacte Federal de Tortosa

1883 – Projecte de Constitució de l’Estat Català

1885 – Segon Memorial de Greuges

1888 –  Petició a la Reina Regent, Maria Cristina d’Habsburg-Lorena

1892 – Les Bases de Manresa, presentades al Rei Alfons XII el 1895

1914 – La Mancomunitat de Catalunya, (1914-1925)

1931 – Estatut de Núria

1932 – Estatut del 32 (1932-1939)

1979 – L’Estatut de Sau (1979-2006)

2006 – L’Estatut de Miravet (2006-…)

Es pot dit que totes aquestes dates responen a intents més o menys reeixits, o fracassats, de fer reconèixer l’entitat política, social, econòmica, jurídica i cultural catalanes, és a dir, la nació catalana, i d’articular un Estat espanyol capaç de reconèixer-la com a tal.

Reprodueixo parcialment o íntegrament els documents corresponents a les dates esmentades i hi faig constar els enllaços que hi donen accés per si es considera oportú o convenient consultar-los.

Primer “Memorial de Greuges”, 1760.

Redactat en castellà, va ser presentat al rei Carles III, a Madrid, per representants de les ciutats de Barcelona, Palma de Mallorca, Saragossa i València.

Sense posar gens ni mica en dubte la unitat de la Corona, més aviat el contrari, s’hi reclamava el retorn de les institucions de la Corona d’Aragó anteriors als Decrets de Nova Planta. El llenguatge emprat en aquest “Memorial” tot i ser clar en les reivindicacions, és florit -propi de l’època-, prudent i apegalosament afalagador a la figura del Rei, fins i tot amb el seu pare que va ser, ni més ni menys, que Felip V. Val la pena de mostrar-ne uns fragments prou significatius.

«Algunos deben de pensar que si los españoles tienen un mismo rey conviene que tengamos una misma ley para que sea perfecta la armonía, la correspondencia y la unión de las partes de esta monarquía.”

 ”Al contrario, la misma política, la prudencia y la propia razón natural dictan que, siendo diferentes los climas de las regiones y los carácteres de los habitantes, han de ser diferentes sus leyes para que el todo sea bien ordenado y el cuerpo de esta monarquía llegue a ser feliz». 

 «Son tantos y tan patentes los agravios que, presentándoos algunos, diremos menos de los que todos sabemos que sufrimos».

«Los procesos y las escrituras de los siglos pasados están redactados en la lengua del pueblo, que, al cabo del tiempo, los castellanos llegan a comprender medianamente, pero nunca la totalidad del vocabulario, y aún menos la fuerza de muchas palabras, de la inteligencia de las cuales depende la justa decisión de los pleitos». Porque, según hemos dicho, aquí se habla una lengua particular; y aunque en las ciudades y villas principales hay mucha gente que entiende y habla la castellana, a pesar de todo, los labradores no la saben hablar ni la entienden».

«Nos encontramos en la triste necesidad de manifestar nuestra desdicha y de implorar vuestra real clemencia». 

Per fer-ne la lectura completa, podeu anar a l’enllaç següent:

http://materials.accat.cat/revista_3/rev3_doc_memorials.htm

La resposta va ser tot un seguit de mesures més aviat contràries. Vegem-ne uns exemples:

–       1768   Imposició de l’ensenyament primari en castellà (Real Cédula de 23 de junio de 1768)

–       1772   Prohibició de l’ús de la llengua catalana en els llibres de comptabilitat

–       1773   Prohibició de l’ús de la llengua catalana en els llibres de text

–       1778 Prohibició de l’ús de la llengua catalana en tots els llibres en general

I regnant ja el seu fill, Carles IV,

1801 Prohibició del teatre en llengua catalana

Pacte Federal de Tortosa, 1869

També conegut  com a Pacte de Tortosa, és una proposta d’organització de l’Estat espanyol feta pels partits republicans de tall federal d’Aragó, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. És la primera manifestació política d’intenció federalista que es materialitza a l’Estat espanyol.

Aprofitant la instauració de la Primera República el 1873, intentà, sense èxit, proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, model de república que tampoc no reeixí, ja que acabà imposant-se un model de república unitària. D’altra banda, la República instaurada no va durar gaire més d’un any i va començar el període conegut com a Segona Restauració Borbònica, amb Alfons XII com a Rei.

Els representants dels comitès republicans democràtics federals d’Aragó, Catalunya, València i Balears, als seus correligionaris.

 […] El partit republicà espanyol és cridat a una gran missió, i deu de complir-la. Per a ell ha acabat el període de la propaganda i ha arribat ja el de la realització pràctica de les seues doctrines. És un fet de convenciment universal a Espanya que per a constituir definitiva i sòlidament el país, per a donar l’expansió necessària a tots els interessos trobats, no hi ha més solució que la República, un mitjà més eficaç que els nostres principis regeneradors. Per a continuar l’obra de la Revolució i solidar-la, […] ens havem reunit, associat i concertat els representats del poble republicà d’Aragó, Catalunya, València i Balears, animats de la resolució firmíssima, irrompible d’oposar un cercat poderós a la marxa de la reacció, vinga d’on vinga i siga qui siga aquell que l’alente en els seus funestos propòsits i la guie al seu desastrós camí.

 […] Aragó, Catalunya i València, unides per la seua situació topogràfica, solidàries en els seus interessos més preuats, confoses pels seus records històrics, semblants sinó iguals en caràcter i costums, èmules dignes de la seua passió per la llibertat, estan cridades per la seua natura, a marxar unides, a viure aliades i a complir juntes els més alts destins provincials de la nostra raça. Ens unim per resistir a la tirania i a fur d’aragonesos, catalans i valencians, evocant en el nostre favor honrosos antecedents històrics, tenim dret a esperar que mereixerà la importància deguda la nostra resolució firmíssima.

 […]Som republicans, creguem que la República democràtica sols és possible a Espanya, davall una forma federal; però com cap persona ignora, la federació no és la separació. […] D’acord tots, doncs, a aquestes consideracions generals, els representats dels comitès republicans reunits a Tortosa es constitueixen en Assemblea confederada i representen a l’aprovació de les seus representats i a la consideració dels republicans de tota Espanya les següents bases:

Aquests fragments formen part de la introducció, traduïda al català, del Pacte Federal de Tortosa que tot seguit és presentat en la redacció en llengua original castellana.

 “1.- Los ciudadanos reunidos convienen en que las tres antiguas provincias de Aragón, Catalunya y Valencia, inclusas las islas Baleares, estén aliadas y estén unidas para todo lo que se refiera a la conducta del partido republicano y a la causa de la Revolución, sin que en manera alguna se entienda por esto que pretendan separarse del resto de España.

2.- Asimismo manifiestan que la forma de gobierno que cree conveniente para España es la República Democrática y Federal, con todas sus legítimas y naturales consecuencias.

3.- El partido republicano democrático y federal de las expresadas provincias completará su organización en la forma siguiente: Habrá comités locales, de distrito judicial, provinciales y de Estado. Los comités locales se establecerán en todas las poblaciones, los de distrito judicial en las que sean cabeza de partido, los provinciales en las capitales de Estado en Barcelona, Valencia y Zaragoza que representarán respectivamente a Catalunya, Valencia y Aragón. El comité de las islas Baleares se entenderá con el comité de Estado de Cataluña

4.- Los representantes aquí reunidos manifiestan que no consideran conveniente apelar a la fuerza material por el sólo hecho de que las Cortes Constituyentes voten de forma monárquica, siempre que en lo sucesivo no se conculquen los principios proclamados por la Revolución de Septiembre; pero convencidos de los males queinevitablemente ha de producir la monarquía, declinan toda responsabilidad de los que se ocasionen con su establecimiento.

Projecte de Constitució de l’Estat Català, 1883

És un nou intent d’organitzar un Estat espanyol federal que, com l’anterior, fracassa estrepitosament.

http://www.parlament.cat/activitat/cataleg/TJC7.pdf        (pàgines XVIII a XXIV)

El segon “Memorial de Greuges”, 1885.

Nom en què és conegut popularment la “Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña” presentada a Madrid al Rei Alfons XII. Tampoc, en aquesta ocasió es posa en entredit la unitat de la corona, ni tan sols la “unidad de la patria española”. De lectura recomanable. Cliqueu l’enllaç.

http://www.xtec.cat/~jrovira6/restau11/greuges1.htm

Potser l’únic èxit del “Memorial” i de la “Petició” va ser el manteniment del dret civil català. Res més.

Les Bases de Manresa, 1895

“Bases per a la Constitució Regional Catalana”. Aquest és el  nom oficial. Convé remarcar l’adjectiu regional perquè sovint, des de certs àmbits, diguem-ne de manera discreta “centralistes”, sempre s’han explicat com a document “separatista”.

Les “Bases de Manresa” oscil·laven entre un model federal per a Espanya i, en relació a la forma de govern a Catalunya, un retorn a les Constitucions Catalanes de 1575. Proclamaven la sobirania de Catalunya, organitzaven el territori a partir d’una base comarcal, proclamaven l’oficialitat de la llengua catalana i fixaven la creació d’un cos de voluntaris per a la contribució a la formació de l’exèrcit espanyol.

Ignoraven, però, les noves realitats socials que anaven sorgint en una societat industrialitzada i es mantenien mecanismes predemocràtics, com el funcionament del poder legislatiu, l’elecció de govern, el sistema de votació, el tracte amb l’Església Catòlica …

[PDF]

LES BASES DE MANRESA DEL 1892 PODER  – IES Montilivi

http://www.iesmontilivi.net/arees/…/web/…/Bases%20de%20Manresa.pdf

La Mancomunitat de Catalunya, 1914-1925

Malgrat tenir, només, funcions administratives que no anaven més enllà de les competències de les Diputacions provincials, va realitzar autèntiques funcions de govern. De fet, va representar el primer reconeixement de la personalitat de Catalunya per part de l’Estat espanyol des del 1714.

Article 1. Les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, acollint-se al Reial Decret de 18 de desembre del 1913, s’uneixen indefinidament per constituir la Mancomunitat catalana, que es regirà per les disposicions d’aquest Estatut i pels acords de l’Assemblea i del Consell presos dintre les seves atribucions.

 Article 2. Seran de competència de la Mancomunitat tots els serveis i totes les funcions que la legislació provincial vigent permet establir i exercitar a les Diputacions provincials.

  […].

 Article 4. La Mancomunitat serà representada pel President i governada per una Junta o Assemblea deliberant i un Consell permanent.

Formaran part de l’Assemblea tots els Diputats provincials de les Diputocions mancomunades.

 Presidirà l’Assemblea de la Mancomunitat el Diputat que ella mateixa hagi designat en constituïr-se. El President de l’Assemblea ho serà també del Consell permanent.

  […]

 El Consell permanent serà format pel President de l’Assemblea i per vuit vocals designats per aquesta votació.

  […]

 Correspondrà al Consell permanent fer complir els acords presos per l’Assemblea dins de la seva competència; regir, ordenar i vigilar l’aplicació dels pressupostos; dirigir i reglamentar l’execució i el funcionament de tots els serveis de la Mancomunitat. 

La Mancomunitat va ser paralitzada per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, Capità  General de Catalunya l’any 1923, i dissolta el 20 de març de 1925. A més, aquesta Dictadura hi posà un gran interès a desfer l’obra que la Mancomunitat havia fet.

L’Estatut de Núria i l’Estatut del 1932

El 12 d’abril de 1931 Luís Companys, proclamava la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Poques hores després, Francesc Macià, des del mateix balcó i anant més enllà del que s’acordà en el Pacte de Sant Sebastià, proclamava la República Catalana en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques.

El conflicte amb el govern provisional de la República estava servit. Finalment, ni República Catalana ni Federació de Repúbliques Ibèriques: República unitària i Estatut d’Autonomia amb el restabliment de la Generalitat.

Arribar a l’Estatut del 1932, però, va ser llarg i difícil. L’Estatut de Núria va ser aprovat el 26 de juliol de 1931, primer, per 1.063 ajuntaments de Catalunya (el 98%), després, el 2 d’agost del mateix any –havent votat el 75% de la població masculina major d’edat (les dones no tenien dret a vot)-, va ser aprovat per 595.205 vots a favor i 3.286 en contra.

Una llarguíssima i pesada negociació, plena de retallades (això de les retallades ja veiem que ve de molt lluny) i amb una oposició ferotge de la ultradreta espanyola va acabar amb l’aprovació de les Corts el 9 de setembre de 1932. Aquest Estatut retallat és el conegut amb el nom de l’Estatut del 32.

Els dos estatuts es poden trobar, comparats, en l’enllaç següent:

L’Estatut de Núria (1932). Els Estatuts de Catalunya comparats

La Guerra (In)Civil –no m’agrada l’adjectiu “civil” com a complement d’un nom com “guerra”-, va acabar amb totes les prerrogatives, ja de per si una mica minses, de l’Estatut del 32.

Una de les primeres mesures que el general Francisco Franco va prendre quan les seves tropes van entrar a Catalunya després de la batalla de Terol, va ser derogar, per decret, l’Estatut de Catalunya. El text de l’esmentat decret és el següent:

 Llei de derogació de l´Estatut de Catalunya pel general Franco.(1938)

El Alzamiento Nacional significó en el orden político la ruptura con todas las instituciones que implicase negación de los valores que se intentaba restaurar. Y es claro que, cualquiera que sea concepción de la vida local que inspire normas futuras, el Estatuto Cataluña, en mala hora concedido por la República, dejó de tener validez, en el orden jurídico español, desde el día diecisiete de julio de mil novecientos treinta y seis. No sería preciso, pues, hacer ninguna declaración en este sentido.

Pero la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán plantea el problema, estrictamente administrativo, de deducir consecuencias prácticas de aquella abrogación. Importa, por consiguiente, restablecer un régimen de derecho público que, de acuerdo con el principio de unidad de la Patria, devuelva aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España.

En consecuencia, a propuesta del Ministro del Interior y previa deliberación del Consejo de Ministros

Dispongo:

Artículo 1. La Administración del Estado, la provincial y la municipal en las provincias de Lérida, Tarragona, Barcelona y Gerona se regirán por las normas generales aplicables a las demás provincias.

Artículo 2. Sin prejuicio de la liquidación del régimen establecido por el Estatuto de Cataluña, se consideran revertidos al Estado la competencia de legislación y ejecución que le corresponde en los territorios de derecho común y los servicios que fueron cedidos a la región catalana en virtud de la Ley de quince de septiembre de mil novecientos treinta dos.

Burgos, 5 de abril de 1938. FRANCISCO FRANCO

La repressió franquista contra tot allò que feia olor de llibertat i democràcia va ser terrible a tot Espanya. En el cas de Catalunya cal afegir-hi la persecució contra la llengua i la cultura, que va ser  espaordidora i va atiar, fins a extrems delirants, l’odi més irracional i atàvic contra els catalans. Parlar de genocidi cultural no és cap exageració. Vegeu-ne uns exemples en l’enllaç indicat tot seguit.

 http://www.unitat.cat/articles/repressio.html

 El franquisme durà el que durà el seu creador. Després de la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975, començà el procés que és conegut amb el nom de “la Transició”, que consistí en el període de temps en què es va trigar a redactar la nova Constitució, aprovada en referèndum el 6 de desembre de 1978.

Aquesta Constitució és el resultat d’un estira i arronsa entre els representants del tardofranquisme i els representants de diverses forces democràtiques antifranquistes. Una mostra d’aquest estira i arronsa és l’Article 2:

Article 2

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

M’he permès la llicència de marcar en colors diferents uns supòsits: en blau, l’aportació tardofranquista amb la qual, de ben segur, hi estaven d’acord els representants democràtics de tendències centralistes i jacobines; en taronja, l’aportació de representants democràtics de tendències federalistes, nacionalistes i/o partidàries del reconeixement del dret d’autodeterminació; en gris, la llavor del “café para todos”, no fos cas que…; en vermell, una obvietat que la pràctica posterior ha demostrat que no tothom entén igual.

El pànic a la “dissolubilitat” (pànic que només s’entén quan la “indissolubilitat” és qüestionada, i si ho és, per alguna cosa serà) queda reflectida en diversos articles de la Constitució. Posem un exemple:

Article 8

1. Les Forces Armades, constituïdes per I’Exèrcit de Terra, l’Armada i I’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i I’ordenament constitucional.

 Que les Forces Armades de qualsevol país tinguin com a missió garantir-ne la sobirania, la independència i l’ordenament constitucional podem dir que està fora de tot dubte. I aquesta garantia deu d’implicar, òbviament, la “integritat territorial”. Aleshores, per què remarcar-ho d’una manera tan explícita? La resposta també em sembla òbvia: perquè no es refien que tots els territoris sentin que formen part d’Espanya o d’una manera determinada d’entendre Espanya, que és la seva i prou. Per tant, és un avís a possibles temptacions secessionistes o separatistes.

I com és, que n’hi ha? La resposta deu ser en la Història.

De fet, des d’una mentalitat nacional-espanyolista deuen recordar molt bé que determinats territoris formen part d’Espanya no per lliure elecció, sinó per la força de les armes i per “Decrets de Nova Planta” que s’entossudeixen a mantenir (cal tenir molt en compte que el famós “Decret de Nova Planta” no està abolit). A Espanya hi ha un “nosaltres” (els espanyols com cal, amb pedigree, vaja) i un “vosaltres” (uns “espanyols” que cal “vigilar”, poc fiables, sense pedrigree, que ho poden ser de bon grat o per força).

De fet, des d’una mentalitat nacional-espanyolista deuen recordar molt bé que determinats territoris formen part d’Espanya no per lliure elecció, sinó per la força de les armes i per “Decrets de Nova Planta” que s’entossudeixen a mantenir (cal tenir molt en compte que el famós “Decret de Nova Planta” no està abolit). A Espanya hi ha un “nosaltres” (els espanyols com cal, amb pedigree, vaja) i un “vosaltres” (uns “espanyols” que cal “vigilar”, poc fiables, sense pedrigree, que ho poden ser de bon grat o per força).

És clar que el raonament anterior és transversal socialment parlant i que, també objectivament i socialment, hi ha tota una colla de problemes més que importants en comú entre les classes populars d’una banda i de l’altra de l’Ebre, per entendre’ns, però una cosa no treu l’altra en cap de les dues direccions.

La Constitució de 1978 empara els estatuts d’autonomia i, evidentment, el conegut popularment com l’ “Estatut de Sau” de 1979. Es pot consultar en l’enllaç següent:

Estatut d’autonomia de 1979 – Generalitat de Catalunya

http://www.gencat.cat/generalitat/cat/estatut1979/index.htm

 Els tripijocs centralistes -tant del Partido Popular com del PSOE, partits que han exercit el poder en el govern central, com del Poder Judicial mitjançant els Tribunals Suprem i Constitucional-, fent una lectura restrictiva de la Constitució i una lectura més que restrictiva de l’Estatut de Sau, van empènyer les forces polítiques catalanes a plantejar la necessitat d’elaborar d’un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya que “blindés” determinades competències que d’una manera directa o indirecta contínuament eren laminades.

Com que l’acord per elaborar-lo es prengué en una reunió al Castell de Miravet, també és conegut popularment com l’Estatut de Miravet.

 Estatut d’Autonomia de Catalunya. Generalitat de Catalunya

http://www.gencat.cat/nouestatut

Al marge de si les coses es van fer més bé o més malament, el procés va ser complex i difícil. La cronologia és la següent:

  • 9 de febrer 2004: constitució de la ponència parlamentària de redacció de l’Estatut.
  • 30 de setembre 2005: aprovació al Parlament de Catalunya; el 89% dels diputats (CiU, PSC, ERC, ICV) varen votar a favor, i l’11% (el PP en solitari) va votar en contra.
  • 2 de novembre 2005: acceptació a tràmit a les Corts Generals espanyoles.
  • 2 de novembre 2005: presentació del PP d’un recurs d’inconstitucionalitat, posteriorment és rebutjat.
  • 2 de novembre 2005: presentació al Congrés de Diputats per part de tres parlamentaris catalans.
  • 21 de gener de 2006Pacte de la Moncloa entre Artur Mas i José Luís Rodríguez Zapatero, arribant a un acord sobre el redactat final de l’estatut que modificava notablement  l’aprovat al Parlament de Catalunya.
  • 10 de maig 2006: aprovació a les Corts Generals espanyoles.
  • 1 de juny 2006: inici de campanya de ratificació en referèndum.
  •  18 de juny 2006: aprovació del text en referèndum popular a Catalunya.
  • 19 de juliol 2006: sanció i promulgació de l’Estatut per part del rei Joan Carles I.
  • 20 de juliol 2006: publicació del text estatutari al BOE i al DOGC.
  • 9 d’agost 2006: Entrada en vigor de l’Estatut.
  • 28 de juny 2010: Sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’Estatut.

El 10 de juliol de 2010 tingué lloc la gran manifestació (1 milió de persones) de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Aquesta manifestació, convocada per Òmnium Cultural i recolzada per totes les forces polítiques (excepte el PP i Ciudadanos) va ser una mostra del descontentament creixent,  de la “desafecció” progressiva de gran part de la ciutadania de Catalunya cap a un Estat molt reticent, malgrat les lleis, a reconèixer-la com a nació. Un “Adéu, Espanya!” va ser un dels lemes, dits i escrits, més abundant.

L’agreujament de la crisi financera i econòmica, les polítiques de retallades de drets socials aplicades per la dreta espanyola (PP) i la dreta catalana (CiU), polítiques compartides, però enfrontades pel repartiment territorial dels recursos econòmics (cosa que ha sabut aprofitar molt bé CiU per donar totes les culpes a “Madrid”), la corda s’ha anat tensant en barrejar-se amb el sentiment d’atac permanent a la llengua i la cultura catalanes i a l’Estatut. Uns exemples de conflictes ben actuals:

–       Sentència contra la immersió lingüística

–       L’anomenat espoli fiscal

Conseqüència: l’11 de setembre de 2012. A la vora de 2 milions de catalans clamen majoritàriament per la INDEPENDÈNCIA.

Proposta de Pacte Fiscal

Un darrer intent acordat per CiU, ERC, ICV i SI, amb un PSC dividit i trencat que s’absté, i situats en contra PP i Ciudadanos, com ha estat el reclamar un Pacte Fiscal, també ha fracassat en trobar-se amb un govern espanyol del PP que cada vegada torna més cap a les “esencias patrias”.

Una reflexió final

Autonomia?

L’autonomisme, diluït en el “café para todos”, no ha servit per resoldre l’encaix del País Basc i de Catalunya a l’Estat espanyol i, ben contràriament, ha significat la creació de “17 problemes” que no se sap ben bé com resoldre.

L’autonomisme, almenys aquest autonomisme, no ha estat ni pot ser una solució.

Federalisme?

El federalisme podria haver estat una bona solució, però la permanent i continuada negativa espanyola, tant des de la dreta en la seva quasi totalitat, des de fa més de 200 anys, com des d’una certa esquerra històrica amb més presència a l’Estat espanyol, darrerament representada pel PSOE, ho ha impedit. Potser perquè des d’una certa mentalitat espanyolista no es pot acceptar, de cap de les maneres, un tracte d’igualtat de tu a tu entre el centre i la perifèria, és a dir, entre una determinada i dominant mentalitat castellana (que només entén Espanya d’una manera) i, sobretot, el País Basc i Catalunya.

Dos (o més) no es poden federar si un (qui té més força i poder, com l’exèrcit, per exemple) no ho vol. L’intent de fer una Constitució Federal, la del 1978, va fracassar víctima de l’estira i l’arronsa i de la por a estripar les cartes.

Els múltiples i fracassats intents d’organitzar un Estat Espanyol Federal impulsats des de Catalunya,  desaconsellen definitivament tornar-ho a intentar, perquè tornaríem a fracassar. Ho dic ben convençut després d’haver estat defensant aferrissadament el federalisme fins al 10 de juliol de 2010, perquè vaig adonar-me que el tractament que Espanya ha donat a Catalunya (sovint amb la complicitat d’una bona part de les classes dominants catalanes, perquè els convenia) no ha anat més enllà de com es tracta una colònia.

Em deia un amic que després de la manifestació de l’11 de setembre “sortiran federalistes de sota les pedres, a Espanya”. Doncs sembla que ni això. A la “Festa de la Rosa”, festa que cada any celebren els socialistes catalans, des del PSC es feia una crida al PSOE perquè prengués una actitud ferma en defensa del federalisme, una crida a organitzar una Espanya federal. En el discurs de resposta del Secretari General del PSOE no es va fer cap menció ni al federalisme ni a l’Espanya federal. Si n’hi ha, de federalistes, a la resta de l’Estat, que segur que sí, guarden un silenci incomprensible, excepte en el cas de puntualíssimes excepcions a nivell peronal.

Independència?

Ho sento per Espanya, perquè tot hauria pogut ser molt diferent.

La tan reclamada “solidaritat” no s’ha exercit mai, institucionalment, en les dues direccions. A Catalunya se li ha reclamat, exigit i obligat l’aportació de diners i si arrufava el nas, perquè eren massa, se l’ha etiquetat d’insolidària, d’egoista, de fenícia…

Però quan Catalunya ha reclamat respecte per la seva llengua, la seva cultura, la seva història i el seu dret a la diferència i a existir, sempre s’han argumentat, demagògicament i fal·laçment, raons d’Estat (la llei, la Constitució, la crisi econòmica…) per limitar-ho, retallar-ho i entorpir-ho. I això, sovint, en el millor dels casos, com ho demostra la història. Perquè quan han anat maldades, la prohibició, la repressió i la persecució de tot allò que sonava a català han estat la norma. Com una colònia.

No crec que la independència per si sola resolgui tots els problemes. Resoldrà, i a llarg termini, els que es deriven de la dependència, que déu n’hi do, però no resoldrà els problemes socials si les polítiques que s’apliquen són de caire neoliberal com les que s’estan aplicant darrerament. I els haurem de fer front, evidentment, si Catalunya esdevé un nou Estat d’Europa.

Penso que Espanya no ens ha deixat altra sortida. Si volem fer el nostre camí com a poble no ens queda més remei que exercir el DRET A DECIDIR, EL DRET A L’AUTODETERMINACIÓ.

Solsona – Barcelona, agost/setembre 2012

Una conferència del Sr. José Ignacio Wert, Ministre de “Educación, Cultura y Deporte” del Govern espanyol

2 Juny, 2012

Aquest és el títol d’una conferència que el Sr. José Ignacio Wert, l’actual Ministre de “Educación, Cultura y Deporte” del Govern espanyol, va fer en un campus de la FAES (Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales) l’11 de juliol de 2010 a Navacerrada (Madrid).

La primera imatge del power point de suport a la conferència és, en si mateixa tota una declaració de principis i d’intencions. I com que una imatge val més que mil paraules, paga la pena de poder-la visualitzar i deixar-la sense comentar. Es comenta sola i cadascú pot tenir les seves preferències en respondre la pregunta que el mateix Sr. Wert formula:

Les meves preferències són clares, tant pel contingut com per l’estètica.

La conferència del Sr. Wert és clara, molt ben ordenada i força didàctica. Estar-hi d’acord, però, ja és tota una altra cosa.

En principi només pensava comentar què diu el Sr. Wert sobre com reformar l’educació -i seguirà essent el gruix de la meva reflexió-, però m’és molt difícil resistir la temptació de comentar altres qüestions. Perquè no hi hagi dubtes sobre l’autenticitat de l’exposició del Sr. Ministre, exposaré en cada cas la diapositiva sobre la que faré el comentari.

Com diu el títol de la conferència, es tracta de l’exposició d’una “agenda de reformes” que a criteri del Sr. Wert seria bo de fer a l’Estat espanyol. Aquestes reformes les classifica, fonamentalment, en quatre grups:

– Les reformes polítiques i institucionals

– Les reformes econòmiques

– L’Educació

– Els Valors

Diu el Sr. Wert: “Lo vamos a hacer sin mucho aparato crítico, con voluntat rigurosa, pero buscando provocar el debate y las preguntas más que intentando cerrar respuestas apodícticas (apodíctic: raonament que és necessàriament veritable o fals). Nos anima un propósito sanamente provocativo e incluso no nos importaría que un tanto provocador.

I és certament així, ideològicament rigorós en el contingut i en la forma d’exposar-ho,  provocatiu provocador, però dubtosament apodíctic en més d’un argument, perquè unes quantes de les afirmacions que conté, precisament pel seu contingut ideològic, poden ser considerades o veritables o falses segons el paradigma en què siguin valorades.

El Sr. Wert comença la reflexió sobre las reformes polítiques constatant, segons el seu criteri, dues qüestions importants que considera “evidencias sociológicas”:

a) Desafecció política i des-alineament, sobre la que es pregunta quina intensitat real té.

b) La política com a problema, entenent que la societat percep que els polítics són el problema i no l’agent de la solució al problema.

Ambdues acostumen a coincidir, afirma, amb períodes de crisi econòmica i remeten quan l’economia va bé. Reforça el plantejament amb cinc gràfiques elaborades pel Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS): “Situación Política Actual”, “Situación Económica Actual”, “Expectativas Políticas”, “Expectativas Económicas” i “La Clase Política, los Partidos y el Gobierno como problema”.

 Després d’una sèrie de reflexions sobre la concurrència dels factors econòmics i els polítics -uns quants certament interessants-, se centra en aquests darrers i abans de plantejar unes possibles solucions destaca tres factors polítics importants:

a) Dimensions institucionals complexes. L’Estat de les Autonomies és un Estado compuesto en el qual hi ha disfuncions importants de funcionament. Aquestes disfuncions són intuïdes socialment però no existeix un estat d’opinió sólido de quina és la grasa que sobra ni de com reduir-la.

b) Pervivència -en ocasions exacerbada- d’emociones identitarias que se superposen a les consideracions racionals.

c) L’existència d’un principi implícit que no qüestiona la idea de pensar que sempre és positiva  la desconcentració, l’assumpció progressiva de competències per part, sobretot, de les Comunitats Autònomes (…) que desembocaria en un Estado líquido, residual, incompetent i incapaç de fornir allò que només l’Estat pot fornir: comunitat, anivellament, igualtat…

Per al Sr. Wert està molt clar que a l’Estat de les Autonomies li sobra greixuna manera de dir que sobra “autonomia”, ja que serien aquestes les que s’aprimarien per tornar a engreixar l’Estat central i el seu Govern; que el sentiment nacional no espanyol és “exacerbat”, amb  la qual cosa només és considerat com a bo un únic sentiment nacional, l’espanyol, sobre el qual no parla en cap cas d’exacerbació; i que un Estat “sòlid” és un Estat centralista i centralitzat. No ens ha d’estranyar, doncs, quin és el paquet de solucions que proposa:

Probablement penso en unes solucions situades als antípodes de les proposades pel Sr. Wert.

Si les reformes polítiques es basen en els conceptes de re-centralització i d’espanyolalització, les reformes econòmiques proposades pel Sr. Wert són un atac frontal als pilars de l’Estat del benestar. Un atac frontal  que s’ha d’anar fent, això sí, d’una manera subtil. Cal anar laminant-los a poc a poc.

Sobre el sistema de pensions públiques i la progressiva substitució per un sistema privat de pensions; sobre la cobertura de l’atur i la regulació laboral (la famosa Reforma Laboral) i sobre la progressiva privatització i re-centralització de la sanitat no comentaré res més enllà de manifestar la meva disconformitat. Hi ha veus molt més autoritzades que la meva per fer-ho. Sobre l’educació -tot i que també hi ha veus molt més autoritzades- sí que goso expressar, amb més deteniment, la meva opinió.

Convé partir de les paraules del Sr. Wert per anar pas a pas.

De l’argumentari  del Sr. Wert en vull destacar un sobre tots els altres: “La Comunidad educativa no puede ser una Comunidad democrática, porque el proceso educativo no es democrático“.

Sr. Wert, a aquestes alçades de l’evolució de la nostra societat el procés educatiu o és democràtic o no és procés educatiu. L’autoritat és un valor democràtic que no té res a veure amb l’autoritarisme. I aquí potser és necessari recordar què significa autoritat. Em permeto reproduir, aquí, un fragment del meu treball “Educació, democràcia, política…”

“Segons el Diccionari General de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que és l’oficial, la paraula autor / autora té el significat general següent:

–       Persona que és la causa primera d’alguna cosa.

 Així, doncs, la persona que escriu una novel·la és l’autor o l’autora; qui pinta un quadre també i, per posar un cas ben diferent, qui comet un robatori o un assassinat, també. Res a dir, doncs, segons la definició del Diccionari General o de qualsevol altre diccionari. És un significat que ningú no discuteix gens ni mica i que s’admet com a bo i correcte, tant si es refereix a un escriptor com a un assassí.

La paraula autor / autora procedeix de la paraula llatina auctor i en aquesta llengua el significat pot ser entès de la manera següent:

–       Persona que amb el seu treball* dóna i afegeix valor a les coses.

*(En llatí “labor”, ja que “treball” procedeix de la paraula llatina “tripalium”, aparell de tortura format per tres pals on lligaven i castigaven amb assots els esclaus que no feien, a criteri de l’amo, la “labor” ben feta).

És evident la diferència entre ambdues definicions i és una bona paraula per exposar com el significat original, eminentment positiu i constructiu, s’ha modificat al llarg del temps incorporant una noció de “neutralitat”: un autor pot fer coses en l’àmbit del bé i un altre autor (o el mateix) les pot fer en l’àmbit del mal. Tots podem ser autors, segons el significat actual, de coses bones i de coses dolentes.

La paraula autoritat, que és on vull anar a parar, parteix, precisament, del mateix grup etimològic que la paraula autor. Tenim auctor iauctoritas. Ara, però, exposaré les definicions en ordre invers.Auctoritas, en llatí i per resumir, vindria a tenir el significat següent:

–       Persona que, amb el seu treball (labor), estableix vincles, és a dir, que estableix relacions entre coses i entre persones, que els donen i afegeixen valor.

En canvi, el Diccionari General quan defineix autoritat diu, entre altres coses, el següent:

–       … Atribució i exercici del dret o poder de manar, de regir, de governar, de dictar lleis, de fer-les observar, etc. … // Poder d’imposar-se a l’opinió dels altres, pels mèrits, per la superioritat, etc. …

És clar que actualment entenem per autoritat el que diu el Diccionari General. I si observem detingudament la definició veurem que surten les paraules poder, manar, regir, governar… Aquestes són paraules que tenen un significat ben clar per a tothom. No obstant això, per unificar conceptes ens atindrem a les definicions que dóna el Diccionari General:

–       Poder: … domini que hom té sobre algú o sobre alguna cosa. …

–       Manar: imposar (de fer alguna cosa). // Exercir una autoritat superior (sobre algú).

–       Regir: Tenir sota la pròpia direcció, governar. // …

–       Governar: … Dirigir la conducta  (d’algú o d’alguna cosa). // Dirigir els afers (d’un estat -jo hi afegiria “d’entitats i d’ institucions en general”).  // …

El significat és clar. A la vegada, però, totes aquestes paraules tenen un fort contingut ideològic afegit, és a dir, que poden tenir, si no significats, sí interpretacions, consideracions i fins i tot valoracions molt diferents, segons les diferents ideologies o maneres de pensar. I és en aquestes interpretacions tan diferents on rauen uns quants dels problemes que vivim actualment en el conjunt d’escoles i, probablement, en la societat en general. Comprovem-ho.

Sobre el poder no tothom pensa igual. Hi ha qui pensa que és dolent per naturalesa, com és el cas de l’anarquisme, que planteja abolir tota mena de poder; hi ha qui pensa que és un mal necessari, que massa sovint corromp qui l’exerceix i que per evitar-ho cal controlar-lo democràticament mitjançant la “divisió de poders (el legislatiu o parlament, l’executiu o govern i el judicial o tribunals)” i un sistema d’eleccions; hi ha qui pensa que el poder és imprescindible perquè les coses funcionin i que és indispensable que existeixi una ferma “mà de ferro” que garanteixi “l’ordre” de manera inqüestionable, plantejament dels sistemes totalitaris i feixistes. També hi ha qui prefereix “passar de tot” i ingènuament, pensant que de res serveix “prendre partit, s’inhibeix (que no és el mateix que abstenir-se per desencant tot i que el resultat final sigui el mateix).

Cadascuna d’aquestes maneres d’entendre el poder respon a ideologies i a mentalitats diferents. Quanta gent, per exemple, té mentalitat feixista i pensa que no ho és? 

Seria llarg i feixuc entretenir-nos a fer la mateixa reflexió sobre cadascun dels conceptes representats pels verbs que intervenen en la definició d’autoritat. Em sembla, però, que ja queda clar que quan parlem d’autoritat no tothom entén el mateix.

Malgrat totes les dificultats per arribar a una bona entesa, cal córrer el risc i fer-nos una pregunta: el mestre, la mestra, ha de ser una autoritat? I si ho ha de ser –jo penso que sí-, quina mena d’autoritat ser?

Sóc del parer que cal partir de la definició llatina, ja que, si és així, legitima i dóna valors democràtics a uns quants trets de la definició moderna, la del Diccionari General. És a dir, la persona que amb el seu treball i el treball en equip amb els seus companys, crea vincles i afegeix valor a les coses, i que per aquest motiu se li reconeixen els mèrits, la capacitat de governar i la confiança per fer-ho.

Els valors democràtics en cap cas anul·len la necessària jerarquització que li cal a tot grup humà per avançar i progressar. En democràcia existeix la jerarquia però no existeixen els jerarques perpetus, ja que la democràcia té la virtut de no donar poder vitalici i arbitrari a ningú.”

Si no hi ha respecte, diàleg, debat i autoritat,  perquè l’autoritat emana de la voluntat de la majoria que delega en qui creu més capacitat la presa de decisions, no hi ha democràcia.

Em sembla que el concepte que Sr. Wert té de l’autoritat l’aproxima més a l’autoritarisme que a la concepció democràtica del terme. Un exemple ben clar és el que fa poc ha passat amb els Rectors de les Universitats de l’Estat, que el van plantar precisament per això, per autoritarisme, i que la resposta del Sr. Wert a aquesta plantada ho referma, perquè va venir a dir que els Rectors no estaven a l’altura de les circumstàncies.

L’EDUCACIÓ, així, amb majúscules, o és un projecte públic, col·lectiu, compartit, respectuós amb la diversitat nacional, cultural i lingüística i basat en els valors democràtics -i a Catalunya, un projecte també basat en la catalanitat-, o serà un projecte d’endoctrinament,  d’ensinistrament, privat i, més que probablement, un projecte separador, classista i espanyolista en el pitjor sentit del terme. En resum, vostè advoca per al següent: re-centralització, privatització, uniformització i espanyolització i autoritarisme. Potser aquest és el seu projecte, Sr. Wert, però no és el meu ni el de les persones que pensem de debò que la democràcia és un valor educatiu irrenunciable.

Si és cert que vostè ha dit que “en España sobran 20.000 maestros“, m’afegeixo a tots aquells que han dit que “sobra un ministro“.

Carles Miquel Fauró i Sànchez

Barcelona, 2 de juny de 2012

“180º de cel”, de La Virgueria

8 Febrer, 2012

http://www.verkami.com/projects/1179-180o-de-cel-el-nou-espectacle-de-la-virgueria

 

La Virgueria està preparant el nou espectacle teatral de la companyia, 180º de cel. L’estrena serà el dia 31 de març al Teatre Alegria de Terrassa i farà parada i fonda al Teatre Tantarantana de Barcelona del 6 de juny fins l’1 de juliol.

No només et volem animar a veure aquest nou projecte sinó que t’animem també a que en formis part. Com? Molt senzill, a través del micromecenatge. Potser ja n’has sentit a parlar: es tracta de convertir-se en productors, en micro mecenes de diferents expressions artístiques, de participar de la nova forma de finançament artístic. En aquest cas, convertir-te en micromecenes de La Virgueria i del seu nou projecte: 180º de cel, un espectacle sobre la reinserció de les persones que han estat a la presó.
Les aportacions poden ser de moltes quantitats diferents, començant per 5€ (les seves recompenses van en funció de l’aportació realitzada). A més, si et converteixes en mecenes del nostre projecte destinarem part del que tu poses a ajudar la Fundació AREDque  treballa per aconseguir l’accés a la plena ciutadania de persones en risc d’exclusió social. Cada euro que superi el nostre objectiu de finançament, anirà dedicat a la seva feina.
Com pots fer-ho? Molt senzill: clica l’enllaç que encapçala aquest post o el que el segeuix. Et portarà a la pàgina del projecte dins de Verkami on t’expliquem amb detall el projecte. A la banda dreta, en color rosa, veuràs les aportacions que pots realitzar i la recompensa que suposa cadascuna. Només has de clicar la xifra triada i seguir les instruccions de pantalla.
http://www.verkami.com/projects/1179-180o-de-cel-el-nou-espectacle-de-la-virgueria